dimarts, 6 de gener de 2015

ELS MICOLAVETS. Xert, Vinaròs i Benassal.

Avui, 6 de gener, són els Reis, una festa somiada pels més menuts. Un mes abans se celebrava Sant Nicolau, festa esperada pels xiquets d'escola. I si el 25 de desembre era Nadal, un mes abans, celebràvem la festa de les xiquetes amb Santa CatalinaDe Santa Catalina a Nadal, un mes cabal De Sant Nicolau a Reis, el dia creix (em permetreu la llicència de la invenció).
"Diuen que sant Nicolau, obri les festes amb clau (6 de desembre). Per què? Es creu que despús-demà —celebració de la mort d'aquell sant orfe i molt caritatiu que visqué a Anatòlia al segle IV— comença el viatge del barbut Santa Claus per a repartir els regals als xiquets de tot el món. Santa Claus deriva de Sant Nicolau, i de cecs és no vore que li està guanyant la partida a la tradició dels Reis." Paco Cerdà a Infomigjorn
Possiblement, siguen moltes les tradicions que omplien la nostra geografia. A hores d'ara, però, algunes han quedat reduïdes a comarques específiques o a pobles en concret. Santa Caterina i Sant Nicolau solien celebrar-se, i encara ho fan, a terres del Baix Maestrat. En aquesta ocasió, amb la col.laboració d'Araceli Segarra, sa cosina Llum Segarra i la canareva Àngela Buj, tenim la sort de presentar-vos la festa que se'n fa a XertVinaròs i Benassal
Recordem que ja vam parlar de les Catalinetes que trobàvem arreu del domini lingüístic
Sant Nicolau a Xert
 El darrer cap de setmana de novembre, el més proper a Santa Caterina (25-11) i a Sant Nicolau (6-12), se celebra la festa dels MicolavetsAraceli Llum ens han tramés aquestes fotos i la informació adient.

El dijous, a la vespra, els Micolavets surten amb el pollastre a voltar el poble i cantar les cançons.


Quan, a la plaça Vella, es troben els Micolavets i les Catalinetes s'esgatinyen amb diverses cançons. Una mostra la trobareu a l'entrada 
http://imatgies.blogspot.com.es/2013/11/les-catalinetes-de-xativa-agusti-ventura.html que enguany vam actualitzar.

Divendres, dia de la festa, els Micolavets porten el sant a la peanya.

Les Catalinetes, pel seu compte, porten Santa Catalina. 

Després, volten el poble per demanar les primes i els galls, pastissos tradicionals elaborats amb motiu d'aquesta festa. La prima per a les Catalinetes i el gall per als Micolavets.


En acabant, al pati de l'escola fan jocs i els Micolavets, amb els ulls tancats, han de matar el pollastre de cartó, amb el sabre. Qui ho aconsegueix s'emporta el pollastre de veritat.

Fotos de la celebració penjades a l'escola.
Sant Nicolau a Vinaròs
Sant Nicolau, com Santa Catalina, havia esdevingut un sant molt popular com a patró dels xiquets d'escola. Us oferim cançons i lloes en honor al sant. Actualment, les dues festes se celebren el dia de Santa Catalina, mentre a Xert ha passat al dia de Sant Nicolau. Ramon Redó Vidal, dins el seu llibre Cançons i costums de Vinaròs reprodueix aquestes mostres orals.

El pal amb les cintes és conegut com el catxerulo. A Benassal es diu el gall gallet.




Remei Alfara, des d'Alcanar, ens ho conta. I si per ventura (tecnològica) no ho veieu, aneu a la Veu http://opinions.laveupv.com/4782


Sant Nicolau a Benassal
La festa de sant Nicolau és coneguda també a Benassal amb el nom de 'el gall gallet'. Carles Salvador en dóna testimoni al seu llibre Les festes de Benassal. 



Sobre los Micolavets
Aquesta és una variant col·loquial de nicolavets que ens interessa comentar per dos aspectes. El primer per la dissimilació de la nasal inicial, en què l'alveolar nasal s'ha dissimilat i ha adquirit el punt d'una altra nasal, en aquest cas el bilabial i així ha esdevingut la nostra variant. Coneixem també exemples de Micolau, al Matarranya, en què el nom ha esdevingut cognom. Altres al·lofonies del mateix fenomen, i seguint amb les nasals, serien el cas de mifa que dóna bifa a Ulldecona, o l'exemple ja adduït a Imatgies, en l'apartat dels jocs, de birles mirles, a Sant Mateu. 
http://imatgies.blogspot.com.es/2014/07/carrers-11-els-jocs.html
També ens interessa comentar el cas de la consonantització de la semivocal velar de nicolauets en què aquest so en consonantitzar-se passa a tindre una articulació d'aproximant bilabial. Aquest fenomen és comú en altres mots com cacavet, pevet, povet..., i en altres que no presenten el sufix diminutiu i que són generals arreu de la llengua com blava, hereva, nevera... o els possessius tònics meva, teva, seva i llurs plurals.
Cal dir, però, que aquest fenomen de la consonantització no és sistemàtic en els diferents geolectes, ja que un mateix pot presentar variants sense consonantitzar i variants consonantitzades. Només cal combinar els exemples anteriors peuet, meva..., o peuet, meua però blava, etc. El mateix ocorre amb el gentilici femení d'Alcanar, població que presenta tots els exemples de consonantitzacions precedents, excepte els dels possessius. El gentilici de la població és canareu del qual es deriva canareva, consonantització que mantes vegades s'ha de repetir, ja que hi ha una tendència des de parlars que no consonantitzen la semivocal del diftong a mantindre aquest so en el femení, fins i tot alguna obra lexicogràfica no deixa clar aquest canvi en aportar només -a, amb la qual cosa es podria deduir que la consonantització és inexistent.
Observem que el fenomen de la consonantització de la semivocal està patint una recessió, en les zones on es dóna, a causa del predomini en el codi escrit de les mateixes variants sinònimes que no presenten aquest fenomen. Això és cacauet, peuet, pouet... Alguns d'aquests mots corren el risc de restar només com a testimoni d'aquest tret en la toponímia. N'és un exemple el reguitzell de povets que trobem a la serra de Montsià: Povet d'Antó, Povet de Badoc, povet de Gamba, povet de la Gossera, povet del Maix, povet del Melo, povet de Montero, povet del Podrit, povet del Serenet, povet de Tacó, povet d'Uixan...


Serra de Montsià. Mapa excursionista de F.Balanzà i J.B.Beltran. Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita

Aquest fenomen també és extensiu als antropònims. Així, per exemple, a Alcanar localitzem Colava, hipocorístic de la variant femenina de Nicolau. I Andreva, en què el fenomen és paral·lel. Andreva és un antropònim que hem conegut en gent gran però que les noves modes antroponímiques han substituït a favor d'Andrea. En el cas de Colava podríem suggerir una desorientació del significat i gairebé del significant, fruit d'aquesta consonantització i de la naturalesa de l'hipocorístic, ja que també hi ha una tendència, per pressió lingüística exògena, a realitzar els hipocorístics a partir de les síl·labes inicials de l'antropònim i no de les finals, com seria genuí. Així, és fàcil que hom reconega Nico i no Colau, com a propi de Nicolau. Per tant, més desorientació ocorre en Colava, ja que la consonantització no s'associa amb l'últim so de Colau. Això ho diem també perquè a Alcanar existeix el malnom Correvera i, a priori, no s'evidencia que siga una consonantització originada a partir del mot correu > correuer.
I, per últim, un apunt morfològic associat a micolavets i és que encara hom pot trobar el mot precedit, a Vinaròs, per l'article clàssic los, los micolavets. Forma compartida amb altres parts de la llengua de més al nord. Àngela Buj Alfara


L'any que ve tractarem de recollir tradicions lligades als Reis i als Reixos, abans que Noël s'ho emporte tot. Ferran Guardiola  ens n'ha enviat un avanç fotogràfic amb aquest bell fragment I per carrers i carrerons, esglaiant gossos i gats, encara que la gebra apreto, cridarem ben fort, amb un soroll de mil calderos, els Reixos

Els Reis per a tots, però, ens han arribat fa ben poc, amb el text que ens ha tramés del seu germà, Josep Manel Guardiola, que així imagina l'origen dels calderos arrossegats


L’any que es va inaugurar el cinema parroquial, vam descobrir que al poble mai no havien vingut els Reis d’Orient.

A la majoria, en alçar-nos al matí següent de la nit de reis, ens topàvem amb una cistella al lloc on havíem deixat un grapat de palla, alguns posaven panís i un barral amb vi, alguns posaven un gotet amb conyac o vi de nous. A uns altres, els menys, se’ls presentava, per la nit, un ésser que deien era una reina, amb un cobertor nugat al cap i que, després de preguntar-te ( amb una veu que deien que els pareixia que tenia el nas tapat) si et sabies alguna que altra oració; assomava una ma- (un parell van informar-nos que la mà de la seua reina era peluda tot i ser reina) pel badall de la roba ,et donava la cistella i marxava després de recordar-te que cregueres als pares i et portares bé.

En tornar a l’escola, tots estrenàvem llibretes de dues ratlles i un tocar aspre com una llosa, un llapis, una maquineta de fer punta que al poc es rovellava, mitja dotzena de colorins Alpino curts, una goma de borrar Milan, un paper secant no sé per a què, i, un plumier. Un any per aun altre, tenies sort i, a més a més d’uns calcetins que eren del mateix color de la llana que havies vist teixir a la mare, te deixaven una dotzena de birles, o una motxilla nova o, i sabies que seria l’expectació a l’escola, un plumier de dos pisos.

Els reis del cinema, amb la seua corona d’or, uns vestits de colors vistosos, uns manteus amb pells com els conills perquè no passaren fred i tot brodat a quadres, cercles i rombes de colors lluents; uns guants blancs i un anell cadascú amb un robí que pareixia que duia llum dins de la joia. Un seguit de patges que anaven amb enormes paquets de joguines amunt i avall i arribaven als balcons més alts gràcies a uns camions amb escales que s’allargaven fins el cel. Aquells reis no sabíem ni que existien ni ningú ens havia parlat d’ells. I l’home que parlava des de la pantalla deia : y llegan hasta los rincones más apartados y recónditos de nuestra amada patria. I nosaltres érem un “lugar apartado y recóndito de la patria” i allí no havia vingut ningú, ni feia un any, ni dos, ni mai. O no seriem ni tan sols”un lugar apartado y recóndito?” Tan lluny estàvem de tot i tots que ni els Reis que eren màgics ens columbraven?

Ens va costar un no res decidir de fer-nos sentir. Nosaltres volíem tindre uns reis com els que havíem vist i no la tristor d’aquelles reines que, com a molt, et duien un joc de birles.

Vam descartar botar foguerades pel perill d’incendis i per por a l’espardenya de les mares. I vam arribar a la conclusió que havia de ser per soroll com ens havíem de fer notar. Si anaven a algun dels pobles dels voltants que de ben segur eren “lugares apartados y recónditos” oirien el nostre enrenou. Com fora però l’havíem de produir.

A partir d’aquell dia va ser bogeria. Tots els xiquets del poble –les xiques estaven excloses perquè pensàvem que era un treball massa feixuc per a una dona- ens vam dedicar a buscar per casa o pels barrancs de mes a prop, qualsevol llanda que trobarem per anar fabricant rastreres de llanderols que havíem d’arrossegar fins que vérem aparèixer els reis.

Ningú recorda com va arribar el primer ni a mans de qui, però als pocs dies tots els pots de llanda que queien a les nostres mans anaven a parar a la “canterilla” de la carretera de dalt. No es menyspreava cap mida: enormes, d’anxoves en salmorra i una pudentina que no t’abandonava en uns dies; grans, de tomata, uns cilindres llargs on ben bé en cabien dos quilos i que sempre tenien un culet de suc pudent; catxets però més amples, de tonyina, que acabaven tacant-te del filet d’oli que guardaven. Els més nombrosos eren els pots de llet condensada Nutrícia o El Castillo que encara tenien uns mugrons blancs de la llet resseca a cada forat . Vam replegar poals desculats, tines esmorrellades i fins i tot un bidó que un dia va dur tota una càrrega d’arrop i tallades.

El primer dia feiner de l’any, només eixir de casa, vam parar tots a les “canterilles” de les carreteres on teníem guardades els nostres rastres de llandes; i un grup d’arrossegadors darrere de l’altre vam anar cercolant el poble i allunyant-nos cada volta més. Teníem el deure sagrat de fer arribar els reis al nostre poble per sempre més.

I així vam fer els cinc primers dies de l’any. Era tan gran la nostra il·lusió en vore’ls arribar i tan forta l’esperança que amb el soroll que fèiem amb tota seguretat ens sentirien i mai més passarien de llarg que, aquell any, ni ens vam parar a mirar aquells jocs de birles de l’aparador de ca Liberto i la nina que tenia un ull que no podia obrir. Nosaltres somniàvem en trobar-nos aquelles caixes embolicades amb papers luxosos i amb llaços que duien els patges al cinema.
No hi havia manera de dormir-me. Per fi, al poble, ja no hauríem de recitar cap oració a una reina que tenia una ma peluda i només sabia dur-te uns llapis o una nina que li costava obrir l’ull dret. Qualsevol soroll em desvetllava. Però, finalment, vaig caure plegat 
Al dia següent, el puro i la palla havien desaparegut i , al racó del balcó, hi havia una canastra de les que duia la mare quan anava al forn.
Les birles eren mariners de pantalons blaus i jaqueta blanca i un barret roig i el plumier tenia dos pisos.
Mai no hem deixat d’arrossegar calderos i diuen que darrerament, les reines ja porten guants blancs.



I dels Reis i els Reixos, una explicació dialectal al Montsià, d'Àngela Buj



reis: a tot arreu excepte a Po; reixos: Al,[1] Am, Bc, Ca, Ga, Go, Jp, Mb, Mu, Mv, Po, SB, Sé, SJ, Ul (mapa 19 / 2.1). Paral·lelament, en la majoria de parlars es coneix el plural reixos[2] < reis, s’entén que aquests són els Reis d’Orient.



[1] A Alcanar ens van explicar un joc en què es fa servir la variant Reixos. El joc consisteix en un grup de jugadors, per exemple, cinc o més i es desenvolupa seguint el següent diàleg entre els jugadors (J) i qui paga (P) > J: ―Mama, tinc set. P: ―Pos beu aigua. J: ―No, que hi ha una mosca. P: ―Pos beu vi. J: ―No, que hi ha un mosquit. P: ―Pos a dormir. J: ―A quina hora vindran los Reixos? / A continuació, qui paga diu un número i els que juguen es tapen els ulls i comencen a contar des d'aquell número. I aleshores ha de deixar la pilota o un objecte darrere d'algú. Tot seguit aquell ha d'acaçar el que paga i perquè no l'agarren ha de seure al lloc d'aquell al que li han col·locat l'objecte darrere d’ell. Si ho aconseguix, paga el jugador a qui han col·locat l'objecte.



[2] Alguns informants comentaven de la variant reixos: Fr: Reixos se dia més ans; Ul: ―Qué et duran los Reixos? ―Una nina, un ninot i un carxot. De vegades, es pot sentir la pronúncia Réixons per a ressaltar la variant Reixos enfront de Reis. Respecte a aquella, Reig (2010) apunta si no serà una variant formada sobre el plural reis, pronunciat ‘reix’. «Potser la forma reig sí que va ser un mot usat pels valencians de l’època i, si va ser així, ¿com el pronunciaven? Avui el llegim ‘retx’ però podria ser que aleshores tinguera una altra pronunciació ben diferent. Potser es pronunciava ‘reij’ o ‘reix’, pronúncia que donaria lloc als plurals reijos i reixos que han sobreviscut fins als nostres dies.» Turull (1990: 203) també localitza reixos puntualment al lleidatà. Beltran i Calvo (1999: 161) refereix reixos esporàdicament a la Marina Alta. Cubells (2009: 110) anota la mateixa variant a set poblacions de la Ribera d’Ebre. 


2 comentaris:

  1. Una vegada més, i en van milanta... Quina manera més senzilla de promoure les coses nostres...
    Gràcies.
    Fusterianament

    ResponElimina
  2. Molt bonic. Treball extraordinari.
    Aquest i tots.
    Gràcies, sempre.

    ResponElimina