dissabte, 19 d’octubre de 2019

O QUE ARDE, una imatge poètica i narradora

La primera seqüència del film d'Oliver Laxe és tan suggerent i poètica, tan ben construïda i plena de referents fílmics, que ja ens sabem davant una gran pel·lícula. Sens dubte, la fotografia de Mauro Erce n'és, en part, culpable. 
En eixa primera seqüència de què parlem veiem uns arbres tombant, com aquells bambús de Zang Yimou o el pas zelós de King-Kong, sense saber ben bé quin monstre els xafa. Poquet a poquet, amb la lentitud que demana el silenci d'un bosc a la nit, veiem un tractor que, amb nocturnitat i potser traïdoria, tala els arbres, una productiva i invasora plantació d'eucaliptus, fins que l'atura un roure imponent.
Pel que fa al gènere, l'afegit 'rural' és nostre, perquè ens recorda aquelles narracions de l'autora de Solitud, aquells Drames rurals de Caterina Albert i Paradís que contraposaven la bellesa de la natura amb el seu potencial destructiu. 
Títol original: O que arde
  Any: 2019   Duració: 89 min.
 País: Espanya / França /Luxemburg 
 Director: Oliver Laxe 
 Guió: Santiago Fillol i Oliver Laxe 
  Fotografia: Mauro Erce
                     Repart: Amador Arias, Benedicta Sánchez
               Gènere: Drama 'rural'

De l'argument podem dir, sense voler fer cap spoiler, que només és oralment explícita la segona seqüència, quan ens assabentem pels funcionaris del jutjat que alliberen Amador, tancat a la presó per piròman. La resta de la història és narrada de manera ben poètica per les imatges, per una fotografia excel·lent. Una fotografia que estableix paral·lelismes plàstics entre la boira matinera i el fum dels incendis, entre la lluna amagada per les flames i una Luna, gossa perduda... I sí, hi ha mots; pocs, això sí. Alguna conversa entre mare i fill (excel·lent interpretació, sense ser actors) amb un  rerefons ecològic que ens explica les raons d'aquelles branques seques per l'entramat de raïls dels eucaliptus, que tot ho xuclen. I d'altres paraules de Benedicta amb les vaques, amb Luna, potser amb el roure que l'arrecera de la pluja... I les mirades, l'esguard que sempre parla.
Hi ha un detall final que tanca el cercle formal de la narració. Si a l'inici trobem aquells bulldozers mecànics trepitjant el bosc, a la darrera seqüència hi ha un helicòpter (un altre element mecànic, Apocalipse now) aturat al cel, sense abocar l'esperada bossa d'aigua sobre l'incendi.
En eixir del cine ens ve al cap si hi ha cap intenció de denúncia al film, que també deixa seqüències per opinar sobre la gestió dels incendis (per exemple, l'home vell amb una mànega d'aigua allunyat del seu quefer per uns forestals que lluiten contra el foc amb mànegues en mal estat) o sobre l'estigma de la gent que surt d'una presó. I heus ací que en una entrevista a Oliver Laxe, gallec nascut a París i alumne de la Pompeu Fabra, ja l'havien interrogat sobre el primer aspecte; potser ell ens respon a les dues qüestions.

Busca concienciar sobre los incendios en Galicia?

Sirve para abrir conciencias, claro. E abrir corazóns. É unha película moi poética, pero moi política tamén. Se consigues que a película conecte coa raíz da xente, é algo saísimo. Valorando o noso, tamén o patrimonio material.

Ve al cas l'opció lingüística del film, el gallec, com no podia haver estat d'una altra manera; un altre factor enriquidor de la pel·lícula que, dissortadament, no va tindre en compte El olivo.

O que arde cura, hem pogut llegir a la xarxa, és un altre film portugués sobre incendis que amb el títol més concret potser expresse un altre aspecte sobre aquest tema.
Oliver Laxe hauria de tindre el pèl una mica blanc, ni que només fora pel seu festeig amb Cannes; ara premi del jurat dins l'apartat Un certain regard, però abans amb Todos vos sodes capitáns va guanyar el FIPRESCI de Cannes (2010) i amb Mimosas el gran premi de la Semana de la Crítica de Cannes (2016).

dilluns, 7 d’octubre de 2019

JORNADA SOBRE ELS CAMINS TRADICIONALS.... SANT JOAN DE PENYAGOLOSA



Dissabte es va celebrar la Jornada sobre els camins tradicionals de muntanya, un recurs patrimonial i ecoturístic a Sant Joan de Penyagolosa, tan adient al món de l'excursionisme com a cruïlla de camins i cultures.
Va estar organitzada per la Federació d'Esports de Muntanya i Escalada de la Comunitat Valenciana (Carlos Ferrís n'és el president) i una conselleria que ha aconseguit tindre un nom més llarg encara; imaginem que equival a aquella d'Agricultura i Medi Ambient (el seu representant en la Jornada va ser el director del Parc Natural de Penyagolosa).
La primera ponència, Els camins tradicionals de muntanya, a càrrec de Rafael López-Monné, geògraf i coautor del Llibre dels camins, va repassar el món del camí, des d'un punt de vista històric i vital, amb nombrosos exemples del seu treball de camp i del coneixement profund de la serra de Cardó.  A més de la tipologia dels camins va dedicar una segona part al seu tractament ecoturístic (l'exemple integrador del Cinqué Llac) i als principals reptes que cal abordar per tal d'aconseguir una xarxa sostenible de camins i caminants.  Tal i com veiem en la imatge adjunta, el primer repte era la realització de bons inventaris municipals de camins, aspecte que convindria recordar a les nostres administracions locals. 
Una de les aportacions que ens va semblar més interessant estava referida a la necessària i correcta retolació dels camins, assumpte que, com sabeu, hem tractat en diverses entrades d'Imatgies, com ara https://imatgies.blogspot.com/2019/08/criteris-la-retolacio-toponimica-1.html. Fixeu-vos en la presència del nom popular del camí, el topònim CAMÍ DEL MAS DELS ARCS. També en la presència del poble on ens situem CAMINS DE VILAMAJOR.  A l'enllaç següent trobareu tot el que cal sobre senyalització

http://empresa.gencat.cat/web/.content/20_-_turisme/coneixement_i_planificacio/senyalitzacio/arxius/ManualSenyalitzacioCamins-MobilitatNoMotoritzada.pdf
La segona intervenció, Titularitat i defensa dels camins tradicionals de muntanya. Dictamen pericial i inventari, ens l'aportà Xavier Campillo, l'altre coautor del Llibre de camins i tot un expert en arxius i 'jutjats'; pel seu coneixement exhaustiu de la legalitat dels camins i pels encàrrecs que, a través de Camí general, rep de diverses administracions i particulars. En destacà, per damunt de tot, la necessitat de catalogació i inventariat dels camins de titularitat pública, l'ús i abandonament d'aquests béns col·lectius i l'aprofundiment en l'estudi dels nostres camins, tot un repte per a estudiosos i administració.  

No hi hagué temps, sembla, per a la tercera ponència i el dinar, veritable taula de diàleg, ens va fer conèixer-nos una mica més. Després, a la vesprada, Los senderos y vías pecuarias como recurso ecoturístico en la CV y Europa fou la proposta d'Antonio Vidal, un jove estudiós i esportista que apuntà el coneixement del assagadors de la Mesta, no tant del nostre país. Ens parlà, també, dels models europeus en països on les proves esportives lligades als camins tenen tradició centenària i on les infraestructures permeten somiar i... desdejunar ben de matí.
La taula redona, mancada també d'alguna pota, va permetre l'exposició d'unes aportacions ben diferents. Totes dues, però, van suggerir debat i diàleg. D'una banda, el professor de la UJI, Juan Antonio García-Esparza, responsable del projecte i estudi sobre Els camins de Penyagolosa, va exposar el potencial d'eixos 10 camins ancestrals, com el conegut camí dels Pelegrins, que tenen a Sant Joan de Penyagolosa com a punt d'arribada. El projecte es mostra, a hores d'ara, en espanyol, francès i anglès, amb el títol de Penyagolosa, país vernáculo de necesidad y fe, aspectes discutits pels participants en el debat, tant per raons lingüístiques com per l'aspecte religiós; qüestió aquesta darrera que García-Esparza va poder aclarir pel sentit de les romeries. Més controvertida, però, va resultar l'absència de participació del mateix Parc de Penyagolosa en aquest projecte.
                                     La nostra intervenció, d'una altra banda, volia plantejar diverses qüestions que podem veure en les imatges adjuntes. Primerament, informar que la cartografia antiga recull molts dels camins que hom podria reivindicar i valorar. Fins i tot, la cartografia de l'IGN de 1931 (fragment horitzontal)  mantenia camins que els mapes posteriors ja no recullen. No cal dir que oferíem l'odonímia de tots aquells camins recollits en el treball de camp. 
La resta de la intervenció va ser més de denúncia i reivindicació. D'una banda, la defectuosa retolació de molts topònims del terme que ens acollia, Vistabella del Maestrat. I, si alguns dels exemples, com ara el mas de Clèric, esdevingut Clèrig per l'antiga ortografia Clèrich (com Calduch o Albuixech), han tingut una iniciativa privada, n'hi ha d'altres amb responsabilitat oficial. Una tautologia trobem al coll del Vidre, on apareix el rètol Port del Collao per a un espai on mai s'ha conegut com a 'port' i on la redundància denota el desconeixement. Encara més greu resulta el cas de l'espai d'acampada conegut com Vela-1, que tenia com a origen la lloma de Belart, pronunciat [belá] en l'actualitat, però que, amb l'oblit accentual, esdevé mala nit sense t, ciri espanyol o llençol de vaixell.
També els miradors dels camins mereixen un toc d'atenció per la inversió pública que suposa i per la poca cura que hi ha a l'hora de confeccionar-ne els cartells o de situar-los. Mostràvem alguns exemples, com el cas de Sant Cristòfol de Benassal on Vistabella es retola com a Benafigos (poble que no s'albira per tindre Culla davant) o l'abandonament d'una preciosa miranda situada a Sant Joan Nepomucé (la Serratella) on hi ha faristols sense cartell o d'altres tan mal situats que els pins tapen qualsevol possibilitat de veure allò que ens prometen les imatges. El cas més costós i inútil correspon als Ports on la situació d'un cartell es troba a uns cinc quilòmetres d'on havia de ser i, el que és més greu, tot mirant l'Aragó, a ponent, i parlant de llevant, tal i com ja explicàvem a https://imatgies.blogspot.com/2014/06/els-ports-desti-turistic-toponimia.html 
Fotografia de Javier Barona
Per últim, una necessària reivindicació sobre la qual caldrà tornar. Davant els projectes sense base històrica que ja fa anys que patim com camins del Mio Cid, de Santiago o el darrer embolat d'un suposat Territorio Templario en pobles com Atzeneta o Vistabella, cal reivindicar, estimar i valorar la Setena de Culla i els cinc-cents anys de compatir infraestructures pecuàries, amb assegadors, mallades, assesters, fonts i abeuradors (vegeu la portada) que omplin un territori de camins reals amb un patrimoni riquíssim i amb una veritat històrica innegable; les seues Visures són un altre tresor i exemple de cura del territori. És ací on trobem una xarxa de camins que ompliria de sentit qualsevol projecte ecoturístic que hom poguera plantejar.
Amb tot, la Jornada va permetre una pluja d'idees necessària per encetar algun camí que combine subsistència del territori i la seua gent amb la valoració d'un patrimoni de camins tradicionals.

divendres, 4 d’octubre de 2019

ESPIGOLAR... passat Sant Miquel

Moltes paraules apreses a terres del Maestrat mai no les havia sentides a la Plana. En aquest cas, però, ha estat l'almassorí Pepe Qualet, llaurador il·lustre i millor persona, qui m'ho ha fet saber. La paraula venia al cas perquè havíem acabat de replegar l'ametla d'uns bancals d'Atzeneta l'endemà de Sant Miquel, 29 de setembre.  Heus ací que el meu cosí em va fer saber que allà pel secà d'Almassora (pla de Museros i el Boverot) en passar el dia de Sant Miquel ja es podia 'espigolar', que tot allò que no havia estat collit, batollat o quedava per terra podia arreplegar-ho qualsevol..., sobretot garrofes i ametles. Coneixia d'altres significats del mot però no aquest, que sembla ser transparent a terres de secà o àmbits rurals en general. Ben interessant resulta la data de Sant Miquel com a remat de l'any agrícola. L'estudiós Daniel Climent Giner tindrà, sens dubte, coses a dir-nos.
Vam preguntar en un mas veí per aquest 'costum' que potser replegara el "dret consuetudinari valencià", ves a saber! I l'home ens diu que sí, que en passar Sant Miquel ja solien tindre tots la fruita de temporada collida, no fora que algú li pegara per espigolar. Regirant per la xarxa, però, veiem que era un costum precedit de la petició a l'amo de les terres per poder 'espigolar' allò que havia quedat per terra després de la collita.
No cal dir que el DCVB ens havia de dir coses. I tant! Si ho llegiu esplaiet veureu, si no ho sabíeu ja, que la primera accepció es refereix a les espigues de blat (sentit etimològic). En la segona veiem el significat de 'tria del blat' que ens portarà al sentit après de 'seleccionar'. L'accepció tercera és aquella que veiem relacionada amb aquest 'espigolar' lligat a Sant Miquel i l'exemple "espigolar ametlles", tan adient al nostre cas. A més, hem sabut que a Cinctorres (Ferran Guardiola ens ho ha contat) hom diu també 'rebuscar', com ho fan en castellà, segons que observem al DCVB.

1. ESPIGOLAR v. tr.
|| 1. Collir d'en terra les espigues que han caigut als segadors durant la segada; cast. espigar. La cobdícia dels qui ab appellido de spigolar roban lo ageno, Const. Cat., a. 1588. Que ningú puga espigolar que las garbas no sien fora, doc. a. 1759 (arx. parr. de Bellmunt). La teva terra segada | no espigolaràs, Alcover Poem. Bíbl. 85. La filleta darrera ja espigola els sementers, Salvà Poes. 63.
|| 2. Tallar les espigues millors abans de segar, per poder fer farina i pa els qui han acabat el gra de l'any anterior (Eiv.).
|| 3. Collir els fruits que han quedat en el camp després de la collita general (or., occ., val., bal.); cast. rebuscar. «Espigolar ametlles»; «Espigolar olives» (avellanes, garroves, raïms, etc.). Qui gos espigolar oliues, Ordinacions de Valls, a. 1312. Se fa tant gran abús de espigolar olives y garroves, doc. a. 1607 (Hist. Sóller, i, 146). El blat està eixarcolat | i l'oliva espigolada, Colom Juven. 33.
|| 4. fig. Arreplegar allò que altres han deixat o triar allò que està barrejat entre altres coses; cast. espigar. «He repassat els diaris per espigolar les notícies de la guerra». En rònecs pergamins ha espigolat, Atlàntida, concl. Me dexavan espigolar en ses converses, Cases A., Poes. xiii.
    Refr.
—a) «Qui no pot segar, espigola»: vol dir que el qui no fa una feina, en pot fer un altra que doni també profit.—b) «El dimoni tot l'any espigola, i els darrers dies fa ses segades» (Men.).
    Fon.: 
əspiɣulá (pir-or., or., men., eiv.); aspiɣolá (occ., Maestr.); espiɣoláɾ (val.); əspiɣolá (mall.).
    Etim.: 
del llatí spicŭlare, mat. sign. || 1, derivat de spicŭla, ‘espiga’.
2. ESPIGOLAR m.
|| 1. Lloc on es fa molt d'espígol (Valls.).
|| 2. topon. Partida de terra del districte d'Albaida (Val.).
    Etim.: 
derivat de espígol.
Ben interessants són els diversos refranys i dites que, a més dels del DCVB, hom pot trobar a la xarxa. La dialectòloga i amiga Àngela Buj Alfara ens fa saber que a Alcanar "Qui no pot segar, espigola" té també un sentit de conformitat.
Hem compartit l'entrada amb els dialectaires del facebook. N'hem rebut moltes aportacions i hem vist que el mot espigolar és viu o sentit encara a molts pobles. Hi ha, a més, d'altres variants dialectals per expressar el mateix o semblant significat: 
ESPIGOLAR a Albocàsser, Alcanar,  el Baix Llobregat (c), Benifaió, Cabanes, Canet d'en Berenguer, Carlet, Catalunya Nord (c), Gandia, Girona, l'Horta (c), Palma, la Rectoria (c), la Segarra (c), el Segrià (c), Ses Salines, Tortosa, Tavernes de la Valldigna, Traiguera, la Vall d'Albaida (c), la Vall d'Uixò i Valls.
ESPIGAR: l'Alguer "i se feva als camps de froment després de la messera"
REPUSSAR: Arbeca, 
PELLUCAR: Palma
ESPELLUCAR: Bolulla, Benimagrell, Sella, la Vall d'Albaida (c), la Vila Joiosa
REBUSCAR: Cinctorres, Vilanova d'Alcolea
I sembla que arreu es manté la frase "Qui no pot segar, espigola"... o qui no pot collir, qui no pot sembrar...
Una explicació ben viscuda ens la dona el conegut Antoni Porcar, de Castelló:
Qui no cull, espigola; es diu a Castelló. Recorde quan era xiquet i anava a plegar garrofes amb mon pare, a un garroferalet que teniem a la Parreta, del terme de Benicàssim. Marge mitger amb el nostre, hi havia una vinya de raïm moscatell, que ja l'havien collit. Quan esmorzavem ens passejàvem per la vinya per espigolar panses i bagotets de raïm dolcíssim. Mon pare em deia que després de collir estava permés espigolar.

També hi ha dos aportacions més de cançonetes o dites diferents sobre espigolar:
Feineta d'espigular feinega de collir espigues cada manat que lligues pensa que es un tros de pa (Joana Triay) 

I una de Bunyol que ens aporta Angels Moran. 
"el que vea higos después de San Miguel, para él"

COL·LABORACIÓ LITERÀRIA
I encara avui, l'amiga Mariona Ràfols, catalana d'Estellencs, ens fa arribar un afegit necessari, un retall literari que ens en parla. 


Deixem la segona definició d'espigolar, lligada al col·lectiu botànic, per a una altra ocasió. Ara ens quedem amb aquestes perdiuetes retratades aquest matí. Potser elles espigolen pels bancals alguna serva; de les ametles ja s'encarrega el porc senglar.

diumenge, 22 de setembre de 2019

TOPONÍMIA, PATRIMONI I TERRITORI......................... III Jornades d'Estudis d'Almassora (una crònica)

No, no es tracta del rodatge de cap pel·lícula d'aquell Sam Peckinpah salvatge. Quan parlem de toponímia, però, cal combinar les ponències amb les eixides de camp.    
  Amb més de seixanta inscrits a través del CEFIRE i uns quants veïns més d'Almassora, divendres passat s'encetaven, a la Sala d'actes de Caixalmassora, les III Jornades d'Estudis d'Almassora; enguany, dedicades exclusivament als noms de lloc: Toponímia, patrimoni i territori. 

La ponència inaugural ens la portava el professor Vicenç Rosselló Verger, i nosaltres vam tindre l'honor de fer-li la presentació. El recorregut sobre les diverses teories dels topònims Almassora i Millars es van cloure dins els murs de la Vila i el seu Darremur, aspectes estudiats al llibre Viles planificades valencianes medievals i modernes  
https://imatgies.blogspot.com/2019/02/vicenc-m-rossello-i-verger-viles.html  



Maite Mollà (Acadèmia Valenciana de la Llengua) amb El projecte de recuperació de la toponímia tradicional valenciana, amb especial referència a la comarca de la Plana ens explicà el treball que la Secció d'Onomàstica, en col·laboració amb l'Institut Cartogràfic Valencià  porta endavant en un procés de normativització i normalització dels nostres noms de lloc.

Dissabte, Cèsar Mateu (Servei de Dinamització Lingüística de l'Ajuntament d'Almassora) amb La nova toponímia urbana d'Almassora  va repassar l'estat de la qüestió dels noms dels nostres carrers i 'cantà' el procés de bateig que hom ha seguit els darrers anys, tot exposant-nos les dificultats, les col·laboracions i la normativa que regeix aquesta activitat.
I, després del cafenet, vam passar pel Saló dels Llauradors on el magnífic retaule de manisetes realitzat per Diago sobre un dibuix de J.Llorens ens anunciava que Ferran Guardiola i un servidor (membres de la Societat d'Onomàstica) parlaríem sobre la Toponímia rural d'Almassora.
I, com a bons amics amb prop de quaranta anys de conlloga, ens vam repartir camins i partides. Després d'una introducció sobre el treball de camp i el recull general, Ferran, bon caminant, ens parlà dels camins i els caminassos, de carreteretes i sendes i de com els noms i malnoms bategen la majoria de topònims d'aquest terme nostre. El vam seguir amb els contrast de partides que mostra el retaule emmanisat de 1929 i el croquis publicat per la Caixa Rural el 1971. 



Encara vam poder parlar del significat d'algunes partides. I, allò que és més important, vam poder escoltar el públic que tant ne sap dels noms del seu poble, com el professor David Igual, que ens té promesos uns Boverals que, potser, explicarien el Boverot.


En una Jornada, res millor que els aparonets per retrobar companys i dialogar amb la gent interessada per allò que s'ha dit o pel que vindrà.  

Apressat pels balls d'Agullent i amb un munt de paperassa, l'amic Emili Casanova, tot somiant noves generacions de filòlegs repassà un llistat de topònims interessantíssims. I fou tal la informació del catedràtic de la Universitat de València que ja desitgem que arriben a fer-se unes actes d'aquestes Jornades i puguem, pausadament, assaborir els mots que parlen de La toponímia valenciana com a font de la història de la llengua. 

I no és cap fandango ni cant d'estil allò que veieu en aquesta imatge. A la vesprada, cofiats amb uns barrets de les Jornades (un altre detall del nostre Ajuntament), tot partint de la Pica(d)ora vam récorrer un tram urbà per fixar-nos en la variada retolació d'alguns carrers i en l'absència de rètols de topònims ben interessants.
I vam recordar que hom podria fixar uns cartellets que ens parlaren del Raval, del ravalet de la Llenya i del de l'Herba, de la Biga i de la Vieta que tants anys va donar pas a una enyorada Panderola. I també fora bo que alguns, com ara la Picaora, s'ornaren amb una breu explicació que fera saber als joves que allí no es picaven els bous sinó el cànem, conreu almassorí uns segles enrere... i que l'Hort dels Corders de Castelló és cosí germà d'aquesta plaça que també tenia, com la Biga, un quiosco del Dobló.
I encara vam recórrer l'Estret, on hi havia uns llavadors, i per la séquia vam arribar a la Casa de les Reixes que enguany, com la Revolució Francesa, compleix 230 anys. I vam veure unes Rev/balladores amb força aigua que baixava pel Millars, el mateix nom que el dia abans el professor Rosselló, que també ens acompanyava, havia explicat.
I en tornar, i mentre reclamàvem un faristol que contara la història i funció de les boqueres, alguns ens deien que era bonic saber que l'alcaldessa i aquella regidora no sols havien estat a la inauguració, com sol passar, sinó que havien romàs tota la Jornada amb nosaltres.
I a elles, a Cèsar Mateu, a Gerard Clausell i, sobretot, a Javier Soriano, hem d'agrair l'oganització d'unes Jornades que ja miren cap a 2020.
Fotografies de Paco Hernàndez, de Cèsar Mateu, de Javier Soriano i també nostres.

dissabte, 24 d’agost de 2019

EL RAVAL / LA RAVAL / S'ARRAVAL



Xert (el Baix Maestrat)
A través del grup DIALECTES del facebook hem sabut d'algunes variants que presenta el raval. El company de la SdO Enric Ribes ja ens advertia sobre la forma femenina com el resultat de l'arraval / la raval. Amb tot, i una vegada revisat el DECat, hem vist que el mateix Coromines, tot i observar aquest fenòmen, també copsava exemples en femení, alguns del XIV "tota la raval" (1304). 
Atzeneta del Maestrat
La cosa és que, a hores d'ara, en una zona extensa parlen de la raval amb adjectivacions femenines. A Mallorca hem recollit s'arraval (el dubte em venia d'un Sa Raval que vaig vore a Algaida, quan cercava el carrer de Ramon Llull). Des de Maó ens ha arribat un carrer de s'Arravaleta, també femení.
Amb tot, podeu entrar al mapa i vore el que ens han comentat els dialectaires del facebook. 

https://drive.google.com/open?id=1iMA9KukjY-TOAIMS-S1ZLZc13dbWS6ey&usp=sharing

DEL MAPA. Els simbolets (una eixida) només fa referència al raval com 'fora vila'. Els colors responen a les tres variants que hem observat: verd per al masculí (el raval), morat per al femení (la raval) groc (arraval). La ubicació és precisa quan el Maps me l'ha donada; en els altres casos trobareu el símbol damunt el nucli urbà, sense concreció. També, dins cada llegenda, trobareu el nom de l'informant. 

DE LES RETOLACIONS NECESSÀRIES

Aquesta entradeta fa un any que és al calaix. Sempre, però, cal insistir-hi i per això la publiquem.
Qualsevol que s'estime la llengua, la bellesa dels seus mots, la riquesa i diversitat del nostre lèxic, s'alegrarà en veure aquests cartells divulgatius que, ja fa un temps, va tindre a bé publicar el Servei de Normalització de la Diputació de València. No són els primers que veiem sobre productes d'alimentació, i recordem d'altres editats per la Direcció General de Política Lingüística de la Conselleria d'Educació.
Passa, però, que, tot i la bona intenció el seu efecte és ben magre. Potser veurem aquests cartells en algunes fruiteries o pescateries, en les aules i en alguns centres oficials. La retolació, però, dels productes que ens pot oferir qualsevol parada de la plaça, tendes menudes o grans supermercats, ens apareix gairebé sempre en castellà i els nostres noms de les coses van perperint. No hi ha hagut, per part de l'administració, cap política lingüística decidida, cap projecte de conscienciació, de convenciment, de petició,... que 'obligue' els nostres comerços a millorar la retolació en valencià. Fer que les seccions de peix, fruites i verdures de Mercadona, Consum, Carrefour, Dia... retolen en valencià els noms del llobarro, del musclo, dels encisams o la bresquilla seria tot un èxit per al manteniment i bon ús del nostre lèxic. Aquesta pràctica tan evident per a la bona salut de la nostra llengua és excepcional, no es troba generalitzada.
Amb tot, felicitem, com no podria ser d'una altra manera, la iniciativa que va tindre la Diputació de València.

I ara, aprofitem aquesta entrada, a més de la reivindicació necessària i urgent, per fer uns comentaris lingüístics d'alguns mots dels presents cartells

Ja ho diuen els mariners, que tot el que hi ha a la terra també està a la mar: burrets, galls, cavalls, gallinetes, vaques, aranyes, lleons, tigres... 
Potser recordeu que ja vam dedicar un seguit d'entrades, i encara ens en resta una o dues per publicar, als zoònims marins 
I també denunciàvem fa ben poc l'absència de la retolació en valencià dels nostres peixos 
Anotarem ací, doncs, només algunes observacions.

CAVALLA: Tot i que sembla que hom ha tingut en compte el criteri de la geosinonímia (escórpora o gallineta / aladroc o seitó), el verat, que bé coneixen els mariners, no apareix a la vora de 'cavalla'. Curiosament al DNV, que també recull 'verat', apareix l'expressió 'on brama la cavalla' per expressar una cosa de ben lluny "a les aigües blaves" o, com diem nosaltres, "on brama la tonyina". Caldrà investigar si totes dues bramen.
MABRE / MABRA: Les dues variants són acceptades al DNV. Mabra ens porta a 'mabre', com també 'carranc' a 'cranc' (aquest exemple, com veureu a marisc, sí que apareix en ambdues formes). 



Del magnífic cartell sobre la verdura, només ens caldria desitjar que afegiren PANÍS a la vora de la DACSA i, potser, BAJOCA coma variant de PEBRERA / PIMENTÓ, tallat a tires. No creiem que els cartells tanquen les seues variants a l'àmbit de la 'província' de València, perquè al 'marisc' apareix 'clòtxines o musclos', variant aquesta darrera que troba en Almassora el seu punt més meridional dins la llengua catalana.
Amb les variants cranc / carranc no entenem perquè no s'admet llangostí a la vora de llagostí o llangosta / llagosta. Ben curiós resulta l'entrada al DNV que admet l'entrada llangostí com a variant de llagostí però no hi ha l'entrada llangosta que ens porte a llagosta. Altrament, navaixes no apareix al DNV; sí que ho fa navalles Ensis ensis. Amb tot, també valdria canut, variant sentida als mariners que no apareix al DNV. Per últim, catxel podria aparèixer al costat d'escopinya.

Si bé el castellanisme 'fresa' s'ha estés massa sense fer soroll ni fressa, la forma d'alguns pobles valencians per a la maduixa ha estat la fraula, que també té Mallorca.
I, si abans esmentàvem la variant 'llangostí', afegiríem mangrana.
Amb tot, tornem a felicitar la iniciativa d'aquest departament de la Diputació de València que tant treballa per la nostra llengua.
Més enllaços sobre retolacions i consum al blog Imatgies:

divendres, 16 d’agost de 2019

FOTÒGRAFS FOTOGRAFIATS (8) PER MALLORCA (2003-2019)

Direu que aquesta dèria metafotogràfica de retratar retratistes amb la càmera en acció em ve d'antic. Aquesta és del castell d'Alaró (2003). Resulta interessant veure-hi l'evolució de la fotografia; ans de la universalització del mòbil amb càmera encara trobàvem afeccionats amb la reflex i el trípode. 
                                                                                                                                                                                                                                             Al 2006 trobem gent fent-se fotos amb una compacta. El mòbil encara no és majoritari. Les escultures de Ciutat són un atractiu per fer-se la foto; més si aprofiten com a marc del retrat.

                                                                                                                                                                                                                 També aquestes dos són de 2006, a la platja de Palma. M'agrada el contrast de la primera en les seues dos mitats, color i quantitat, i el caramull de nins del segon moment

Sis anys després (2012) encara no s'havia generalitzat l'ús del mòbil per a la fotografia. Mentre la persona fotografiada escala, dos jóvens ens regalen flexions i estiraments.
                                                                                                                                                             De vegades, el fotògraf ens ha aparegut sense ser el motiu inicial de la fotografia, tot ocupant un segon pla. Encara amb una reflex (2012)
                                                                                                                                                                                                           És més, hi ha vegades que el fotògraf ha estat descobert en ampliar la fotografia (2012) i descobrir-lo als peus del far.
Els músics de carrer, en aquest cas de porxo, són un motiu fotogràfic ben conegut. També nosaltres hi pequem sovint.
i
Fixeu-vos en aquest fotògraf, ornat amb una bona càmera reflex, que ja utilitza el mòbil, potser per enregistrar-ne la cançó (2012).   

Xinesos i nipons, ves a saber, tenen fama de fotografiar-ho tot. I pels patis i racons de Ciutat xalen d'allò més; ara sempre amb mòbil (2017).

                                                                                                                                                                                                                                                                   El carril bici que des del port de Mallorca arriba a s'Arenal té, sota la carretera d'avions que entren i eixen de l'aeroport, un punt fotogràfic on els ciclistes, amb els mòbils com en la segona imatge, aconsegueixen el selfie (2017)
 Amb mètodes més tradicionals, també jo vaig aconseguir un autoretrat etílic 7 anys abans (2010)

 Fotògrafs fotografiats a traïció i per l'espatla, al Miramar lul·lià













 I ens quedem amb la joia de saber que també al 2019 hi ha gent que encara troba que una sessió fotogràfica, amb la Seu encesa pel capvespre, mereix una bona càmera.


Totes les entrades (8: Amsterdam, Ronda, Zahara de la Sierra, Madrid, Barcelona, Natura...) dedicades als FOTÒGRAFS FOTOGRAFIATS les podeu trobar a 
https://imatgies.blogspot.com/search/label/FOT%C3%92GRAFS%20FOTOGRAFIATS