dijous, 28 de febrer de 2013

DE MOÇAMBIC ESTANT (3) Maite Guardiola


Estava pensant quins havien sigut els millors moments dels últims dies i, sens dubte, un dels millors moments que he tingut aquí en la província de la Zambezia va ser fa dos dies, quan vaig anar a una reunió que tenia al centre administratiu de la comarca on han passat unes inundacions. I la reunió no es va fer. El cotxe que jo tenia m'havia deixat i havia marxat amb l'equip a seguir treballant mentre jo havia d'assistir a la reunió, però no en va haver de reunió i m'havia d'esperar fins que l'equip acabés per tornar a la capital (Quelimane).
Total que em vaig passar un parell d'hores asseguda on, pense, seria la plaça del poble, en un raconet observant la vida quotidiana de la gent. Eren gairebé les cinc del vespre, l'hora que el segon torn de xiquets ix de l'escola. El primer torn va de 7 del matí a 12 del migdia, i el torn de la vesprada comença a la una i acaba a les cinc. Així que jo estava sentada en uns esgraons del que seria l'ajuntament i els xiquets anaven poc a poc desfilant al meu davant. Tots la mar de curiosos de veure aquella dona blanca que imagine pensaven s'havia perdut al seu poble. Alguns em saludavem 'Boa tarde'... d'altres només miraven encuriosits i un cop passaven de llarg començaven a riure.
El mes graciòs era veure els xiquets carregant la seua cadira al cap. Un riu de cadiretes de colors, que blaves, que roges, que verdes!!! Una bona part de les escoles no té cadires (ni taules) pels xiquets. Els xiquets seuen al terra i ja... per això alguns pares decideixen comprar (si poden) unes cadiretes, i els xiquets, en lloc de portar llibretes a l'escola, porten les cadires (com veieu en la foto). També podeu veure que una part dels xiquets va descalços, com si fos la cosa més normal del mon!!!
Eixa vesprada vaig tindre una conversa curiosa amb una dona de més o menys la meua edat. Estava encuriosida de veure'm allí, així que es va apropar. Em preguntava si tenia treball per ella... si tenia fills, que d'on era. Curiosament ella no tenia fills. Em vaig sorprendre. Vaja, has de ser de les poques sense fills? (mala pregunta). Sóc divorciada, em diu. El meu marit em va deixar després d'un any de casats perquè no em vaig quedar embarassada. Es va casar amb la veïna que també era la meua millor amiga. Això passa també a Espanya, em pregunta?
Poc despres, vaig marxar. A la carretera principal m'esperava un petit accident un tant inusual... Com que ha plogut tant i el nivell freàtic està tant alt, el tanc de benzina de la benzinera del poble s'ha aixecat del terra!!!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada