dilluns, 17 de febrer de 2020

LLUNA SENSE FANALS



Hi ha nits, com l'altre dia, que Iberdrola va tindre a bé deixar-nos sense llum. I heus ací que la lluna, de taronja primer i làctia després, va omplir la mar de rius... Sense fanals, però, la platja no tenia cap color de surera.



dimecres, 12 de febrer de 2020

NOMS-12 i altres novetats de la Societat d'Onomàstica



Noms12, Anuari-5, Onomàstica de la Selva del Camp i Noms de lloc i de persona de les terres de Penyagolosa i altres estudis d'onomàstica  han estat el millor remat per a un 2019 carregat de projectes fets realitat en aquestes publicacions de la Societat d'Onomàstica. Ens cal, però, la vostra col·laboració amb articles o ressenyes que facen possible allò de 
Ni un topònim sense recollir, ni un nom sense estudiar 
Furgueu i escodrinyeu per aquests enllaços... tot un món de Noms!


EL LLIBRE DE LA JORNADA D'ONOMÀSTICA DE LES TERRES DE PENYAGOLOSA.

 
  "Penyagolosa és un cim emblemàtic, centre de l’excursionisme valencià, vedaler del pas de raberes entre l’Aragó i la Plana, cruïlla de cultures, aplec de terres i parles diverses. Sant Joan de Penyagolosa, a més, acull rogatives centenàries de Xodos, Puertomingalvo, Vistabella, Culla i les Useres a través dels seus camins centenaris. Per aquests motius calia aprofundir en l’estudi dels noms que bategen cada racó de les terres de Penyagolosa, dels pobles que veuen en el seu perfil divers un far d’aquesta mar de bancals on tanta gent ha navegat secularment. Amb «terres de Penyagolosa» ens referim a l’àmbit comarcal de l’Alcalatén, els termes de la Setena de Culla del Maestrat històric i pobles veïns de l’Aragó i de l’Alt Millars. El llibre que presentem recull les comunicacions i ponències de la Jornada d’onomàstica de les terres de Penyagolosa (VI Jornada de la Societat d’Onomàstica), celebrada a Atzeneta i Vistabella del Maestrat els dies 4, 5 i 6 de maig de 2018. Dues poblacions on vam ser acollits amb hospitalitat i germanor pel veïnat, i on vam comptar amb la coŀlaboració pregona dels respectius ajuntaments. Tot plegat tampoc no hagués estat possible sense el treball d’una comissió organitzadora que va reunir sis consocis de la Societat d’Onomàstica: Elvira Safont (Arxiu de Vistabella), Josep Meseguer-Carbó (Maestrat Viu), Josep Miquel Ribés, Ferran Guardiola, Òscar Bagur i Jesús Bernat. 
Mapa de l'article dedicat a la bibliografia onomàstica de l'Alcalatén i la Setena de Culla
Els temes proposats per la Jornada foren l’onomàstica de la zona i la relació entre toponímia, cartografia i excursionisme. Així, hem agrupat els treballs en dos blocs a partir d’un criteri geogràfic: el primer, «Estudis d’onomàstica de les terres de Penyagolosa», conté divuit articles que se centren en el cim i les comarques que l’envolten, tot i que ho fan en modalitats ben diverses. Així trobem estudis d’antroponímia, toponímia —històrica, literària, en llengua àrab i berber, urbana popular i zootoponímia—, reculls municipals, retolació i normalització lingüística, i anàlisi lingüística —etimològica i morfològica—. Destaquem el breu però merescut homenatge retut a Josep Viciano, el Sherpa —com és conegut en l’àmbit excursionista de Castelló—, i les ponències de Vicent Pitarch, lligada a la dualitat entre excursionisme i homenots de la nostra llengua, i la de Vicenç M. Rosselló, que analitza la cartografia excursionista de Fredes i Penyagolosa. El segon bloc, «Altres estudis d’onomàstica», agrupa quatre estudis toponímics centrats en altres terres, més al nord de Penyagolosa, des de les vessants literària, cartogràfica i geològica. Finalment oferim una bibliografia onomàstica de les terres de la Setena de Culla i l’Alcalatén que complementa aquest ventall de propostes onomàstiques. Desitgem que aquest volum sigui un pas important, a través de l’onomàstica, en el camí del coneixement de Penyagolosa i la seua gent." Els curadors

El llibre, amb  408 pàgines, ha estat editat per la Societat d'Onomàstica https://www.onomastica.cat/ dins la col·lecció LA ESTRALLA, amb disseny i composició de Quadratí i la impressió de la Diputació de Castelló. 
Podeu trobar tots els continguts en pdf a Edició electrònica d’accés obert
Amb tot, si us estimeu el paper i l'estudi dels noms de lloc i de persona feu-vos socis de la Societat d'Onomàstica

dissabte, 1 de febrer de 2020

LA MAR QUE TENIA MARGES (5) A La Vila-roja de 1981

                                                                                                                                      Qualsevol dia farà 40 anys dels articles de La Vila-roja, butlletí de l'agrupació cultural homònima, que, entre d'altres coses, manifesta que les denúncies de la situació de la nostra costa no és una qüestió recent.                                                           Potser hi trobareu imprecisions i moltes faltes ortogràfiques. Amb tot, paga la pena reproduir aquelles pàgines on també apareixien projectes que mai s'han acabat.                                                                                                                                                 I la foto d'aquella portada de gener de 1981 ben bé podria ser la de 2020.                                                         Hi vam dedicar tres articles als butlletins de gener, febrer-març i octubre que només hem escanejat. Fixeu-vos en el dibuix del darrer butlletí, quan ens prometien 4 esculleres paral·leles.



Aquest article darrer, tan interessant per les promeses, és de juliol de 1982

dimecres, 29 de gener de 2020

CORBS MARINS.. després de la remoguda

Sí, també la foto està moguda... les presses del moment.
Un dictat més de la natura; després de la remoguda dels fons marí que ens ha regalat aquesta maror no ens ha d'estranyar que, a més dels sediments, també els nutrients hagen voltat i conegut noves platges. I heus ací que, vora l'escullera de les Palmeretes, avui hi havia unes dotzenes de corbs marins capbussant-se i esmorzant. No els agrada, però, la companyia humana i han pegat a fugir.

dilluns, 27 de gener de 2020

LA MAR QUE TENIA MARGES (4) GLÒRIA AL PORT!


Convé amanir un dossier amb la quantitat de pel·lícules i fotografies que denuncien la malesa d'enguany. Volia, però, després del vídeo sentit de la veïna Evèlia i del patiment de Vicent dir que no, que "açò no està tot perdut". 
Com tots els matins que no puge als bancals, he vist eixir el sol. I avui, sense pujar, he vist mar i muntanya; les ferides amuntonades d'una platja que la mar ens ha portat dins les cases.
No cal fer-ho llarg; aquesta és la quarta entrega que explica les maleses dels darrers anys, també aquella de 2001, de llevant trencador. Sort que la darrera no va girar a llevant fins que el vent ja havia amainat!
Ara, ni que només siga telegramàticament, cal denunciar:
1- El continu creixement del port de Castelló sense fer cas de les conseqüències nefastes per als seus veïns del sud.
2- Les No aportacions dels sediments que reté a la part nord (zona del Pinar) i que ens correspondrien des del 1960. Cal dir que aquestes aportacions, quan eren naturals, es repartien rebaixant el toll general. Amb les aportacions que ens fa costes es crea una platja artificial que acaba sent una pendent de llançament de les ones. Potser caldria pensar més en reomplir el toll costaner que no fer platges... Caldria estudiar-ho; el fons batimètric és impressionant.
3- Les contínues errades en les execucions de la Direcció General de Costes que, des de Madrid, lleva esculleres que ens protegien per fer-ne de noves; desfà una escullera paral·lela per fer-ne una altra, amb les conseqüències nefastes d'aquestes dos accions. La mar se n'ix amb més força per allà on hi havia les esculleres (entre d'altres: el Benafelí, escullera de les Palmeretes, escullera del carrer Venècia, escullera dels Carabineros... i aquesta vegada fins els Deu Mandaments).
4- La inacció del nostre ajuntament en l'apertura d'un vial necessari per als veïns de la mar. L'avinguda Mediterrània, dissenyada recta com un fil i suficientment ampla per merèixer el nom d'avinguda, ha esdevingut una serp estreta i inacabada, inútil per al desplaçament d'una punta a l'altra. Recordem ací que el projecte és de 1979. Només han passat 40 anys i no han estat capaços d'acabar-la. 
5- El mal funcionament de les bombes d'extracció d'aigües en cadascuna de les inundacions que patim.
Podeu veure-hi episodis passats: https://imatgies.blogspot.com/2017/02/la-mar-que-tenia-marges-1.html
https://imatgies.blogspot.com/2018/07/la-mar-que-tenia-marges-3-esculls.html
Hi ha, evidentment, qüestions d'abast estatal i, fins i tot, mundial. El canvi climàtic és real, però no ha de ser l'excusa per abandonar la costa. També té un àmbit major el fet que els nostres rius, també l'Ebre, no puguen abocar els sediments a la mar i queden retesos pels embassaments; potser hom pense en alguna acció que mantinga la funció dels embassaments i, al mateix temps, permeta el pas de sediments que, com hem vist, han deixat d'alimentar el delta de l'Ebre. Potser cal recordar que els corrents que aporten sediments a les nostres costes van de nord a sud (només cal veure la platja del Pinar o l'Arenal, a Borriana).

I a casa nostra, un petit detall afegit, han caigut fanals de la via pública per l'acció del vent i, sobretot, per l'estat de corrosió que presenten. Potser no caldria esperar algun accident per posar-hi solució. 

dimecres, 15 de gener de 2020

TOU, SOSTOVAR I ATAQUINAR

Efectivament, no puc competir amb cap de les fogueres de Sant Antoni; tampoc ho pretenc. Es tracta de mostrar-vos uns mots que en uns pobles emprareu o haureu sentit i en altres no. 
Heus ací que després d'esporgar els ametlers la rama queda escampada pel bancal. A la Plana diríem que 'després de tallar la remulla queda escampada pel frau, entre fila i fila de tarongers'. A Atzeneta, però, si dius de tallar els ametlers et quedes sense arbre..., millor esporgar.
La faena de replegar la rama i cremar-la és ben pesada, però amb la bona companyia d'un amic i savi masover es du bé i, a més, sempre aprens alguna paraula o un matís diferent. Avui n'he copsat uns quants. Com sempre, ha eixit el tema de l'aigua que necessita la terra. Jo pensava que hi havia bona saó però m'ha aclarit "El bancal no té saó..., està tou per la rosà". Aquest sentit de tou i terra tova és també emprat a la Plana i ens resulta transparent. Com que la foguera no anava i jo seguia tirant-hi rames m'ha fet saber que "No veus que para tova? Has d'ataquinar les rames en la forca. Quan la foguera ja tinga el caliu anirà millor"
Ataquinar, a més d'afartar-se de menjar quan es reflexiu, és el que veieu en la foto, pressionar la rama damunt el foc perquè si està solteta, 'para tova', la llenya s'ha esporgat fa pocs dies i la foguera encara no té el caliu de l'infern de les brases... no acabaríem en tot lo dia!
Després, tou i tova s'ha eixamplat fins sostovar. Com que el jabalí encara espigola (enllaç final) les ametles del terra i fussa les furgues més avalleres sol moure algunes pedres del marge i llaura alguns trams del bancal... I José m'ha aclarit que "Al meu, el jabalí m'ha sostovat un bon tros del bancal". Encara recorde allò de sostovar/estovar els matalaps, sobretot quan eren de llana, i m'agrada aquest sentit abocat a la terra, tan proper al metafòric conrear referit al tracte personal... Com te sostoven, que conreat estàs!
Quan ja teníem la faena feta i la foguera era tot caliu ha vingut la suggerència:
 "En eixes brases podríem torra un corder!"
Als comentaris podeu trobar enriquiments d'aquest text. Fora del blog m'han fet arribar diversos sinònims (tots amb matissos) d'esporgar: aclarir  (Vilanova) semblant a l'almassorí acapolar quan és branca; a Traiguera, però, empren aclarir per a tot (rama grossa i menuda) i a Xert, esporgar les grosses i aclarir les menudes; esbordimar ens arriba de Càlig i suposem semblant a desmamonar, llevar el bord, els brots jóvens, els mamons... feina de juliol que m'haguera estalviat haver d'esporgar tant!