diumenge, 27 de febrer de 2011

SUMAR AL CINEMA

Defensar la qualitat d’una obra, com ara el Tirant o Solitud, mai no vol dir haver d’anar contra El Quijote o La Regenta. Sempre he tractat d’aplicar l’addició, la suma, com a millor manera d’entendre el món. També l’anomenada discriminació positiva té aquest caràcter d’afegir, d’enriquir allà on hi ha mancances. Cal anar sumant en aquest viatge vital, però aquest creixement mai ha de permetre que els petits queden aixafats pels gegants.

Darrerament el món del cinema, del doblatge, de les quotes, es troben en l’espai del debat. La realitat del cinema ‘en català’, doblat o subtitulat, és ben magra. Els ensenyants de llengua catalana o de Comunicació Audiovisual, que veiem en un cert cinema un món farcit de valors i de fàcil transmissió, ens veiem abocats a prescindir de la llengua curricular quan decidim passar-los algun film. Els DVD que podem escoltar doblats o llegir subtitulats en català (tret del cinema infantil) no van més enllà de la doztena. En tota l’FNAC només vaig poder trobar un paquet amb les aventures d’Indiana Jones i una esforçada acció d’Enciclopèdia Catalana en doblar El sopar dels idiotes. Haver de visionar, sense cap altra opció lingüística, La plaza del Diamante és un exemple vergonyós. Alguns films –tret de Cinema Paradiso- que s’han doblat i subtitulat responen a un cinema de consum sense un marcat valor educatiu (Ràpida i mortal, Heroi per accident, La xarxa...) Està clar que són benvinguts i que ‘tota pedra fa paret’ però és molt poca cosa. Hi ha, altrament, tot un reguitzell de films que ens enriquirien no sols pels valors ètics que mostren sinó per les variades formes culturals que presenten: En América, Greystoke, la Selva Esmeralda, Los chicos del coro, Wang y su abuela, Pequeña Miss Sunshine, El silencio del agua, Crash, Babel, Nanook el esquimal, Avril, Fucking Ämäl, Sweet Sixteen, La ducha, Los Edukadores, La promesa...[1] 

No sóc cap defensor dels doblatges, preferesc les VO perquè sumen a l’argument fílmic un component tan important com la llengua; un complement certament necessari per gaudir millor un text audiovisual. L’alumnat s’acostuma fàcilment a veure i sentir els films en VO, copsa prosòdies tan distants com el xinés o el koreà, practica l’anglés o el francés que aprén en altres assignatures, però assoleix la lectura ràpida en castellà; difícilment ho pot fer en català perquè els subtítols no contemplen aquesta ‘opció’. Els materials curriculars que emprem els ensenyants de català tenen, doncs, clares mancances en aquest terreny. 

La Constitució Espanyola parla de les diverses llengües de la península com un patrimoni de tots els espanyols, però l’esforç per mostrar aquest patrimoni és nul. La dificultat perquè un valencià aprenga gallec o basc és molt major que l’accés al xinès o l’àrab. Deixant de banda les escoles d’idiomes i tornant al cinema, no s’ha fet cap esforç per potenciar les llengües de l’estat als DVD, ni en el doblatge ni als subtítols.

En resum, les administracions autonòmiques –i la central si es creu això de la Constitució- han de fer un esforç dins el món audiovisual perquè mostren les diverses llengües d’aquest ‘patrimoni comú’. Potser si l’administració gallega, la basca, la navarresa, la catalana, la balear i també la valenciana sumaren esforços, podríem disposar d’un catàleg important de pel·lícules on, a més del castellà, anglés, francés, italià, suec, romanés, txec, búlgar… aparegueren –doblades o subtitulades- en basc, gallec i català. Molt especialment, haurien de plantejar-s’ho les diverses conselleries d’educació, que no s’esforcen per posar a disposició dels ensenyants el món del cinema en la pròpia llengua.
Cal sumar ‘opcions’, no retallar-ne. Després, cadascú triarà per seguir sumant. 

                                                                       Jesús Bernat Agut   març  2009


[1] No cal dir que el fet de nomenar-les en castellà és del tot intencionat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada