diumenge, 27 de febrer de 2011

Àgora

     
         Qüestionar les ‘normalitats’ no és políticament ni religiosament correcte i la ciència, gràcies a déu, sempre ha provat de qüestionar les evidències.

         Si la posada en escena ens recorda aquelles superproduccions hollywoodianes d’una època daurada d’aquest tipus de cinema (Ben-Hur, Els deu manaments, Quo Vadis…) aumentats i modernitzats amb les visons espacials i de travelling zenital fins copsar la maqueta d’aquella antigua ciutat, els temes que abraça el film d’Amenàbar la fa ben actual. La dicotomia ciència-religió, l’integrisme o fanatisme, el roll femení, el dret a la diferència… li donen un valor afegit.
         La ciència, amb el nom de filosofia, el dret a pensar, el deure de qüestionar-se les evidències, omple una bona part del relat. El saber fa als pobles lliures, qüestionen el poder. La religió ordena, subjuga, omple de manaments, paraules rígides (recordem els ‘parabolanos’ com a guardians integristes de la nova religió) que anul.len l’individu, el fan corder que, amb altres animals de granja, ompliran la biblioteca. La religió no qüestiona, acata. És sens dubte un dels grans mals de la humanitat –siga la cristiana, pagana o jueva..totes acaben sent paganes  del manteniment d’aquells –actualment els polítics- que osteneten el poder. Un poble exaltat, manipulat, sense llibertat de pensament és fàcil de transformar en formiguer (magnífica visió zenital amb acceleració dimatges i paral.lelisme en la seqüència anterior en mostrar-nos un formiguer) que assoleix un roll conjunt sense pensar-hi, només per mantenir el formiguer impensat. I què pot fer que un poble no pense: l’absència de pensament, el dret al dubte, a qüestionar allò que tots accepten com a ‘normal’. Perquè bé és sabut que la normalitat no deixa de ser una majoria estadística. I aquesta majoria, en la pel.lícula la cristiana, només pot considerar anormals, il.legals, aquells que van quedant en minoria (fàcil el paral.lelisme creixent amb la realitat de la nostra llengua dins la societat valenciana) I el poder, quan vol ser-ho a tota costa, opta per recolzar eixa majoria, no la raó (el pretor)
         La biblioteca és també un personatge del fim. La d’Alexandria recollia el saber del món occidental i, sabut és, amb la seua destrucció desaparegueren els coneixements escrits de tantes ciències, de tanta estima per la humanitat. Després vingué l’Edat Mitjana i la foscor que imposava la religió, l’exclusivitat del saber en mans dels ‘parabolans’, ara frares conventuals. Evident resulta, doncs, el paral.lelisme amb ‘El nom de la rosa’, no pel fet de la destrucció (que va ser històric) sinó per la restricció i la censura, per l’exclusivitat que ha mantingut, i manté, l’església per poder controlar la societat (encara avui amb antiabortistes, antieutanàsic, franquistes..) Saber és igual a llibertat –encara que de vegades més val no saber, llibertat no és igual a felicitat- i la religió mai ha estat per deixar lliures els fidels, corderets sense llibres.
         Una de les crítiques més concretes del film se’ns mostra amb la manipulació de les escriptures o de la no adaptació a cada moment viscut. Curiós que mentre el bisbe llegira la carta sobre la neteja del rostre de pintures i la parquetat amb el vestir, ell anara carregat de coloraines i robes cares. L’altre bisbe, per cert, sembla més jesuïtic i, sota la pell d’ovella, amaga el llop que ha de degollar l’amic tot deixant el poder en mans de l’església. No ha hagut un moviment revisionista –contrari al mateix concepte de religió- de les escriptures sagrades. L’antic testament, història del poble jueu, és un seguit de maldats presidides per la venjança, l’odi, el sacrifici, les matances, la por… Altrament els evangelis, el nou testament, la vida de Jesús és un cant a la llibertat, a la defensa dels diferents, dels pobres… Ara bé, la manipulació que se n’ha fet del que ell deia, també per part d’alguns apòstols, allò de treure les coses de context, han fet que també uns textos bells carregats d’humanitat esdevinguen armes contra els que no pensen com el poder. I molts botxins d’aquells que no pensaven com la majoria omplen el santoral dels calendaris…Recordem la santificació de qui apedrega el diferent i la nova santificació del bisbe sanguinolent.

         Al film hi ha el cercle i l’el.lipsi, però també el quadrat i el triangle. Sí, i ara parle de la relació Davo, el pretor i la protagonista. També mereixen un record les frases que sobre la llibertat i el roll femení comenta el pare, que ocuparia el quart angle. El triangle, però, que es guanya –sense referir-me al conegut tòpic- l’adjectiu d’amorós, planteja un altre film o potser el motor humà que tot ho mou. L’amor de Davo –em recorda un temps del verb dare- per la seua ama ésdevé passió humana. Ella, però, malgrat el grau de reflexió que fa sobre la humanitat, no aconsegueix veure res més que un esclau i només en la mort reconeixerà el seu darrer acte d’amor (amor-mort, una altra dicotomia universal) (el recull d’imatges, quan Davo està procurant-li una mort inevitable però alternativa i més dolça, no atenen al repàs vital de la persona que es mor sinó del paradoxal assassí que es mor d’amor mentre mata el que més volia) No sé si és Plató l’estàtua que tomba però bé es reconeix el seu com un amor platònic, impossible, ple d’absències. La humiliació del desclassat es resol, diríem, allistant-se a la guerra, tot i no creure (rebuig final). La dolçor s’enverina per haver-se sentit esclau als llavis d’ella, justament qui la fet sentir-se lliure en el plaer de la filosofia. L’altre, el pretor, és més pràctic i resol la humiliació amb el poder. Hom suposa que és una persona desperta, que segueix enamorat d’ella però que ha sabut sublimar l’absència amb l’èxit. Hi ha, encara, un altre personatge, l’esclau ajudant de la Rachel, que també se sap enamorat però ha sabut castrar les ilusions i sublimar-ho amb l’estudi i la possibilitat de romandre a la seua vora de manera silenciosa.
         I que hauríem de dir de la protagonista. Del seu roll admirable seria massa fàcil parlar; potser de la seua conventual existència dedicada a la ciència i la renúncia a la vida ‘normal’. Hi ha, però, quelcom que s’imposa per damunt dels raonaments ja sabuts: la seua mirada, la serenitat, la dolçor, el cos… la humanitat. Potser, això sí, una mica estàtica per mostrar tanta estètica.

         Hagués preferit un film sense tants exabruptes, un poc més intimista, sense tanta violència. Potser, però, Amenàbar no haja cregut gratuït aquest desplegament de grandiositats, moviments de masses i sang a dojo o mostra de ferides en macro. Potser haja pensat que un missatge tan necessari calga popularitzar-lo perquè aplegué a més gent, a més cors, a més cervells que puguen sopesar la irracionalitat de qualsevol religió.


                                                                                             Jesús Bernat Agut          octubre - 2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada