dilluns, 22 de desembre de 2014

BON NADAL!

Aquest pinsà es trobava al capdamunt de Penyagolosa, un dia de cap d'any...

NI UN DE MENYS. Tots a costura!


Títol original: Yi ge dou bu neng shao 
Direcció: Zhang Yimou Guió: Shi Xiangsheng
Fotografia: Hou Yong Música: San Bao Repartiment: Wei Minzhi, Zhang Huike, Tian Zhenda, Gao Enman, Sun Zhimei, Feng Yuying, Li Fanfan
Producció: Guangxi Film Studio / Film Productions Asia Any: 1999
País: Xina Gènere: Drama Premis: 1999: Festival de Venecia: Lleó d'Or

Tot i semblar un film on passen poques coses, l'alumnat de 1r de Compensatòria l'ha vist a gust i en vol dir alguna cosa:

Wei a la ciutat. Zhang se'n va anar a la ciutat a treballar perquè sa mare estava malalta i el seu pare la va deixar. Aleshores, no tenien diners i Zhang se'n va anar i va deixar d'estudiar. Wei, la mestra de Zhang, va anar a buscar-lo a la cuitat perquè tornara al col.legi a estudiar. Wei es va passar tres dies buscant Zhang. Primer el va buscar on treballava i li van dir que s'havia perdut en l'estació de trens. Wei va anar a l'estació i no el va trobar. Després va provar a ficar en papers que hi havia un xiquet que li deien Zhang que havia desparegut però no li va funcionar. Llavors un home major li va dir: I  per què no fas un anunci en la televisió? En la televisió és més fàcil trobar-lo. Després li va donar l'adreça de la televisió. Wei va anar a la televisió i no la van deixar entrar perquè no tenia DNI ni res. I es va quedar un dia i mig esperant el director. Al final va trobar el director i la va ajudar i li van fer una entrevista a la TV. Al final van trobar Zhang i va tornar al poble. Li van portar diners i material de sobra per a l'escola. Rocío Ferrero Vargas


Wei a la ciutat. La mestra se'n va anar a la ciutat a buscar Zhang el seu alumne de l'escola. Zhang se'n va anar a la ciutat per pagar els medicaments de sa mare. La mestra se'n va anar a peu a la ciutat perquè no tenia diners. Quan va anar on treballava per a preguntar sobre ell, una xica li va dir que se'n va anar a l'estació i no va tornar i li va dir que l'acompanyara a l'estació a buscar-lo, i  li va dir que li havia de donar 2 iuans. Al final li va dir que sí. I no el van trobar, i li van dir de ficar anuncis per la ciutat. Es va gastar tots els diners en cent fulls i un pot de tinta. Però, un xic va mirar el fulls i li va dir que no valien, perquè no ficava el número de telèfon ni on trobar-lo. La xica li va dir a Wei que anara a la tele a dir-ho. Però li van dir que sense carnet no podia entrar i que, si eixia el cap, possiblement l'antendria. Van pasar dies i no eixia. Al final li va dir que sí, Wei li ho va explicar tot i va eixir en la tele i el va trobar.Laura Navarro Juàrez   

La mestra fora de l'aula. La mestra, totes les nits, dormia en una cambra junt l'aula, amb uns quants alumnes. Quan es feia de dia venien tots els alumnes a classe. Wei els ficava uns versos a la pissarra i eixia fora i s'asseia a terra. Al cap d'uns dies, l'alcalde va anar a l'escola i volia endur-se Ai Ming perquè corria molt. Amb l'alcalde va vindre un professor i li va fer una prova, i com la va fer bé se la volia endur amb ell, però la mestra Wei no va voler.
Al matí següent, van vindre a endur-se la xiqueta, però Wei no va voler i la va amagar. Després, l'alcalde li va preguntar que on estava la xiqueta. Ella li va dir: "no ho sé". L'alcalde la va buscar i no la va trobar i li ho va preguntar a Zhang i li va contestar "no ho sé", però li va dir et donaré diners i va dir-li on estava. Se la va endur. Zhang se'n va anar perquè com la mare estava malalta i com no tenien diners Zhang va anar a treballar a la ciutat. Wei va anar a dir-li-ho a l'alcalde, però ell no tenia temps d'anar a buscar-lo. Ella va voler anar i ell va dir que no. Wei va anar a guanyar-se els diners amb ajuda dels alumnes. Va anar a la fàbrica de rajoles i li van donar nou iuans. Loubna El Haddar. 
L'alumne. Al principi Zhang es portava mal i feia patir la mestra. Zhang va haver d'anar a la ciutat a treballar perquè sa mare estava malalta. Wei, la mestra, va anar a buscar-lo a la ciutat. Ell estava perdut per la ciutat i anava pel mercat per buscar menjar que li donaven les dones del mercat. Zhang estava en un bar mirant com els clients menjaven. L' ama el va fer entrar dins i li va donar menjar i un treball. Un dia va veure a la seva mestra per la televisió i es va donar compte que el buscava. Llavors va anar on estava la seua mestra i se'n van tornar junts a l'escola i Zhang va dir que es portaria bé i que seguiria estudiant i faria l'institut. Ariadna Tellado Broch.

Resum del film
En una aldea de Xina van portar una substituta per al professor Gao perquè se n'anava de vacances. Gao li va explicar que alguns xiquets es quedaven a dormir a l'escola amb ella i li va dir que: ni un de menys, que no si fora cap xiquet més perquè, altrament, no li pagaria. El primer dia va a escriure a la pissarra i els va dir que copiaren o no anirien al pati. Un dia, Zhang va eixir corrent de l'aula i la professora Wei va córrer fins que va agafar-lo i van tornar a l'aula. Un dia van vindre uns homes amb l'alcalde, venien a comprovar que era veritat que Ai Ming podia córrer molt. Li van dir que vindrien per ella per a portar-la a la ciutat. Wei va dir que no se la podien emportar a la ciutat perquè Gao li va dir que ni un de menys. L'endemà, Wei va amagar Ai Ming perquè no se l'emportaren. Però van arribar a l'escola i van buscar Ai Ming fins que la van trobar i se la van emportar. Al dia següent, Zhang no va anar a l'escola i la professora Wei va anar a buscar-la a la seua casa però la mare de Zhang li va dir que havia anat a la ciutat a treballar per a guanyar diners. La professora Wei va decidir anar a buscar-la a la ciutat però havia d'aconseguir diners. Va intentar colar-se a l'autobús però no la van deixar pujar i va anar caminant fins a la ciutat. Va estar tres dies buscant Zhang. Wei va aconseguir entrar a la televisió i Zhang va veure el missatge. Van tornar a casa els dos junts amb molt de material escolar i també amb diners per reformar l'escola. Sandra Giménez Rojano.

La mestra a l'aula. La profesora agarrava el guix i escrivia el text perquè els xiquets el copiaren, però els xiquets no sabien escriure. Zhang no volia copiar-ho i se'n va anar fora. Quan va entrar dins de la classe estaven jugant i va trencar el guix. La professora li va dir que el replegara però Clin es va alçar i el va  arreplegar. Un dia va vindre un delegat del govern per a veure a una xiqueta que li havien dit que corria molt. La xiqueta va passar la prova i se la va portar a la gran ciutat, Zhang Wei  va dir que no se la en portaren i el pare li va dir que si ,i ella i el delegat va parlar amb ella per a emportar-se-la. Wei  va anar darrerte del cotxe però va desaparèixer. Victor Cantero

El Retorn. Quan la professora Wei va trobar Zhang, van tornar al poble. Pel camí per a tornar al col·legi la xica de la televisió li va preguntar a Zhang que si tornaria a estudiar, i ell va dir que si. Zhang estava molt feliç perquè la professora Wei l'havia trobat. Quan arribaren a l'escola estaven esperant-los l'alcalde, el veïns i els xiquets del col·legi, molt contents por l'arribada de Zhang. L'alcalde estava molt feliç quan li van dir que la gent havia  donat diners i material escolar per al col·legi. També li donaren diners a Zhang per a la seua família. I Ai Ming va tornar de la ciutat amb una medalla que havia guanyat del 500 metres, i va donar els diners d'eixa medalla per al col·legi. Débora Català.



dijous, 18 de desembre de 2014

L'ULLAL DE LA CREBADA i altres dictats de la natura

La nit del 28 de novembre, al Cap de Terme (Atzeneta del Maestrat) van caure més de 150 litres; suficients perquè els plans de la Llosa s'ompliren d'un toll que buscava una eixida. Com en d'altres indrets, amb semblant sistema càrstic, van moure els ullals que desaigüen aquests entollaments sense cap barranc que els alleugeresca.  L'ullal de la Crebada feia vora deu anys que no donava senyal. 
Els dos elements del topònim són ben didàctics, diríem. D'una banda el genèric, ullal, surgència temporal d'aigua (aquesta sol durar una trentena d'hores); d'altra l'especificatiu, crebada, indret conformat per roques crebades,  escletxades, badades -recordem les crebasses* de les mans. Els crebadals solen ser llocs farcits de caus; per això, de vegades, davant l'eminència de la vinguda de l'aigua surten conills o alguna raboseta que té millor oïda que nosaltres.
La plogudeta també va fer moure els barrancs, com aquest del Mas de Vicent.

I l'aiguat dibuixava salts que desconeixíem

La pista esdevenia afluent del barranquet

Abans d'arribar, el soroll de l'ullal ja ens anunciava el que veuríem. Tot i que el nostre veí havia amanit a l'estiu una séquia de dimensions considerables per conduir el cabal d'aigua, l'ullal va confirmar la seua antigor. Tinc l'escriptura més vella que tu, li va dir, al temps que trencava la nova séquia i dibuixava salts als bancals.

I va seguir avall, com sol anar l'aigua, per bancals erms cap al barranc del Regall.

Fa uns anys, habitants de la Plana com som, pensàvem que al secà no trobaríem séquies. Heus ací, però, que són tan necessàries com a les terres de regadiu; tot i que la funció siga ben diferent.

Bancals assaonats i séquies que desaigüen l'excés.

Amb tot, l'aiguat havia estat generós i la llaurada d'aquesta primavera d'hivern millorava la saó promesa.
I al Quinyó...
El collet del Mas de Padilla tanca el pla de Vistabella, enorme poljé, i n'impedeix el pas cap a barrancs que davallen fins el riu de Montlleó. Es produeix, doncs, un entollament de l'aigua que aporta la rambla del Pla (foto d'Eladi Gargallo). La partida on aplega és coneguda com el Quinyó i hi trobem...

 ...l'Engolidor, boca per on s'escola l'aigua que eixirà a dos quilòmetres i mig de distància i 350 metres més avall, als ullals de la Caseta de Làssero.


Fotos del Quinyó i l'Engolidor trameses per Elvira Safont

I quan l'aigua del Quinyó està entollada forma un llac que justifica el poètic nom del pinaret: el Miramar (foto d'Eladi Gargallo).

I al barranco del Ojal...

Aquest barranc parteix els termes de Mosquerola i el Port i aboca al riu de Montlleó. És el barranco del Ojal, i l'aigua prové d'un ullal preciós. (foto de Ximo Garcia)

I als Ports...
Ferran Guardiola ens va enviar unes quantes mostres dels 200 litres que van caure el mateix dia. Foto de la Canada, al seu pas per l'hostalet homònim.

I el Cervol





(*) Àngela Buj, dialectòloga i col·laboradora assídua d'Imatgies, ens tramet un mapeta del Montsià amb les variants de 'crebassa'.


diumenge, 14 de desembre de 2014

EL REPUBLICÀ DEL CAFÈ

Mire de no llegir les segures i merescudes lloances que rebrà aquests dies Joan Barril. Passe de la Wiki i la Viqui i la informació adient que caldria per escriure quatre ratlles. Aquest matí, però, en veure Noticias, 24 horas -quin remei!- he esperat el repàs a les portades de premsa. En arribar a El Periódico (edició en espanyol, és clar) hi destacava una gran fotografia de qui regentava, cada nit, a l'hora de sopar, un baret republicà. La presentadora de TVE no ha tingut a bé destacar-ne el que omplia més de mitja portada; ha preferit subratllar un titular sobre l'economia espanyola i un altre d'una reunió de barons feta a la Granja (estalvieu-vos-en els acudits) en defensa de la Constitució. 
Des de fa uns anys no hem pogut veure TV3 -tampoc Canal-9-, ni escoltar Catalunya Ràdio -tampoc Ràdio-9. Com en aquells temps de la Dictadura, quan alguns escoltaven d'amagat Ràdio Pyrénnés o Ràdio Tirana, ara amb l'ajut d'Internet, havíem aconseguit una illa de llibertat de 9 a 10 de la nit. Mentre sopàvem, i després d'escoltar la sintonia (fragment de Nane Tsora del grup Bratsch), a la cuina entrava Joan Barril. 
Ens sabíem en una illa informativa, perquè no abocava els mateixos titulars que podíem sentir repetits a totes les televisions, a totes les ràdios, a tots els periòdics... Barril feia periodisme i analitzava, amb un profund humanisme i un toc d'escepticisme fusterià, els esdeveniments més actuals i aquells que restaven en l'oblit. Després, ens donava consells per fer coses impossibles i somniades. I encara ens portava algun personatge mereixedor d'una entrevista i algun joc.
Fa setmanes que el trobàvem a faltar i ara sabem de la seua absència.


A la Granja, els barons han parlat de la Constitució i, segons que deia la presentadora de TVE, també ho han fet en euskera, en gallec i català. No deixa de ser un exemple d'allò que la Sociolingüística anomena 'llengua emblemàtica'. Potser algun dia facen cas de la Constitució, consideren les 'altres' llengües de l'estat com un patrimoni de tots i ens deixen veure i escoltar en la nostra llengua.






Ferran Guardiola ens envia uns mots:
"Demanave postals amb textos de lletra intel·ligible, detràs d'una vista tradicional de qualsevol ciutat o poble... deia que no entenie massa bé allò de l' email/facebook/twiter/"uasap", i li les vam escriure perquè sempre, amb el bullit amanit i a la taula, la música blava i la serena paraula apassionada, entraven a casa, ja denit, però esperades.
I, sense adonar-nos-en passaven els milers de cafés, sentint les veus ja de família, mentre el món ens el traduïa Barril. 
A qui manaran les comandantes?
Ollé, amb la memòria de conlloga, busca paraules per a tants dies com el recordarem!"

dilluns, 8 de desembre de 2014

IMATGINARIS PER CASTELLÓ

Alumnes de Valencià: llengua i imatge
per Castelló i el seu paisatge

Amb el bus de la Universitat
massa prompte hem arribat.

Ens ho diuen aquestes alumnes matineres
que es desperten mentre van per les dreceres.

El grup, somrient, creua el passeig Ribalta,
I anem cap el centre, que hi fem falta. 

Del campanar en diuen el Fadrí
i, ves per on, ja hem aplegat fins ací.

Somriu la font a Paula,
la sap fora de l'aula. 

Rosa, morat, blanc, verd, roig i groc
Al mercat de les flors, res és poc.

Claustre del Conservatori, d'Oficis i Arts
Hem caminat molt, però no estem farts.

No és foc ni fum,
és Hristo a contrallum.

L'ombra dibuixada en la paret
cosa del sol, que ens lleva el fred.

Algunes observen estranyades
les ombres sota els arcs emmarcades.

I tenen la foto de grup guanyada
després de la llarga passejada.

Ens ho diu Mireia molt emocionada:
Quan era menuda hi vaig deixar la mà pintada


És un mag que trau del cabàs
el que li passa pel nas.

Al Ribalta, un mar de fulla
que la tardor despulla.

Hi fotografiem naturals textures
per a d'altres assignatures.

Botar, però, fa més comboi
I saber-se en l'aire, heroi.

O elevar-se cap al cel,
sensació de dolça mel.

Passejar com a models
tan lluny dels estels.

I en un racó del passeig
inventar-se medieval  torneig

I plouen fulles de dalt
com si fóra carnaval.

I a la bassa del passeig
dos ànecs és festeig.

Del rellotge corre el fus
i a la Jaume ens espera el bus.


I, pel matí llarg que ha tingut,
abans de tornar, descansa la joventut