dimecres, 13 d’abril de 2011

Josep Miralles, Hometerra

Josep, un dels Hometerra

Els adolescents tenen coses a dir, però n'han perdut els mots.
Montserrat Roig (Barcelona 1946-1991)

‘La dutxa’ (1999), film xinés del director Zhang Yang, planteja, entre d’altres temes, l’ensorrament d’un món ancestral davant la imminència de la modernitat occidental. A casa nostra, aquest canvi no ha estat tan precipitat com a Xina, però s’ha esdevingut tot desfent paradisos de la infantesa. Avui, al nostre país encara hi ha restes d’un món rural lligat a la natura, allunyat de sorolls i fums, d’urbanitzacions excessives i grues altives, un món on Josep-Joan Miralles té la seua Arcàdia. Quan la fugida espacial no és suficient -Vilafamés està cada vegada més prop de la Plana- hi ha el temps, la història, i un estudiós del passat com Josep hi sap trobar els mots perduts.
En llegir ‘Matinada de llops’ i copsar-ne la riquesa lèxica que se’ns mostra, el coneixement d’institucions forals oblidades i l’estima abocada sobre un món perdut, hem tingut la sensació que l’autor pertany a un grup d’escriptors lligats al bancal, a la terra, a l’olivera, als ribassos i a les fonts, a tants indrets que encara tenen la identitat d’una llengua que s’esmuny… als Hometerra. Sí, perquè ha estat la seua poesia qui ens ho ha confirmat, amb el gust per la terra que deixa cada bri de la natura i cada recer del paisatge, tota una declaració d’amor a un país ancestral i bell.
Confíem que els adolescents sapien retrobar els mots perduts jbsensegel@gmail.com


Sóc conscient que algunes coses
em corprenen
i no hauria de ser per a tant,
car he vist arribar l'home a la lluna,
utilitze diners de plàstic,
escric sobre suports efímers
amb llapis sense mines
i bolígrafs  sense tintes;
he vist créixer la meua filla
i el meu fill abans de nàixer;
m'he enlairat sobre els núvols
i m'he submergit en oceans.

Crec que puc dir. si més no,
que soc un home amb un cert món,
ja que sé enviar missatges SMS,
tinc adreça electrònica
i em faig entendre
en un parell de llengües
amb una certa fluïdesa;
però veure una motocicleta
pels carrers del meu poble,
una moto blanca i el motorista
amb el seu casc,
entre bus i astronauta,
i el seu vestit de roba roja,
veure dic, un servei de Tele-pizza
rodant per aquests carrers
on encara ahir ressonaven
sobre l'empedrat
ferradures d'atzembles
carregades amb garrofes o ametles,
em capfica
i, amb certa tristor,
entenc que qualsevol dia
serem els afores de,
àrea metropolitana
amb dret a estació de rodalia,
això sí,
sense guardaagulles ni factor,
i ens anunciaran una parada
com ara, fiquem per cas,
l'arribada a Roca-Cúper.

Ja se sap, però,
Sic transit,
Gloria mundi.

                                                                                 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada