diumenge, 27 de febrer de 2011

El vol dels albatros


         Després de vint-i-cinc anys acomboiant cinèfils, les sales Albatros de València s’acomiaden per una crisi que, en aquest país esdevingut comunitat, és també cultural.
         Els darrers setze o disset anys he pogut gaudir de la seua programació cada setmana. Quan a Castelló s’anaven tancant sales i els cine-clubs ja eren cosa del passat, el cuquet d’un cinema independent, europeu i en versió original em feia arrimar-me al Cap i Casal. Hi ha qui decideix seguir el seu equip de l’ànima cada setmana i a mi em perd el cinema i la biodiversitat. The Snapper, aquell ‘Café irlandés’ de l’Stephen Frears, fou el primer film del qual en guarde el fullet informatiu que, amb la fitxa tècnica, l’artística i declaracions del director, el guionista i la productora, afegien una mica de coneixement sobre allò que acabàvem de veure. Era el nº 263. Li van seguir films del Kielowski tricolor; vam riure amb la mediterraneïtat del Caro diario de Moretti; ens vam enamorar del Daniel Auteil i l’Emmanuelle Béart d’aquell Un coeur a l’hiver. Un jove Ang Lee, des de Taiwan, ens retratava unes dones que menjaven, bevien i estimaven i, a Smoke, un escèptic estanquer amb afeccions fotogràfiques ens va regalar un dels textos més bonics de Paul Auster. Era l’any 94 i encara hi havia un quiosc, amb un agent d’estació, on tornava a comprar el Dirigido por.. Kiarostami ens deia que també a l’Iran hi havia cinema i un amic que el va descobrir, almassorí com jo, no ha deixat de tornar cada setmana per veure si en feien alguna altra d’aquell pausat director. Hores d’ara ja l’he convençut que açò de produir una pel.lícula porta anys, però ell no ha deixat d’anar-hi. Una vegada a l’any hi he portat un grapat d’alumnes perquè pugueren veure que hi ha una altra manera de disfrutar el cinema, sense palomitas ni morts a dojo.
         I aquesta darrera setmana hem vist Honeymoons que encara recordava un altre film d’aquell 94, Lamérica. Tots dos parlaven d’aquesta nova Europa feta de migracions i de gent tant diferent que volen el mateix que la de Taiwan o Tokyo, Marraqueix o Roma, Los Angeles o Istàmbul, menjar, beure i estimar: viure. 
         Amb Honeymoons he recollit, ara en groc, el fullet 1095. 1095 films que han mostrat que el món és divers i igual; 1095 pel.lícules que ens han portat de viatge fins els racons més amagats de cada continent; 1095 llargs que parlaven com parlen la gent de cada lloc, tot mostrant-nos la riquesa lingüística d’aquest planeta; 1095 obres de moltíssims autors que posen mirades diferents sobre temes coincidents; 1095 propostes que ens diuen que el cinema no és sols un espectacle. Hi ha tota una proposta d’això que en diuen valors. Cinema en valors, que no són els diners, els pais, les obres faraòniques ni les internacionalitats fetes a cop de taló bancari.
         I per això ens dol. Que una ciutat com València, amb Escola Oficial d’Idiomes, haja de tancar un dels dos cines en V.O., unes sales de la Xarxa dels Cinemes Europeus, no deixa de palesar que aquesta crisi, tan europea, també és cultural.

         Tot emulant aquella frase de Casablanca podríem dir allò de “Sempre ens quedarà Babel”. El temps ho dirà. Els albatros han mamprés el seu vol. No és difícil pensar que entre tantes gavines vulguen buscar un nou habitat.

                                                        Jesús Bernat Agut   maig 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada