divendres, 6 de març de 2015

RUTA LITERÀRIA CONTEMPORÀNIA. 2015

Els alumnes de 2n de Batxillerat, un any més, han esmorzat pel Mercat Central, han passejat València, han segut al teatret de l'Octubre i, de vegades, han romàs dempeus tot escoltant bells mots de grans poetes.
Enguany  hem tornat a València i la Ruta Literària Contemporània. Fa uns mesos també hi van anar els alumnes de 1r de Batxillerat a la Ruta Medieval.
Podeu trobar diverses eixides de cursos anteriors a

Un guitarra de veu esgarrada i una veu que s'agarrava, Borja Penalba i Francesc Anyó, ens cantaren i ens digueren que també ells dubtaven i estimaven, que també somiaven  i vivien, com tantes persones de bé i poetes de millor.


Criatura dolcíssima és una cançó de Lluis Llach, basada en uns versos de Joan Fuster


I un fragment del poema 'Els amants' de Vicent Andrés Estellés. 
A banda de les entrades sobre València, també podeu recordar Estellés a 
http://imatgies.blogspot.com.es/2013/06/estelles-castello-fotografies-de-marina.html

Val a dir que, enguany, a més de la veu de Francesc Anyó, tinguérem l'agradable sorpresa de trobar-nos l'acompanyament musical de Borja Penalba, a qui vam poder escoltar en una de les seues composicions, Les rutes del teu cos, amb lletra de Tomàs de los Santos.


El Sol t'estima les esquenes
daurant la pell com les arenes
a voltes, pels teus muscles, cada nit es pon.
Les dunes del teu ventre esperen que
t'escriga noms amb dits d'estrelles.
I el vent del meu alè t'esborra l'horitzó.
Les valls suaus de les esquenes
acaben sempre al sacre abisme.
Les pigues constel·lades lleven les raons.
I quan la meua nau salude
els dolços camps de safrà negre
pujarem de l'abisme en tèrbols graons.
Les teues rutes mai no acaben
i per al teu nord no hi valen brúixoles.
Només calen desitjos de trobar saons.
Sóc un nauta
seguint les rutes del teu cos.
Sóc un naufrag
buscant les rutes del teu port.
Busque un mapa
que em descobrisca el teu tresor.


I també aquesta Vicenteta, feliç adapatació d'aquella 'Marieta' d'un Javier Krahe  i una Mandràgora de quan el Borja tenia sis anyets... I jo com un gilipo o o o lles

A la sala d'Exposicions  de l'Octubre, art modern damunt l'antiga murada d'aquella València medieval, Pepa, que embadoca a los alumnes,  i Vicent (que grande!) ens deixen la reflexió, sempre punyent, d'alguns aforismes de Joan Fuster. (foto de Vicent F. Rosselló)



"De la discussió naix la llum", diuen. I, l'experiència demostra que, efectivament, cadascú sol quedar-se amb les mateixes conviccions que tenia abans de discutir, però més clares.
Les multituds es revolten o obeeixen, però no raonen. Aquest és el problema. Cal esperar...
Curiós! La primera part, si fa no fa,  d'aquest aforisme ens apareix a Cinema Paradiso de llavis d'Alfredo.


 I encara ens queda el ressò de l'escepticisme  fusterià i l'encant d'aquella Criatura Dolcíssima quan encetem la passejada pels carrers de València.



 I a la plaça Redona ens recorden Mercé Rodoreda i La plaça del Diamant.
En aquest enllaç podeu trobar diverses imatges d'aquesta plaça abans de la remodelació i un fragment de l'obra rodorediana
I en aquest, més imatges sobre la plaça Redona
A la plaça del Miracle del Mocadoret, Pepa i Vicent ens llegiren uns fragments poètics d'un altre gran del segle XX, Miquel Martí i Pol.

L'Elionor tenia

catorze anys i tres hores

quan va posar-se a treballar.

Aquestes coses queden enregistrades a la sang per sempre.

Duia trenes encara

i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible s
ensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".

I, passat el Palau del Marqués de Dos Aigües, arribàrem a la plaça del Patriarca, on Vicent i Pepa ens llegiren un conte de Quim Monzó.

I vam arribar al claustre de la Nau, l'antiga seu de la Universitat de València.


Tots dos encetaren un diàleg, ben actual, de l'obra Abu Magrib de Manuel Molins

Enguany, com a novetat, vam visitar el Museu Municipal de l'ajuntament del Cap i Casal. Un bon exercici per al coll.

Caldrà incorporar, en propers cursos, el Palau Cervelló, perquè la lluentor dels taulellets i dels llums immensos van agradar als nostres alumnes.


És aquest un museu poc publicitat. Potser la simboliogia dels seus tresors ho desaconsella,.. Vés a saber! Llibre dels Furs


La Senyera, segons que diuen, del 1238. Les finestres provenen de la realitat.

El pare del rei d'Espanya escolta, atentament, els comentaris del jovent 

1 comentari: