diumenge, 1 de juny de 2014

CARRERS (8) ELS GENÈRICS-1

També els topònims urbans, com els rurals, solen formar-se amb un element que ens defineix el referent, l'element real, i un altre que ens descriu característiques d'eixe referent o, més sovint als carrers, mostra un bateig capriciós i arbitrari (l'especificatiu). Fins ara hem realitzat 7 entrades amb diversos temes sobre l'especificatiu dels carrers. 
1- Del Call, la Pols i l'Amargura, tres curiositats urbanes, http://goo.gl/8VdTM0 
2- De murs i valls, elements medievals que perviuen  http://goo.gl/Z91v2R
3- Oronímia als carrers, sobre el relleu http://goo.gl/ljOcmO
4- De la farina al forn, carrers que parlen del pa nostre de cada dia http://goo.gl/OEaMVf
5- Hidronímia al carrers, que ens parlen de l'aigua http://goo.gl/taUqPH 
6- El reg als carrers, una hidronímia específica  http://goo.gl/uz4Ogr
7- Situació i orientació, una de les funcions inherents a la toponímia http://goo.gl/Iv2TwC
Al llarg de les diverses entrades, que hem anat eixamplant amb la participació dels lectors imatginaris / ies, han aparegut carrers i carrerons, places i placetes, avingudes i ravals, costeres..., genèrics que obren el bateig de cada espai públic: els genèrics urbans. El llistat aconseguit s'apropa a les 30 variants. Oferim, amb la definició, un seguit alfabètic per tal que l'absència de qualque genèric urbà siga copsat per l'amable personeta que vulga enviar-nos el bes fotogràfic.

L'àmbit del recull abraça tots els territoris de parla catalana. Això sí, les germanes llengües romàniques, que no són germàniques, de vegades s'afigen per enriquir les propostes i fer-ne observacions comparatives. 
Aquest Manhattan, farcit de carrers poc amples o streets, el trobàvem a Barcelona, a la vora d'altres maquetes que farem servir en la propera entrada ELS GENÈRICS-2. Curiosament, les primeres lletres de l'alfabet són més adients als nostres pobles petits, com la Vila (barri antic d'Almassora), que ens fa de portada.

A
Atzucac. Carreró o camí que no té eixida (DNV). Atzucac de la Bassa de Faura (foto de Pepa Vilar)
Aquest 'atzucac' o carrer sense eixida s'expressa perifràsticament a Vistabella del Maestrat, 
carrer Sense Cap.


Avinguda. Via ampla, ordinàriament vorejada d'arbres, que porta a un palau, a una plaça, a un indret important, o que constituteix un dels carrers notables d'una població (DIEC2). Avinguda del Portal de l'Àngel, plena de vianants nadalencs, a Barcelona.

Avinguda des Dau, a Montuïri, on també hi havia un bar es Dau, com a Vistabella del Maestrat, on trobem el Dau, plaça situada davant l'església, la paret de la qual era emprada com a frontó i la treta es feia des del dau. Desconeixem si a Montuïri tinga un sentit semblant.

B


Baixada. Carrer o tram d'un carrer que fa costera. A Tarragona hi ha la baixada de la Misericòrdia. La segona fotografia ens aclareix que la perspectiva de qui puja revisa el sentit de 'baixada'.


Elvira Safont, des de Barcelona ens ha fet arribar aquesta baixada de Santa Clara, ben prop de la catedral.

C

Calçada. Tant el DIEC (Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans) com el recent DNV (Diccionari Normatiu Valencià) recullen el sentit de 'camí empedrat' més adient a l'àmbit rural. En alguns pobles de muntanya, però, s'aplica el mot al carrer empedrat, calçat, situat en una costera. Calçadeta de la Juncara  a Xert.


A Bocairent, la Calça no és cap mitja, es tracta de la Calçada (la Calçà). L'oblit accentual, però, ens va fer dubtar abans de veure la costereta-escala empedrada.

Carrer. Espai públic no edificat, lineal, vorejat de cases o de parets, que fa de camí per anar d'un lloc a un altre en una ciutat, una vila, un poble (DIEC2). Carrer Pla, a Culla. 

Carrera. L'amic i asidu col·laborador Antoni Garcia Osuna ens ha afegit 'carrera' com a genèric esdevingut urbà. 
"Carrera que naix amb un caràcter rural però degut a l’augment de la població i el desenvolupament urbà ha acabat formant part del nomenclator valentí. Així és com a la ciutat de València el que fou l’antic terme de Russafa rep el nom de Districte de Quatre Carreres; en origen aquestes vies de comunicació unien l’antic lloc de Russafa –annexionat a la ciutat de València el 1877- amb els llogarets del seu engir: la Carrera de Malilla amb la partida homònima –encara Melilla a la documentació d’inicis del segle XX-; la Carrera de la Fonteta de Sant Lluís,amb el llogaret de la Fonteta; la Carrera de la Font d’En Corts amb el Castellar i l’Oliveral; i, la Carrera del Riu, amb Pinedo i el Saler; dues d’elles conserven el seu caràcter semiurbà, la del Riu i la de la Font d’En Corts, mentre que la de la Fonteta de sant Lluís i de Malilla formen part des de la meitat del segle XX de l’entramat urbà."


 Carreró. Carrer estret. Carreró de la Moreria, a Dénia.


Carreró de Tramoyeres. Antoni Garcia Osuna i el Cabanyal ens regalen aquest exemple del Cap i Casal.

 
 Carreró dels Arnaus, a Atzeneta del Maestrat

 Carreró del Rector, al Real de Montroi (la Vall dels Alcalans)

 Carreró del Porxo, a l'Alguer (fotografia d'Ester Garcia) Veiem com l'italià també empra un diminutiu de via, tot i que en canvia l'especificatiu, fenòmen de bilingüisme cultural que ja hem vist en altres carrers de la ciutat de l'illa de Sardenya.

Tot tornant a una illa més propera i nostrada, a Montuïri, trobem aquest salat  carreró des Campanar.

Si hem de parlar de 'carrer estret', però, ens quedem amb aquest de Cabanes on les cornises es besen. Carreronet de l'Església, diminutiu sobre diminutiu.




Cobert. Els esmentats diccionaris normatius no en parlen en el seu sentit urbà; tampoc el DCVB. Coromines, però, (Ai Coromines!) ens diu " aplicat especialment als indrets urbans i vilatans que són transitables a sopluig" Casaulament, plovia.

Veritat és que no els coneixíem fins que els vam trobar a Tremp. Cobert de Serrano i cobert de Caputxí. En la propera entrada, en parlar de certes tautologies urbanes esmentarem exemples de cobertís a València, però que no són genèrics sinó especificatius de carrer: carrer del Cobertís de...
http://imatgies.blogspot.com.es/2014/06/carrers-10-els-generics-3-i-tautologies.html

Corredor. Passadís, pas per on es corre d'un lloc a l'altre. No apareix com element urbà específic a cap dels diccionaris consultats.

Ambdós exemples pertanyen a Montbrió del Camp. El Corredor i corredor del Campanar.


Aquest corredors esdeven corredossos en prendre un plural analògic, com els nostres dijoussos. La seua situació vora l'antiga murada ens fan dubtar si es tracta dels antics corredors superiors que corrien voltant la murada i avui resten com a carrers. A Caldes de Montbui trobem aquest dos carrers dels Corredossos de Baix i de Dalt 


Costa. Carrer costerut, amb sinònims interessats, com baixada, davallada, muntada o pujada. De Maó ens arriben, gràcies a l'amiga Carmela Puig, aquestes mostres:

 

Sembla que a ses Illes siga el genèric més emprat per a baixades, davallades, muntades, pujades i costeres.
Costa de Can Berga a Ciutat de Mallorca 

 
També a Ciutat localitzem, vora la plaça Major aquesta costa del Teatre, antigament costa de la Inquisició.

Costereta. Diminutiu de 'costera' terreny en pendent. 

Dos carrers en pendent de Xert, al Baix Maestrat. En veure aquestes manises ja fa goig 'lo poble'. Costereta de les Capelletes i costereta de la Presó.


D
Davallada. No deixa de ser una 'costera' oposada a la 'muntada', però el sentit és plàcid. L'exemple de l'Alguer és preciós perquè al genèric en català afegeix un mot sard o italià, amb significat, sembla, d'eriçó (Erinaceus sp.) Davallada de Ricciu. Vés a saber, però, si no es tracta d'algun antropònim. 
(fotografia d'Ester Garcia)


E

Escaleta. Carrer o tram d'un carrer esglaonat. Escaleta del Carabassí, a Bocairent.

Les Escales d'Arbós,a Tarragona

G

Glorieta. Placeta coberta en un jardí, generalment tancada amb enreixats coberts per plantes enfiladisses.  La nostra glorieta, de Vila-real, sembla haver-se descobert o, molt possiblement, es tracte d'una metonímia i tota la plaça pren el nom d'algun espai cobert que no vam retratar. Glorieta 20 de Febrer.


M
Muntada. Costera oposada a la 'davallada', l'altre exemple de l'Alguer. Muntada del Campanil se'ns mostra com un altre híbrid català-italià, una pujada al campanar. 

Haguérem pogut acabar amb l'exemple anterior, però aquesta 'muntada' també ens porta cap a la glòria. 
No cal dir, i ho direm, que si teniu algun exemple (entre la A i la M) que no us haja mostrat: jbsensegel@gmail.com 


Oh pou, digueu-me on sou!

L'amic Ventura Castellvell l'ha encertat:
És el pou del claustre del monestir de Pedralbes de l'antic municipi de les Corts de Sarrià, des de fa uns 110 anys agregat a Barcelona.
Com ha passat sovint amb els monestirs, els monjos o, en aquest cas, les monges, triaven llocs amb abundància d'aigua. En el lloc on van construir el monestir hi havia, i suposo que encara hi ha, una mina d'aigua. El pou renaixentista és la imatge de la presència d'aigua. De la mina treien l'aigua per a les necessitats de la comunitat, de l'hort, del jardí...

Salutacions,

Ventura


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada