dimecres, 11 de febrer de 2015

LA MARE DE DÉU DE LORDA. J.Miquel Bausset


Hui dia 11 de febrer l’Església celebra la festa de la Mare de Déu de Lorda, nom en Occità que els francesos van traduir per Lurdes. En aquesta festa commemorem la primera de les aparicions de la Mare de Déu a Bernardeta Sobirós, aquell 11 de febrer de 1858.
Bernadeta era una xiqueta gascona, senzilla i de cor bo, que va ser testimoni de les aparicions de la Mare de Déu al poble de Lorda, una xicoteta vila de Gascunya.
Aquell 11 de febrer de 1858, quan Bernardeta anava a recollir llenya al costat del riu Gave, va vore una “Jove” que va aparèixer en una cova i que li va donar una sèrie de missatges referents a la vida cristiana. La primera aparició va ser seguida de 17 aparicions més, que van tindre lloc entre aquell 11 de febrer i el 16 de juliol del 1858. 
La Mare de Déu va triar un minúscul racó dels Pirineus, una gruta al costat del riu Gave, per manifestar-se a una joveneta de cor pur i de salut delicada, que només parlava la varietat gascona de l’occità. De fet, al segle XIX a tota la Gascunya i al sud de França, la gent parlava normalment aquesta varietat de l’occità. El francès encara no havia guanyat la batallà a la llengua del poble senzill. Com escrivia mossèn Valentí Miserachs, “La consideració que tenien de l’occità, i que encara hui és vigent, (com molts creuen també del valencià!) era la d’un simple dialecte de llauradors, un patois que, segons els principis il·luminats de la Revolució calia extirpar de la faç de la terra”. Però va ser aquesta llengua humiliada, que formà part del missatge de Lorda.
Bernardeta explicà l’aparició que havia tingut i les paraules que havia rebut d’aquella “Jove”. La pobra xiqueta va haver de patir uns severs interrogatoris per part de les autoritats eclesiàstiques i civils. En un d’aquells interrogatoris li preguntaren a Bernardeta en quina llengua li havia parlat la “Jove”. Li deien: “Saps què és una llengua?”. Bernardeta, que pràcticament no havia anat a l’escola, va traure la llengua quan sentí la pregunta sobre si sabia què era una llengua. Però aquells sàtrapes li digueren: “No ens referim a aquesta llengua que traus!! Et preguntem en quin idioma se’t va dirigir la Mare de Déu”. I Bernardeta respongué, amb tota naturalitat: “Amb la llengua de Lorda”. El tribunal, indignat, li respongué: “Com és possible? La Mare de Déu només pot parlar en llatí o en francès!”.   
Les autoritats que interrogaren Bernardeta sobre qui era aquella “Jove” que se li havia aparegut, no podien entendre que la Mare de Déu li haguera parlat en occità i no en francès o en llatí. No els cabia al cap que aquella “Senyora” parlara en la varietat gascona de l’occità, llengua dels llauradors i (segons ells) de la gent sense cultura. I per això li repetien a Bernardeta: “La Mare de Déu no coneix aquests dialectes”. Però ella els contestava: “Si la Senyora m’haguera parlat en francès, no hauria entès gran cosa”. I com que la llengua habitual de Bernardeta era l’occità, la Mare de Déu li va comunicar en aquesta llengua, que ella era la “Immaculada Councepciou”. Així, en occità.
La llengua humiliada i marginada (com encara hui margina l’Església el valencià!) va ser llengua que la Mare de Déu va escollir per comunicar-se amb Bernardeta. Per això al peu de la imatge de la Mare de Déu de Lorda, hi ha escrita aquesta frase en occità, tal i com Maria li va parlar a aquella xiqueta: “Que soy era Immaculada Councepciou”.
Una vegada més es feia realitat el Magníficat, el Càntic de Maria, perquè Déu “derroca els poderosos del soli i exalça els humils” (Lc 1:52). La llengua humiliada i marginada, va ser la llengua que Maria trià per comunicar el seu missatge.
Finalment el tribunal que interrogà Bernardeta va comprendre que la Mare de Déu no li havia parlat en francès ni en llatí, sinó amb la llengua del poble. De la mateixa manera que Jesús, Maria, Josep o els Apòstols, no parlaven en llatí (que era la llengua del poder imperial) ni en grec (la llengua de la cultura imperant), sinó en arameu, la llengua del poble senzill.

Espere que algun dia la jerarquia de l’Església Valenciana comprenga que el valencià és una llengua de cultura, de comunicació i de pregària. Espere que algun dia, els qui encara neguen la nostra llengua a la litúrgia i als Seminaris, comprenguen que, pastoralment, el valencià és la llengua més adient per celebrar la litúrgia. Per pregar Déu. Per celebrar la nostra fe. Perquè fins ara, la jerarquia valenciana creu que els valencians ens hem d’adreçar a Déu en castellà. Possiblement (deuen creure ells) perquè Déu no entén el valencià!    

5 comentaris:

  1. Molt bé per l'article de J.Miquel Bausset.
    Voldria afegir uns breus comentaris:
    La protagonista es deia Bernada o Bernadeta, no Bernardeta.
    La frase que va dir escrita en occità és "que sòi era immaculada concepcion" i no la que consta al peu de la imatge que la van escriure amb criteris normatius del francès.
    Gave és el nom que reben en aquesta zona gascona els rius que baixen del Pirineu (Gave d'Auloron, gave de Gavarnia, gave d'Aspa...), en aquest cas gave de Pau o Gave de Pau. No cal posar el genèric riu.

    ResponElimina
  2. Malament ho tenen els catòlics valencians en questió de llengua. Un exemple sagnant i contumaç per part del bisbe de Sogorb-Castelló:setmanalment redacta un article al diari Mediterráneo de Castelló, sempre sempre en castellà. A la vora un altre redactat pel bisbe de Tortosa, sempre sempre en valencià.

    ResponElimina
  3. Respecte al que diu Ventura Castellvell, li pregunte si aquest radical GAVE és el que està en el cognom de Pere GAVARDA, que al segle XIV li va donar el nom a l'alqueria de GAVARDA, actual municipi de la Ribera Alta del País Vaència, i a la partida del GAVARIOL del municipi veí d'Alcàntera del Xúquer, i al terme GAVATXO, que potser voldria dir occità o gascó per als valencians.
    Respecte al que comenta Ferran Guardiola, jo vaig parlar en Agullent, amb l'arquebisbe de Valèncià Carles Ossoro, que sols volia pujar de categoria i anar-s'en a Madrid, sobre el tema de la llengua en la diócesi, i la seua resposta va ser perquè ho havia de fer ell, i jo li deia si és que hauriem d'esperar 300 anys mes, i quan s'en va anar a Madrid, que era el que ell volia, tampoc li va contestar al periodista que li preguntava. Tot açó va eixir publicat al LEVANTE EMV. el 10 d'octubre 2014. Era com parlar amb la paret. Un valencià de Paterna em va felicitar per l'article, i li estic molt agraït. En som més dels que ells volen i diuen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De Gavarda i Gavariol sé el que diu l’Onomasticon. No conec altres noms nascuts a partir del gave, a part de Gavarret, que he vist en algun mapa del Pirineu gascó, com a diminutiu de Gave (em sembla recordar que al Bearn) i Gavarnia (Gavarnie en francès) compost de Gave segons Dauzat i Rostaing.

      A Gascunya hi ha el cognom Gabaix, Gabaich o Gabaitgt, que en ortografia occitana hauria de ser Gavaish amb el significat original d’ “estranger vingut del nord” o “groller, barroer, mal educat” (M. Grosclaude, Dictionnaire étimologique des noms de famille gascons).

      Elimina
  4. La mare de Déu va parlar a la Bernadet amb occità. Cal pensar que la llengua de Déu no és ni el frances. Ni el castellà ni... Mira per on. Llegiu la Indiana. Claire Pourpiere. Aquest llibre. Escrit en català. Ho explica

    ResponElimina