dilluns, 30 de setembre de 2013

MÉS QUE DOCENTS, MÉS DE CENT MIL.

Salvador del Tossalet, tot referint-se al benefici de les pluges sobre el bosc, ens deia que l'aigua és verda
Benviguda aquest pluja de seny i estima per l'educació!


No és cap bosc de TIL.lers.
Des de Ses Illes ens mostren un verd esperançador
contra la imposició i els retalls.
El decret no els fa TIL.in



Potser el rei Jaume haja de tornar al puig de Ses Bruixes
per foragitar la gent d'aquest es.TIL


Enllaç a l'Assemblea de Docents .
http://assembleadocentsib.blogspot.com.es/

i a la Federació d'Associacions de Pares i Mares d'Alumnes
http://www.fapamallorca.org/

diumenge, 29 de setembre de 2013

PENTATEATRE. CINC PROPOSTES, UNA NIT.

La Rita Hayworth de Gilda (1946), Orson Wells i Charlton Heston a Touch of Evil (1958), Roma, città aperta de Rossellini (1945), Bogart i Mary Astor a The Maltese falcon (1941), Hitchcock amb..., Dominique Sanda i Stefania Sandrelli ballant a Il conformista (1970) i dues imatges més, que podeu ajudar-me a identificar. Les trobem a un frontís de l'Aquitània, antic cinema que, des del 1991 i durant vint anys, ha estat sala de projeccions de la Filmoteca de Catalunya.
   Ara, el teatre Aquitània ens ofereix el III volum del Pentateatre, cinc propostes amb la voluntat de reivindicar el teatre i d'acostar l'espectador fins esdevindre actant en alguna de les obretes.


No, no és cap Follonero. Marc Gonzàlez, a més de guionista de Crisis i La nit dels petons, presenta l'espectacle. Els espectadors acudeixen a la sala gran. Una vegada partits i conformats els grups, se'ls explica el recorregut pels cinc espais on s'escenifiquen les diverses obres, que tindran tants passes com grups. De vegades han estat cinc les representacions.

Crisis

Al terrat, com reivindicant els interiors que oferia el Pla Cerdà, transcorre Crisis.  Amb aquesta proximitat que copseu en la fotografia se'ns ofereix la primera de les propostes, voltats per desenes de veïns que repleguen la roba, guaiten curiosos o romanen davant el televisor aliens al teatre que els regala el terrat de l'Aquitània.


Albert Eguiazábal interpreta Harpo, encarregat de manteniment d'un teatre, propietat d'Asunción. Tot i la mudesa de Harpo (paradoxal si pensem que l'actor és argentí), la bondat de les seus expressions i la tendresa dels mots d'Alzira Gómez evoquen uns instants en què la humanitat està per damunt de les crisis.

El Paco Donald

Així, darrere d'una peixera, Paco Moreno, deu arroves d'humanitat i experiència teatral, ens fa reflexionar sobre el món del teatre, la fama, la cultura, l'oci... Ell és El Paco Donald, quinze minuts d'una obreta que té com autor i director un xicot d'Alboraia, Josep Maria Riera.


En eixir de l'aparador, tot emprant el hall i la vorera, ens fa partíceps d'un crit coral d'amor al teatre.

Títol per determinar

Titol per determinar és una proposta on algun espectador pot caure en el parany. No cal dir qui va ser el pardalet ni el títol que es determinà. Excel.lent l'actuació de Joel Minguet i la seua 'tocada de nassos', ben amable la companyia de Carla i les cançons d'Óscar. El mini-espai era l'antiga sala de màquines.

El séptimo chakra

En El séptimo chakra, una magnífica Elisabeth Bonjour representa una dona amb un càncer terminal que ha de suportar un fals gurú nepalí, el d'Alboraia, que ha estat enviat per la filla.  



La nit dels petons

La nit dels petons, la del 25 d'abril de 2208, havia estat inoblidable per a Martí (Albert Garcés), nit que pretén reviure l'any 2213, amb l'ajut del professor Benedito (Nano Márquez) i la seua màquina del temps. 
Una reflexió sobre l'enyor, de Marc Gonzàlez.


I després...

I després de les cinc obretes, el reconeixement del públic. 


Hom pot escriure en uns pòsits i deixar la seua opinió sobre cadascuna de les propostes. En acabant, en eixir, decideix el preu que vol pagar per allò que ha vist: 0€, 5€, 10€, 20€...

P.S. Ja perdonareu les fotos. Són d'un Ipad, que no fa soroll... ni llumetes que estorben el bon quefer dels actors i les actrius.

dimarts, 24 de setembre de 2013

SEARCHING FOR SUGAR MAN


Hi ha un moment a la pel.lícula, o potser un fragment d'una de les cançons, en què hom diu alguna cosa semblant a "Vaig dir Hola per dir Adéu". I així va ser, però, a VALENCIÀ: HABILITATS COMUNICATIVES vam acabar de veure aquest magnífic film-documental, la poesia del qual no rau sols en la història que ens narra sinó en la grandesa de la humilitat de Sixto Rodríguez.



FITXA TÈCNICA

TÍTOL ORIGINAL: Searching for sugar man
ANY: 2012 PAÍS: Suècia
DIRECCIÓ i GUIÓ: Malik Benjelloul
FOTOGRAFIA: Camilla Skagerström MÚSICA: Sixto Rodríguez
REPARTIMENT: Documentary, Sixto Rodríguez
  PRODUCTORA: Coproducció Suècia-Regne Unit; Sony Classics/ Red Box Fims / Canfield Pictures/ Passion Pictures


















dimecres, 18 de setembre de 2013

MOÇAMBIC, UNA ALTRA VEGADA. Maite Guardiola.




Ja fa més de dues setmanes que estic en la província de Chigubo, una zona a més de 9 hores d’una carretera més o menys esfaltada, a la mateixa distància d’un centre de salut on tinguen un mínim equipament ... com per exemple aigua corrent o altres instruments més sofisticats (com vos explicaré desprès)!!!
El sol ha eixit just a les 6 del matí. Però des de gairebé les 4 del matí la fresca de la matinada es trencada pels diàlegs dels galls i el so sec dels morters de pilar de les dones que comencen la seua jornada quan la nit es encara fosca.
Elisa surt a eixa hora en bicicleta, carregada amb dos bidons de 20 litres buits per omplir-los d’aigua a la represa del poble on encara queda molta de la pluja del gener i febrer passat. Tenim sort aquest any. Algunes vegades, en aquesta època de l’any ja hem d’anar a buscar l’aigua a Chipimbe o fins i tot a Zinhane, un poble que esta a 24 km de distància. Per sort jo ara tinc la bicicleta. Quan no tenia la bicicleta em passava tot el dia caminat per buscar l’aigua. L’anada encara es feia ràpid, però a la tornada, carregada amb els 20 litres al cap, m’havia d’aparar moltes vegades a descansar abans de poder arribar a casa. 

Jo vaig provar fa uns dies de carregar un bidó de 20 litres i ficar-me’l al cap i va ser impossible. Primer, que no tenia força per aixecar jo sola el bidó per sobre dels meus muscles. Pero tot i ajudant-me un amic a ficar-lo a sobre del cap, el pes del bidó era tal que només vaig poder resistir amb el bidó al cap 5 minuts. No em puc ni imaginar portar-ho 1, 2 o 5 hores, com gran part d’aquestes dones ha de fer. Tot i que cal dir que les xiquetes comencen a edats molt tendres a carregar aigua. I en funció de la teua mida has de carregar més o menys aigua. Comencen amb 5 litres per les més xicotetes!
És migdia i Elisa ha sortit de l’església i s’atura a ma casa per prendre un suc. Un suc que, de fet, es un d’aquells sobrets de Tang que es mesclen en aigua i fan una aigua taronja i dolça amb gust de medicina. Fa broma de l’església evangelista i de l’edifici tant bonic que tenen, contrastant amb les barraques de fang que l’envolten. Ho van pagar els d’Amèrica, els blancs evangèlics d’Amèrica, em diu. De fet, va haver un moment, quan primer van arribar a Machaíla, que per omplir l'església només feien que donar coses a la gent, com roba, sabó, .... I clar, nosaltres contents. Anàvem tots vestits iguals amb la roba que ens donàvem. Més tard van construir l'església. Pero hi ha moltes d’esglésies al poble!
Vols que anem a pelar el cacauets i ratllar el coco? Em pregunta. I tant!!! Com ella no té els estris per ratllar el coco hem d’anar a casa la veïna. Creuem el camí i estem al pati de la casa del davant on està asseguda al terra, sobre una estoreta de palma una dona i quatre o cinc xiquets. Demanem permís per passar dintre del seu pati i comença la cerimònia de les salutacions. Els nens es queden alevats mirant-me. Això de ser l’única blanca del poble els fa gràcia. Dos dels nens surten corrents cap a les restes d’una foguera propera. El seu joc es rebossar-se per la cendra i fer-se de color blaquinòs com jo. Contents, quan han acabat vénen al meu costat i es queden alevats mirant-me.
El sol es pon passades les cinc del vespre. El poble-ciutat esta submergit en la foscor a les 6 de la nit. I la llum del meu ordinador crida a un centenar d’insectes que m’acompanyen les dues hores que seguesc treballant. Una mantis xicoteta es passeja pel teclat, unes formigues voladores per la pantalla i al davant un regiment de formigues volen entrar dintre de les cassoles on queda la resta del sopar. Qualsevol mena de repelús als insectes, en aquest poble, es passa en un parell de nits!!! 
 
L’altra nit estava dormint tranquil·lament quan de cop em desperte amb un dolor fort dintre de l’oït. Tenia un bitxo que s’havia clavat a dintre i semblava que no sabia on estava l’eixida i vinga a rascar al meu timpan!!  Vaig pegar un bot, la llum i vaig saltar fora de la tenda descalça. Si, descalça on feia unes hores havíem matat un escorpí gran com la meitat de la meua palma. El mal que feia el bitxo que tenia a l’orella superava en molt la por d’un escorpí. Vaig despertar al meu company i amb el seu ajut i una garrafa d’aigua, el dolor es va passar. I espere que el bitxo sortís. El cert és que no el vam veure sortir. Potser encara esta ahi dintre. El metge esta a 9 hores de camí i el parell d’infermers que hi ha a 24 km m’han dit que no tenen res per escultar l’orella. Que he d’anar a 9 hores d’ací! Estos últims dies estic dormint amb taps a les orelles. No tinc ganes de tindre altres visitants inesperats.