dimecres, 13 de febrer de 2019

VICENÇ M. ROSSELLÓ I VERGER. "Viles planificades valencianes medievals i modernes". UPV/IEC, València:2017



Us mostre la recensió que www.editorialafers.cat  ha tingut a bé publicar-nos dins Afers, fulls de recerca i pensament (XXXIII 90/91) sobre el llibre del professor Rosselló, Viles planificades valencianes medievals i modernes. Una anàlisi sobre quaranta-un exemples on també trobarem Vistabella o Almassora i les viles veïnes de Castelló i Vila-real; tot un estudi i guia per comprendre el seu primitiu urbanisme.

Vicenç M. ROSSELLÓ I VERGER. Viles planificades valencianes medievals i modernes, PUV/IEC, València:2017, 334pp.

Només des del coneixement enciclopèdic d’un humanista es pot bastir un estudi com aquest. La multidisciplinarietat amb què és tractat cadascun dels quaranta-un nuclis urbans «que mostren una planificació geomètrica i tenen origen medieval o pertanyen als segles XVI i XVII» pressuposa un coneixement no sols geogràfic sinó també urbanístic, històric, toponímic, paisatgístic, geològic… i cinc anys de feina —també treball de camp— d’un mestre que, per damunt de tot, estima el País Valencià.
El professor Rosselló, a diferència d’aquell estudi intitulat 55 ciutats valencianes (Universitat de València, 1984) on distribuïa les poblacions amb un criteri temàtic, recorre ací el país de nord a sud. En aquest cas, l’eix ens el dona el títol i el recorregut des de Traiguera a Alacant queda repartit en cinc zones: franja litoral de tramuntana, zona interior del nord, franja litoral central, sector interior meridional i litoral meridional. Cal dir que més de la meitat de les pàgines del llibre són dedicades a la zona nord, la qual cosa, com ens anuncia la contraportada del llibre,  «es justifica —històricament i fàctica— per les viles planificades modèliques».
La introducció, com ja ens avisa al prefaci, inclou les conclusions del treball. Sempre, però, si se’m permet, amb un cert tarannà d’assaig fusterià: els interrogants com a plantejament necessari, el dubte com a eina de recerca, la prudent «provisionalitat» de les conclusions, el contrast i la confrontació de dualitats com a elements previs d’anàlisi. Tot abans de decantar-se, o no, per una opció; la qual cosa permet al lector, «amable lector», raonar mentre llegeix, aprendre. En acabant, mentre resseguim l’anàlisi de cada ciutat, vila, llogaret o poble, recordarem eixa lliçó primera que ens ha impartit en la Introducció.

Després d’un repàs historiogràfic de l’estudi urbanístic, analitza les condicions físiques: relleu, rius i rambles, l’aigua (la riba marina i el regadiu); les circumstàncies històriques —hi destaquem la xarxa caminera i el siti de «Un País Valencià llargarut articulat històricament com un camí, el Camí»—, els recintes murats, la dualitat islàmic i/o cristià i les cartes de poblament.
Posem en relleu l’apartat sobre «Geometria urbana» que, a través de les plantes, illes i la parcel·lació (il·lustrada amb taules), ens ajuda a entendre la morfologia de cada poble «La llei de la persistència del parcel·lari urbà és sovint comprovada». I és en aquest punt on, gràcies a la modernitat dels mitjans informàtics, la nova cartografia i la digitalització del cadastre, com ens comenta en l’apartat dedicat a «Qüestions de mètode», aconsegueix una primera tria prèvia al treball de camp, consistent a realitzar, durant cinc anys, «la visita exhaustiva i repetida de tots els nuclis ‘sospitosos’ o candidats de ser interpretats com a resultat d’una planificació». Cinc anys de visurar, una vegada més, aquest país seu. Tanca la introducció amb unes breus notes sobre els noms dels pobles. La petja toponímica, però, és molt major i recorre l’estudi amb els noms dels carrers (amb la contraposició de les antigues denominacions i les noves, sovint hagiogràfiques), diverses motivacions pertinents per a la comprensió del lloc o algunes reflexions etimològiques. També apareix la toponímia, sovint com un «alfabet fosforescent», als croquis i plànols que Guillermo Pascual ha realitzat per il·lustrar el magnífic treball i fer més clara la tipologia de cada lloc.
Després d’una introducció tan densa com fructífera emprén el camí, de nord a sud. I de cada poble ens fa un repàs situacional i històric, una anàlisi del plànol, si existeix, per suggerir-nos, després, una hipòtesi, un assaig de planificació, la tipologia del seu parcel·lari, les raons de les seues murades, la concreció dels nuclis més antics… I tot amb un ampli suport bibliogràfic dels estudiosos locals, on sempre hi haurà algun antic alumne. No hi ha, però, una repetició exacta en els apartats, perquè cada nucli demana alguna raó o factor històric diferenciat que hi ha influït. Les hipòtesis sempre són raonades i, a més de la documentació coneguda, sempre hi afegeix l’atenta observació, que li permet la reconstrucció dels espais. 

No és aquest el moment, però ben bé caldria valorar a través d’un merescut estudi el llenguatge d’aquest gran humanista. Hi destaca la riquesa i precisió lèxiques, que en algun moment demanen un glossari; una adjectivació sovint poètica: amical frontera, atzucac persistent, esquena llarguera, tàpia rònega, modesta acròpolis…; expressions populars plenes de raó: Vara més, vara menys, devia anar sobrat…; creacions de to popular: el melic de la plaça…; les formes racionals (fusterianes, gosaria dir) per posar en dubte, sospite, qualque conclusió, com ara: «La cartometria i l’observació directa ens permet arreplegar unes constatacions per poder construir o discutir les hipòtesis…», «ens ha permès enfilar una modesta hipòtesi»; conclusions transcendents de l’experiència assolida:  «els dos convents extramurs, que com arreu del país, actuarien com a empreses urbanitzadores», «l’especulació urbanística dels jurats» (el cas de Sant Mateu)… i, fins i tot, la ironia, «No era el millor homenatge que hom podia retre al monarca».

I és tanta la quantitat informativa i la diversitat dels quaranta-un llocs triats que se’ns fa impossible ressenyar cadascun dels valors afegits que té el llibre. La informació que s’hi va acumulant, a més, no sols explica la planificació de cada vila sinó que va conformant un repàs històric del nostre país i una guia entenedora de les formes diverses que presenten llocs del pla i llocs de muntanya, de vora mar i vora camí, d’adaptació al medi físic, als camins ramaders o al disseny volgut.
Veritat és que, com a lectors, després de l’extensa i densa introducció busquem el poble o pobles pels quals tenim tirada, bé perquè hi vivim o perquè el seu paisatge urbà ens ha atret. Com la Rayuela de Cortázar, no demana una única lectura; podem fer bots, però ens cal la lectura completa perquè les informacions d’un indret aliè ens serveixen per millor comprendre els més propers. I, encara més, el llibre viatjarà amb nosaltres si volem comprendre bé aquest país; l’obra, fora de casa, es desdobla en guia i es torna a gaudir de la seua lectura si passegem els vells carrers amb els mots que ens expliquen llur planificació.

Hi ha, sobretot, l’immens treball de cada dia… I un sentiment que amara les 334 pàgines d’aquest estudi, l’estima per un país que el professor Rosselló sap seu. 

Jesús Bernat Agut. Arxiu de Vistabella del Maestrat

dimarts, 12 de febrer de 2019

HOMOFONIA SITUACIONAL

Sí, és veritat que en la nostra llengua caldria pensar en 'ona' o 'onada', i una frase que incloguera un homòfon, com ara "On ha dit que ha segut?" i "O nada o s'ofega'. No em direu, però, que el context de minúscules onadetes la situació d'aquest HOLA no mereix, davant una petita 'ola' i una altra i una altra..., parlar d'homofonia.

dissabte, 9 de febrer de 2019

EL LLIBRE DELS "LINGÜISTES PEL CARRER"



Tres anys de faena,  686 vies públiques dedicades als nostres lingüistes, 478 poblacions des de Perpinyà a Guardamar i des del Pinós o Soses (Fraga, com Salses, no en té cap) fins a l'Alguer, amb milers de quilòmetres recorreguts i una seixantena de col·laboracions han culminat en aquest 'estudi i proposta didàctica'.
En les 124 pàgines trobareu, com veieu a l'índex, un apartat dedicat a la producció històrica de diccionaris i gramàtiques i, també, un altre on parlem del treball de camp i dels continguts de l'exposició "Lingüistes pel carrer". Un extens bloc de propostes didàctiques dedicades especialment al món de l'ensenyament i alguns jocs es tanquen amb el mapa que guarda, a través de l'enllaç https://goo.gl/HGm4mc , totes les fotografies de carrers, carrerons, travesses, passeigs, rambles, places, avingudes, atzucacs... que han estat batejats amb els nostres lingüistes.





Us avancem dos mostres fragmentades: un tast de l'Encreuat i un exemple, també incomplet, de l'apartat 4.5 Entre lletres, que inclou 8 exemples de correspondència entre lingüistes valencians, mallorquins i catalans, amb l'estima comuna per la llengua.

Podeu completar-los i veure'ls en alta resolució en descarregar-vos el pdf del llibre a l'enllaç del web de la Societat d'Onomàstica,  Lingüistes pel carrer: estudi i proposta didàctica

Les cinc primeres resolucions de l'encreuat tenen premi. Envieu-nos al bloc les solucions i rebreu un exemplar en paper del llibre. 




Si 2016, Any Llull, justificava la inclusió del gran savi en el nostre recull, 2018, Any Fabra, ha merescut un bloc del llibre amb els 3 nous cartells dedicats al gramàtic i lexicògraf més reconegut. Un estudi dels seus carrers i propostes didàctiques específiques es completen amb una mostra dels diplomes que hem tramès a les 267 poblacions que li han dedicat alguna via pública.




Una TAULA DE LINGÜISTES PEL CARRER tanca el llibre amb els 686 registres ordenats per la població on són.



A la contraportada del llibre trobareu aquelles entitats que han fet possible la seua publicació.




dissabte, 2 de febrer de 2019

DANI MIQUEL, NECESSARI. Nadales per a tot l'any, amb exercicis de vocabulari i més...

Ara t'enteres? Imagine que aquesta és una de les reaccions en veure aquesta entrada dedicada a Dani Miquel i a un disc de 2013. Deixeu-me reconèixer la meua ignorància amb açò de la música "infantil-peratotselspúblics". Perquè fa molts anys que no hi pensava. Em vaig quedar amb allò de Carraixet i un català que tenia en cintes de cassette..Ara va be bo! que feia unes tonadetes molts divertides per als meus fills... Jo sóc un pobre ma-me-mi-mo-músic del carrer. Com li deien? Ho busque a la xarxa i... Pescat! Xesco Boix. Us parle dels anys vuitanta, quan els meus fills eren menuts. Ara hi he tornat, pel meus néts. I no fa massa que vam ser a Puçol per vore un espectacle nadalenc del Dani Miquel. Abans del concert estava amb el grup pegant un mosset al bar de la Casa de la Cultura i els néts s'hi van arrimar perquè els signara el CD. Ara pense que potser  que el grup es diga Ma-Me-Mi-Mo-Mu en homentage a Xesco.

Van gaudir d'allò més amb l'espectacle i les corredisses pel pati butaques. A mi em va quedar la sensació que m'havia perdut un grapat d'anys a un gran músic i folklorista.
Quan pense en nadales crec que han de ser avorrides, monòtones, pesades... que seré incapaç de sentir-ne dos de seguides. Heus ací, però, que Dani Miquel i els seus músics han sabut traure de la tradició el millor que té (molt ben adaptada també per Urbana Ruràlia)  i afegir-hi uns ritmes i una qualitat vocal i musical que pot ser sentida durant tot l'any... fins i tot, diria que hi ha alguna cançó d'estiu. 
Ja fa més de dos mesos que sent els disc mentre conduïsc... i no em cansa. Veritat és que alguna em salte, però hi ha peces que enamoren i en d'altres trobe un aprofitament didàctic substanciós. Camina Maria, sembla que tradicional d'Alcoi (perdoneu el meu desconeixement. He perdut l'album que guardava el disc, on imagine que hi havia l'origen de cada peça), agrada molt als menuts, més amb el ritme de la interpretació; en Baix d'una penyeta descobrim la fusió amb antigues arrels andalusines o tonalitats de l'altra ribera de la Mediterrània; Esta nit és bona nit demostra la qualitat dels músics i l'excel·lència de les seues veus; A pastorets i pastoretes veiem la dolçor de la versió tradicional (quasi totes les peces tenen un fragment de recull popular) i el ritme que fa d'una nadala una cançó per a tot l'any.  

Antològica em sembla Angelets del cel, que a la part tradicional i les veus del cor infantil s'afegeix la veu inequívoca de Pep Gimeno i una altra de Miquel Gil, record esguerrat entre Joe Cocker i Louis Amstrong, més quan un trosset, amb el jazzístic trombó d'Alcover, ens porta a un rítmic soterrar de Nova Orleans... I tot, si passeu del text, per ser ballat en una rajoleta!
Durant molts anys he fet servir la cançó com una eina didàctica per a l'aprenentatge de la nostra llengua i literatura: Llach, Raimon, Ovidi, Carraixet, UC, Maria del Mar Bonet, Serrat, Sisa,... i més tard: Sopa de Cabra, Sau, els Pets, Cànem... i encara Antònia Font, Sanjosex, Blaumut, Ja t'ho diré, Menaix a Trua, Òscar Briz o els Catarres.  La riquesa lingüística que, a més de l'excel·lència musical, ens ofereix aquest CD de Dani Miquel no podem desaprofitar-la. 
Us propose uns exercicis lingüístics i etnogràfics per als alumnes amb dos de les seues cançons: Dolços de nadal i A Nadal, un pas de pardal. Al primer vídeo Agus Romaguera ha amanit fotografies de tots els dolços... Llépols!

Quina olor des de la cuina, els pastissos son al forn
Les mans brutes de farina, sucre, carabassa i ou
Trobarem a cada poble l'ingredient tradicional
compartim aquestes festes amb els dolços de Nadal.

Arrop i talladetes i coquetes de sagí,
pilotes ensucrades, coques fines i Arnadí. 
Pastissets de moniato, neules Casques i bunyols, 
confits o peladelles, rosegons o carquinyols.

La mare sempre ho deia, sempre ho anava dient 
els dolços donen vida i reviscolen a la gent 
escoltant les nostres dites i seguint les tradicions 
recordem que en esta vida a ningú li amarga un dolç.

Tenim figues albardades i carabassa torrà,
torrons, coques cristines, panfígol i massapà
rubiols i Orelletes, anisets i polvorons, 
tonyes i monxàvenes, tortells i flaons.

1- Anota 10 pobles on saps que fan torró... No tots estan per Xixona. 
2- Quins dels dolços que apareixen a la cançó es fan al teu poble?
3- Coneixes dolços de la teua comarca que no apareixen a la cançó?
4- Saps, a Almassora, què són els llongos?
5- En alguns dels dolços que apareixen a la cançó, canvies alguna vocal?
6- Quines varietats de pastissets coneixes?
7- Pastisseria, sucreria, confiteria, forn, fleca... Quins noms saps de punts de venda de pastissos?
8- Anota els ingredients de mitja dotzena dels dolços de la cançó
9- Quins no porten farina? I quins porten ou?
10- Feu una estrofeta amb els dolços que vosaltres coneixeu i no hi són.


A Nadal, un pas de pardal
Per Sant Esteve, un pas de llebre
Per Sant Silvestre, un pas de destre
Per Cap d'Any el dia s'allarga un pam.

Per any nou, un pas de bou
Pels Reis, un pas de vells
Per Sant Julià, un pas de marrà
Per Sant Antoni, un pas de dimoni

Per Sant Sebastià un pas de ca
A Sant Vicent de la Roda el dia allarga una hora
Per Sant Pau, una hora hi cau
Per Sant Blai, un pas de cavall

Per la Candelera el sol va per la carretera
Per Santa Maria creix el dia
Per Sant Maties el sol ja entra per les ombries,
Per Sant Macià, tanta nit com dia hi ha

Per Sant Benet, el sol toca per les parets
Per Sant Urbà, un pas de gavilà
La nit de Sant Joan, la més curta de l'any
De Sant Joan endavant, el dia es va escurçant.

Per Sant Pere, un pas enrere
A la Mare de Déu d'agost, a les set ja és fosc
Per Sant Agustí, ni bereneta ni dormir
Per Sant Mateu, tant s'hi veu com no s'hi veu

Per Sant Cebrià, el sol se'n va
Per Sant Miquel el berenar se'n puja al cel
A Sant Martí, iguals el dia i la nit
Per Santa Llúcia, un pas de puça

A Nadal, un pas de pardal...i tornem a començar

1- De segur que sabeu alguna dita de l'any que parla de la llargada del dia o de la nit i no apareix a la cançó...
2- És per Santa Llúcia quan comença a allargar-se el dia? 
3- El sants bategen ermites i molts carrers; hagiotopònims en diuen. Al vostre poble hi ha algun carrer dels sants que ens parla la cançó?
4- Anoteu una dotzena de les ermites de la vostra comarca.
5- Com en diuen al vostre poble de l'au que fa rimar amb Sant Urbà? 
6- Esmenteu sinònims de ca, cavall, bou i marrà.
7- Canvieu el segon hemistiqui de l'estrofa que vulgueu. Per exemple: per Reis, ase qui no ho coneix.
8- Escriviu els antònims de: puja, ombries, escurçar, enrere i fosc.
9- Localitza entre els sants de la cançó noms de pobles i ciutats d'arreu del món.
10- Trobeu al text alguna rima una mica forçada?
Per què acabem a Sant Bertomeu? Sí, la primera imatge corresponia a la pujada al castell de Boi. A l'enllaç hi ha el programa en què Dani Miquel recorre el camí entre Sant Bertomeu i Vistabella, tot aprofitant per contar-nos coses de la seua vida. Al programa anterior també jo era a Sant Bertomeu i, davant la meua petició perquè pujàrem al castell per poder contar la riquesa toponímica que s'hi veu, em van dir que ja ho tenien enregistrat. No sabia jo, però, que era Dani Miquel l'afortunat. Després, a través d'un grup de whatshapp del programa GR7 vaig saber d'ell i ja ens vam conèixer a Puçol i Xulilla. 
És un gran músic... i millor persona.
Necessària en aquest país menut... i no tan perdut!

divendres, 25 de gener de 2019

SANT MATEU, 20 EXPOSICIÓ DE LxC.......................... I EL TRAIGUERÍ PERE LABÈRNIA

 Sens dubte, una de les satisfaccions més grans que ens dona portar l'exposició "Lingüistes pel carrer" arreu del territori és l'aprofitament didàctic que se'n pot traure. Aquesta vegada ha estat a Sant Mateu, a l'IES MAESTRAT. Alumnes de diversos nivells, des de 1r de l'ESO fins 2n de Batxillerat i mòduls han pogut visitar l'exposició i, amb els materials didàctics que vam trametre al centre, han realitzat diferents activitats en funció del seu nivell acadèmic.

En arribar, la professora Núria Carod Segarra estava realitzant una activitat de l'exposició amb alumnes de 1r d'ESO, d'entre els quals n'hi havia de Traiguera. Traiguerines i traiguerins, doncs, com el lexicògraf Pere Labèrnia Esteller, present a l'exposició i en carrers al seu poble, a Tortosa i a Barcelona, on, a més de lexicògraf i gramàtic, és considerat 'humanista'. Ciutats que, seguint el periple vital del lingüista, ja que visqué en aquestes tres, el reconegueren amb vies urbanes amb el seu nom. Un altre reconeixement a la seua vila natal ha estat el de batejar un nou espai com Centre Cultural Pere Labèrnia.


Si consultem l'Enciclopèdia Catalana podem assabentar-nos de qui fou i les seues aportacions:
Lexicògraf, gramàtic i humanista.
Traiguera, Baix Maestrat, 1802 — Barcelona, 1860
Estudià a Tortosa i es traslladà després a Barcelona. És autor de diccionaris castellans i llatins, de gramàtiques, preceptives i altres obres que han romàs inèdites i sobretot del Diccionari de la llengua catalana amb la correspondència castellana i llatina (1839), publicat sota els auspicis de l’Acadèmia de Bones Lletres, de la qual era membre (1836). Hi esmerçà divuit anys i consultà els repertoris lexicogràfics catalans, castellans i llatins de més solvència (especialment, pel que fa al català, el diccionari d’autoritats d’Albert Vidal, de la darreria del s XVIII). L’obra és molt ben feta —ha estat font de tots els repertoris posteriors— i molt ben construïda. A cada article dóna la definició del mot (sovint amb sinònims), la correspondència castellana i, finalment, la llatina, amb indicació de la declinació o conjugació a la qual pertany; d’altra banda, si el mot forma part d’una locució o un modisme, consigna també l’equivalència en castellà i en llatí. Els anys 1864-65 fou feta una segona edició corregida i augmentada del Diccionari... per una Societat de Literats Cultivadors de la Llengua Catalana, els quals eliminaren l’antic pròleg i el substituïren per un altre una mica reticent i hi afegiren unes regles prosòdiques i ortogràfiques que no són res més que un extracte dels Estudios, sistema gramatical y crestomatía de la lengua catalana, d’Antoni de Bofarull, a les quals adaptaren el Diccionari.
Durant quinze dies, en un espai cèntric i generós de l'institut, ha romàs aquesta exposició que ja hem presentat i comentat a 20 llocs diferents, tal i com podeu consultar al mapa de l'enllaç següent

dijous, 24 de gener de 2019

EL MESTRAL VE DE DALT

 
 El mestral, perruquer, esbulla a les ones el cabell
I, ans d'eixir el sol, ja el cel cremava en forn

DE LA PEDRA (1)

Darrerament, reivindiquem i valorem la pedra seca de les terres de Penyagolosa... Mira per on, però, aquesta frase tan curta la trobem sovint amb expressions que no són nostres, però que s'han colat en portades de llibres, en articles periodístics, en cursets universitaris i per l'ample camp de les xarxes socials. "Posar en valor", "pedra en sec" i "el Penyagolosa" apareixen massa sovint i correm el perill de perdre les formes pròpies. A molta gent ja no els haguera estranyat llegir "Posem en valor la pedra en sec dels camins del Penyagolosa". 
Sobre l'article del topònim més emblemàtic de la nostra muntanya en va fer un llibret l'amic Vicent Pitarch, Penyagolosa fascinant, de nom venerable (Onada Ed., 2017),  i n'hem parlat en diverses ocasions. Ens interessa, ara, el sintagma 'pedra en sec'. 
En més de trenta anys d'enquestes orals als termes d'Atzeneta del Maestrat, Xodos, Benafigos i Vistabella, mai li he sentit dir a cap masovera ni pastor 'pedra en sec'; amb 'pedra' hi havia prou i, alguna vegada, 'pedra seca'. Hom distingia 'casetes de teula' i 'casetes de pedra', parets de pedra i, després d'una solsida o d'un portell, calia 'tornar la paret'. 
Sí, ja ho sé, tot mirant la foto de la portada podríem parlar de 'pedra humida' (he,he). I és que les ombries i els anys de pluja ens regalen natura i obres d'art.