dijous, 30 de juliol de 2015

CARRERS (16) ZOÒNIMS MARINS (A-D) amb Àngela Buj Alfara


José María el del Pouet rallant el sol. Aquell matí d'estiu, potser del 82, vam pescar tots dos; José María va agarrar una molada de mabres; la meua Minolta, una bella imatge. I ara se'ns ha ocorregut, amb l'Àngela Buj Alfara, dialectòloga i col·laboradora d'Imatgies, pescar el sentit d'un seguit de noms de peixos i altres animalets marins que bategen carrers de vora mar. I, com que n'hi ha tants, fem una primera entrada A-D: agulla, aladroc, aranya, bacoreta, ballesta, besuc, bròtola, castanyola, congre, corball, déntol, dofí i donzella.
Potser sabeu d'altres carrers, a pobles vostres o veïns, amb ictiònims o qualque animalet marí. Esperem els vostres comentaris i les vostres fotografies.
Foto de Millan Martínez
La riquesa nominal dels nostres peixos és bestial (en aquest cas s'adiu l'adjectiu). Els pescadors comenten orgullosos que l'animal que trobes a la terra el tens també a la mar. I és veritat que gallina, burret, vaca, aranya, serp, tord, cavall, tigre, cabra, gat i tants d'altres podem trobar-los a la xàrcia. Hem de considerar, també, les diverses variants dialectals que manifesta la llengua per a cadascuna de les espècies (anxova, seitó, aladroc...), riquesa que es mostra sovint en la retolació del peix als mercats del domini lingüístic.

Com ja vam veure amb els fitònims,
moltes urbanitzacions, en compte de batejar els seus carrers amb la toponímia que trepitgen i soterren, opten per camps semàntics diversos. Val a dir que hi ha exemples en què aquesta solució l'han presa després d'esgotar la toponímia antiga, existent abans que canviara el paisatge. Posats a omplir els carrers amb noms, és d'agrair que repassen el lèxic més lligat a l'espai i que, sovint, és desconegut pels nouvinguts o els més jóvens; acompleixen així una funció didàctica. A Dénia, els zoònims marins omplin una sèrie de carrers de vora mar; no gaire lluny, hi ha els tipus d'embarcacions i, més al nord, les aus. En veurem alguns exemples que ens ha tramés  Josep Andrés.





A Vinaròs, la partida 'los Boverals' s'havia urbanitzat (d'aquelles maneres) amb l'aparició d'un seguit de carrers anònims. Per tal de diferenciar-los (funció bàsica del nom propi) afegien lletres, tal i com encara apareix a Google: carrer Boverals L, carrer Boverals T,... (recordem la solució numèrica del poble de Camarles que veiem a http://imatgies.blogspot.com.es/2014/03/toponimia-numerica-jmalbaiges.html).  Hi havia també el camí d'Alcanar i un carrer del Besuc. A hores d'ara, més de trenta peixos naden per la partida i, com a solució encertada, afegeixen en lletra petita el nom de la partida, los Boverals, tal i com veurem en les plaques següents.   

foto de TomiUSM en domini públic
Agulla Belone belone
Carrer de l'Agulla,  Vinaròs


Comencem a posar fil a l’agulla presentant aquest fus marí que trobarem arreu de les nostres costes. Segons explica el DCVB, a la mar de Vinaròs, se’l coneix també amb unes mides més discretes. Contràriament, destaca el color de les seues espines que és d’un verd-blau turquesa, cromatisme sobre el qual s’ha bastit una pacífica i piscífica llegenda. Potser evocant el mite del duet entre Jonàs i la balena, s’ha volgut explicar aquesta coloració tan especial pel fet que aquests peixos es menjaren tots els soldats alemanys caiguts a la mar durant la 2a Guerra Mundial, i vet ací que del verd del seu uniforme se n’impregnà l’esquelet d’aquest curiós color.


Aladroc Engraulis encrasicolus
Carrer de l'Aladroc,  Vinaròs
Per a molts de nosaltres ens és ben familiar aquest aladroc anomenat en altres parts de la llengua amb els sinònims anxova, seitó o la perífrasi cent en boca. Si ens volem documentar mínimament sobre aquest, aviat ens adonarem que l’expressió cent en boca ens és molt eloqüent donada la versatilitat que observem en les nombroses referències lingüístiques que tracten d’explicar-ne l’ètim, així com en les citacions o bé en els seus usos tant gastronòmics com bibliòfils.
Seitó, al mercat del Ninot, Barcelona

El DCVB, per exemple, en reporta dades lingüístiques i descriptives i també entre les poblacions en què s’han recollit dades fonètiques hi és Vinaròs. I també pròximes a Vinaròs són les variants montsianenques de valadroc i valadrop, amb la pròtesi consonàntica i eixe ball d'oclusives.  De l’ús del mot en la fraseologia, “Hala, no siguis aladroc!”, notat a Ciutadella, s’hi pot intuir aquest sentit pejoratiu atributiu no tant en el sema en si com en el so de la vocal tònica, paral·lelisme comparable a altres mots també trisíl·labs en què el sentit de maldestre, ximple o poc fi hi és present, com, p. ex. tararot. Fins i tot el sufix –ot pot orientar-nos en aquest sentit. I sense perdre, encara, la fonètica l’oclusió que caracteritza les dos consonants ens fa els sufixos –oc i –ot ben pròxims.
Fotografia de Millan Martínez
La seua popularitat en les nostres costes i en els nostres plats, això és, en la nostra quotidianitat li ha valgut algunes inspiracions creatives de caire metafòric referides al cos humà:  Aladroc, aladroc, i més aladroc. Tots es cossos grossos alegren el cos.  (Sexe i cultura: el cançoner G. JANER MANILA).
I el polifacètic aladroc, en ser ben xicotet, tant ens el podem trobar d’esquer per a altre peixet com en una bonica col·lecció de llibres infantils, per als més menuts, petits i xicotius:  


Observem les variants que ens mostra el Montsià, on no apareix 'boqueró'. La variant 'boqueró' és un castellanisme que a la Plana ha anat substituint aladroc; sobretot, quan ja estan elaborats: 'boquerons en vinagre' o 'boquerons fregits'. Com ens passa amb la tonyina i els musclos i tants altres exemples, la retolació, tant en conserves com sobre els mateixos peixos als mercats, és un factor de castellanització molt important. Cal reivindicar la retolació dels productes en la nostra llengua per tal que no oblidem el nom dels nostres peixos.

Aranya Trachinus draco

Carrer de l'Aranya,  Vinaròs

foto de firstaidkids.es

També arriba fins al fons marí el fil d’Ariadna. No sabem, però, si va posar el seu fil a la nostra agulla, però el que sí que podem assegurar és que els qualificatius a l’aranya marítima són diversos agrupats per la coloració ―blanca, negra, monja― o per la mida cefàlica ―capçuda―, entre d’altres.
L’aranya marítima, com de vegades l’homònima terrestre, no és presentada com a gaire simpàtica a causa de la seua picada. En aquest cas no podem aplicar el refrany «morta la cuca, mort el verí», perquè fins i tot havent mort el seu verí és actiu. Si li tallem les punxes, el neutralitzarem i si ja ens ha picat doncs ens afanarem a aplicar-nos caloreta, ja que el seu verí és termolàbil.

Fa un grapat d'anys que, a la costa almassorina, la caseta de la Creu Roja era una tenda de campanya, situada davant el bar del Maso. Més d'una vegada atenia les punxades que algun banyista havia rebut en xafar l'arena del fons, on passejaven les aranyes. L'amoníac alleugeria el dolor d'aquell peu, unflat com un bót pel peixet amb nom d'insecte.


Bacoreta Euthynnus alletteratus
Carrer de la Bacoreta,  Vinaròs

Fotografia de cuinaimar wordpress
El diminutiu lexicalitzat ens porta a l’ictiònim conegut a les costes de la desembocadura de l’Ebre, a les Goles de l’Ebre carrer homònim de la Cava, nucli de Deltebre i també a la costa valenciana. Aquest arabisme nada més enllà de la nostra llengua, segueix per la mar murciana i és un exemple de catalanisme dins del castellà.
A la costa almassorina ha estat un peix capturat al curri, amb una sardina d'esquer [aská] o un ham amb un plomallet que llisca a la velocitat que permet la barqueta.


Ballesta Balistes capriscus 
Carrer de la Ballesta,  Vinaròs

www.vi-franc.com
Va llesta la ballesta no només es diu surer sinó que parla del porquer. Com sabeu, aquest peix és conegut amb altres sinònims com porcell o surer. És un peix onomatopeic que es guanya l’apel·latiu ja que pot emetre sons pareguts als dels garrins. La denominació metonímica li ve pel desplegament d’una espina dorsal que li serveix d’element intimidatori per als depredadors, aleshores l’aspecte del peix és semblant al de l’arma. Se’n coneixen també varietats artístiques com les anomenades picasso o pallasso.

Besuc  Pagellus acarne 
Carrer del Besuc,  Vinaròs

Qui no veu el besuc i pensa en el bes de n’Uc? Les aletes ben rosades, rosa vera i Formentera. Cançons que ens omplin el cor, ja cantava ací el baladre (http://imatgies.blogspot.com.es/2013/06/flors-de-baladre-uc-eivissa.html). Calet, patxano i ravella hi ha qui també li diu parant alhora l’orella.


Mireu, a un Consum de Barcelona, aquesta cooperativa valenciana ajuda amb la retolació a la normalització de la nostra llengua. A casa nostra, però...


Bròtola  Phycis blennoides

Carrer de la Bròtola,  Vinaròs
El rètol de la partida 'los Boverals', a Vinaròs, encara guarda l'antiga denominació. 



Se’ns desfà la bròtola a la boca de tan blaneta i molla com és la seua carn, per això té l’anomenada també de mòllera, segons els llocs. Aquest qualificatiu és un derivat de ‘moll’ equivalent a ‘fluix’. Retrobem també aquest adjectiu en la denominació "sabó moll", que és una pasta lliscosa. A la zona del tortosí i al balear ens apareix aquest "moll" com un de tants parel·lelismes entre aquests dos parlars.
També amb ‘m’ se la pot anomenar mamona, molla o amb diverses variants de bròtola: de roca, roquera o fura.



Veiem com hi ha una certa confusió, pel semblant, entre la mòllera i la bròtola; de fet, la bròtola rep també el nom de mòllera de fang. Fixem-nos primer en el cartell de la dreta, mallorquí (del mercat de l'Olivar, a Ciutat) que mostra els dos noms MOLLARA (amb neutralització de la vocal posttònica) o BRÒTOLA. Al mercat del Ninot de Barcelona, a on corresponen les altres dues fotografies, separaven mòlleres de les bròtoles i ens feien adonar-nos que la bròtola (dalt) disposa d'uns filaments que no té la mòllera.


Castanyola Brama brama
Carrer de la Castanyola,  Vinaròs

Encara veiem el carrer de la Castanyola amb la denominació alfabètica dels carrers que trobàvem a Googlemaps.
Aquest mot polisèmic recull un bon nombre d’accepcions conegudes com: instrument musical, plantes, ximple, mel, atuell, nàutica, cop, etc. Aproximant-nos als zoònims, anomena el cant de la perdiu a Tortosa i denomina també un insecte, un pardal i un peix. Aquest peix blau, negre i pla es pot menjar en plat ple de pebre bla. Altres noms són palometa, saputa i besuc negre.
El seu nom científic, Brama brama, ens recorda coses de la tonyina, perquè, a la Plana, per expressar que està molt molt lluny diuen allà a les aigües blaves  o, també, on brama la tollina! 
www.ictioterm.es
Encara hi ha una altra castanyola,  una espècie de llangosta curta i sense antenes que en ser capturada colpeja la coa, com una mena de castanyola; d'aquí que en alguns llocs siga coneguda com esclop (Scyllarides latus).  La trobarem amb el nom de 'cigala del mediterrani', res a veure amb l'escamarlà, que manté el nom fresc als ports de Peníscola en amunt i esdevé 'cigala' en comprar-la al mercat, o congelada.
foto de cascbgi.cat
Els mariners de la Plana, segons que ens ha contat un amic, coneixen un altre peix de nom igual. El nom científic, una vegada més, ens aclareix el dubte; es tracta del Chromis chromis. A Ictonímia. Els noms dels peixos del mar Català (Lloris, D., Meseguer, S i Porta. L, 2003 ), llibre imprescindible per al coneixement dels nostres peixos, empren el diminutiu castanyoleta. 


Congre Conger conger

Carrer del Congre,  Vinaròs
fotografia blocs.xtec.cat
El congre és conegut així mateix o amb diferents indicacions descriptives, depenent de l’espècie: congre blanc, congre de fang, congre negre, congre d’alguer, congre de forat, congre roig, congre serpeter, congre dolç o congre de sucre... Aquest últim ens recorda la coca que a Benassal anomenen ‘congre’ i que Carles Salvador recull en el seu Vocabulari del Maestrat, amb accentuació oberta. També és compartit el mot a Tortosa, sentit tothora amb el timbre de ‘o’ tancat.
Els pescadors almassorins, de vegades amb ancoreta,  solien capturar-lo en temps de fred i a la nit, segurament pel seus costums de dinar poc i sopar prou. 

Corball Sciaena umbra

Carrer del Corball, Dénia
fotografia de rallicorball.blogspot.com


"El millor peix del litoral i del Mediterrani és, segons el meu modest entendre, el corball, peix força desconegut, i que no abunda gaire, però que és molt estimat per les persones que el coneixen (...) El corball és tan bo, que ha perdut el gust de peix".
Josep Pla "El que hem menjat" Obra Completa. Vol. 22 Ed. Destino. Barcelona, 1972. pàg. 268
Abans del 74, quan encara no hi havia cap escollera a Almassora, la mar colpejava les roques del Muro i, amb la seua ressaca, deixava una clotada que coneixíem com la falcà. Com encara restava alguna roqueta o tram de l'antic mur era un indret excel·lent per pescar sense llançar massa lluny, i el corball (també en diuen corball de roca) n'era la peça més preuada. Perquè és veritat allò que ens diu l'escriptor empordanés de la qualitat i sabor d'aquest peix de llom corbat. La picada era seca i més forta que la de la mabra, l'altre peix que alguna vegada es deixava enganyar. N'hi ha un altre de semblant, la corba (Argyrosomus regius), però no és costanera... el tresmall en pescava alguna.

Déntol Dentex dentex
Carrer del Déntol,  Vinaròs

www.pescadoenmallorca.com
Amb bones dents ens arriba el déntol. Gairebé podríem dir que ens ensenya les dents, ja que té fama de ser un peix amb ganes de gresca, que no se n’està de fer-se valdre. I us fem denteta, ans que traga foc pels queixals o ens clave i s’esmole les dents o prenga el cel amb les dents i ens faça petar de dents.



Dofí Delphinus delphis
Sí, ja ho sabem que és un mamífer; recordeu, però, que parlàvem de zoònims marins, no d'ictiònims, per poder incloure tota la fauna marina que ens regalen els carrers d'algunes urbanitzacions, com aquesta de la partida 'los Boverals'.
Carrer del Dofí,  Vinaròs


El fi dofí mostra sa lleugeresa en la frase feta «Nadar com un dofí». I també la qualitat escàpola aleteja quan algú se’n va com un dofí. Aquest ens pot arribar amb les variants fonètiques daufí, delfí, dolfí, galfí, gaufí. Aquesta darrera capbussada en la frase «Més perdut que un gaufí a la mar» o amb la variant «Més perdut que un garrofí a la mar».

A més d'aquestes variants del Montsià, creiem recordar 'galfí', oït a la Plana... i el cognom Daufí.

Donzella Coris julis
                           Carrer de la Donzella,  Vinaròs

La bella donzella, juliola joliua, guiula o senyoreta boniqueta. No us estareu de lloar els seus vius colors. Més discrets, a la femella; més intensos, al mascle bell.   


La donzella, com la vaca i el serrà, el pagre i el pagell, són peixos que es pescaven des de les barquetes, lluny de l'abast de les canyes llançadores de la costa. Tot i el seu tamany menut, el cromatisme de la donzella alegrava sempre el poalet de peix.


Continuarem aquesta sèrie de carrers sobre zoònims marins. Si voleu afegir-ne cap comentari o exemples d'altres peixos amb carrer, envieu la fotografia del rètol a jbsensegel@gmail.com

Oh pou, digueu-me on sou!

El poble i el barranc porten nom de marisc, de vaixell que recorda Ben-hur, de parament de tomaqueres, de tros de llibre, d'una terra especial... 
I per encertar-ho, tant no cal!
Si sabeu on és envieu-ne la resposta a jbsensegel@gmail.com 

2 comentaris:

  1. Gràcies! Les que som de terra endins no tenim vocabulari marí.

    ResponElimina
  2. Les de terra endins i "painamunt" estem com al primer curs de xinès mandarí. Gràcies Jesus!

    ResponElimina