dijous, 26 de febrer de 2015

VENTS D'ULLDECONA. IES Manuel Sales i Ferré


Aquest grup tan bonic d'alumnes ens ve d'una mica més al nord "...d'allà on diuen que la gent és culta..." Bo, la veritat és que, deixant la reflexió d'Espriu, són veïns, bons veïns. I sabem, sobretot pel que fa a la nostra llengua, que una frontera no és més que un canvi d'administració. Ells i elles parlen com la nostra Llum Segarra, com la gent de Xert -si fa no fa. De fet, sabem de bona tinta, que en aquest grup també estudia alguna valencianeta d'aquest banda del riu de la Sénia.
Amb l'exercici següent encetem una col·laboració, que esperem engrescadora, entre aquest grup d'Ulldecona i el 3rB de l'IES Álvaro Falomir, d'Almassora.
 Àngela Buj, dialectòloga i, sovint, "imatginària", és la profe de català d'aquest grup. I ella ens diu el que ha amanit.
  


A la classe de llengua catalana i literatura de 3r d’ESO hem treballat el text «La nomenclatura dels vents», de Josep Pla (Palafrugell 1897- Llofriu 1981), inclòs en el llibre Lluna de mar, d’editorial Destino. L’activitat ha estat prèviament gramatical, de morfologia nominal, per a després realitzar un exercici d’expressió escrita lliure. Primerament, la professora ha llegit en veu alta el text i els alumnes han anat escrivint tots els adjectius que sentien, tant qualificatius com possessius, demostratius, etc. Després els alumnes n’han triat deu i han elaborat ells un text de la mateixa temàtica. Amb aquesta activitat hem treballat la descripció i els alumnes han pogut apreciar la riquesa lingüística, descriptiva i detallista de l’estil narratiu de Pla. Us copiem el text i vosaltres mateixos podeu fer el recompte del gairebé centenar d’adjectius que hi apareixen.

«La nomenclatura dels vents» 
Josep Pla
En la nostra llengua els vents tenen noms propis d’un sabor popular deliciós, bellíssims. La nomenclatura popular dels vents, en el Mediterrani ─amb les variants fonètiques naturals─, és perfectament viva. En les costes d’aquest mar hi ha, per a la formulació dels sentiments bàsics i per a pregar a Déu, una unitat lingüística anomenada llengua franca, amb la qual es pot viatjar amb molta més eficàcia que amb les anomenades llengües sàvies, mortes, en el sentit que el poble les ignora, literàries, desproveïdes de sabor, estereotipades. Des de les costes peninsulars en què es parla la nostra llengua, el Migdia de França i la Provença, totes les costes d’Itàlia i la Dalmàcia, totes les illes, les escales de llevant en què deixà la seva marca el lleó de Venècia, en tots els enclavaments que sobre el món musulmà elevà la cristiandat, hi ha una manera de dir les coses importants pràcticament idèntica.

            Això és visible, per exemple, en la rosa dels vents. A continuació va la nostra nomenclatura dels vents, posada al costat de la nomenclatura italiana i de la grega moderna, seguint l’ordre de les agulles del rellotge.
            Aquests noms corresponen  ─respectivament─ als que podríem anomenar científics d’aquests vents, als noms del compàs: nord, nord-est; est, sud-est; sud, sud-oest; oest, nord-oest.
NOMENCLATURA                           NOMENCLATURA               NOMENCLATURA
CATALANA                                    ITALIANA                         GREGA MODERNA
Tramuntana                                  Tramontana                     Tramontana
Gregal                                          Greco o grecale                Grego
Llevant                                         Levante                           Levanti
Xaloc                                            Sirocco                            Sorocco
Migjorn                                         Mezzogiorno                    Ostria
Garbí o llebeig                               Libeccio                           Garbí
Ponent                                          Ponente                           Ponenti
Mestral                                         Maestro o maestrale          Maestro

            Si entréssim ara en els noms dels vents situats en les quartes de la rosa, no acabaríem mai. En el Mediterrani, el pes dels factors locals i comarcals és enorme ─tant els factors geogràfics com climatològics. Un catàleg d’aquesta substantivació variadíssima exigida per la naturalesa de les coses emplenaria un volum saturat de sabor i de vivacitat. A Barcelona, per exemple, és anomenat vent del Montseny el mestral una quarta a nord. Al golf de Roses ─a l’Escala, per exemple─ és anomenat canigonenc el mestral una quarta a ponent. A l’interior de Catalunya els vents del primer i del quart quadrants són anomenats, genèricament, el vent serè. Però aquests vents poden venir d’innombrables direccions,  una cosa és el serè de Montblanc, una altra el serè de la Segarra i una altra el serè de l’Urgell.
            La fatalitat, el destí dels vents, és bufar. Això és evident. Però els vents no bufen pas per caprici, la direcció que segueixen no és mai atzarosa. Si ha d’ésser bon temps, en un règim climatològic d’equilibri, els vents no van pas on volen, sinó on poden... i gràcies! El seu procés d’allargament és en realitat una carrera d’obstacles. Proven, sondegen, temptegen, intenten, es llencen... però generalment troben un sistema de forces que corregeix les seves pretensions. El curs d’un riu, un massís muntanyós, un accident geogràfic determinat, els desvia, els atura, els embordereix. Aquest estira-i-arronsa, aquest sistema d’accions i reaccions, aquesta lluita, aquesta agonia, incessant, permanent, es produeix a una escala fabulosa, a l’escala de la meteorologia intercontinental. Quan, a un vent determinat, una força oposada li atura l’embranzida amb el conegut «fins aquí hem arribat!» poden succeir dues coses: pot produir-se el xoc o es pot pasterejar. El pastereig dels vents es produeix quan, en lloc d’arribar pel camí real, vénen per les quartes, i de vegades per les quartes de les quartes del compàs. Aquests matisos tan afinats són recollits en aquest mar per noms vinculats amb accidents locals, generalment exactes.
            A l’època de la navegació a vela, aquestes coses eren perfectament sabudes pels mariners i navegants. Ara han perdut importància, i arribarà un moment en què, de tot això, no se’n sabrà ni un borrall. Per a les màquines potents d’un vaixell, per a un avió gegant, el vent ha d’ésser molt dur perquè hom li concedeixi una bel·ligerància. Aquest vell tresor de coneixements és mantingut pels pescadors ─i encara!
            Els vents, quan són de bon temps, són una cursa d’obstacles. Són curvilinis i ondulants, dibuixats i diversos. Amb el timó a la mà, de vegades us trobeu en la necessitat de discriminar quartes de quartes de vent. Aquesta és la seva gràcia, el seu caprici, la sorpresa constant de la seva fabulosa dialèctica.

ESPAIS NATURALS Josep Soriano Garcia 
La nostra cultura popular dels espais naturals és important. Hi ha llocs bellíssims que geogràficament són desconeguts, estan poc anomenats i tot i que són reals ningú els coneix. Alguns estan situats en un lloc muntanyós, altres en llocs marítims, la majoria són peninsulars.
Aquests espais solen ser curvilínis i ondulats, dibuixats per una fabulosa geografia. És evident que algun d’aquests llocs són anomenats segons la seva situació. Tenen moltes curiositats per veure i els veïns de la zona promocionen perquè el turisme pugui arribar a visitar-los. Per tant són territoris que els qui els visita queda molt content i amb ganes de tornar-hi a gaudir d’aquests llocs magnífics.

ROSA DELS VENTS Núria Castell Girona 
L’origen de la rosa dels vents és molt popular, imprescindiblement fabulosa. Ha fet que els noms del vents apareguin en les llengües: grega, italiana i catalana. Anteriorment, eren dibuixats ja que no tenien nom, però ara a l’edat modernaha canviat de manera gegant. De manera popular hi ha molt noms i els científics que estudien la llengua, els filòlegs asseguren que en els parlants locals ja quasi han desaparegut, això és un pas enorme cap endarrere. I en aquest procés, es va dur un deliciós tema.  

UNA TARDA D’HIVERN Laia Forné Sanz
Era una tarda d’hivern, feia molt de fred, i feia un vent molt gelat, la llum anava disminuint, el vent feia un soroll enorme, es sentia com donava cops gegants amb la porta, i jo em vaig quedar mirant el carrer i observant tot el que estava passant fora.
Es veien els fils de llum moure’s sense parar, ningú pel carrer, no hi havia cap ocell volant, innombrables deixalles volant per tot el carrer formant remolins ondulants.
El vent bufava amb tota la seva força.  El primer arbre que es veia, estava sense fulles, si el vent es mantenia permanent,  l’arbre cauria al terra.
Aquest vent bufava amb molta força, era el més fort que havia vist mai, el meu avi deia que feia dues dècades que no havia vist aquella força, en canvi el meu pare recordava perfectament un vent paregut de fa uns 10 anys. Finalment, el vent es va calmar, i tot va passar.

ELS VENTS ESTRANYS Sophie van Giersbergen 
Un deliciós vent bufava sobre la nostra ciutat. Venia del món Nord, és a dir, la de Tramuntana, viva i fabulosa. Es veia com bufava per sobre els paisatges muntanyosos ondulats.
Tot era d'una manera diferent, la casa moderna de la senyora catalana pareixia haver desaparegut i que s'haja fet una casa més vella, tota plena de fulles escrupuloses. Tota la ciutat estava estranyada perquè aquesta senyora sempre tenia la casa neta, sense cap cosa que fes que la seua reputació baixés. El vent tenia un aspecte estrany, un aspecte que ningú no havia notat, això pareixia, el vent bufa fortíssim, bufava com mai havia bufat, moltes families no s'atrevien a sortir de casa, tots tenien una mena de temor indescriptiva, però, de cop, sense que ningú s'ho esperés, va parar. Es veia com els locals s'anaven buidant, i les cares del nens amb els somriures dibuixats a la cara anaven sortint.
EL NOSTRE AMIC EL VENT Mar Vidal Sanz
El vent és un factor climatològic, però jo crec que ve a ser com un personatge que té vida pròpia. De vegades està tranquil, sense fer massa soroll, paregut a aquell soroll de l’estiu al costat de la mar quan el vent xiula com si volgués adormir-la. D’altres vegades està furiós, i xiula amb una  energia viva, quan  fa que els arbres perdin les seues fulles i se les endú al terra poc a poc, quan s’enfada, de vegades fa que caiguen al terra cases, edificis, destrueix ponts i moltes més coses.
 Hi ha diferents maneres conegudes d’anomenar  cada vent segons el seu origen, tot i que de vegades aquí a la nostra terra catalana no ho fem així,  sinó que són anomenats com sentim que els nostres iaios, pares o coneguts ho fan, com per exemple: garrig, vent de dalt...etc.
Si poguéssem veure el vent amb els ulls, segur que faria diverses formes sorprenents. Mai serien exactes, ja que el vent ballaria d’un lloc a un altre, fent unes formes ondulants i passant per tots els llocs.
Així que potser a algunes persones els agrada més que a altres, a algunes els molesta i als altres els encanta però tot i això el vent és un factor bellíssim, que segur que ens ha despentinat més d’un cop a tots.

EL PARLAR SOBRE EL VENTS   Marina Campos Ferré
Hi ha molta varietat de com anomenar-lo, pot venir de dalt, de baix, etc...però sempre sabem que es diu vent. En la llengua catalana s’anomenen llevant, cerç, ponent, gregal, xaloc, etc... Els científics de les llengües, els filòlegs, han fet diversos estudis i demostren que un quart dels joves sap diferenciar els vents amb els noms populars. Els altres tres terços no ho saben perquè elparlar oral no és permanent, ja que va de generació en generació i canvia constantment. Aquests tenen tantes possibilitats que quasi semblen que no s’acaben. Però de manera oposada els més vells sempre els anomenen en el seu parlar. Independentment d’això tothom té un bon parlar sigui amb els noms populars dels vents o si diem vent de Nord, Sud, etc...

L’EXCURSIÓ Marc Fabregat Campos
Ens vam llevar molt d’hora, bufava una mica el cerç però feia un dia deliciós, vam esmorzar uns sucs de fruita naturals i vam sortir a passejar per la muntanya. El vent feia que la llum del sol fos més viva de l’habitual. Portava una moderna jaqueta tèrmica que era bàsica perquè el vent no em fes agafar fred. Els fenòmens climatològics són capritxosos i al cap d’unes hores, després de visitar la font de Sant Martí, que té molta anomenada per la seua bona aigua, el vent va girar a ponent fent que la temperatura pugés i que hagués de traure’m la jaqueta. El meu amic que és una persona molt franca em va dir que li feia molta il·lusió haver fet aquella excursió juntament amb mi i que si alguna vegada en teníem oportunitat havíem de repetir una experiència tan fabulosa. Els núvols rogencs a l’horitzó anunciaven, com diuen les sàvies dites que l’endemà continuaria bufant el vent i amb aquestes sensacions tan potents vam arribar altre cop a casa nostra.

ELS VENTS DE LA ROSA Paloma Calvo Cintas
Existeix un cercle que té marcats els 32 rumbs en què es divideix la circumferència, pot ser de pedra o de qualsevol altre material, l’igual que pot ser enorme com una finestra o tan menut com un rellotge de polsera, aquesta circumferència s’anomena rosa del vents, és un aparell molt vell, normalment els utilitzaven els pescadors, els primers que es van fer tenen molt segles. els vents que coneixem són:
El del sud: migjorn
El del sud-oest: garbí i llebeig
El de l’oest: ponent
I el del nord-oest: mestral
El vent del nord: tramuntana i cerç
El del nord-est: gregal
El de l’est: llevant
El del sud-est: xaloc

El primer vent que hem anomenat el del migjorn, a la nostra part, a la catalana hi ha un hemidelta anomenat igual, per tant es podria dir que és el nom dels vents  més popular de tots.


ELS VENTS SÓN NATURALS Pau Morera Doménech
Els vents més potents poden arrencar un arbre gegant i poden emportar-se la terrassa de la pizzeria italiana més fabulosa. Els vents són naturals i no es pot fer res per aturar-los.
L’anemòmetre és una tecnologia molt moderna, ens serveix per mesurar la velocitat o la intensitat del vent, acostumen a anar amb un penell que ens indica la direcció d’on prové el vent. A casa nostra en teníem un de vell però es va fer malbé un dia de tramuntana.
Es fa molt dur quan un vent bufa molt fort i és constant,  a mi em costa concentrar-me per a fer la faena o de nit dormir.


QUALITATS DELS VENTS Miquel Pla Forcadell 
La rosa dels vents és un símbol d'interpretació de les direccions dels vents que ens permet saber el nom d’un vent que bufa en un moment determinat. Tot i que la direcció d’aquests pot semblar molt atzarosa, hem de ser francs: els comportaments climatològics que observem amb marques curvilínies a la pantalla del televisor quan mirem el telenotícies ens diuen que els vents es mouen de manera vinculada i intercontinental, ja que són presents, amb major o menor intensitat, de manera incessant i permanent, a tots els continents i mars del planeta. 

Encara que els vents poden ser molt bonics, també poden ser molt destructius; al llarg de la història s’han produït innombrables tornados i tsunamis molt potents. Però, a qui no li agrada notar una fabulosa brisa a la cara en ple estiu? Qui no ha vist mai una ventada aixecant un remolí gegant de fulles mortes i seques

Així doncs, veiem que el dels vents és un món bellíssim, que des de fa molts anys està de manera viva entre la nostra cultura popular. I com a mostra aquí tenim alguna de les expressions més nostrades.

Cel rogent: pluja o vent. Pel desembre, el fred i el vent fan tremolar el més valent. Febrer ventós i maig plujós fan abril ufanós



LA ROSA DELS VENTS  Erica Garcia Najas 
La rosa dels vents és fabulosa. Hi ha vuit bellíssims vents: tramuntana, gregal, llevant, xaloc, migjorn, garbí, ponent i mestral. Sentir aquest soroll tan gegant és deliciós. Les fulles mortes deixen dibuixats al terra que la tardor ja és viva. A punt està d’arribar un altre dur hivern i tornar-me a posar aquella bufanda tan moderna

EL VENT BELL  Enric Cruzado Campos 
De vents n’hi ha de diferents però el més bonic i més suau és l’anomenat vent del Canigó o canigonenc és el més calorós de tots els vents i el més seré també la sevabrisa és fabulosa sobretot als dies d’hivern perquè és un vent templat, tots els ocellsbellíssims volen amb el vent. Té uns núvols de cotó de sucre són espumosos. La varietat de vents a les terres de l’Ebre és molt nombrosa però el vent més bonic detots és el canigonenc. En una foto d’un paisatge saturat que la vam fer a un lloc d’Aragó on hi ha un prat amb l’herba alta i té uns traçats ondulats gràcies al vent és molt bonic, també tenim una altra foto al desert dels Monegros movent la sorra amb molta suavitat.



ELS VENTS Jordi Rodríguez Beltran

Els vents, n’hi ha de diferents, cadascun té un nom propi, com per exemple aquests: el vent de ponent, vent de mestral, de tramuntana, de llevant... Els més potents són els que més mal fan. Quan fa vent sempre fa fred, els vents naturals són els frescos i els que no porten terra. Els vents no són visibles. En la nostra península ibèrica és on hi ha més vent, depenent d’on estàs situat fa més vent o menys vent. Amb el vent sempre hi ha un bon vent de ponent. Hi ha una frase que diu: cel rogenc pluja o vent.

COM ÉS EL VENT Crina Florentina Bolos
El vent és el moviment de gasos a gran escala. Els vents de llarga durada tenen diversos noms segons la seva força mitjana, com per exemple "brisa", "temporal", "tempesta", "huracà" o "tifó". Podries gaudir d'una brisa una tarda fabulosa gaudint d'un menjar deliciós. El vent es pot produir a diverses escales, des de fluxos tempestuosos que duren desenes de minuts fins a brises locals generades per l'escalfament de superfícies de terra i duren unes quantes hores. Aquestes brises fan moure les fulles, les branques, els pèls de la gent, tan ondulats com llisos. Quan el vent és potent, per exemple en el cas d'un huracà, el vent pot arrancar un tros de fusta vell, com cases i tot el que està al seu voltant. Existeix també el vent còsmic, creat ja que l'atracció gravitatòria d'un forat negre és tan violenta que la matèria atreta provoca un vent centrípet. Un perill habitual en mitjans de trànsit és que un vaixell quedi encalmat a causa de la manca de vent, o que sigui desviat del seu rumb per grans tempestes o vents que no li permeten avançar en la direcció desitjada. Els vaixells de vela només poden dur una determinada quantitat de provisions a la bodega. 

BUFA EL VENT Andrea Oana Teleki
L’altre dia, estàvem a casa de la meva tia quan de copvam notar una ràfega de vent que venia cap a dins de la casa, ho va remoure tot. Aquesta vegada, teníem temor de veritat, era com si la nostra pròpia casa es vulgues caure i matar-nos a tots. El meu avi, un home vell de 87 anys, estava malament, tenia depressió de fa 3 mesos. Però la meva àvia i la seva germana eren molt sàvies. I elles sabien que fer en aquests casos de extrems aires.
Primer, vam anar tots al garatge subterrani que hi havia. I estàvem tots baix de una taula gegant per als sopars familiars de Nadals.
Recordo tancar els ulls, i sentir sorolls, de com estaven caient  les coses de dalt de casa l’àvia. Pensava en que el vent podria travessar el terra, i podria morir, però l’àvia i la tieta em van prometre que sortiria viva d’això.
Després de mitja hora, el musulmà que vivia al costat va venir amb nosaltres,  amb els seus xiquets per protegir-los del fort vent que corria per fora, ja que era el lloc que més ben protegit estava.
Quan es va fer de nit, vam sortir tots, només al sortit vam veure una fabulosa estrella que il·luminava tot el cel amb la seva llum.
Era evident que aquests vents no eren normal en les nostres terres, i que alguna cosa tenia que passar amb el món. 


ELS VENTS Mei Ramada Querol 
Els vents poden formar diversos paisatges per tota nostra geosfera.
L’altre dia buscant informació sobre el vent em va sortir un enorme i bellíssim paisatge amb una fabulosa vista d’unes muntanyes amb una sanefa idèntica passant per tota la superfície de la muntanya. A sobre, hi havia uns núvols perfectament dibuixats iespumosos,com si fossin cotó.
També hi havia una altra imatge però amb un paisatge molt saturat encara que la foto estava ben feta, al fons quasi que no era visible un detall molt curiós. Hi havia un petit turonet, amb unes línies ondulades i paral·leles entre elles.
De les dues fotografies podem observar que són de llocs on fa un vent molt fort ja que un dia, aquestes muntanyes que ara decoren els nostres paisatges amb formes extravagants han sigut llises i planes.

ELS VENTS  Miquel Roig Castell
Hi han diversos vents, i tots tenen noms propis, de vegades fan un soroll molt afinat, que pareix que estiguin vius, a algunes persones els encanta escoltar-lo i a altres li tenen temor. Quan es dibuixa el vent, algunes persones el fan de forma ondulada, però la veritat és que no sabem com és, perquè és invisible però real, jo crec que la seua forma deu ser fabulosa. Quan aquest bufa fort pot tombar qualsevol cosa per molt enorme i dura que sigui.

D’EXCURSIÓ PER CARO Paula Lluch Edo
El passat cap de setmana vam anar d’excursió per Caro. En arribar vam observar el bellíssim paisatge propi del territori. Ens vam quedar mirant el cel i ens vam fixar que els núvols pareixien dibuixats i tenien unes formes curvilínies i ondulades.A la posta de sol, vam veure un cel com de color roig i aquí hi ha una dita popular que diu: cel rogenc o pluja o vent. Quan es va fer fosc va quedar un cel seré i es veien totes les estrelles. Vam acampar com estava previst a la zona autoritzada per acampar i vam passar una nit molt tranquil·la però a les primeres hores del matí es va fer visible la dita popular, ja que feia un vent molt potent anomenat mestral.
Durant el matí, vam visitar el Parc Natural de Caro i a la tarda vam baixar cap al poble. Vam passar un dia molt agradable, i decidírem tornar l’any que ve. 

EL VENT DIVERGENT Javier Salvatierra Villagaray
Si mai has donat importància  al vent o fins i tot no t’agrada sapigues que és una força de la natura que agrada a alguns. Aquells diversos vents formen la rosa dels vents, van ser molt importants per a la cultura grega i ara ho és per als pescadors que no tenen una tecnologia d’avui en dia, el necessiten per a poder moure’s pel mar quan mou les veles dels seu vaixell amb formes ondulants. Un pescador pot sentir coses del vent que nosaltres no podem, pot fer visible el vent, pot sentir-se en una altra galàxia còsmica, sent un sensació fabulosa i quan xiula és molt més impressionant que la música moderna, en sentir-ho ets un home serè, com una persona desproveïda de calor en tocar-te la cara, que recorre totes les arrugues i formes dibuixades que tens en el teu rostre, són sensacions que tan sols les persones que senten els vents tots els dies ho senten, ho poden descriure amb facilitat.

EL RECORREGUT DEL VENT Denisa Maria Crisan
Al vent li agrada recórrer els paisatges de clima muntanyós que, per cert,  són bellíssimsTan potents i gegants com són tots els vents, que recorren les muntanyes de formes ondulants.
I durant el temps, deixen dibuixades unes formes permanents que fan que al dia d’avui hi hagin estes muntanyes tan modernes i populars com l’Everest.


BUFA I BUFA SENSE PARAR Liria Castell Torren
Els vents són fenòmens meteorològics bellíssims, bufen i bufen sense parar, aquests els distingim pels punts cardinals, al del nord l’anomenem vent de Tramuntana, d’aquest vent n’hi ha un refrany que hi diu “quan bufi la tramuntana, no surtis amb la tartana”,  vent del Port i a la nostra zona vent de Dalt, els quals són forts, durs i potents.
Al nord-est el vent de Gregal, al nord-oest el Serè i Mestral, a l’est el Llevant el qual és més popular a la nostra zona, perquè després sempre porta pluja, com ho diu el refrany “Vent de llevant, pluja a l'instant”, però en la nostra zona també hi destaca el vent de Ponent, el qual ve del nord, al sud el vent de Migjorn.
Al sud-est el vent de Xaloc, un vent molt incessant i calorós, i finalment del sud-oest el vent de Garbí o Llebeig, el qual és saturat i càlid.

ELS VENTS Oriol Morera Doménech
A la península ibèrica els vents fan una fabulosa simfonia, igual que a les nostres les terres i a totes les del mon. Els vents poden bufar molt molt fort, que de vegades han bufat tant fort han tombat alguna casa moderna, arbres gegants al mig de la carretera, han arrancat sostre d’algunes fàbriques, destrossen mobiliari urbà, totes les ventades fortes sempre acaben d’aquesta manera. Els vents quan es mesclen amb la pluja no fan una bona combinació, perquè els paraigües es trenquen i et mulles, llavors venen els refredats. Els vents poden venir de diferents direccions  del nord, nord-est, l’est, del sud-est, del sud, del sud-oest, de l’oest i del nord-oest, aquestes son totes les direccions del vent. A l’àmbit local i popular és difícil conviure amb vents durs i amb molta intensitat.


LA ROSA DELS VENTS Marc Ferreres Zaragoza 
 Els vents segons la direcció reben un nom a la literatura catalana, la gent vella els anomenava i els anomena d’una manera popular amb uns noms bellíssims. Cada vent rep un nom, el del nord o tramuntana, del nord-est o gregal, del’est o llevant, del sud-est o xaloc, del sud o migjorn, del sud-oest, garbí o llebeig, del’oesto ponent i del nord-oest, mestral o cerç. El vent conegut amb el nom de tramuntana ve amb una enorme força, normalment amb més força que els altres, no convé sortir de casa. Els vents sempre van en una direcció constant corresponent a cadascun, sabent la direcció del vent pots saber el nom del vent amb evidència. La rosa dels vents ve de la cartografia portolana, la primera rosa descoberta correspon a Cresques Abraham i data del 1375 exactamentamb els noms dels vents escrits en italià. Antigament la rosa dels vents estava formada per 16 rombes units però el la rosa modernitzada en té 32.

dimecres, 11 de febrer de 2015

LA MARE DE DÉU DE LORDA. J.Miquel Bausset


Hui dia 11 de febrer l’Església celebra la festa de la Mare de Déu de Lorda, nom en Occità que els francesos van traduir per Lurdes. En aquesta festa commemorem la primera de les aparicions de la Mare de Déu a Bernardeta Sobirós, aquell 11 de febrer de 1858.
Bernadeta era una xiqueta gascona, senzilla i de cor bo, que va ser testimoni de les aparicions de la Mare de Déu al poble de Lorda, una xicoteta vila de Gascunya.
Aquell 11 de febrer de 1858, quan Bernardeta anava a recollir llenya al costat del riu Gave, va vore una “Jove” que va aparèixer en una cova i que li va donar una sèrie de missatges referents a la vida cristiana. La primera aparició va ser seguida de 17 aparicions més, que van tindre lloc entre aquell 11 de febrer i el 16 de juliol del 1858. 
La Mare de Déu va triar un minúscul racó dels Pirineus, una gruta al costat del riu Gave, per manifestar-se a una joveneta de cor pur i de salut delicada, que només parlava la varietat gascona de l’occità. De fet, al segle XIX a tota la Gascunya i al sud de França, la gent parlava normalment aquesta varietat de l’occità. El francès encara no havia guanyat la batallà a la llengua del poble senzill. Com escrivia mossèn Valentí Miserachs, “La consideració que tenien de l’occità, i que encara hui és vigent, (com molts creuen també del valencià!) era la d’un simple dialecte de llauradors, un patois que, segons els principis il·luminats de la Revolució calia extirpar de la faç de la terra”. Però va ser aquesta llengua humiliada, que formà part del missatge de Lorda.
Bernardeta explicà l’aparició que havia tingut i les paraules que havia rebut d’aquella “Jove”. La pobra xiqueta va haver de patir uns severs interrogatoris per part de les autoritats eclesiàstiques i civils. En un d’aquells interrogatoris li preguntaren a Bernardeta en quina llengua li havia parlat la “Jove”. Li deien: “Saps què és una llengua?”. Bernardeta, que pràcticament no havia anat a l’escola, va traure la llengua quan sentí la pregunta sobre si sabia què era una llengua. Però aquells sàtrapes li digueren: “No ens referim a aquesta llengua que traus!! Et preguntem en quin idioma se’t va dirigir la Mare de Déu”. I Bernardeta respongué, amb tota naturalitat: “Amb la llengua de Lorda”. El tribunal, indignat, li respongué: “Com és possible? La Mare de Déu només pot parlar en llatí o en francès!”.   
Les autoritats que interrogaren Bernardeta sobre qui era aquella “Jove” que se li havia aparegut, no podien entendre que la Mare de Déu li haguera parlat en occità i no en francès o en llatí. No els cabia al cap que aquella “Senyora” parlara en la varietat gascona de l’occità, llengua dels llauradors i (segons ells) de la gent sense cultura. I per això li repetien a Bernardeta: “La Mare de Déu no coneix aquests dialectes”. Però ella els contestava: “Si la Senyora m’haguera parlat en francès, no hauria entès gran cosa”. I com que la llengua habitual de Bernardeta era l’occità, la Mare de Déu li va comunicar en aquesta llengua, que ella era la “Immaculada Councepciou”. Així, en occità.
La llengua humiliada i marginada (com encara hui margina l’Església el valencià!) va ser llengua que la Mare de Déu va escollir per comunicar-se amb Bernardeta. Per això al peu de la imatge de la Mare de Déu de Lorda, hi ha escrita aquesta frase en occità, tal i com Maria li va parlar a aquella xiqueta: “Que soy era Immaculada Councepciou”.
Una vegada més es feia realitat el Magníficat, el Càntic de Maria, perquè Déu “derroca els poderosos del soli i exalça els humils” (Lc 1:52). La llengua humiliada i marginada, va ser la llengua que Maria trià per comunicar el seu missatge.
Finalment el tribunal que interrogà Bernardeta va comprendre que la Mare de Déu no li havia parlat en francès ni en llatí, sinó amb la llengua del poble. De la mateixa manera que Jesús, Maria, Josep o els Apòstols, no parlaven en llatí (que era la llengua del poder imperial) ni en grec (la llengua de la cultura imperant), sinó en arameu, la llengua del poble senzill.

Espere que algun dia la jerarquia de l’Església Valenciana comprenga que el valencià és una llengua de cultura, de comunicació i de pregària. Espere que algun dia, els qui encara neguen la nostra llengua a la litúrgia i als Seminaris, comprenguen que, pastoralment, el valencià és la llengua més adient per celebrar la litúrgia. Per pregar Déu. Per celebrar la nostra fe. Perquè fins ara, la jerarquia valenciana creu que els valencians ens hem d’adreçar a Déu en castellà. Possiblement (deuen creure ells) perquè Déu no entén el valencià!    

dimecres, 4 de febrer de 2015

LA SELVA MARAGDA. Antropologia



La selva maragda és un film riquíssim que ens mostra un seguit de temes lligats a la relació entre l'home i la natura. La deforestació de la selva amazònica i la consegüent migració dels pobles que l'habiten; la força de la natura, que té l'escriptura més antiga que l'ésser humà; la riquesa de la biodiveristat, que no s'atura en les espècies botàniques i zoològiques sinó que té en les llengües una mostra ben palesa... I les cultures, les cultures en el sentit més ampli de forma de vida, de costums que presenten litúrgies diferents amb fons universal, de mons que no tenen en el consum la seua raó d'existir. Com sempre, la V.O. original és necessària per copsar els matissos, que Boorman ha sabut respectar.
El film ha estat comentat pels alumnes de 3B i els de Valencià: Llengua i ImatgeUna vegada més hem comptat amb la col·laboració de Cristina Garcia.



Títol original: The Emerald Forest
 Direcció: John Boorman Guió: Rospo Pallenberg 
 Fotografia: Philippe Rousselot Música:  Junior Homrich & Brian Gascoigne Repartiment: Powers Boothe, Charley Boorman, Meg Foster, Dira Pass, William Rodríguez, Yara Vaneau, Estee Chandler
Producció: MGM / UA Any: 1985 País: Regne Unit
Gènere: Aventures. Drama Premis: 1985: Premis BAFTA: 3 nominacions i Millor fotografia 1985: Premis César: Nominada a millor poster 


Ecologia
Una de les característiques principals que es pot observar en 'La Selva Maragda' és la diferència entre el paisatge selvàtic i la gran ciutat. Aquest tema crida molt l'atenció perquè es veu amb claredat les nefastes conseqüències que té l'egocentrisme humà el qual, en aquest cas, s'alimenta de zones amb vegetació abundant i necessàries per a nosaltres per tal de construir edificis i fàbriques, perilloses per al medi, tant com nosaltres mateixos.
En aquest film ens situem en el gran i conegut riu Amazones, on en aquest paisatge, ric en vegetació i fauna, viuen diverses tribus que viuen a partir dels recursos naturals que proporciona el riu Amazones. Però, de sobte, la gent comença a construir una presa hidràulica i, a causa d'aquesta, la selva amazònica és cada vegada més i més xicoteta. Aquest inconvenient obliga a les tribus amazòniques a moure's i a posseir més territoris, el que fa que hi haja conflictes entre tribus veïnes i que, com a conseqüència, es tornen més violentes.
Jo pense que nosaltres, com a habitants d'aquest planeta que anem destruint a poc a poc, però constantment, hauríem de reflexionar quines conseqüències té tot el que fem, com per exemple, talar arbres dels boscos, ja que l'únic que fem és acurtar la vida de la Terra i de tots els qui l'habitem. Per això, cadascú hem de ser conscients i moure. Dani Tarín 1Bat

Destrucció de l'Amazones. La destrucció de l'Amazones porta la destrucció d'un ecosistema; la mort d'arbres, la desaparició d'espècies vegetals i animals i que les tribus perden les seues cases i que s'hagen d'anar de la selva a la ciutat, però allà viuen en barris marginats amb pobresa i on la gent es dedica majoritàriament a les drogues... perquè com mai no havien eixit de la selva sols s'havien de fer coses amb plantes, caçar ... Però per exemple, no sabien treballar en una oficina... i per això treballen en la venda de drogues... . Per als que viuen en les tribus a l'Amazones, la fi del món és on s'acabala selva i comença a haver-hi cases, les ciutats. Quan acompanyen a Tommy fins a "la fi del món perquè ell va a la ciutat a demanar-li ajuda son pare de veritat, el pare de la tribu li comenta a ell i als altres xics que els acompanyen que abans la fi del món estava molt lluny, però com ara estaven destruint a poc a poc l'Amazones, cada vegada estava més prop i algun dia acabarien per destruir-la. Javi Jiménez-3B


La tala massiva d'arbres fa que les tribus indígenes cada vegada tinguen menys recursos, espai per a viure i que es limiten les reserves que tenen. Per això, el pare indi de Tommy diu:
-La fi del món està cada vegada més prop.
Cada vegada queden menys tribus indígenes i cada vegada que desapareix una, es perd una manera de veure el món. També, la tala fa que les tribus es barallen pel territori. La presa que fa el pare de Tommy reté l'aigua i provoca una gran sequera de manera que la tribu demana a les granotes que canten per a que ploga i hi haja una gran inundació i trenque la presa i torne l'aigua. També pareix mentira la destrucció de la selva, la manera en què les màquines van i tornen per terra que abans estava plena d'arbres i ara només queda arena. Alejandro Molina-3B

 
El primer, és la tala massiva d´arbres , les tribus de dins tenen menys recursos, diuen que el fi del món es troba proper , perquè no saben respectar la selva. El que a passat és que en la ciutat talen arbres per a construir una presa per al riu, després exploten la selva per a fer la ciutat més gran, per tant les tribus estan obligades a desplaçar-se i a lluitar entre ells per a poder viure.
El pare de Tommy, diu: "La fi del món es troba prop"
"La fi del món es troba prop "significa que per culpa de la civilització va retallant la selva on habiten essers vius i humans , per tant si retallen la selva , les tribus i el esser vius es han de buscar la vida. A les tribus els furten el seu territori per a fer la ciutat.
Una part de culpa la té el pare de Tommy, que va construir la presa per a retenir el riu. La tribu es troba molesta per què el que abans era el riu ara es un camí de carretera. La tribu  demana a les granotes que canten per a que  ploga i es recupere la normalitat. Dani Garcia
Els costums de les dones. Les dones estaven acostumades a anar nuetes perquè els feia vergonya portar roba i no que tots les veren els seus cossos, encara que porten com una fulla a les seues parts. Les dones són les que s'encarreguen del menjar, de la llar i dels xiquets. Estaven acostumades al masclisme. Els homes les tractaven com volien. I sempre era el pare qui prenia les decisions per elles. Si una dona es volia casar, devia ser el seu promés qui li diga al pare que es vol casar en ella, i si la dona no volia casar-se amb eixe home, es devia aguantar i casar-se, encara que ella no volguera. Les dones estaven sotmeses als homes, és a dir, si l'home volia fer alguna cosa amb ella, ella es devia aguantar i fer-li cas. Elles no tenien dret a caçar, prendre les seues pròpies decisions o inclús anar elles soles a qualsevol lloc, una dona això no podia fer-ho, devia estar acompanyada d'algunes dones més o d'algun home. Als homes els "drogaven", per dir-ho d'alguna manera, però a elles no, a elles no les feien això. Gemma Camacho-3B


  La Selva Maragda és una pel·lícula on es pot observar diferents peculiaritats de culturalitats com per exemple les dones. En les vides indígenes és curiós com les dones estan acostumades a anar sense roba i podem veure com quan les agafen per a portar-les a un postribul les fan posar-lis roba i elles se senten incomodes i quan aconsegueixen salvar les i fugir d'aquell lloc el primer que fan és llevar-se la roba. També es veu com en les vides indígenes a les dones les tenen una gran importància, ja que sense elles el poble s'extingiria. No tener carreges com els homes, ja que ells són els que fan la feina d'anar a pescar, caçar.. Altra cosa que es pot destacar es la naturalitat en què veuen oferir fer l'acte sexual sense cap tipus de problema. Paula Fernàndez 1BAT


Costums de les xiques en la selva maragda. A la selva maragda, com que és un poble invisible, les xiques d'aquest poble estan acostumades a anar nuetes perque no tenen vergonya que el seus veïns les veuen, les han ensenyades a anar nues des de xicotetes, no tenen vergonya del seu cos.
A elles les pareixen rares els nostres costums, les faria vergonya d'anar tan tapades com nosaltres o com persones d'altres cultures i a nosaltres ens dona molta vergonya ensenyar el nostre cos.
Jo pense que a l'hivern deuen tindre fred perquè no estan quasi tapades però també pense que deuen d'estar acostumades al fred i a la calor.
Quan les xiques elegeixen a un xic per a continuar amb ell tota la vida es casen amb ells, es casen de manera un poc estranya per a nosaltres, fan una espècie de ball o obra de teatre on el xic ha de defendre a la xica per a què la xica puga confiar en ell.Marta Claramonte 3-B

Costums femenins i la vergonya de dur roba. A nosaltres ens faria vergonya anar pel carrer nus, però en la pel·lícula hem vist que era tot el contrari. Totes les dones de la tribu anaven nues perquè durant tota la seva educació els havien ensenyat que no havien de tindre vergonya del seu cos i en la seva religió crec que era un pecat.
Durant la pel·lícula hem pogut veure que quan la tribu dels ferotges segresten a les dones i les porten a un prostíbul a elles l'únic que els dona molta vergonya a part que el fet d'acostar-se amb altres homes era que portaven samarretes i faldes, el primer que fan quan arriben els seus homes a rescatar les anaven plorant i llevant-se aquella roba. Kaoutar Daoudi 3-B


CERIMÒNIA RITUAL
 La tribu dels Invisibles tenia un ritu cerimonial al qual se sotmetien els joves de la tribu. Aquest ritual consistia a posar-se formigues al voltant del cos i suportar les seues picadures. En acabar el ritual passaven de joves a homes.
En Llatinoamèrica hi ha un altre tipus de celebració. A les dones passen de xiquetes a dones en el seu quinzé aniversari, en aquesta cerimònia la jove porta un vestit blanc o rosa i balla amb el seu pare, en acabar li donen regals per celebrar el seu traspàs de jove a dona.
Dins de la cultura jueva es considera que el jove arriba a la maduresa a l'edat dels 13 anys i passen a ser responsables dels seus actes, a més passen a ser reconeguts per la seua comunitat. En reconeixement de la maduresa se celebra un ritual que consisteix a llegir el "torà". Sebastian Ramírez1Bat


Al meu treball vaig a explicar, la diferencia entre la cerimònia de la Selva Maragda amb la cerimònia del meu país el Marroc. La cerimònia de la Selva Maragda, el noi s'enamora d'una noia. I ell vol casar-se amb ella. Perquè ella es case amb ell. Aquestes pedres que són les que les diferencien d'altres tribus els fan invisible. Quan ell troba les pedres, va corrent a la tribu, per a demanar-li la mà a son pare, ell porta un basto cerimoniós amb el qui copeja a la noia al cap i la deixa inconscient. Després se la porta a la selva on fan l'amor. A la nit comença la cerimònia on inviten a tota la tribu. Es separen homes i dones, i es fiquen els nuvis en primera fila, i comencen a ballar la dansa habitual de la seua tribu. Mentre ballen els nois intenten furtar a la noia i els nois intente furtar al noi i els nuvis es defensen l'un a l'altre. Mentre que al meu país és tot diferent, primerament el noi ha d'anar a la casa de la noia, per a poder casar-se amb ella. Després fan una petita festa, que consisteixen el "khotoba", on es reuneixen amics i famílies dels nuvis, on ballen i canten. Quan passen els dies, fan una despedida de soltar " El henna" on se separen els homes i les dones i sols s'invita a la gent jove. L'endemà és quan es fa la boda, una gran festa, que consisteix en la invitació de tota la família i amics, es va en un local anomenat "l'ecsar" o si no a la casa de la noia, la núvia vesteix, segons els diners que té des d'un fins a 5 vestit, mentre que el noi sols dos. Segons quan comence la boda, especialment comença a les 5 de la tarda i acaba fins a les 9 de l'endemà.
I quan tot ha acabat les noies van a la núvia a sa casa per a donar-li el desdejuni "El fotor". Hakima Zaitouni 1Bat


Les cerimònies en la selva Maragda. En les tribus de la selva Maragda, les cerimònies importants se celebraven d'una forma molt diferent al nostre costum de celebració. La primera celebració important que apareix en la pel·lícula és la de pas de xiquet a home que li fan a Tommy. En aquesta celebració, i en quasi totes les altres que la tribu celebrava, s'utilitzaven unes drogues. Aquestes drogues servien perquè ells pogueren veure l'animal que se supon que du a l'interior, es a dir el que li ajudaria en els moments que ho necessitara. La següent celebració és la boda de Tommy amb una xica d'una altra tribu. En aquesta celebració es realitzen uns balls especials per a ajuntar a l'home i a la dona. També es realitzen alguns soterraments, en els quals en finalitzar es guarden totes les cendres juntes. Dafne Bariel 3-B
En la pel·lícula, les cerimònies les interpretaven d'una manera molt rara per a nosaltres, ja que en les bodes, la cerimònia tractava de què l'home havia de protegir a la seua amada i resistir-se a les temptacions de les dones, si l'home es resistia, aniria a salvar a la seua promesa dels homes que la volien. Una vegada havia salvat a la seua promesa, havien d'anar on estava el cap de la tribu i el cap havia de casar-los. A l'home que havia demostrat valentia i s'havia resistit a les temptacions de les altres dones li donaven un barret en plomes de mostra de què havia sigut fidel a la seua promesa.
En la nostra cultura també hi ha una litúrgia per a les bodes. Com per exemple el dia d'abans anar-se'n de despatxada de solters, o aquesta la de quan ja s'han acabat de casar quan ixen de l'església, els invitats llancen arròs als casats. Jose Blázquez 3-B

La cerimònia de bodes a la Tribu Invisible era un espectacle en el qual l'home (Tommy) havia de protegir i salvar a la dona que havia de casar-se amb ell i per demostrar la seua valentia davant del cap de la Tribu Invisible.
Uns hòmens atacaven a Tommy  mentre uns altres intentaven segrestar a la seua dona. Tommy , lluita primer contra els seus atacants i despres lluita amb els que intrentaven segrestar a la seua dona. Ell aconseguis derrotar als seus atacants i despres tambe derrota als segrestadors de la seua dona.
Quan l'home la salvava, els dos se senten enfront del cap de la tribu perquè entregue a l'home un barret de plomes com a símbol de què ja estaven casats.Ferran Bonet 3B


La cerimònia és molt diferent de la catòlica d'ací, normalment ací abans de casar-se el dia anterior es fa un comiat de solter@. Els amics del nuvi i de la núvia contracten ballarins exòtics per a què gaudisquen de l'últim dia de solter. En la selva de Maragda abans de demanar-li la mà el pare de la dona li dóna el bastó cerimonial i el xic va cap a la dona, on les amigues de la núvia no li deixen anar-se'n amb ell, després el nuvi li dóna un cop al cap i la xica es desmaia. En canvi en el matrimoni catòlic al dia següent del comiat de solter, han d'anar a l'església per a casar-se, la xica va amb un vestit blanc i el xic vestit de negre. El capellà dona la seua benedicció i es donen un petó. Però en la selva després del cop se'n va a la selva i fan l'amor, després d'això ja estan casats. Cris García 1Bat
La droga és una substància molt present en la pel·lícula. Els indígenes l'utilitzaven per fer que els jóvens pergueren la por quan anaven a caçar. Una altra vegada que utilitzaven la droga era per a la celebració del pas de xiquet a home, era aleshores quan el xiquet que estava produint-se el pas a home troba l'animal que el representa. El protagonista de la pel·lícula es droga també per utilitzar l'àguila (que és l'animal que el representa) per recordar d'on ve per anar a demanar-li ajuda al seu pare. Al final de la pel·lícula també es droguen per utilitzar els animals que els representen per cridar a les granotes que canten perquè ploga i destruir la presa que estaven construint.
Però també podem veure que els hòmens blancs enganyen el "Poble Ferotge" i li donen tot l'alcohol que volen per aprofitar-se, això també ho podem considerar com una conseqüència de la droga. Alberto Jiménez 1Bat


Tommy recorda la seua vida abans de viure amb la tribu invisible, per un ritual que pren una droga,hi recorda el passat, apareix en la visió com una àguila.
Quan Tommy necessita l'ajuda del seu pare, pren aquesta substància i en forma d'àguila, i en la visió, va on vivia abans amb el seus pares biològics, en despertar ja sap on és gràcies a la visió que la fa veure aquesta substància, encamina el pas al fi del món a demanar li ajuda a son pare.
També aquesta substancia la prenen en el ritual de canvi de jove a home, quan eres un home ja pots demanar alguna xiqueta ser la seua noia, per aquesta raó Tommy es fa home. I l'efecte de la substancia fa veure coses que ja ha viscut. Alba Díaz 3B

Per a poder viure a la selva has de ser molt caut, perquè a la selva hi ha moltes tribus i cada tribu es respecta entre ells però entre tribus no es respecten. Cada tribu té la seua cultura. La selva és enorme te milions d'hectàrees és un dels pulmons del món. Hi ha molts aliments alguns que són aptes per al consum i altres que es troben esclafades pels animals de la selva, es poden trobar diversos animals de moltes espècies, de diferent pes. Les plantes són de molts tipus hi ha verinoses i les normals. Els rèptils solen ser verinoses com serps. A la selva és molt fàcil conviure si estàs molt ben informat del que et pots trobar, aquestes tribus que viuen allí es troben molt qualificats sempre és troben pràctica pera en un futur estar preparats per si els animals pesats passen per allí o les altres tribus desig isquen començar una batalla. Ahmed Ouadi 3B

La distinció entre els rituals de boda procedents de Bulgària i les de la selva Maragda. Quan s'anava a casar el xic, van aparéixer uns quants rituals principals que en la cultura moderna, de Bulgària per exemple, es poden relacionar amb el que és el comiat de fadrí. Consisteix en posar el futur marit per una sèrie de seduccions per part d'altres xiques del poble, i si es manté fort és considerat digne de ser un marit. La mateixa cerimònia s'aplica a la xica. Tot això és molt paregut al que forma part de la tradició búlgara.
Però nosaltres, a més, fem unes quantes cerimònies més. Com pot ser la de robar la núvia de la seva casa i portar-la directament amb el vestit en l'església. Això es porta a fí de la següent manera: El nóvio, amb un gran grup format pels seus millors amics i germans si en té, es dirigeixen cap a la casa on està "amagada" la núvia. De primer, s'intenta negociar amb els pares de la xica, oferint-les diners per a comprar a la futura dona. En la majoria dels cassos, els pares sempre volen més i més diners fins que finalment, el nóvio es queda sense més diners per a oferir, i és quan es passa a l'autèntic robatori de la promesa. Tot el grup del nóvio, fa una recreació d'una batalla entre els pares que intenten impedir-li el pas per a arribar cap a la núvia, però el grup per la seva quantitat, aconsegueix "vèncer" als protectors de la núvia i la furten. Hristo Mlandenchev 1Bat

Els pobles 
En la pel·lícula Selva Maragda es diferencien 3 tribus amb diferents característiques bastant grans.
- La tribu Invisible: són un grup de persones que reben el seu nom de "invisibles" perquè es camuflen en la selva perfectament. Gràcies a unes pedres de maragda que són sagrades per a ells que tenen el color de les plantes de la selva, cosa que fa que es camuflen molt bé.
-La tribu Ferotge: aquesta tribu rep el nom de ferotge perquè són caníbals i en veure la seua part de selva desforestada veuen la necessitat d'anar a l'espai que ocupaven altres tribus. Després s'alien amb unes persones que volen fer un prostíbul i la tribu ferotge amb les armes que li donen aquestes persones arrasen la tribu Invisible i s'emporten les seues dones.
-La tribu rata penada: rep el seu nom de rata penada perquè caçaven de nit. Solament apareix quan Tomme arriba a la ciutat, es trobaven a la ciutat perquè havien desforestat també la seua part de la selva i van haver d'anar a la ciutat per a viure. Els ajuden a recuperar a les seues dones assaltant el prostíbul. Al salvar-les es casen amb elles i s'uneixen a la tribu invisible. Jose Arjona 1Bat


 





En la pel·lícula apareixen tres tribus que vivien en la selva de l'Amazones:
La tribu invisible: Aquesta formada per gent que es caracteritza per ser silenciosa i per estar sempre amagada, la tribu té un ritual que consisteix a transformar el xiquet en adultes mitjancen una droga que fa que el xiquet mora i naixia un adult, mentre estan drogats veuen des dels ulls d'un animal. A més tenen un altre ritual que consisteix en el fet que quan una persona de la tribu mor, es crema i es beuen les cendres amb aigua. S'alimenten capturant animals que cacen amb arcs i fletxes.
La tribu ferotge: Aquesta està formada per caníbals que s'alimenten tant de persones com d'animals, el seu nom ve a ser el que és perquè és una tribu que li agraden destruir altres tribus, i arrasen amb tot allò que veuen, aquesta tribu te costums molt rares, A més van perdre el seu habitatge per què els humans el van destruir, per aquesta manera es van traspassar de lloc i van fer un pacte amb els xuloputes que consistia a entregar li dones d'altres tribus a canvi d'armes menjar i roba.
La tribu de les rates panades: Aquesta tribu rebia aquest nom com que era una tribu que íxia a caçar assoles a la nit, i en les altres tribus és parlava que aquests podien veure a través de la foscor, peró la seua tribu va ser destruïda i es van veure obligats a conviure amb els humans i anaren a viure a un barri. Adrian Beltran 1Bat


Els Poblats són tres
El poble Invisible té aquest poder gràcies a unes pedres que es troben en el riu, gràcies a aquestes pedres es poden pintar i camuflar-se; es veuen pressionats pel poble Ferotge per la nova construcció.
El poble ferotge és un poble caníbal que es troba enfrontat amb el poble invisible perquè cada vegada a causa de la construcció de la presa es queden sense espai de manera que es veuen obligats a atacar el territori del poble invisible.
Els poblats de les Rates Penades és el que van tirar de la selva per a poder construir la presa d'aigua. Yoel Alcaide 3B

En la pel·lícula, les tribus, sobretot la dels «homes invisibles» mantenen una especial relació amb l'entorn que els embolica. Connecten místicament amb l'entorn i amb els animals esnifant drogues que ells fabriquen pels seus mitjans.
Els esperits dels animals, com per exemple una àguila o un jaguar, ajuden als indígenes. Per exemple en la pel·lícula, el protagonista utilitza les drogues per a connectar-se amb una àguila que li indica el lloc on s'encontra la maragda, una pedra que utilitzen per a camuflar-se.
Al contrari del que fa la societat actual que utilitza les drogues per passar una bona estona o alguna cosa pitjor, les tribus de l'Amazones utilitzen les drogues per a trobar els recursos que necessiten per a sobreviure en la selva, servint-se de la naturalesa en general. Ximo Miralles 1BAT

En la pel·lícula "La selva maragda"es troben tres tribus diferents, "Les rates penades", "La tribu ferotge", i "La tribu invisible".La tribu de les rates penades rep aquest nom perquè cacen de nit. La tribu ferotge està caracteritzada per la ferocitat que tenen a l'hora d'invadir el territori dels altres, i perquè a més se'ls mengen. I la tribu invisible es diu així perquè quan van a caçar, es camuflen amb maragda, la qual cosa fa que darrere dels arbres no se'ls vegi.
La tribu que caça a la nit és obligada a deixar el territori on viuen per anar-se'n a viure a la ciutat, a causa de la tala d'arbres. Com els blancs lleven cada vegada més arbres per construir una presa d'aigua, doncs, la tribu es quedava sense territori on viure.
La tribu invisible va evolucionant de manera que quan les rates penades se'n van a viure a la ciutat, el poble ferotge aprofita per a emportar-se'n les dones del poble invisible. De manera que al final de la pel·lícula els invisibles reben ajuda de la tribu de les rates, ja que aquestes tenen armes. La qual cosa facilita la recuperació de les xiques utilitzades com a prostitutes. Amin Ghamad 1BAT

Els pobles i els costums
Hi havia tres pobles:
- La tribu invisible es deia així perquè tenia la particularitat de camuflar-se per la vegetació de la selva. Posar- se en tota la cara una pedra màgica que en els rituals d'anisàssio veien com si foren una Agilà on estaven les roques, anaven tots les dones i els homes quasi desnuats, després quan sabien fent grans les feien una cerimònia per celebrar el pas de jove a home.
-La tribu ferotge: És caracteritza pel seu canibalisme i estaven enfrontats amb la tribu invisible.
-La tribu de les xaboles: van tirar part de la selva per a construir la presa en un lloc de la selva. David Andreu 3B

El pare
Bill Markham és el pare de Tommy, és un xiquet de 7 anys, Bill és un enginyer que ha anat a construir una presa d'aigua en un riu de la selva amazònica. És agafat per una tribu d'indis: els invisibles. Durant deu anys el seu pare el cerca debades, mentre que Tommy és criat per la tribu segons la cultura dels invisibles.
Quan rep la iniciació que fa d'ell un home, marxa sol al bosc per tal de buscar-hi maragdes. En el transcurs de la seva cerca, troba el seu pare Bill, que ha estat ferit pels feroços, enemics jurats dels Invisibles.
El porta al seu campament, on el bruixot Wanadi, que és el pare de Tommy en la tribu, el cuida. Una vegada curat, Bill vol tornar portant Tommy amb ell, però aquest refusa i el deixa sol.
Bill i Wanadi volen per igual a Tommy, i la relació entre aquestos pares és l'amor per Tommy i els dos volen que es quede amb ells, però ell tant de temps en la selva prefereix quedar-se allí. Jorge Rovira 1Bat


En la tribu dels invisibles la màgia esta molt present, En les bodes, soterraments, curacions...
Per exemple: Una vegada li van introduir pel nas una espècie de droga a Tomy, perquè ell vora on havia d'anar per les pedres que ells utilitzaven per a tornar se invisible "les pedres màgiques". L'efecte que li va tocar va ser una àguila volant la cascada on estaven eixes pedres. També la va utilitzar per a recordar on vivia abans de convertir-se en nòmada per a trobar-se amb el seu pare biològic, i l'àguila va volar per damunt de la seua casa.
La màgia sols la podia fer servir el cap de la tribu que era el pare de Tomy allà en la tribu. Ell va fer un ritual per a curar al pare biològic amb màgia per a espantar el foc del seu cos. Maria Navarro 3B



Les dones són les que s'encarreguen del menjar, de la llar i dels xiquets. Estaven acostumades al masclisme. Els homes les tractaven com volien. I sempre era el pare qui prenia les decisions per elles. Si una dona es volia casar, devia ser el seu promés qui li diga al pare que es vol casar en ella, i si la dona no volia casar-se amb eixe home, es devia aguantar i casar-se, encara que ella no volguera. Les dones estaven sotmeses als homes, és a dir, si l'home volia fer alguna cosa amb ella, ella es devia aguantar i fer-li cas. Elles no tenien dret a caçar, prendre les seues pròpies decisions o inclús anar elles soles a qualsevol lloc, una dona això no podia fer-ho, devia estar acompanyada d'algunes dones més o d'algun home. Als homes els "drogaven", per dir-ho d'alguna manera, però a elles no, a elles no les feien això.

Tommy era un xiquet d'una família acomodada però un dia en el treball del seu pare es va perdre. I el cap de la tribu que el va segrestar ,va fer de son pare perquè el va agafar afecte i per això el té no un sinó dos pares . Però ell no s'acordava del seu pare biològic, fins que el va veure. El seu pare li estava buscant tot el temps, i quan el va veure, va sentir una gran felicitat però el seu fill no podia anar-se amb ell degut que el cap de la tribu va faltar i ell com fill seu tenia la obligació de quedar-se i protegir la tribu. Ashley Solange