diumenge, 27 de febrer de 2011

En Amèrica

Aquesta pel·lícula del director Jim Sheridan és un drama que tracta sobre una família irlandesa que arriben a New York dient que a soles estan de vacances. El pare, Joe, treballa de taxista quan arriba per a cuidar a la seua dona i les seues dues filles, a pesar de ser actor de professió. Sense diners però carregats d’il·lusió es posen a viure en un pis vell de Manhattan, en un barri marginal on la delinqüència i la pobresa son el pa de cada dia. La filla major, Christy, i la menor, Ariel, es fan amigues de Mateo, un veí negre, marginat socialement i que viu sol. 
Sarah i Joe, intenten superar el trauma que tenen per haver perdut a un del seus fills, Frankie, que mor per culpa d’un tumor maligne. Aquesta història està narrada en primera persona per la xiqueta major, que ho grava tot amb la seua càmera. A la pel·lícula hi ha molts canvis d’humor repentins, a més, és una història molt conmovedora, i a la mateix vegada entranyable i graciosa. Dani Lema
               

SUMAR AL CINEMA

Defensar la qualitat d’una obra, com ara el Tirant o Solitud, mai no vol dir haver d’anar contra El Quijote o La Regenta. Sempre he tractat d’aplicar l’addició, la suma, com a millor manera d’entendre el món. També l’anomenada discriminació positiva té aquest caràcter d’afegir, d’enriquir allà on hi ha mancances. Cal anar sumant en aquest viatge vital, però aquest creixement mai ha de permetre que els petits queden aixafats pels gegants.

Darrerament el món del cinema, del doblatge, de les quotes, es troben en l’espai del debat. La realitat del cinema ‘en català’, doblat o subtitulat, és ben magra. Els ensenyants de llengua catalana o de Comunicació Audiovisual, que veiem en un cert cinema un món farcit de valors i de fàcil transmissió, ens veiem abocats a prescindir de la llengua curricular quan decidim passar-los algun film. Els DVD que podem escoltar doblats o llegir subtitulats en català (tret del cinema infantil) no van més enllà de la doztena. En tota l’FNAC només vaig poder trobar un paquet amb les aventures d’Indiana Jones i una esforçada acció d’Enciclopèdia Catalana en doblar El sopar dels idiotes. Haver de visionar, sense cap altra opció lingüística, La plaza del Diamante és un exemple vergonyós. Alguns films –tret de Cinema Paradiso- que s’han doblat i subtitulat responen a un cinema de consum sense un marcat valor educatiu (Ràpida i mortal, Heroi per accident, La xarxa...) Està clar que són benvinguts i que ‘tota pedra fa paret’ però és molt poca cosa. Hi ha, altrament, tot un reguitzell de films que ens enriquirien no sols pels valors ètics que mostren sinó per les variades formes culturals que presenten: En América, Greystoke, la Selva Esmeralda, Los chicos del coro, Wang y su abuela, Pequeña Miss Sunshine, El silencio del agua, Crash, Babel, Nanook el esquimal, Avril, Fucking Ämäl, Sweet Sixteen, La ducha, Los Edukadores, La promesa...[1] 

No sóc cap defensor dels doblatges, preferesc les VO perquè sumen a l’argument fílmic un component tan important com la llengua; un complement certament necessari per gaudir millor un text audiovisual. L’alumnat s’acostuma fàcilment a veure i sentir els films en VO, copsa prosòdies tan distants com el xinés o el koreà, practica l’anglés o el francés que aprén en altres assignatures, però assoleix la lectura ràpida en castellà; difícilment ho pot fer en català perquè els subtítols no contemplen aquesta ‘opció’. Els materials curriculars que emprem els ensenyants de català tenen, doncs, clares mancances en aquest terreny. 

La Constitució Espanyola parla de les diverses llengües de la península com un patrimoni de tots els espanyols, però l’esforç per mostrar aquest patrimoni és nul. La dificultat perquè un valencià aprenga gallec o basc és molt major que l’accés al xinès o l’àrab. Deixant de banda les escoles d’idiomes i tornant al cinema, no s’ha fet cap esforç per potenciar les llengües de l’estat als DVD, ni en el doblatge ni als subtítols.

En resum, les administracions autonòmiques –i la central si es creu això de la Constitució- han de fer un esforç dins el món audiovisual perquè mostren les diverses llengües d’aquest ‘patrimoni comú’. Potser si l’administració gallega, la basca, la navarresa, la catalana, la balear i també la valenciana sumaren esforços, podríem disposar d’un catàleg important de pel·lícules on, a més del castellà, anglés, francés, italià, suec, romanés, txec, búlgar… aparegueren –doblades o subtitulades- en basc, gallec i català. Molt especialment, haurien de plantejar-s’ho les diverses conselleries d’educació, que no s’esforcen per posar a disposició dels ensenyants el món del cinema en la pròpia llengua.
Cal sumar ‘opcions’, no retallar-ne. Després, cadascú triarà per seguir sumant. 

                                                                       Jesús Bernat Agut   març  2009


[1] No cal dir que el fet de nomenar-les en castellà és del tot intencionat

El vol dels albatros


         Després de vint-i-cinc anys acomboiant cinèfils, les sales Albatros de València s’acomiaden per una crisi que, en aquest país esdevingut comunitat, és també cultural.
         Els darrers setze o disset anys he pogut gaudir de la seua programació cada setmana. Quan a Castelló s’anaven tancant sales i els cine-clubs ja eren cosa del passat, el cuquet d’un cinema independent, europeu i en versió original em feia arrimar-me al Cap i Casal. Hi ha qui decideix seguir el seu equip de l’ànima cada setmana i a mi em perd el cinema i la biodiversitat. The Snapper, aquell ‘Café irlandés’ de l’Stephen Frears, fou el primer film del qual en guarde el fullet informatiu que, amb la fitxa tècnica, l’artística i declaracions del director, el guionista i la productora, afegien una mica de coneixement sobre allò que acabàvem de veure. Era el nº 263. Li van seguir films del Kielowski tricolor; vam riure amb la mediterraneïtat del Caro diario de Moretti; ens vam enamorar del Daniel Auteil i l’Emmanuelle Béart d’aquell Un coeur a l’hiver. Un jove Ang Lee, des de Taiwan, ens retratava unes dones que menjaven, bevien i estimaven i, a Smoke, un escèptic estanquer amb afeccions fotogràfiques ens va regalar un dels textos més bonics de Paul Auster. Era l’any 94 i encara hi havia un quiosc, amb un agent d’estació, on tornava a comprar el Dirigido por.. Kiarostami ens deia que també a l’Iran hi havia cinema i un amic que el va descobrir, almassorí com jo, no ha deixat de tornar cada setmana per veure si en feien alguna altra d’aquell pausat director. Hores d’ara ja l’he convençut que açò de produir una pel.lícula porta anys, però ell no ha deixat d’anar-hi. Una vegada a l’any hi he portat un grapat d’alumnes perquè pugueren veure que hi ha una altra manera de disfrutar el cinema, sense palomitas ni morts a dojo.
         I aquesta darrera setmana hem vist Honeymoons que encara recordava un altre film d’aquell 94, Lamérica. Tots dos parlaven d’aquesta nova Europa feta de migracions i de gent tant diferent que volen el mateix que la de Taiwan o Tokyo, Marraqueix o Roma, Los Angeles o Istàmbul, menjar, beure i estimar: viure. 
         Amb Honeymoons he recollit, ara en groc, el fullet 1095. 1095 films que han mostrat que el món és divers i igual; 1095 pel.lícules que ens han portat de viatge fins els racons més amagats de cada continent; 1095 llargs que parlaven com parlen la gent de cada lloc, tot mostrant-nos la riquesa lingüística d’aquest planeta; 1095 obres de moltíssims autors que posen mirades diferents sobre temes coincidents; 1095 propostes que ens diuen que el cinema no és sols un espectacle. Hi ha tota una proposta d’això que en diuen valors. Cinema en valors, que no són els diners, els pais, les obres faraòniques ni les internacionalitats fetes a cop de taló bancari.
         I per això ens dol. Que una ciutat com València, amb Escola Oficial d’Idiomes, haja de tancar un dels dos cines en V.O., unes sales de la Xarxa dels Cinemes Europeus, no deixa de palesar que aquesta crisi, tan europea, també és cultural.

         Tot emulant aquella frase de Casablanca podríem dir allò de “Sempre ens quedarà Babel”. El temps ho dirà. Els albatros han mamprés el seu vol. No és difícil pensar que entre tantes gavines vulguen buscar un nou habitat.

                                                        Jesús Bernat Agut   maig 2010

Poniente: el western torna a Almeria

I que conste que ho dic amb respecte i admiració per aquest darrer film de Chus Gutiérrez.
Las Cartas de Alou o la francesa Loin són dos punts de vista sobre un dels problemes més actuals de la societat europea: 'compartir el pastís del capitalisme amb aquells que fugen de la misèria'. (obviem, ara, les misèries del pastís capitalista). A la llista de pel.lícules que ens parlen sobre l'emigració s'afig aquesta amb dos o tres subtileses que convé destacar. Un dels encerts de Poniente és el paral.lelisme que s'estableix entre els immigrants africans i els nous empresaris del poble, fills d'emigrants que als anys seixantes buscaren el pa per Suïssa. S'estableix un fort lligam entre Curro -nascut a Suïssa- i un berber que reivindica el seu poble anul.lat pel Marroc. L'altre gran encert de l'obra de la directora Chus Gutiérrez la descobrim en saber mantenir la intensitat en les dues històries del film: la lluita social (racisme, explotació dels il.legals, reivindicacions sindicals) i la trama personal (les relacions pare/fill i l'amorosa dels dos protagonistes: un Coronado més grosset, però que ens enamora amb la seua humanitat, i una Cuca  Escribano capaç de robar el cor a qualsevol). Un altre element de bon gust del film el trobem en la tècnica de l'engany-desengany. L'espectador -malavesat pel cinemà americà de caire violent- aplega a creure que una parella de marroquins acabarà fent una malifeta, la qual cosa haguera desmerescut el to del film que manté un dramatisme clàssic, allunyat del sensacionalisme.    
El western, que anunciava en el títol, prové de l'estrucutura global del film. Imaginem-nos un personatge amb un passat que el va fer fugir del seu poble. Imaginem un retorn d'aquest solitari. Ara trobem un altre solitari desarrelat i la química de l'amor. Afegim un conflicte social pel qual el nouvingut o nouvinguda pren part. Iluminem l'escenari amb un incendi dels roïns per culpar els bons...fins i tot algun noi innocent pot pagar la pell per a sorpresa del seu pare..Rematem la seqüència final amb els dos desarrelats units pel seu amor i... No sé, potser fóra Johnny Guitar.
Meravellosa aquesta cinta. El paral.lelisme, que no plagi, només és estructural. A més, tens la sensació d'estar veient quelcom 'universal', tot i que s'esdevinga per Motril (Granada) i alguns racons d'eixa Almeria que ha canviat l'arena dels seus deserts d'espaghetti-western per aquesta mar de plàstic d'hivernacle.  

ELS SÍMBOLS DE PONIENTE
El plàstic esdevé un  dels símbols del film. Es tracta d’un element polisèmic que pren diversos valors. Des d’un coll proper Lucia, protagonista del film, contempla la nova mar de plàstic que és també la nova riquesa de la zona. Aquesta riquesa de l’hivernacle propícia també la brutícia del paisatge, trossos de plàstic per qualsevol racó. Però hi ha més, també el plàstic apareixerà com a símbol d’integració d’interculturalitat en la festa multiracial on ballen totes les dones sense distinció de raça ni color, on canta una nord-africana amb el ressò dels bongos subsaharians, on l’amic berber és l’especialista en paelles valencianes. En aquesta festa Curro construeix una milotxa de plàstic per fer-la volar en un món lliure amb la platja i el somriure dels infants. Per últim, aquest plàstic omnipresent també es troba lligat a la mort. L’incendi d’aquesta mar de plàstic –com la mar que va matar la filla de Lucia- mata el nebot.
L’altre símbol apareix al títol del film, nom amb què Curro voldria batejar la taverneta de vora mar: Poniente . El ponent ve de l’oest com la solitud dels protagonistes, com la baralla del bar on colpegen el Curro, com les pel.lícules que es rodaven a Almeria. Potser, fins i tot, també en aquestes terres tinga un sentit xenòfob que la directora haja volgut desterrar: “De ponent, ni vent ni gent”

PROPOSTES DE TREBALL SOBRE EL FILM
Una graella, a la pissara, pot ajudar per què l’alumnat participe en omplir-la
Parts del film
Relació dels personatges
Tensions i accions
-         Presentació
-         de l’espai
-         de les forces socials
-         de la situació dels emigrants a Suïssa
-         .....
-         Lucia i la filla
-         Curro i l’amic berber
-         Cosí de Lucia i nebot
-         L’encarregat
-         el passat de Lucia i els seus desitjos
-         el passat de Curro i els seus desitjos
-         El conflicte de la propietat amb el cosí
-         El tracte de l’encarregat amb els treballadors
-         ......

El Nus

Les noves relacions

Lucia i Curro
Lucia i cosí
Lucia i nebot
Nebot i pare



-         Reivindicacions laborals
-         Reivindicacions del nebot
-         Xenofòbia
-         Dinar intercultural.......
-         Les vivendes desitjades

Desenllaç

Pare-fill
Curro-Lucia

-         l’incendi
-         la pallissa
-         l’amor

Aquesta graella és orientativa. Es pot allargar, eixamplar, estirar, canviar les cel.les.... Només busca que es puga omplir amb les propostes de l’alumnat, cosa que serveix per recordar el film i suscitar punts de debat i coneixement.

                                                                                                       Jesús Bernat Agut     2003

'Hierro 3' i 'Los Edukadores', llunyanes i paral.leles

            Aquest mes d’abril hem pogut gaudir dues estrenes fílmiques memorables: ‘Hierro 3’ de Kim Ki Duk i ‘Los Edukadores’ de Hans Weingartner. Ambdues, tot i la distància espacial i, cada vegada menys, cultural, ens plantegen temes de fons ben semblants: el capitalisme i la propietat privada. Des de Korea del Sud i Alemanya ens apleguen aquestes propostes tan coincidents amb les tesis.
            La cinta oriental ens mostra un jove que recorre les cases temporalment buides per compartir-ne la propietat. Hi sopa, es dutxa, es cobreix amb el barnús del senyor de la casa... Hem dit, però, compartir i aquest ‘okupa nocturn’ renta la roba que hi ha bruta, apanya si cal la minicadena, corregeix el rellotge de paret o ajusta la bàscula del bany. Hi apareix el personatge femení que se’ns presenta com una propietat privada d’un industrial. Aquesta dona, observadora silenciosa de les accions solidàries del jove, decideix anar-se’n amb ell. No desvetllarem el final però manté la idea que ‘cal compartir i no tenir’. El silenci, quasi absolut, es mostra en aquesta pel.lícula com un bé estètic.
            Amb un plantejament menys fantàstic però no menys idealista, la cinta alemanya ens porta a conèixer uns amics antiglobalització i anticapitalistes que okupen cases, puntualment, per canviar les coses de lloc, una mena d’acte revolucionari que es purifica pel fet de no robar res. L’unica intenció és sembrar una certa inestabilitat en la consciència dels grans capitalistes. Són edukadors d’un sistema podrit.
            Les circumstàncies els porten a un segrest forçat que abocarà la part central del film a mostrar els punts de vista contrastats de les dues parts. El senyor segrestat, antic integrant d’una comuna i fill del maig del 68 és, ara, un beneficiat i actant del capitalisme més dur.
            Compartir portarà els joves a polir també els sentiments de propietat de l’amor. Un triangle on l’amistat està per damunt la parella. La frase final “Hi ha persones que no canvien” manté l’ambigüitat de la doble lectura: Ells no haurien de canviar el seu idealisme per l’aburgesament dels anys i, dissortadament, el senyor capitalista tampoc enviarà part dels seus beneficis a cobrir les necessitats dels més pobres.   

            Com veiem, doncs, dues propostes semblants des de cinemes diferents i l’esperança comuna de poder discutir el futur.
                                   
                                                                               Jesús Bernat Agut  2005

Cinema i globalització

           Avui ja no hi ha dubtes sobre allò que s’amaga darrere la globalització. Els rics són cada vegada més rics, els pobres accentuen la seua condició i l’única cosa que compta és la grandària del mercat. El cinema també és un mercat però encara crèiem, innocentment, que allò de ‘fer pel.lícules ben fetes’ volia dir ser estricte i respectuós amb allò que es conta.
Dues pel.lícules produïdes pels nord-americans, que no parlen dels Estats Units, ens serveixen d’exemple: Quills i Chocolat, totes dues oscaritzables Quills ens parla dels darrers temps del Sade, confinat en una mena de psiquiàtric de la França post-revolucionària. Sembla, però, que el fet que Sade fóra un escriptor francés o que l’acció es desenvolupe al país gal, no compta a l’hora de veure la lletra impresa. Qualsevol espectador se’n pot anar convençut que el marqués, esperonat per la seua bogeria, escrivia les seues novel.les eròtiques en anglés. També la sang o els propis excrements tenien propietats de torcimany i omplien parets i vestimenta pròpia en testaments murals de la llengua de Shakespeare.   Per la seua banda Chocolat és un conte de fades que se situa a França (potser també per raons de mercat, si pensem en la Juliette Binoche) on l’únic respecte per la llengua i la cultura franceses es troba en el títol. No ens entretindrem massa en el fet que un alcalde francés reba tots els filigresos, cada diumenge,  a la porta de l’ésglésia com si es tractara d’un ‘pare protestant’ eixit de ‘la casa de la pradera’. Tampoc en la total desconexió del personatge interpretat per Johnny Depp (hippie post maig-68) aparegut l’any 59. Sí que trobem totalment desencertats uns cants en anglés dins aquella gal.la parròquia o el fet que aquell petitó poble francés, on el ‘chocolat’ estava capgirant l’ordre establert,  fera els seus pregons escrits en anglesa llengua.
La darrera pel.lícula on apareix el també osacritzable Javier Bardem sembla més respectuosa en aquest sentit. No volem ser malpensats i suposar que l’anticastrisme de ‘Antes que anochezca’ exigeix una major permisivitat cap a la llengua de Cervantes i els cubans. El fet és que, tret d’unes ratlles marcades en un arbre (?), l’escriptura de l’autor Reinaldo Arenas es mostra en la mateixa llengua que sa mare i el veïnat li havien ensenyat  
El bon cinema haurà de decidir si el mercat ha de prevaldre sobre el respecte a les cultures que ens vol mostrar. Fóra bo que el cinema ens portara a conèixer móns i no a anul.lar-los. La interculturalitat passa pel respecte de les llengües. Potser la globalització hollywoodiana acabe sent una mostra més d’imperialisme ianqui.
Ara t’enteres? 
                                                                                                          Jesús Bernat Agut 2001

El lector

‘EL LECTOR’, TRADUÏT I TRAÏT

         La pel.lícula de Daldry, basada en la novel.la de Bernard Schlink, no deixarà d’omplir ratlles les properes setmanes. Les estatuetes de Hollywood i el fet que Kate Winslet també siga la protagonista d’una altra estrena, Revolutionary road, farciran de comentaris algunes revistes de cine i moltes del cor.
         L’aspecte, però, que em porta a escriure aquestes ratlles és el reiterat menyspreu de molts films per la lletra impresa. En The reader, allò que en diuen ‘ambientació’: l’adaptació de l’espai, els elements gastronòmics, la vestimenta, els objectes.. són curosament destriats perquè l’espectador es trobe al 1955, o després al 75 o més tard al 95. Els cotxes s’adapten a cada època, les matrícules ens mostren Deutschland com les creïlles kartoffelianes de l’àpat familiar; fins i tot les cintes Basf de color taronja ens porten el record dels setantes. Ara bé, la llengua, tal vegada l’element que millor defineix una comunitat, és ‘inconscientment’ bandejada, sembla que no ‘ambienta’ bé. I no em referesc a la llengua parlada –la producció és americana- ni a qüestions de doblatge – comente la versió original- sinó a la llengua escrita que, altrament, és un dels arguments del film: l’analfabetisme.
         Hanna no sap llegir ni escriure i escolta, embadocada, breus fragments en llatí i en grec. Quan demana que el jove Michael li llegesca en alemany, l’estudiant amorós la complaurà amb textos escrits amb la llengua de Shakespeare i, més tard, serà ella qui repasse la cal.ligrafia d’aprenent amb exquisit anglès. Peace and War presidirà la prestatgeria de la cel.la i només una  carta-menú, que Hanna fa com si llegira, tindrà la llengua de Goethe. Fins i tot el nom del jove protagonista, Michael, és pronunciat a l’anglesa.
         Fa uns anys, Quills, una altra pel.lícula també made in USA, que, casualment coprotagonitzà la Winslet, oferia els mateixos tics. Quills ens parlava dels darrers temps de Sade, confinat en una mena de psiquiàtric de la França post-revolucionària. Sembla, però, que el fet que fóra un escriptor francés o que l’acció es desenvolupara al país gal no comptava a l’hora de veure la lletra impresa. Qualsevol espectador se’n podia anar convençut que el marqués, esperonat per la seua bogeria, escrivia les seues novel.les eròtiques en anglés. També la sang o els propis excrements tenien propietats de torcimany i convertien parets i vestimenta pròpia en testaments murals de la llengua d’Obama.
         Igualment, en aquesta ocasió l’espectador pot deduir que la llengua escrita dels alemanys és l’anglés, tota una lliçó de cultura.
         En resum, un altre film ‘oscaritzable’. Tot i això, em segueix preocupant la plena assumpció de la superioritat anglòfona en mostrar aquest menyspreu de manera ‘inconscient’, que vol dir assolida com a natural. Traduir i trair.
                                           
                                                      Jesús Bernat Agut              febrer-2009



Àgora

     
         Qüestionar les ‘normalitats’ no és políticament ni religiosament correcte i la ciència, gràcies a déu, sempre ha provat de qüestionar les evidències.

         Si la posada en escena ens recorda aquelles superproduccions hollywoodianes d’una època daurada d’aquest tipus de cinema (Ben-Hur, Els deu manaments, Quo Vadis…) aumentats i modernitzats amb les visons espacials i de travelling zenital fins copsar la maqueta d’aquella antigua ciutat, els temes que abraça el film d’Amenàbar la fa ben actual. La dicotomia ciència-religió, l’integrisme o fanatisme, el roll femení, el dret a la diferència… li donen un valor afegit.
         La ciència, amb el nom de filosofia, el dret a pensar, el deure de qüestionar-se les evidències, omple una bona part del relat. El saber fa als pobles lliures, qüestionen el poder. La religió ordena, subjuga, omple de manaments, paraules rígides (recordem els ‘parabolanos’ com a guardians integristes de la nova religió) que anul.len l’individu, el fan corder que, amb altres animals de granja, ompliran la biblioteca. La religió no qüestiona, acata. És sens dubte un dels grans mals de la humanitat –siga la cristiana, pagana o jueva..totes acaben sent paganes  del manteniment d’aquells –actualment els polítics- que osteneten el poder. Un poble exaltat, manipulat, sense llibertat de pensament és fàcil de transformar en formiguer (magnífica visió zenital amb acceleració dimatges i paral.lelisme en la seqüència anterior en mostrar-nos un formiguer) que assoleix un roll conjunt sense pensar-hi, només per mantenir el formiguer impensat. I què pot fer que un poble no pense: l’absència de pensament, el dret al dubte, a qüestionar allò que tots accepten com a ‘normal’. Perquè bé és sabut que la normalitat no deixa de ser una majoria estadística. I aquesta majoria, en la pel.lícula la cristiana, només pot considerar anormals, il.legals, aquells que van quedant en minoria (fàcil el paral.lelisme creixent amb la realitat de la nostra llengua dins la societat valenciana) I el poder, quan vol ser-ho a tota costa, opta per recolzar eixa majoria, no la raó (el pretor)
         La biblioteca és també un personatge del fim. La d’Alexandria recollia el saber del món occidental i, sabut és, amb la seua destrucció desaparegueren els coneixements escrits de tantes ciències, de tanta estima per la humanitat. Després vingué l’Edat Mitjana i la foscor que imposava la religió, l’exclusivitat del saber en mans dels ‘parabolans’, ara frares conventuals. Evident resulta, doncs, el paral.lelisme amb ‘El nom de la rosa’, no pel fet de la destrucció (que va ser històric) sinó per la restricció i la censura, per l’exclusivitat que ha mantingut, i manté, l’església per poder controlar la societat (encara avui amb antiabortistes, antieutanàsic, franquistes..) Saber és igual a llibertat –encara que de vegades més val no saber, llibertat no és igual a felicitat- i la religió mai ha estat per deixar lliures els fidels, corderets sense llibres.
         Una de les crítiques més concretes del film se’ns mostra amb la manipulació de les escriptures o de la no adaptació a cada moment viscut. Curiós que mentre el bisbe llegira la carta sobre la neteja del rostre de pintures i la parquetat amb el vestir, ell anara carregat de coloraines i robes cares. L’altre bisbe, per cert, sembla més jesuïtic i, sota la pell d’ovella, amaga el llop que ha de degollar l’amic tot deixant el poder en mans de l’església. No ha hagut un moviment revisionista –contrari al mateix concepte de religió- de les escriptures sagrades. L’antic testament, història del poble jueu, és un seguit de maldats presidides per la venjança, l’odi, el sacrifici, les matances, la por… Altrament els evangelis, el nou testament, la vida de Jesús és un cant a la llibertat, a la defensa dels diferents, dels pobres… Ara bé, la manipulació que se n’ha fet del que ell deia, també per part d’alguns apòstols, allò de treure les coses de context, han fet que també uns textos bells carregats d’humanitat esdevinguen armes contra els que no pensen com el poder. I molts botxins d’aquells que no pensaven com la majoria omplen el santoral dels calendaris…Recordem la santificació de qui apedrega el diferent i la nova santificació del bisbe sanguinolent.

         Al film hi ha el cercle i l’el.lipsi, però també el quadrat i el triangle. Sí, i ara parle de la relació Davo, el pretor i la protagonista. També mereixen un record les frases que sobre la llibertat i el roll femení comenta el pare, que ocuparia el quart angle. El triangle, però, que es guanya –sense referir-me al conegut tòpic- l’adjectiu d’amorós, planteja un altre film o potser el motor humà que tot ho mou. L’amor de Davo –em recorda un temps del verb dare- per la seua ama ésdevé passió humana. Ella, però, malgrat el grau de reflexió que fa sobre la humanitat, no aconsegueix veure res més que un esclau i només en la mort reconeixerà el seu darrer acte d’amor (amor-mort, una altra dicotomia universal) (el recull d’imatges, quan Davo està procurant-li una mort inevitable però alternativa i més dolça, no atenen al repàs vital de la persona que es mor sinó del paradoxal assassí que es mor d’amor mentre mata el que més volia) No sé si és Plató l’estàtua que tomba però bé es reconeix el seu com un amor platònic, impossible, ple d’absències. La humiliació del desclassat es resol, diríem, allistant-se a la guerra, tot i no creure (rebuig final). La dolçor s’enverina per haver-se sentit esclau als llavis d’ella, justament qui la fet sentir-se lliure en el plaer de la filosofia. L’altre, el pretor, és més pràctic i resol la humiliació amb el poder. Hom suposa que és una persona desperta, que segueix enamorat d’ella però que ha sabut sublimar l’absència amb l’èxit. Hi ha, encara, un altre personatge, l’esclau ajudant de la Rachel, que també se sap enamorat però ha sabut castrar les ilusions i sublimar-ho amb l’estudi i la possibilitat de romandre a la seua vora de manera silenciosa.
         I que hauríem de dir de la protagonista. Del seu roll admirable seria massa fàcil parlar; potser de la seua conventual existència dedicada a la ciència i la renúncia a la vida ‘normal’. Hi ha, però, quelcom que s’imposa per damunt dels raonaments ja sabuts: la seua mirada, la serenitat, la dolçor, el cos… la humanitat. Potser, això sí, una mica estàtica per mostrar tanta estètica.

         Hagués preferit un film sense tants exabruptes, un poc més intimista, sense tanta violència. Potser, però, Amenàbar no haja cregut gratuït aquest desplegament de grandiositats, moviments de masses i sang a dojo o mostra de ferides en macro. Potser haja pensat que un missatge tan necessari calga popularitzar-lo perquè aplegué a més gent, a més cors, a més cervells que puguen sopesar la irracionalitat de qualsevol religió.


                                                                                             Jesús Bernat Agut          octubre - 2009

divendres, 25 de febrer de 2011

Textures









































Beatriz

Beatriz

Beatriz

Beatriz

Beatriz
Lluís

Lluís

Lluís

Lluís

Lluís

Lluís



Lluís

Lluís

Lluís

Lluís
Lluís


Lluís
Lluís

dijous, 24 de febrer de 2011

Castelló

El dia 15 de novembre vam anar a Castelló d'excursió amb la classe d'audiovisuals. Vam eixir de l'institut a les 9.20, vam esmorzar a la parada de l'autobús i  vam agafar el bus per a anar cap a Castelló. La primera parada va ser el Museu de Belles Arts, on vam fer diverses fotos. Després vam anar passejant per la ciutat parant-nos on consideràvem necessari fotografiar alguna cosa. La part que més m'agrada de l'assignatura sol ser que ens fixem en molts detalls, coses que mai ens havíem parat a observar, perquè és un lloc conegut per a nosaltres, el nostre entorn, però açò és el que és la fotografía, tenir en compte i fixar-te en coses del que t'envolta com no ho havies fet mai. He aprés moltíssím en poc de temps gràcies a aquesta assignatura, tipus de fotos, tamany, ombres, textures, etc. Hi ha una cosa de la que m'he adonat, i és com a través d'una fotografía és por contar una història. A més, aquell dia vaig descobrir que de veritat m'agradava fer fotos, quan vam entrar a veure una exposició de fotos. M'encantaria tornar a fer una excursió pareguda aquesta, va ser molt divertida i vam aprendre molt. Nerea Hernàndez
El dia 15 de Novembre van anar d'excursió a Castelló.  El motiu va ser anar a Castelló per a visitar dos museus, pero per desgracía es veu que els dilluns estaven tancats. Per la qual cosa vam anar pel centre de Castelló fins al parc Ribalta fent fotos. En arribar vam esmorzar i després vam estar passejant per alli fent fotografía. Després vam  entrar a una sala d'exposicions per a veure'l i tambe fer unes quantes fotos. A la eixida ens vam fer una foto tots junts, pero com al mestre li han robat la camara, un dia d'aquestos en l'institut, no la tenim . Sergiu

El dia 15 de novembre vam eixir d'excursió a Castelló. Pel matí vam fer fotografies per tot arreu. Feiem fotos dels paissatges aplicant allò que havíem aprés a classe. Després vam estar pels carrers del centre i vam esmorzar. Quan vam acabar vam anar caminant fins al Ribalta a fer fotografies del ánecs i de la natura. Vam estar una bella estona alli i vam fer fotos molt boniques. Després vam estar visitant, a la Llotja del Cànem, una exposició de fotografies d'Alejandra Duarte. Belén Morillas
Vam anar per el matí, primer vam fer un recorregunt pels carrers  del centre mentre féiem fotos a tot el que ens cridava l'atenció i "amb eixa naturalitat que ens carcteritza". Després vam anar al parc Ribalta, vam estar com una hora lluire fent fotos als ànecs, arbres i flora i fauna. Després vam  visitar una exposició d'imatges d'una fotògrafa anomenada Alejandra Duarte. Les fotos eres estranyes però a la vegada boniques i inspiraven moltes coses. Em va agradar molt l'exposició.En resum la excursió va ser molt divertida i vam fer moltes moltes fotos. Miriam Ouskir
El passat  15 de desembre el grup d'audiovisuals, amb Jesus al capdavant, vam fer una excursioneta a Castelló. Vam agafar l'autobús públic i vam anar a donar una volteta molt llarga. Tots portaven la càmera i vam fotografiar tots el llocs on Jesus ens portava. Les millors fotos van ser al passeig Ribalta on la abundant vegetació i els diferents animals, com ànecs i coloms, eren els protagonsites d'unes fotos molt boniques. També vam vore persones major jugant al popular joc de la petanca. Després vam anar a la Llotja del Cànem, on Jesus amb la seva convicció de paraula va demanar si per favor ens deixaven veure l'exposició fotografica de l'autora Alejandra  Duarte. Per finalitzar l'eixida i per fer temps, van anar a un parc d'ací d'Almassora o van posar punt i final a una eixida molt bonica i agotadora. Angel Alarcón
Graffiti :) Nerea


Floretes :D Nerea

Beatriz

Beatriz

Beatriz

Beatriz

Beatriz


Beatriz

Beatriz

Beatriz

Beatriz

Beatriz

Beatriz

Beatriz

Beatriz





L'elipsii





Els pateets ^^



Un altre saltet!