dissabte, 30 de maig de 2015

PEDALANT AMB LA IMAGINACIÓ......................... Alumnes de 3r de l'Institut Sales i Ferré (Ulldecona)


A partir de l’exposició de fotografies El vici de la bici (de Jesús Bernat Agut) hem realitzat una sèrie d’activitats de llengua. Aquesta exposició i aquestes activitats giren al voltant de les programades per al dia del llibre, Sant Jordi. 
L’exposició roman a la biblioteca de l’institut i poden visitar-la els alumnes del nostre centre i els de l’escola Ramón y Cajal, que es troba al costat de l’institut. Com que l’escola i l’institut treballen coordinadament l’educació vial, fomentant l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport, els alumnes de cicle superior també han visitat El vici de la bici.
Amb els alumnes de l’institut hem dut a terme les activitats que tot seguit expliquem. Per a relacionar imatge i text, hem titulat també l’exposició Pedalant amb la imaginació. Així, els alumnes de 3r d’ESO han apadrinat una fotografia, del centenar de l’exposició i s’han inventat una història a partir del que mostra la imatge. Els alumnes de 4t de francès es distribueixen les imatges i posen peus de foto, en francès, a totes elles. Després, cada u ha presentat la seua fotografia apadrinada i ha llegit la seua història. És a dir, s’han llegit tots els textos a classe, i quan ja ha estat tot a punt (revisió ortogràfica, coherència textual, fotografies adjuntades) hem muntat l’exposició amb els textos al vestíbul de l’institut. 
Cal dir que l’activitat ha estat feta amb força ganes per part dels alumnes, els quals han escoltat amb atenció les històries dels companys, mentre cada u, per no perdre l’atenció, havia d’anar escrivint deu paraules de les històries d’altri. Pensem també que variar el lloc de fer la classe, com el fet d’anar a la biblioteca, seure en rogle d’una manera més distesa, la possibilitat de veure exposades i publicades digitalment les seues històries han estat al·licients que han enriquit l’activitat.
A més, hem comptat amb un valor afegit lingüístic, ja que El vici de la bici mostra tot de fotografies preses a Amsterdam i entre nosaltres hi ha l’alumna Sophie Van Der Weigersten, la qual és holandesa i ha escrit la seua història en català i en holandès. En la seua llengua de casa, l’holandès, ens ha llegit també el seu escrit i hem pogut apreciar les diferències fonètiques i ortogràfiques entre l’holandès i el català.
Donem, des d’ací i des d’aquí, les gràcies, per la implicació en l’activitat, als alumnes i si teniu El vici de la bici us encoratgem a seguir Pedalant amb la imaginacióÀngela Buj Alfara

AAN HET EIND GAAT IEDEREEN ZIJN EIGEN WEG
Het was een zonnige dag, het leek anders dan anderen dagen, de wolken wilden voor het eerst de zon niet tegenhouden, het was al maanden aan het regenen. Lieke en haar vriend Pedro, leefden in een stad genaamd Tilburg. Ze hadden ook een zoon, zijn naam was Roel. Pedro had een fietsenwinkel en Lieke werkte op een school met kinderen die het Down Sindroom hebben.
Ze hielden heel erg van fietsen, feesten en mensen helpen. Ze waren de helden van de stad. Ze waren altijd iedereen aan het helpen. Hun droom was om naar Amsterdam te gaan, en daar een nacht te blijven slapen. Maar er was een probleem, ze waren niet rijk, ze hadden genoeg geld om de maand rond te komen en het geld dat overbleef gaven ze uit aan de bewoners van Tilburg die geen geld hadden.
Roel was bijna 5 jaar. Zijn ouders gingen er een heel groot verjaardagsfeest van maken, ze zouden het geld dat overbleef van de maand en hun uitgaven aan de bewoners van Tilburg, uitgeven aan zijn feest. Het feest was met springkussens en alle vrienden en familieleden waren aanwezig, Roel had het super leuk gehad en had zijn ouders bedankt voor het leuke feest.
De volgende maand ging het geld weer naar de bewoners die waren er heel blij mee. De gemeente had gehoord van de grote droom van Lieke en Pedro. Als bedankje hadden ze een reis naar Amsterdam geregeld en omdat ze zo van feesten hielden, hadden ze ook kaartjes voor het concert van Marco Borsato geregeld. Ze konden datzelfde weekend al gaan, en dan zou Roel bij zijn opa en oma blijven slapen.
Toen het weekend voor de deur stond, hadden ze hun koffers gepakt en ze vertokken naar Amsterdam. Bij aankomst daar, zagen ze een heel mooi en groot hotel. Bij de deur stond een butler om de koffers aan te pakken, hij was lang, blond en heel aardig.Toen ze de deur van hun kamer open deden, zagen ze dat heel de kamer vol lag met rozenblaadjes en er stond een gekoelde fles champagne. Vanuit het raam in de slaapkamer kon je de rivier zien. In de avond gingen ze naar het concert van Marco Borsato, het was om 12 uur afgelopen, toen gingen ze naar een bar om nog een biertje te drinken, vervolgens terug naar het hotel om te slapen. De volgende dag gingen ze op de fiets de stad bezichtigen. Ze stopten voor het «Rijksmuseum» waar de mega grote letters staan ¨I Amsterdam¨ en ze maakten een foto, daarnan gingen ze naar het museum, met een bootje door de rivier... ze waren verliefd op de stad.
Toen ze in Tilburg terug waren, dachten ze dat Amsterdam veel beter was, en dat ze daar veel meer geld konden verdienen. Toen naar lang denken, hebben ze besloten om naar Amsterdam te gaan verhuizen, daar zouden ze toch gelukkiger zijn. Toen ze dat aan de bewoners van Tilburg vertelden, vonden ze het niet leuk, ze wilden niet dat ze weg gingen, omdat ze altijd voor iedereen klaar stonden. Pedro en Lieke zeiden dat het al besloten was, dat ze het heel erg voor hun vonden, maar ze wilden hun eigen weg volgen, omdat Roel ouder werd en ze hem ook wilden laten kennis maken met het leven in de grote stad. Lieke vond een baan op een school in Amsterdam. De bewoners van Tilburg hadden ze bedankt voor alle steun, waarop zei zeiden dat het geen moeite was en dat het geweldigen jaren waren geweest.
Pedro en Lieke gingen nog een weekend naar Amsterdam, om een huis te gaan zoeken om in te wonen. Het eerste huis dat ze hadden bekeken vonden ze super leuk en toen hebben ze besloten om het te kopen. Na een paar weken, toen alles overgehuisd was, had Tilburg een feest geregeld om hun te bedanken, en dat ze altijd in gedachten moesten houden dat ze hele lieve mensen zijn en dat als ze hulp nodig hadden, de Tilburgers altijd voor hun klaar staan. Sophie Van Der Weirgersten


A LA FI CADASCÚ SEGUEIX EL SEU CAMÍ
Feia un dia asolellat, pareixia diferent a qualsevol, els núvols per primera vegada no volien tapar el sol, ja feia uns mesos que plovia. La Lieke i el seu novio Pedro, vivien a Holanda en una ciutat anomenada Tilburg. També tenien un fill, que es deia Roel. En Pedro tenia una botiga de bicicletes, i la Lieke treballava en un institut de nens que pateixen Síndrome de Down.
Els encantava anar amb bicicleta, sortir de festa, fer favors i ajudar a la gent. Eren com els herois de la ciutat. Sempre ajudaven a tots. El somni d'ells era anar a la ciutat d'Amsterdam, i passar allí una nit. Però hi havia un problema, no eren els més rics, guanyaven prous diners per passar el mes, i els diners que quedaven se'ls gastaven per ajudar els habitants de Tilburg que no tenien diners.
Roel feia 5 anys. Els pares van dir que li farien una gran festa, i que es gastarien els diners que normalment utilitzen per ajudar els habitants. Li van fer una festa amb castells inflables, van venir tots els amics i la família, Roel va xalar moltíssim i va donar les gràcies als pares per fer-li una festa tant espectacular.
El següent mes van tornar a ajudar els habitants. Els habitants estaven molt contents. L'ajuntament havia sentit sobre el gran somni de la Lieke i del Pedro. Com a agraïment van decidir de donar-los un viatge a Amsterdam i com que els agradava moltíssim sortir de festa, donar-los una entrada per al concert de Marco Borsato. Ja podien anar aquell mateix cap de setmana, i Roel es quedaria a casa dels seus avis.
En arribar el cap de setmana, van fer les maletes i van anar en direcció a Amsterdam. En arribar allí, van veure un hotel gran i molt bonic. Llavors a la porta els esperava un home, alt, ros i molt simpàtic per a agafar les maletes i portar-los a l'habitació. Van obrir la porta de l'habitació i van veure que estava tota plena de roses, i xampany. A partir de l'habitació es veia el riu. A la nit van anar al concert de Marco Borsato, es va acabar a les 12 i van anar a un bar, a fer unes cerveses. Després van tornar a l'hotel i van dormir. El següent dia van fer una visita a la ciutat d'Amsterdam amb bicicletes. Es van parar davant del «Rijksmuseum» on estan les lletres gegants que posa I Amsterdam, i es van fer una foto. Després van entrar al museu, van anar amb una barqueta pel riu... es van enamorar de la ciutat.

Quan van arribar a Tilburg, van pensar que Amsterdam era molt millor i que allí podrien guanyar el doble. Llavors van decidir, després de pensar-s'ho durant llargues estones, que era millor anar a viure a Amsterdam, que ells serien més feliços. En anunciar-ho als habitants de Tilburg es van posar molt tristos, no volien que se n'anessin, ja que sempre ajudaven a la gent, i que ells eren com els herois. Pedro i Lieke van dir que no hi ha més remei, que els sentia moltíssim i que volien seguir el seu camí, ja que Roel es feia cada dia més gran i que ell també necessitava ajuda. Lieke continuaria treballant a un institut, però a Amsterdam. Els habitants de Tilburg els van donar les gràcies per tots aquells anys d'ajuda. Ells van dir que de res i que havien estat un anys genials.
Pedro i Lieke van decidir anar un altre cap de setmana a Amsterdam, a mirar cases per on viure. La primera casa que van veure els va encantar, i llavors van decidir comprar-la. Després d'unes setmanes quan tot estava traslladat, Tilburg els va fer una festa per a donar una altra vegada les gràcies, i els van dir que sempre tinguessin presents que eren unes persones molt grans, i que quan ells necessiten ajuda que sempre els ajudaran. Sophie Van Der Weirgersten

LA MÚSICA DEL PEDALEIG
Amsterdam és una ciutat amb ales terrestres, plena de vivacitat constant, on els moments són de colors intensos i les persones volen per un cel sòlid. La gent es mou de manera ràpida i fluida, quasi tan com l’aigua dels canals que, a l’arribada de la floració, s’omplen de milions de pètals de color rosa coneguts com el confeti d’Amsterdam, que naveguen plàcidament fent moviments de vals i passos de jota, segons l’estat anímic d’Èol. Existeix una permanent diversitat impossible de definir. Els habitants es desplacen de manera flamejant sobre unes estranyes màquines, a vegades semblants a monstres; però segons com, belles i plenes de música.

Simfonies de sucre creades per engranatges d’aigua, i compostes per melodies de cotó i ritmes de fusta, són despreses gràcies al moviment de les rodes, circulars com la lluna. Caràcters peculiars dominen aquests vehicles. Tan gran és el vincle entre aquests dos cossos, que fins i tot arriben a ser una marca d’identitat l’un de l’altre, donant una quantitat d’informació enorme. Colors vius expressen melodies i accions tonals, plenes de consonàncies. Colors menys intensos, ritmes lents i tons obscurs, però no menys interessants. Incomptables estils de vida formen el poble d’Amsterdam.


No només es mou sobre rodes la música d’Amsterdam i dels seus intèrprets i oients. Entre pedaleig i pedaleig es capta la màgia que emeten els sons provinents d’una guitarra, tocada per dits suaus i delicats com una flor, però forts com un tronc de tant d’aturar velocitats i seguir direccions. “¿On pararé aquesta vegada? M’he deixat el barret, però no m’importa.” –cavil·la ella. Els revolts no són un obstacle per a uns peus experts, i unes mans ben obedients a les ordres del cervell. Una lleu derrapada queda marcada al sòl d’enfront del mercat i, de sobte, la melodia de BicycleRacefa deixar al descobert tot de dents blanques com la neu entre llavis tensats com un arc. Miquel Pla Forcadell


DE BAIX A DALT
Aquesta història parla sobre un home, el meu pare. Tracta des del seu naixement fins ara.
Els meus avis venien de família pagesa, van començar de molt joves anant a treballar amb els pares de sol a sol. Allí és on es van conèixer. Van viure en males condicions ja que els seus pares no permetien els seu amor entre ells. Van decidir casar-se a amagades sense que ningú ho sabés i després anar a viure lluny d’on eren. Van anar a la capital, a Barcelona.
Allí no tenien res, la meva àvia treballava de cambrera i el meu avi treballava en una fàbrica de cotxes. No tenien quasi res, però els donava per viure i tenir un pis.
Després d’uns anys la meva àvia ja era la cap de les cambreres i durant tot aquell temps es va fer molt íntima de  l’ama de la cafeteria. El meu avi havia canviat moltes vegades de feina però ara ja feia molt de temps que no tenia treball.
Un dia li van trucar al telèfon i li van dir que havien trobat una bona feina, et pagaven la casa, el menjar, l’aigua, la llum, el desplaçament, però tenia un inconvenient, haurien d’anar a Amsterdam. El meu avi es va emocionar moltíssim però quan va arribar la meva àvia li va canviar el pensament d’anar, ja que la meva àvia no volia anar tan lluny.
Van parlar sobre el tema molt de temps seguit fins que el meu avi  la va poder convèncer i van decidir marxar, l’oferta encara continuava.
Ara ja situats a Amsterdam, la capital d’Holanda, la parella es va situar en una petita casa, molt acollidora i senzilla. Podien viure només amb el sou del meu avi, no calia que la meva àvia treballés.
Quan ja tenien estabilitat econòmica van decidir donar un pas més, tenir un fill.
Quan va nàixer el meu pare, la casa es va omplir de vida i al meu avi li van donar un mes per estar a casa amb el seu fill. El meu pare va anar creixent i quan ja tenia 5 anys mostrava una gran afició cap a les bicicletes. 

Amb tan sols 12 anys, es va convertir en el millor de la ciutat i començava a guanyar carreres professionals. Els meus avis estaven molt orgullosos. Amb tan sols 15 anys va començar a anar a l’estranger per començar a concursar en algunes carreres amb els millors d’altres països.
El meu avi va anar guanyant llocs dins l’empresa on treballava fins arribar al punt més alt de l’empresa. El meu avi va decidir de poder crear la seva pròpia empresa, una empresa de bicicletes.
Es va fer molt famosa ja que les bicicletes eren barates i de bona qualitat. Amb tan sols 1 any l’empresa ja era molt coneguda per tot Europa. Mentrestant, el meu pare continuava guanyant carreres i ja tenia 16 anys.
Tot va anar molt bé, fins que el meu pare - als 18 anys - va patir un accident concursant a una carrera. Va caure i sobre d’ell 10 ciclistes. El meu pare es va desmaiar.
Quan va despertar ja eren a l’hospital. La meva àvia plorava i el meu avi estava pensatiu, què seria del seu fill si no podia tornar a caminar? Havia estat 3 dies en coma i estava paralític.
Després de 2 anys a l’hospital, moltes operacions, tantes nits al seu costat, el meu pare es va poder aixecar i donar els seus primers passos després de tant de temps. Li van dir que no podria tornar a anar en bici però l’important és que podia caminar.
No va tornar a concursar en carreres però ara s’encarrega del negoci del meu avi, i aviat seré jo qui el portarà. En la meva família sempre ens han agradat les bicicletes i sempre ens agradaran. És el vici de la bici. Marina Campos Ferré

EL VICI DE LA BICI

Un dia vaig anar al parc amb el meu gos, com sempre, em fico a prendre el sol però aquell dia estava ennuvolat, i em vaig adormir, al cap de mitja hora em vaig despertar i, no estava la bici! Vaig mirar per tot el parc per a veure si la trobava.

Tornant cap a casa vaig veure un xic encaputxat que duia una bici molt pareguda a la meva, vaig anar darrere d’ell i sí, era la meva bici! Vaig cridar fort:

-Ei tu, torna’m la meva bici!

L’encaputxat va començar a pedalejar més ràpid perquè no el pogués agafar però va anar per un carrer sense sortida li vaig agafar la meva bici i vaig anar a casa. Gerard Ruiz Ballester



Un dia com qualsevol altre estava jo a casa, m’aixeco, m’arreglo, agafo la bici, la corretja de la gossa i me’n vaig a passejar. Com cada dia vam anar al parc i la vaig deixar solta, i vaig deixar la bici a l’arbre de sempre.
Quan vaig deixar la bici, no trobava la gossa per cap lloc i al final la vaig veure, corrents pel carrer, davant de tots els cotxes, perseguint un gat, no m’ho vaig pensar dos vegades, vaig sortir corrents sense mirar per agafar la meva gossa, quan la vaig agafar, vam tornar al parc, em vaig gitar a l’herba i ella es va gitar amb mi.
Vam tornar a casa, estàvem les dos molt cansades, jo dalt la bici i ella a la cistella. La pròxima vegada sortiré en la bici jo sola, així no hi ha qui disfruti d'anar en bici!! Sara Pérez Quirós

LA MEVA BICI I JO
Què em passava? En què pensava? Em vaig preguntar... Estava trista, apagada, enfadada no volia saber res d’aquest món i vaig decidir anar cap a l’horitzó.
Vaig agafar la bici i vaig marxar sense saber on anar. Me’n  vaig anar, me vaig escapar d’aquest món. El mar, l’aire fresc xocava amb les meves galtes càlides.
Vaig mirar cap al davant, no s’havia on mirar, no sabia en què pensar, tenia mil i una preguntes al meu cap ‘’Què fer? Què pensava fer? A on anava?’’
Mirant cap a l’horitzó vaig pensar ‘’i aquest camí on deu portar?’’ Pedalejava dia i nit sense saber on anar, sense saber en què  pensar, només pensava on podia parar el meu destí.
Aquesta sensació de benestar, quan estic sola, sense ningú, solament el mar, el vent fresc, la meva bici i jo. Asmaa Yachou
TRANQUIL·LITAT
I segueixo aquest camí, que pareix que no té fi. Sentint l'aire fresc de la mar, i gaudint del paisatge verd que tinc al meu costat. Em pregunto com he arribat aquí, però m'alegro.
Aquest sentiment de tranquill·itat és el que necessitava fa molt de temps. Mai m'he considerat la persona més afortunada del món ni la més desgraciada, estava estable fins que va arribar aquell moment. Les desgràcies passen quan menys t'ho esperes, arriben quan menys les necessites i et destrossen.
Ho recordo com si fos ahir i ja havia passat un mes. Els pares es van divorciar, i en part em va afectar però no m'esperabv canviar de poble. Nous amics, nou institut, nova casa, tot era nou. No m'agradava allò i mai m'agradarà. Odiava tindrem que separa de les meves amigues perquè sabia, que si ens tornaríem a trobar mai seríi el mateix.
Les setmanes passaven i va arribar el dia de la mudança, jo em quedava amb el pare i els meus germans amb la mare. Ho van acordar entre ells per a no fer-ho més complicat del que ja era.
Era un dia fosc, em vaig aixecar i el primer que vaig veure va ser la cara de tristesa de la meva mare al despertar-me, esta era la part que més odiava d'aquell día: al sortir la meva millor amiga estava plorant, els meus germans no em podien mirar a la cara, perquè tant ells com jo sabíem que ploraríem.

Encara sento el nus que tenia a la gola i les puntades que sentia al pit, amb les llàgrimes que caïen sense poder parar-les. La mare em va donar un collar que tenia impregnat: «Part del meu cor per al meu tresor».
Després de les abraçades amb les paraules d'amor acompanyades de les llàgrimes, vaig munta al cotxe a emprendre el camí que hauria de seguir d'avui endavant. I en un obri i tancar d'ulls, estava davant d'aquella porta blanca, que m'aterrava obrir, ja que aquest seríi el pas definitiu a la nova vida.
La casa era preciosa però senzilla, parets blanques amb la decoració negra i blava, amb sostres alts i de molta amplària. Per molt bonica que fos, aquell sentiment de buit estava al meu cos, no podia estar aquí, m'imaginava al sofà ample que hi havia davant la televisió com jo i els meus germans jugàvem a la play, com em queixava del pare quan volia mirar els partits de futbol i no ens deixava mirar la tele,i com la mare ens deia que no cridéssem, però... sols estava buit. I aquell sentiment em va desfer el cor i no vaig aguantar més, eren massa sentiments de dolor en tan poc temps i vaig agarrar el primer que vaig veure, que en aquest cas va ser la bicicleta i m'en vaig anar. Sentia els crits del meu pare darrere meu dient-me: «Què fas? On vas?» però no em podia parar, jo ja sabia que no coneixia res d'aquest lloc, però em va donar igual sols necessitava tranquil·litat.
I així és com he arribat aquí, em pregunto i tinc curiositat de saber com aniran les coses per a mi d'aquí endavant, però espero que per a les meves amigues, la meva mare i els meus germans els hi vaja bé, és tot el que desitjo en aquest moment, en aquest lloc aïllat de la gent que dona tranquil·litat a la meva ment. Crina Florentina Bolos


CAMINS
El pas obre camins, camins llargs, camins curts, que pugen i baixen, envoltats de llocs increïbles per passejar, que tenen un començament i poden no acabar. No tindre fi i simplement pots pedalar sense rumb però amb un sol destí. És el nostre camí, el nostre dogma, no podem qüestionar-lo. Creus que podríem rebel·lar-nos? Deixar tot enrere i lluitar junts pel nostre camí? Som intel·ligents, curiosos, som persones. 
Anna Romero Ruiz


Jo estava un dia al poble d'Ulldecona tan tranquil i vaig veure per internet un tur que feien per Espanya una setmana.
Vaig passar per Salamanca i vaig veure el meu amic Martí. Em vaig fer una foto en una rambla molt bonica i vaig anar al meu institut on vaig passar tan mals moments.
Avui me n’he adonat que era un vici això de la bici. A partir d’ara faré més voltes amb ella. L’experiència va ser molt bonica! Pau Cabané Serra


PEDALENJANT CAP A LA S
Tot va començar un matí que la mare va decidir sortir a pegar una volta amb els seus 4 fills, que no tenen més de 6 anys el més petit es diu Pol, és ros, als seus 4 anys està apassionat amb els monuments, ell no sap ben bé què són, simplement li encanta quedar-se hores observant-los. Els altres no són tan curiosos com el seu germà Pol, sols pensen en jugar durant hores i hores. 
La mare ja estava a punt, ja havia enganxat el carro per a la bicicleta, que per cert als seus fills els encantava anar a sobre mentre que el vent els feia volar els seus rínxols. 

Els xiquets ja estaven equipats, portaven tots una samarreta de color blau cel, unes ulleres que els permetessen mirar el cel enllà, sense cap molèstia, una motxilla amb el seu berenar, que sempre era el mateix, un bric de suc de préssec.

Ja estaven a punt per a sortir, però a en Pol, com sempre, li faltava agarrar la seva pilota de color vermell. Un cop tots al carro de la bicicleta, la mare va començar a pedalejar, primer la dreta després l’esquerra... 

Els xiquets s’ho passaven molt bé, els encantava que el vent els toqués la cara, de cop a l’Albert li apeteix parar, per agafar el suquet de préssec i jugar una estona, així que la mare decideix parar a la plaça d’Amsterdam, que prop d’allí, hi ha un petit parc, perquè pugin jugar una estona. I sense poder baixar de la bicicleta, ells ja havien sortit, i estaven jugant i saltant, en Pol estava apartat de la resta de germans, ell sols volia jugar amb la seva pilota vermella, sols estava ell, l’arbre i la pilota, de cop se li escapa, i ell corre darrere d’ella, de sobte la perd de vista i decideix muntar a sobre de la S de ‘’I’mamsterdam’’ per tenir més visió, però de cop un cartell de color blanc amb un dibuix negre i unes preguntes li resulten més interessants que la seva pilota vermella. 

Ja és hora de tornar, la mare es fica a buscar-lo i no el troba, així que posa la resta de germans al carro de la bicicleta, munta a sobre i decideix pegar una volta per mirar si el troba, però és clar en Pol està a sobre de la S, mirant fixament aquell cartell blanc i negre que deia ‘’100? moi?’’, la mare passava pel seu costat i no el veia, ja que ell es trobava allí dalt, a ella no li passava pel cap que el seu fill pogués muntar sobre aquelles lletres immenses, de cop veu la pilota vermella, para bruscament la bicicleta, baixa d’ella agafa la pilota i pega un crit. 
- Pol, on ets?! 

De cop en Pol reacciona i comença a recordar què feia allí dalt, baixa de la manera més ràpida i corre als braços de la seva mare que l’està esperant amb els ulls plorosos. Denisa Maria Crisan


EL VICI DE LA BICI
Estefania i Elena, dos noies que tenen 9 anys, són molt amigues des de menudes, viuen a Amsterdam i les seues cases es troben al costat de cadascuna.

En complir els 9 anys, ja van a classe elles soles, van i tornen sempre juntes, un dia van observar com molta gent començava a anar en bici, tota la gent començava a anar sempre en bici, cada dia el pont que porta a les seues cases sempre s’omplia de bicis i bicis de diferents colors i dissenys, aparcades a les baranes, baranes rígides i grosses que envolten tot el pont.

Des d’aquell dia elles sempre demanaven una bici com a regal, no va ser fins Nadal que els les van regalar. A partir d’aleshores, tots el dies agafen la bici per anar a jugar, per pegar una volta per la ciutat, fins i tot coneixen llocs que mai havien vist de la seua ciutat. I un dia, van arribar fins a un parc que tenia un gran arbre al centre, el parc d’Amsterdam, allí va ser on van descansar, es van gitar en terra i miraven cap al cel, on van observar un núvol semblant a la forma d’una bici, es van passar tota la tarda jugant fins que es va pondre el sol. 

Quan van tornar a casa ja era fosc, les seues mares estaven nervioses perquè es pensaven que no arribarien mai, havien de parlar amb elles ja que Estefania havia de marxar a un altre col·legi perquè els seus pares canviaven de lloc de treball. Tot i que no vivien prop, van continuar la seua amistat quedant totes les tardes en aquell parc d’Amsterdam on van veure aquell núvol en forma de bici. Javier Salvatierra

UN TRÀGIC RECORD

El meu nom en la partida de naixement és Leticia però tots em diuen Leti, com tots els dies d’aquest any jo sortia cap al treball amb la meva bici, però aquell any va ser diferent: 

Jo m’acabava de traslladar a una nova ciutat, tot era diferent, la gent, el clima, les cases. Molt prompte vaig trobar treball de massatgista, aquest treball no estava lluny de la meva casa, sinó a dos rotondes, tot anava bé, jo seguia la rutina, però un dia tot va canviar. Aquell dia va venir un bomber, era un xic molt guapo, moreno i fort que es deia Matt, s’havia dislocat el muscle, em va explicar que aquell dia havia tret a una noia que estava atrapada a un ascensor, i al sortir ell s’havia fet mal a l’ombro. Llavors em vaig posar damunt la seva esquena robusta i gruixuda, li vaig agafar el muscle amb les meves mans, i amb totes les meves forces li vaig tornar a posar al seu lloc, ell va fer un crit, però després ja no li feia gens de mal. Ell em semblava molt guapo, i crec que jo a ell també li vaig agradar perquè em va invitar a anar a sopar un altre dia.

A l’endemà ell va venir a buscar-me amb el seu cotxe, i vam anar a un restaurant, llavors al moment de demanar, ell s va demanar un entrecot, i jo com soc vegetariana vaig demanar una amanida, en aquell moment vaig veure que no teníem res en comú; ell bevia alcohol i jo no, ell fumava jo no, jo era vegetariana i ell no, però aquella nit vaig deixar enrere les diferències i vaig començar a endinsar-me en la conversació, em va agradar molt, era un xic molt sociable i simpàtic. Aquella nit després de sopar vam anar a casa seva, va ser una nit màgica... 

Al matí següent em vaig despertar al llit, rodejada de llençols blancs, i amb ell al costat, m’hi vaig acostar i vaig observar els seus ulls, el seu nas, la seva boca... estava dormint profundament, així que no el vaig voler despertar, em vaig aixecar, vaig agafar la meva roba i me’n vaig anar. Aquell matí feia tard al treball, i llavors vaig agafar la bici i me’n vaig anar. Durant el matí tot va passar amb normalitat, jo esperava, i esperava que em truqués, però no va trucar. 

Així van passar els dies i seguia sense veure’l, fins que al tercer dia vaig rebre una trucada, era ell, em va cridar perquè si volíem tornar a quedar, jo li vaig dir que no, amb la meva veu d’enfadada, i vaig penjar, al cap de dues hores vaig veure que entrava per la porta, i jo li vaig demanar que se n’anés, que jo estava treballant, llavors amb una excusa va dir que es venia a fer un massatge, va passar a l’habitació i em va demanar disculpes per no haver-me trucat fins passats tres dies, i em va dir que el perdonés perquè s’havia espantat, ja que s’ho havia passat molt bé i tenia por que jo li hagués agradat molt, perquè en l’anterior relació ho havia passat molt malament. Llavors em va demanar de sortir, ja que jo li agradava molt, jo davant d’aquella declaració no m’hi vaig poder negar i li vaig dir que sí. Aquella tarda vam anar al seu treball, i em va contar que ell estava al despatx, ja que tenia un trauma amb el foc, de l’anterior missió, i aquest estrés li feia que fumés tant, jo em vaig entristir amb la història i li vaig fer una abraçada. Van passar els dies hi estàvem molt bé, fins que una nit tot va donar una tom, vam anar a un pub i ell va invitar a unes amigues, aquestes eren guapes i ballaven molt bé, jo estava un poc gelosa, però això no va fer que m’enfadés, tots ells bevien un cubata rere d’un altre, menys jo, jo estava a la barra mentre els quatre ballaven a la pista, em van oferir anar-hi però em feia mal el cap, i vet aquí que jo tenia el mòbil d’en Matt, i en aquell moment va arribar-hi un missatge, el vaig obrir i hi posava un nom de noia, una tal Roxana li posava: -Matt, ja sé que l’altre dia no vam acabar bé, però espero que tinguem una altra conversació, i que ens donem una oportunitat, ja saps com ens ho passem de bé.

En aquell moment em va agafar una ràbia terrible, i vaig anar cap a ell dient-li: -La teva novia et busca!!. Amb la meva veu mes enfadada, i me’n vaig anar, ell va sortir a buscar-me, i em va dir: -Leti, aquesta es la meva exnúvia, no hi tinc res amb ella, és ella qui m’està trucant i assetjant, però si tu no em creus, senyal que no hi ha confiança, sempre ho fas igual, tu sempre has de ser la perfecta, la que no beu, la que no fuma i tenir la raó, i els altres t’han que fer cas, dos saps que, aquesta vegada no, no ho faré!. Llavors jo li vaig dir: - Sí clar, i et penses que et creuré, i saps que, jo també ja estic farta i cansada, d’aquesta situació, perquè has hagut que portar a les teves amigues aquesta nit, que no n’hi tens d’amics?, i saps que, que jo tampoc et faré cas aquesta vegada, sempre dient-me el que he de fer, doncs no! Au adéu! 

Aquella nit tots dos estàvem alterats, i no sabíem el que dèiem, dèiem coses que en realitat no les pensàvem, però tots dos vam continuar separats. Un dia, ja feia un mes de la ruptura amb el Matt, vaig sortir tardíssim de casa, perquè no m’havia sonat el despertador, i feia tard al treball, així que ràpidament vaig agafar la bici i vaig començar a pedalejar tot lo ràpid que podia, just a mig camí, em va trucar la meva superiora, en aquell moment vaig cometre una mala decisió, vaig atendre el telèfon, no sé com va passar, però va ser tot molt ràpid, de cop vaig sentir un cop i el meu cos al terra amb la bici a l’altra part del carrer, vaig veure un vehicle de bombers roig, i de dins hi sortia en Matt, m’agafava amb els seus braços del terra, i tot seguit recordo despertar-me a l’hospital, amb una cama enguixada, i un cop molt gran al cap, de cop veig que per la porta entrà el Matt, i jo ràpidament li dic: -Ho sento Matt, aquella nit no pensava el que et deia, estava gelosa, i ja se que no tenia motius, ho sento perdona’m, t’estimo! I ell em va dir: -Leti no parles, estàs molt dèbil, tranquil·la no et preocupis, no et tinc que perdonar res, t’hauria d’haver contat l’assetjament que em feia la Roxana, perdona’m tu a mi per no haver-te cuidat, jo també t’estimo. I llavors em va besar. Liria Castell Torrén


LA FAMÍLIA VAN DOON
Un bon matí a la ciutat d’Amsterdam, la família Van Doon es desperta contenta i esperant la tarda per anar en bicicleta. Es lleven el pijama i es posen una roba còmoda per anar per casa, van a la cuina i es preparen un esmorzar ple d’energia, en acabar de menjar, els dos petits de la casa, Afke i Florens, van a jugar amb les nines a la seva habitació. El pare, Fedde, va a la seva oficina a seguir treballant amb el seu projecte d’arquitecte. La mare, Hermien, es queda a casa per fer els macarrons amb tomaca i salsitxes, canviar els llençols dels llits i,finalment, quan ja ho té tot fet descansa i espera perquè arribi el moment d’anar a buscar els nens a l’escola. Quan ja estan tots a casa, els nens paren la taula per dinar i la mare i el pare acaben de fer-lo. Una vegada ja han dinat, els nens van a fer la feina de l’escola i el pare i la mare es queden a la cuina per replegar-la i netejar-la el millor que poden, agranant, fregant, passant el drap... Quan els nens han acabat de fer la feina, es posen a mirar una pel·lícula infantil que els agrada molt, i el pare torna a treballar. 


Al cap d’una hora, la mare pregunta als nens si volen anar amb bicicleta per la ciutat d’Amsterdam i els nens entusiasmats diuen que sí. Van al garatge i agafen els bicicletes, a Afke li hade posar les rodetes perquè encara no sap com anar molt bé en bicicleta. En sortir de casa es dirigeixen cap al Palau Reial, la Torre de les Llàgrimes i per a finalitzar el trajecte visiten la Torre de la Moneda. En tornar a casa, la mare i els nens es dutxen i es posen el pijama, perquè estaven suats de dalt a baix. Una vegada dutxats, la mare comença a fer el sopar, els nens descansen rebentats al sofà esperant l’hora de menjar. El pare ha arribat a casa i també s’ha dutxat i s’ha posat el pijama i després s’ha posat a parar la taula i acabar de fer el sopar. Quan ja estan tots asseguts a taula, els nens li expliquen al pare tot el que han anat a veure durant la sortida amb bicicleta. En acabar de sopar tots han anat al llit a dormir perquè alsendemà torna a haver-hi escola i treball. Miquel Roig Castell


IMATGE 71

Diumenge, molt bon matí, un dia solejat, Jan i Rens havien quedat per a passar tot un matí junts, van llogar una barqueta per a passejar pel riu. 

En Jan va haver de posar la bicicleta al damunt, ja que era nova perquè uns dies abans li havien robat la que tenia, tot i que sense proposar-s’ho va ser un dia ben entretingut ja que en Jan va recuperar la seva antiga bicicleta.

Anaven sense cap objectiu, simplement de passar un bon dia i veure un poc de paisatge.

En passar per davant, Rens li va preguntar a Jan si aquell carrer era on li havien robat la bicicleta, ell li va contar que si, i que al anar a denunciar el fet, li havien dit que tots els dies hi havia un cert nombre de gent que perdia la bicicleta o simplement les robaven en el mateix carrer. Rens, sense pensar-s’ho molt, va proposar-li quedar-se una estona observant aquell carrer a veure si veien alguna cosa estranya.

Van estar menys de mitja hora allí, quan de sobte, un home, alt, amb barba, vestit un poc peculiar, es va quedar mirant al seu voltant, va mirar el Rens, i com en Rens se’n va adonar va fer com si no l’hagués vist i no li donés importància. 
Aquell home es va mirar tot el carrer de dalt a baix, es va esperar uns cinc minuts, i en un moment es va treure una estisores de les butxaques i va trencar el cadenat de la bicicleta i tot seguit, el va tirar ben a lluny.
En Rens, sense pensar-s’ho molt, va portar la barca a aquell carrer, la va amarrar i seguit del Jan, el van perseguir. 
Jan mentrestant va cridar a la policia per comentar els fets, en Rens, el va seguir per un carrer estret, fins que va veure que s’apropava a un garatge molt vell, amb una porta molt deteriorada. El va seguir encara més, va observar com deixava la bicicleta allí dins, i per un moment es va fixar que en aquell garatge tant fosc, hi havia com unes vint bicicletes més. En aquell moment, va aparèixer per l’altra punta de carrer, dos cotxes de policia seguits d’en Jan al darrere.
Es van parar a parlar amb el Rens, i els ho va explicar el que havia vist, no estaven del tot segurs de que aquell home pogués tindre la seva bicicleta, però sí que estaven segurs que n’havia robat una al seu davant.
Al cap d’un moment, la policia va rodejar tot aquell carrer i sobretot la porta d’aquell garatge. Durant aquell matí, van recuperar la bicicleta de Jan i de moltes persones més que l’havien perdut durant aquelles setmanes. Laia Forné

BICICLETADA PER CATALUNYA
Aquesta història tracta sobre dos avis, l’home es deia Joan i la dona es deia Júlia. Eren uns avis molt esportistes anaven en bicicleta a totes parts a comprar, a passejar el gos, a excursions, un dia van decidir que podien fer un excursió en bicicleta per tot Catalunya. Van començar per les terres de l’Ebre, pertany a la província de Tarragona i una vegada van arribar van pensar en anar a un petit poble anomenat Ulldecona, van anar a visitar el Castell, l’ajuntament, les oliveres mil·lenàries, i les pintures rupestres entre altres coses. Al dia següent van fer cap al Camp de Tarragona, van trobar que al Camp de Tarragona es pot veure la mola de Colldejou, també van anar al conjunt històric de l’Alforja, i a la Cova de les Gralles, ja cansats van anar a un hotel que havien reservat, primer van dinar i després van descansar una mica, l’àvia li va dir a l’avi que podrien omplir un quadern explicant on estan situats tots els llocs per on havien i havien de passar, i com ho havien fet, l’avi li va dir que sí, que li pareixia bé. De seguida l’àvia tota entusiasmada amb l’ajuda de l’avi va començar a escriure: 
19 de maig de 2010 
Avui hem començat una nova excursió amb bicicleta, però aquesta vegada la farem els dos tot sols, hem decidit que passarem per tot el conjunt de Catalunya, que estava format per les Terres de l’Ebre, Lleida, Catalunya Central, Barcelona, Girona, Catalunya Nord i l’Alt Pirineu i Aran. 

L’avi li va dir que descansés una mica que al dia següent havien de continuar amb el viatge, l’àvia no volia però finalment va accedir, van anar a sopar i van tornar a muntar a l’habitació per a dormir. Al dia següent van fer rumb cap a Lleida, van anar a visitar el Palau de la Paeria, El Claustre de la Catedral i després van anar al nou hotel que havien reservat. Tot seguit van demanar que els muntessin el dinar a l’habitació perquè estaven “rebentats”, abans que arribés el dinar es van quedar adormits, després els de l’hotel els van comunicar que abans no els havien obert la porta, ells no van respondre però els van demanar disculpes. Estaven tan avergonyits que a l’hora de sopar van decidir anar a un restaurant per a no haver de veure els de l’hotel, van sopar en un restaurant anomenat L’Avet. Van sopar lluç a la planxa amb pataques fregides i una cansalada al mig per als dos. Al dia següent van anar cap a Catalunya Central però no van arribar ni a mig camí i ja s’avien cansat i van decidir que lo millor seria que es quedessin a un hotel a dormir, al dia següent van continuar el viatge i finalment van arribar a Catalunya Central. Aquesta vegada només van anar a visitar la Serra de Rubió, amb les muntanyes del Solsonès al davant, i amb la Serra del Cadí al fons perquè estaven molt cansats del viatge tan llarg que havien decidit fer. 

Van anar cap a Barcelona i van anar a un poblet anomenat Santa Coloma de Gramenet, van llogar l’hotel però aquesta vegada no van anar a visitar llocs d’allí sinó que van decidir anar a fer una volteta per la zona, pel carrer hi havia més xinesos que catalans o espanyols, hi havia tendes de souvenirs, perruqueries, tendes de comestibles, etc. Finalment van veure un restaurant anomenat Casa Pepe i van decidir entrar van menjar pop a la gallega, calamars a la planxa, gambes salades... estaven tips de menjar tant i van tornar a l’hotel. 

L’àvia s’havia oblidat d’anar apuntant en el seu quadern tot el que havien anat a veure i el que havien fet des del dia anterior, en desfer la maleta per a ficar-se el pijama per a anar al dormir el va veure en el fons de la maleta i es va ficar nerviosa pel simple fet de no haver escrit el quadern des de feia dos dies. Es va ficar de seguida abans d’anar-se’n a dormir a escriure amb l’ajuda de l’avi. Una vegada el quadern escrit i l’àvia tranquil·la, se’n van anar a dormir. 

Al dia següent van fer marxa cap a Girona, en arribar l’àvia estava molt feliç perquè ella s’havia criat a Girona i van anar a visitar els llocs favorits d’ella als quals havia anat amb els seus pares de petita. Primer van anar a visitar el Passeig de la muralla, i després van visitar l’Església de Sant Feliu, després van anar a dinar i després van tornar a sortir a donar una volta, aquesta vegada només van anar a visitar la Catedral de Girona i després van tornar a l’hotel i van anar a sopar i després van anar al ball que feia l’hotel aquella nit, però van haver d’anar-se’n prompte per a descansar. 

Al dia següent van anar a Catalunya Nord, van anar a visitar el Canigó, van anar a Perpinyà, i per últim van anar al Port marítim de Sant Cebrià de Rosselló. Aquesta vegada en comptes d’anar a dinar a l’hotel van anar a un restaurant de la zona i van encomanar dos entrepans per a emportar i així mentre passejaven podien menjar alguna cosa. Cap a les set i mitja de la tarda van tornar a l’hotel i se’n van anar a dormir, els avis estaven molt emocionats, només els quedava anar a l’Alt Pirineu i Aran. Al dia següent es van aixecar aviat per a arribar al més prompte possible, van arribar cap a les tres i mitja del migdia, van anar a visitar únicament el Parc Natural de l’Alt Pirineu, perquè havien de pensar com tornarien a casa. Van pensar que podien tornar en bicicleta però estaven massa cansats per a tornar a fer el viatge de volta, també van pensar que podien tornar en taxi, però així es gastarien massa diners i finalment van decidir que tornarien en tren, no els costaria tant com el taxi i podrien contemplar el paisatge. En tornar a casa van contar el viatge als seus amics, i familiars i van pensar que un altre any podrien fer el viatge per tot el País Valencià, i amb el quadern que van escriure el van passar a ordinador i li van enganxar algunes de les fotografies que s’havien fet durant el viatge. Una vegada el treball enllestit el van imprimir per a tindre un record i sempre recordar-se’n del llarg camí que havien fet per a recórrer tot Catalunya en bicicleta. Paloma Calvo Cintas



UN MATRIMONI I UNA BICICLETA
El François van Giersbergen vivia amb la seva dona Marta en un petit poblet a la muntanya, el qual sols tenia uns 100 habitants. François havia nascut a Helovoirt, un petit poble del sud d’Holanda. Però per desgràcia va haver d’abandonar la seva família de molt jove i vindre a treballar a Espanya. Als 24 anys va conèixer la Marta, quan ell entrava a treballar la Marta sortia de l’institut fins que un dia van coincidir. Els dos tenien els mateixos hobbies, els encantava l’esport i la natura, i encara avui els agrada.
La gent del poble es coneixia molt bé entre ella ja que hi havia molt poques famílies però eren molt nombroses, per aquest motiu tot el poble es va preocupar molt en saber la notícia: el François tenia una malaltia molt rara als genolls.
Durant molt de temps va voltar per molts hospitals, però cap metge li solucionava el problema, alguns deien que hauria d’anar a metges a l’estranger, d’altres directament no l’atenien i alguns només feien que bufar sense solucionar res.
La Marta estava molt trista ja que podia observar amb els seus propis ulls com el seu marit que sempre havia sigut un home molt actiu i esportista s’estava apagant a poc a poc i sense saber què podien fer per a curar-lo. François no podia ni caminar, sols anava del llit al sofà i viceversa.
La parella, que no podia continuar així, va decidir anar a l’estranger ja que estaven desesperats i no perdien res per intentar-ho. A la matinada la Marta va anar a la farmàcia més propera i va comprar una cadira de rodes per a poder realitzar el seu viatge d’una manera mes còmoda.
Van comprar els bitllets, van fer maletes i van començar el seu nou viatge a Holanda (van decidir Holanda ja que hi ha un gran nombre de metges d’un alt nivell i era l’origen del François).
El viatge va ser molt dur i molt cansat, a la Marta quasi no li quedaven forces per continuar, ja que les havia gastat totes impulsant la cadira de rodes per portar el seu marit. Van passar la nit en un petit hostal perquè havien d’estalviar ja que el viatge havia sigut molt car.
Tristament el viatge havia sigut un complet desastre, van voltar tot el matí i tota la tarda pels hospitals més propers a l’hostal, quan el
François els explicava el seu problema (que no sabien ni ben bé com explicar-ho) els metges feien que no amb el cap. A les 20h, quan anaven a visitar l’últim hospital els van atendre molt bé i els van dir que potser era un problema d’articulacions que amb una operació el François podria tornar a recuperar el seu hàbit de vida. El problema va ser quan el doctor Bas Coppens va dir el pressupost de l’operació.
El matrimoni va tornar a casa sense esperança alguna ja que el cost de l’operació estaria al voltant del jornal que la parella cobraria en tota la seua vida.
La Marta no es volia donar per vençuda així que va buscar una feina al poblet on estaven, van llogar una casa i es van quedar allí a viure. Cinc mesos més tard el François estava igual o pitjor. La Marta sempre havia sigut una persona forta i va arribar a la conclusió que si el François feia esport podria millorar, així que aquella mateixa tarda va sortir a comprar dos bicicletes.
Al François no li va agradar gens la idea al principi però finalment va dir-li a la seva dona que sí, que no perdia res per intentar-ho.
Avui, un any després d’aquest fets el François ha tornat a ser la persona que era i tot gràcies a una bicicleta. El seu problema era que tenia una espècie de tumor prop del genoll la qual cosa li tallava la circulació de la sang. La Marta durant un any sencer va fer que el seu marit sortís tots els matins i totes les tardes en bicicleta. El problema a poc a poc va anar desapareixent fins que ja no en quedava rastre.
Tot i que ara el problema ja no està continuen sortint totes les tardes igual en bicicleta ja que ha segut la que ha fet que la vida de François torni a ser com era abans, la bicicleta ha segut, és i serà el tercer membre d’aquesta parella. Mar Vidal


EL VICI DE LA BICI

La Berta des de ben petita sabia anar amb bicicleta. El seu pare quan ella tenia 6 anys, li va ensenyar a anar en bicicleta. Ara la Berta té 20 anys, i viu sola a un pis de Amsterdam. Ella està estudiant medicina a la universitat. Des dels 17 anys que està estudiant a Amsterdam. Berta sap parlar 4 idiomes; anglès, català, castellà i francès. La Berta és una noia molt llesta, i el que més li agrada és estudiar, a part d’estudiar també li agrada fer esport, i sobretot anar amb bicicleta, ja que li recorda el seu pare.
Un dia després de tota una jornada d’exàmens, va agafar la bicicleta i va anar al moll. La Berta es va passar tot el dia al moll. Quan va arribar es va gitar al terra i va començar a llegir un llibre. Hi havia tanta tranquil·litat, i tant de silenci... Que es sentia cantar als ocells, i també es sentia com baixava l’aigua. Quant ja es va fer fosc, la Berta es va aixecar i va agafar la bicicleta per tornar a casa.

Quan la Berta va arribar a casa, va agafar el seu diari i va escriure tot el que havia fet aquell dia. Lídia Ferré Tomàs


EL VICI DE LA BICI

Un dia vaig decidir anar al moll en la nova bici que em van regalar la setmana passada. Anant al moll pensava en el noi del mateix institut que el meu. El conec des de ben petitet sempre hem anat junts a classe, sempre m’ha agradat però sempre he pensat que és un amor impossible. Anant en bici em vaig aturar al moll, vaig decidir quedar-me. Pensava que un dia tan bonic, com un 23 d’abril hauria d’estar contenta. De cop vaig veure que s’apropava un noi amb una rosa, però vaig pensar que la rosa no era per a mi i no em vaig alegrar. El noi era en Pol, em vaig alegrar moltíssim, es va seure i em va donar la rosa. Em vaig quedar molt parada. Pol em va dir que des de ben petit sempre li havia agradat i que no m’ho havia dit per por que jo li digués que no. Li vaig dir que els meus sentiments eren iguals. Els dos ens vam quedar sorpresos, i des d' aquell 23 d’abril hem quedat tots els dies al moll, aquell lloc tan especial per a mi. Noelia Fernandes Peralt.
RECORDANT VELLS TEMPS
Estava gitada damunt l’herba d’un famós jardí botànic de Barcelona. Sobre meu hi havia flors de tot tipus: grans, menudes, mitjanes, roges, blanques, blaves, grogues, obertes, tancades, ...
Però cap es podia comparar amb la flor de lliri rosa i blanca.
Hem vaig aixecar, vaig espolsar-me els pantalons, vaig agafar la motxilla i vaig començar a buscar-la fins que vaig perdre la noció del temps.
Llavors vaig recordar perquè m’agradava tan el lliri: Era un dia plujós de primavera estàvem tots els amics a casa IngeVerhoeven, una vella amiga de Vucht, Holanda. Estàvem jugant a l’UNO i escoltantla radio quan vam sentir que hi havia un concurs en honor a la primavera i les seves flors. Vam decidir participar-hi, però per a fer-ho havíem de plantar una flor, un lliri. No vam guanyar el concurs, però ens ho vam passar molt bé i gràcies a això vam poder guanyar el 10é premi, un viatge a Holanda!
De sobte vaig tornar a la realitat, ja era fosc i al cel hi havia milers d’estrelles brillants gronxant-se amb la lluna. Mirant el cel vaig arribar a casa, estava apunt de sopar quan la vista se’m va desviar cap a la fotografia de l’institut amb tota la quinta. 
- Quant temps sense veure’ls! – vaig sospirar, quasi 12 anys des de l’institut.

El dia següent em vaig despertar amb el desig de veure’ls a tots, feia tant de temps que no parlava amb ells...
- Estarien casats? Tindrien fills? Divorciats? Solters? – centenars de preguntes sortien del meu cap i la majoria sense resposta.
El mateix desig em va perseguir durant una setmana, fins que vaig decidir trucar a la Carme.
- Diguem...
- Carmen?
- No, sóc la seva filla. Qui la demana? 
- Sóc la Mercè, una vella amiga seva. Podria posar-se...? 
- Si!, ara es posarà...
Va deixar el telèfon tan fort que quasi em quedo sorda. 
De fons es sentia una veu escridassant la nena, crec que era la Carmen i en efecte era ella...
- Hola, Mercè quan de temps!
- Hola! Com va?
- Bé, perdona la meva filla....
- No passa res dona!, et trucava per si t’interessava fer una sortida amb tots els de la quinta.
- Sí! Però quan seria?
- No ho sé, ets la primera en saber-ho.
- Vols que t’ajudi a organitzar-ho tot?
- M’ajudaries molt si ho fessis...
- Dons sí, ja els enviaré correus a tots i a veure que n’opinen. Quan hem contestin t’avisaré el més aviat possible. 
- D’acord, moltes gràcies!
- De res....
Al cap de tres dies em van afegir a un grup del whatsApp amb tots els de la quinta. Quina il·lusió! Parlàvem tots els dies fins que vam quedar en anar a Holanda ja que a la nostra colla d’amics ens havia agradat molt i volíem ensenyar a la resta com era Amsterdam. Ens va ajudar molt que IngeVerhoeven visqués a Amsteradm, ja que ens va buscar un hotel prop de casa seva i ens va fer de guia per tota la ciutat.
Va ser una setmana fantàstica, encara que com era d’esperar de les 75 persones que érem només van venir 37, uns no podien per motius desconeguts o personals, altres tenien casaments, comunions, bateigs i la resta simplement no es van dignar ni a posar una excusa, simplement no van contestar el correu de Carmen. 
Tot i així al ser més poca gent vam estar més units i també vam xalar pels que no havien vingut.
De record ens vam fer una fotografia de grup amb unes bicis grogues llogades davant una font. 
Ara m’estic mirant la fotografia de l’institut i la del viatge, hem canviat molt tots però ara ja ens havíem tornat a trobar i la veritat es que en persona no havíem canviat tant com pareixia. Cada dia parlem i entre tots hem decidit trobar-nos cada any si era possible o cada dos com a molt tard. Tinc moltes ganes de tornar a veure’ls. Mei Ramada Querol

EL VICI DE LA BICI
La història tracta d’una noia que es diu Kysa. La Kysa és una noia molt aventurera. Ha viatjat a vuit països diferents, com per exemple Noruega, Suïssa, Brasil i Holanda. Aquest últim és el país que li ha agradat més, diu que es un país molt tranquil, i que hi ha molts llocs per visitar. La Kysa no ha tingut una vida molt bona, ha tingut de treballar molt per poder tenir un treball digne, tenir la seva pròpia casa, el seu sou i poder ser feliç. La seva família no tenia molts diners, i la seva infància no va ser com la de molts nens d’avui en dia. Va tenir de començar a treballar molt d’hora, als 17 anys anava a ajudar al seu pare a collir préssecs, però sense deixar els estudis de banda. Quan va acabar el batxillerat va anar a una universitat d’Estocolm, especialitzada en el que ella volia estudiar. 
Els dos primers anys li van costar molt, tot i que treia molt bones notes, no s’adaptava a estar sense els seus amics, allí no coneixia a ningú. El segon any ja va ser un poc millor, ja coneixia a més gent, ja tenia algun amic per quedar i ajudar-se. Els seus pares estaven molt contents, sabien que a la Kysa li havia costat adaptar-se però les notes eren magnífiques, i ja veien que podria tenir un bon futur. Va acabar amb les mateixes notes amb les que va començar i amb els diners que va treure de tots els anys que va anar a ajudar al seu pare i alguna ajuda familiar va poder muntar el seu propi negoci, un negoci relacionat amb els esports, per a tot tipus d’esports, ja que a ella li encantava fer esport. Els primers mesos van ser difícils, com en tots els negocis, però poc a poc la gent hi comprava molt. La seva família estava molt contenta, ja que era filla única i li anava tant bé, estaven tots molts orgullosos de la Kysa. 
La Kysa aprofitava els dies que no treballava per fer una sortida, com per exemple a Holanda, on va ser l’últim viatge que va fer. Allí va visitar la capital, Amsterdam, va anar a veure la zona comercial, la Plaça Dam i el mercat d'Albert Cupymarkt entre d’altres. Amsterdam és una ciutat coneguda per les bicicletes, es pot anar per tots llocs amb la bicicleta, i la Kysa, només arribar en va alquilar una per dos dies. Anava a tots els llocs amb la bicicleta, no la deixava per res.Tot el que veia li agradava, es va enamorar d’aquella ciutat. El temps va passar molt ràpid i no volia anar-se’n, però els dies de vacances s’acabaven i la botiga es tenia d’obrir. Quan va tornar, va pensar amb el viatge que havia fet, va pensar amb la bicicleta que l’havia acompanyat durant tot el viatge, i va decidir comprar-ne una. Cada dia anava amb la bicicleta, anés on anés agafava la bicicleta. Si mai tornés a fer un viatge, tornaria a anar a Holanda per seguir coneixent aquell país meravellós que li havia agradat tant. Marc Fabregat

EL PEDALEIG DE LA BONA GENT
Avui m’he aixecat d’hora per anar a donar menjar als rodamóns del carrer principal d’Amsterdam, a tres carrers de casa meva. Els he portat uns grandíssims  i deliciosos entrepans de formatge i les millors pomes que havien a la verduleria del costat de casa, que era de confiança i els productes sempre estaven en bones condicions.
Quan m’han vist arribar amb la meva bicicleta blava, han vingut cap a mi amb un somriure d’orella a orella, com cada diumenge que hi vaig.
Els he repartit el menjar igualitàriament i m’he adonat que hi havia una nena asseguda al terra, al costat d’un portal, sola, plorant, amb tota la roba trencada. M’hi he acostat i ha baixat el cap intentant amargar-se. Li he donat un tros d’entrepà que em quedava. Mentre se’l menjava he mirat al seu voltant i no he vist cap persona que poguessin ser els seus pares, quan he tornat la mirada cap a ella, ja no li quedava menjar.
-Com et dius, bonica?
-Em dic Leila- li va dir amb una veu tremolosa.
-No tinguis por, no et faré mal, només vull ajudar-te. On són els teus pares?
-El meu pare va donar la seva vida per mi quan era petita i la meva mare es va morir fa tempsi des de llavors visc sola pels carrers perillosos d’Amsterdam.
-No tens família aquí a Amsterdam?
-No sé res d’ells, quan era petita vam vindre a viure aquí i no he tornat a saber res més d’ells.
-Vine amb mi.
La munto a la bicicleta i la porto a una botiga de roba propera. Li compro unes boniques sandàlies marrons, una faldilla rosa i una camiseta blava. Li pentino el llarg cabell i li faig una cua. La munto a la bicicleta i me l’emporto al parc del centre d’Amsterdam, on hi ha una gelateria i li compro un gelat.
M’abraça tan fort que em fa mal i m’adono que aquella nena no pot seguir vivint d’aquesta manera, necessita una família, una llar, així que decideixo adoptar-la. L’ajudo a muntar a la bicicleta i junts anem a casa meva, la seva nova llar. Erica Garcia

IMATGE 64
Pere va viatjar a Amsterdam (Holanda) perquè li ho havien recomanat.
Quan va arribar el que més li va sorprendre va ser que tothom, la majoria de gent anava amb bicicleta, hi havia aparcaments de bicicletes per tots els lloc i eren molt grans.
Al matí següent, que feia un sol brillant i el cel estava ras, Pere va decidir llogar un bici i anar a passejar.
El primer dia va anar a un parc on havia un llac gegant, tots els nens estaven jugant a futbol, amb un disc volador o tennis, mentre que els pares estaven asseguts a la gespa parlant. La gent normalment sol anar allí per a passar tot el dia. També feien moltes activitats per als nens, però la que més li va sorprendre més va ser la dels que feien bombolles gegants amb cordes, i tenien un gibrell amb aigua i sabó. Pere es va quedar a dinar i a la vesprada va tornar cap a casa a descansar. Mentre tornava cap a casa va veure un cartell on anunciaven unes carreres de formatges.
El segon dia va decidir anar a les curses de formatges, que consistien en carregar un carro amb els formatges portar-lo fins a la meta i descarregar els formatges. Va guanyar l’equip de color blau perquè tenien més resistència. Desprès també van fer curses individuals i per parelles. Mentre mirava les carreres per parelles van anunciar que al dia següent estaven invitats a anar al molí on fan els formatges i provar-los.
El tercer dia va decidir anar a la visita guiada pel molí, com li va agrada tan es va quedar allí a dinar al mateix molí. A la tarda com estava cansat va anar a passejar pels carrers d’Amsterdam, va trobar una llibreria i es va comprar un llibre. Es va assentar a un banquet davant d’un canal, es va treure el llibre i va estar una bona estona llegint, quant va enfosquir va anar-se’n cap a casa.
Al quart i últim dia va anar a tornar la bicicleta que havia llogat, va anar a recollir la casa i fer-se la maleta. Es va assentar en el mateix banquet de l’altre dia i es va posar a mirar la gent que passava pel carrer i algunes barquetes que passaven pel canal.
A la tarda va agafar el vol per a tornar cap a casa. Pau Morera

LES FAMÍLIES I EL MENJAR
Hi havia una vegada una família que vivia a Amsterdam i que sempre anaven en bicicleta, la utilitzaven per anar a casa, al treball, de vegades per anar a fer una ruta per Amsterdam i per poder fer esport, quant sortíem a fer aquesta volta sempre la feien per diferent lloc, una vegada van anar vorejant un riu, quan anaven per allí van veure unes bicicletes recolzades sobre una tanca, es van para per a observar-les, també es van adonar que a les bicicletes hi havien unes bosses d’equipatges. Es van quedar una estona al banquet que hi havia allí al costat per a descansar, es van fixar que aquelles bicicletes encara estaven allà, van mirar al seu voltant per a veure si aquelles bicicletes eren d’algú, van comprovar que ningú les va agafar i que ningú les controlava.
Es van acostar a les bosses d’equipatges que portaven les bicicletes per a veure què hi havia dins, hi havia molt de menjar i roba i més coses per a poder sobreviure durant un llarg temps. I una tenda d’acampar plegable. Van agafar tot el que hi havia a les bosses d’equipatge i s’ho van emportar tot, al cap d’una estona van sortir els amos de la bicicleta van sortir d’una botiga que van anar a comprar records d’Amsterdam, quan van sortir i van agafar les bicicletes no es van adonar que faltaven algunes coses sobre les bosses d’equipatges, es van adonar al cap d’una estona que van notar que la bici no pesava tant com abans, l’altra família se’n va anar cap a casa per a que ningú s’hdonès que havien robat menjar d’aquelles bicicletes , finalment quan van arribar a casa van pensar que ja no calia anar a comprar perquè havien agafat aquell menjar.
Els altres no van poder saber qui havia segut perquè l’altra família ja estava a casa, no hi va haver més remei que anar-se’n cap a casa ja perquè no podien anar d’acampada perquè no tenien menjar ni res per a poder passar uns dies fora de casa. Jordi Rodríguez


Un dia pel matí un rodamon va arribar a Amsterdam, la ciutat de les bicis, ell era un rodamón que tenia com a vehicle una bici i li agradava molt veure bicis. A aquella ciutat ell veia bicis de tot tipus, bicis de muntanya, bicis antigues, bicis amb motor, etc... Llavors ell va pensar, que si aconseguís una bici amb tots els complements de cada bici de la ciutat tindria una bici preparada per tot.
Va anar a un mecànic molt famós de la ciutat que feia pagar molts diners per cada treball que li demanaven. Li va preguntar si li podia fer una bici així però ell li va contestar que li costaria un bon grapat de diners, que clarament ell no tenia.
El rodamon va pensar que si cada persona d’aquesta ciutat li dones un 1 euro tindria para aquesta bici i molt més però com sabia que no podria demanar diners a tots va començar a demanar a cada persona que veia pel carrer. Afortunadament a cada persona que li va demanar va donar-li 1 euro i al final del dia va aconseguir molts de diners.
Al ser demà va anar ràpidament al mecànic a preguntar-li si amb això en tenia prou, però li va contestar que encara necessitava més diners per fer-li, el rodamón trist mentre anava a sortir del mecànic va sentir una veu que el cridava, era el mecànic que li deia que li faria igualment. El mecànic abans havia pensat que el rodamon era una persona responsable, amable i amb bon cor, per això va pensar que li faria la bici. El rodamón li va donar els diners que tenia i el mecànic es va posar a treballar.
La bicicleta va tardar 7 dies però els resultats van ser extraordinaris. Tenia un manillar àgil, un quadre resistent, dues bosses al darrera, una llum, etc... Aquella bici ho tenia tot per fer un bon viatge sense cap tipus d’inconvenient. El rodamón li va donar les gràcies i va continuar el seu viatge.
Al cap de 10 anys el rodamon va tornar a Amsterdam, ell estava exactament igual que feia 10 anys però tenia un petit canvi. El primer que va pensar va ser en voltar per la ciutat, després d’unes hores va recordar al mecànic que li havia fet la bici i va pensar en visitar-lo. En arribar al taller el mecànic i el rodamon es van posar contents de tornar-se a veure però el rodamón li va dir que ell havia fet un canvi, el rodamon havia guanyat molts diners treballant a cada lloc que anava i ara en tenia molt d’ells, i com que no li havia pogut pagar tots els diners de la bici al seu moment li va donar els que li quedaven més un bon grapat per el favor que li havia fet. Els 2 es van acomiadar per última vegada però el rodamón ara que tenia diners no volia continuar amb aquella vida i va pensar que la ciutat d’Amsterdam era perfecta per a ell, era bonica, turística, amb bon ambient però el més important, es podia anar amb bici per on volguessis i on volguessis. Va tardar pocs dies en comprar una casa al centre i ser feliç com ho va ser el dia que va aconseguir la seva bici. Marc Ferreres

EL VIATGE D'AMSTERDAM
21 d’octubre del 2005
Avui es l’aniversari de la meva mare, entre tota la família, ens han regalat un viatge a Amsterdam. La mare estava molt feliç, era el primer viatge que fèiem des de que va nàixer el meu germà.
27 de Novembre del 2005
Avui es el dia, anem a Amsterdam. Estic molt intrigada, es la primera vegada que pujo a un avió, els meus amics m’han dit que es molt divertit.
Ja estem, a sigut una aventura m’ha agradat moltíssim. Estem arribant a l’hotel, estem molt cansats. Ens anem a dormi.
28 de Novembre del 2005
Estem a l’habitació, no he pogut dormir molt perquè el meu germà m’ha molestat moltíssim. Ara esmorzarem a l’hotel i després anirem a veure Amsterdam.
Uau, Amsterdam és una passada! Tots els carrers són plens de bicicletes, la gent és molt amable, hem visitat la catedral, la Casa d'Anne Frank, el Museu de Van Gogh,… Demà seguirem amb la ruta fantàstica.
29 de novembre del 2005
Avui he dormit molt bé, tenim pensat anar pels canals d’Amsterdam, en dinar alguna plaça...
M’ha passat una cosa espectacular a mi i al meu germà, quan estàvem al restaurant, jo i el Sergi ens hem demanat un gelat de vainilla, i els hem dit als pares si podíem sortir a jugar a futbol, era un poc perillós a tota la plaça hi havien bicicletes i les havíem d’esquivar! Un home ens ha dit que si ens podia fer una foto que era per una exposició de bicicletes i nosaltres hem acceptat, era molt bonica la foto sortien darrere bicicletes mentre que nosaltres jugàvem, també ens a demanat el noms i tot, jo i el meu germà ens sentíem diferents, pensàvem que anàvem a sortir a una revista.. estem bojos, no els hem dit res al pares perquè ja és hora de dormir.
30 de novembre del 2005


És el dia de tornar cap a casa, és una llàstima ho havia passat molt bé, ha estat una de les millors experiències de la meva vida.
30 d’abril del 2015
Avui m’he quedat impressionada, ha vingut un home a fer la xerrada, era l’home de Amsterdam, el de les fotos, ha sigut molt fort perquè no sabia qui era, i quan li he dit el meu nom, m’ha dit que em girés i mirés la fotografia tres, a veure si recordava alguna cosa, m’ha estranyat que se’n recordés del meu nom, havia passat tant de temps.. m’he quedat extraordinària, m’ha agradat molt tornar-lo a veure, una nova experiència per a la vida. Núria Castell

 

SENSE PRESSA
En Izan mai havia segut de família rica. Eren una família nombrosa. Pare, mare, 3 nois i una única noia; en Izan, en Lluís i en Carles i la noia, Maria.
En Izan estimava més la seva germana que tots els germans junts. Però quan ell en tenia 16 i ella 14, la Maria, va desaparèixer. Va rebre notÍcies sobre la seva germana al cap de 2 anys de gran patiment, estava a Holanda, a Amsterdam concretament, la feien demanar diners pels carrers a canvi d'un allotjament digne. Ella ho acceptava, ja que si s’intentava escapar, la mataven.
En Izan va partir a buscar-la només en adonar-se’n de la seva noticia. Va agafar el seu únic transport: la bicicleta.

No es va endur ni un mapa, per saber on estava, ni tan sols es va preocupar per si arribava, ell ja ho tenia clar. Només desitjava poder veure’s amb la seva germana.
Al cap de 2 anys, sense diners, sense menjar i sense res on dormir, es va trobar al nord de França, on anava preguntant per on era el camí. De tant en tant, anava demanant el telèfon a gent desconeguda per a trucar als seus familiars i dir-los que no es preocupessin per ell, que estava bé, i que només volia portar la seva germana a casa de nou.
Izan sols vivia de l’esperança de veure la seva germana tan estimada. Estava segur de trobar-la, però després de 3 anys buscant i buscant per tota Europa, per fi va arribar a Amsterdam, va tardar 28 dies per mirar a cada racó d’Amsterdam, per torbar-la. Però no hi havia rastre.
Preguntava a la gent, la descrivia físicament com era, però clar, no sabia com estava a l’actualitat. “S’haurà tallat els cabells? Sels haurà tintat?” No tenia ni idea, però ell seguia buscant-la. No es pensava rendir.
Va continuar-la buscant durant un any més, pels voltants d’Amsterdam, tots els dies de l’any, sense diners, sense poder dutxar-se i sense poder menjar. Des d’allà no podia trucar a casa, estava incomunicat i preocupat al mateix temps, perquè no sabia com estaven els seus pares i els seus germans.
Però ell no tenia pressa, alguns dies intentava aconseguir diners demanant, altres dies robava carteres de la gent que no estava atenta, i aconseguia diners de moltes maneres més.
Al final es va rendir, va dir que no podia seguir buscant l’impossible, no sabia ni si seguia viva, ni com estava, ni on.
Van passar els anys, en Izan es va fer addicte a l’alcohol, va acabar pels carrers, com un vagabund. Tenia 35 anys, estava perdut, borratxo, i sense la seva bici. Estava tan malament, que va robar una bicicleta. I amb ella anava voltant.
Un dia, anava en bici per on circulava sempre, i una noia rossa amb un mocador al cap, es va fixar en ella, també era una noia del carrer, sense casa i ningú amb ella, però no va dir res.
El dia següent la va torna a veure, es va estranyar, però va decidir apropar-s’hi. Li va preguntar el seu nom, i ¡quina casualitat! Es dia igual que la seva germana, Maria. Ell pensava que era normal, en ser espanyola, hi ha moltes Maries a Espanya.
Es van anant coneixent, cada dia, una mica més. Primer no hi havia molta comunicació, però després, ella li va explicar la seva història, de què feia allà, i perquè no ha pogut tornar, ell es va adonar que era la seva germana, però tenia temor, no volia dir-li que ell era el seu germà, que ell l’estava buscant desesperat de feia tant de temps, sentia una alegria enorme, però tenia por que ella s’espantés o que es pensés que ell la volia segrestar.
Un dia, tranquils, ella se li va acostar, i li va dir, que tornarien junts cap a Espanya, i ell se n’anirià amb la seva família i ella amb la seva.
Ell no podia aguantar més, li va dir tota la veritat, i la Maria, amb llàgrimes als ulls, li va contestar que no s’ho podria creure, estava enfadada perquè no li va dir que era ell d’un principi, però se li va passar en un moment. No podia creure-s'ho, era irreal. Però cert.
Tots junts van anar cap a Espanya, a la casa on vivien sempre, a Barcelona. Però els seus pares es van canviar de casa, els seus fills ja devien ser homes, potser tenien fills o núvia, o estaven estudiant fora, no ho sabien.
Van anar a l’ajuntament de Barcelona a preguntar sobre la seva família, ells van contestar que els seus pares s’allotjaven a dos carrers de l’ajuntament.
En Izan i la Maria van anar tots junts cap a casa els seus pares, al entrar a casa, estaven bruts, i amb molt mala imatge. Li van explicar tota la historia als seus pares i ells, els van creure, van estar amb ells, i van explicar-los la vida, els pares contents a no poder més, els van abraçar i van estar amb ells.
Dies després es van reunir amb els seus germans i van tornar a la família feliç que eren abans. Andrea Teleki

I si algú s'interessa per portar l'exposició al seu centre o a qualsevol associació... jbsensgel@gmail.com