dimarts, 15 de setembre de 2015

UN CERCLE D'ESTIMA. Homenatge a Rosa


Un cercle d'estima a qui tant ha sabut estimar 
(foto de Josep Miquel Ribés)

Dissabte passat Rosa ens va amanir, encara, una excursió des d'un reivindicat mas d'Avall.

I el cel va dir que també, que també ell volia acomiadar Rosa...
(foto de Josep Miquel)

i omplir el cocó que bateja el seu maset i el tossaló veí, farcit de tresors. 

Mentre caminàvem, ens sabíem acomboiats per una companya que tenia cura de tots .

Vam sentir Ítaca quan vorejàvem el maset...

i paraules amoroses per a, com va dir Laia, la mare, filla, germana, sogra, iaia, companya, veïna, amiga... També, els mots estimats de Vicent Pitarch per a una dona compromesa amb Costur i l'Alcalatén, amb el País Valencià i el món... Compromesa amb el món, que comença, bé que ho sabia Rosa, al Mas d'Avall.


D'aquella excursió que vam fer entre Culla i Sant Joan. No en recorde l'any... La pluja va omplir l'aljub i ens va acompanyar des dels ginebres del Mas de Campos fins a Vistabella... Vicent Pitarch també hi anava i ens recorda la teua excursió vital
  Rosa Garcia, la companya irreemplaçable
Perfil biogràfic
A pesar d’haver transcorregut prop de dos mesos des de l’esdeveniment fatídic, ens adonem que encara no hem estat capaços d’espolsar-nos l’estupor amb què, el proppassat 23 de juliol, un comunicat ens fulminava, tot deixant-nos gelats, a causa no sols de la fatalitat de la notícia sinó també de la seua condició d’imprevisible: a la nostra dolça Rosa l’acabava de vèncer una mort sobtada, especialment absurda, que ens desconcertava.
Filla de la terra, a la qual sempre es mantindria amorosament arrelada, Rosa Garcia i Ruiz havia nascut ací mateix, a Costuret, al Mas d’Avall, al cor de l’Alcalatén, el 27 de febrer de 1956, ara fa, doncs, cinquanta-nou anys. Naturalment, l’escola del poble va constituir el seu petit món de l’educació primària, durant la qual donya Conxita, la mestra, va descobrir-la com a xiqueta oberta i intel·ligent, a qui convenia empènyer vers els estudis de batxillerat, els quals –gràcies a una conjunció afortunada de circumstàncies– va poder cursar a Vila-real, a partir del curs 1966-67, el de la inauguració de l’Institut Francesc Tàrrega. A Castelló va fer ATS (1974-1977), la carrera que acabaria obrint-li la vocació per la sanitat i, de fet, així que es va veure infermera va llançar-se a estudiar medicina (1977), per bé que al cap d’un any acabaria decidint  d’abandonar la Facultat. Les urgències li exigien treballar i tot seguit va iniciar el periple de l’exercici professional d’ATS (el qual, per cert, havia començat a les Useres); un trajecte que va continuar per Còrdova, Tortosa, l’Hospital Gran Via de Castelló i, finalment, l’Hospital de la Plana, a Vila-real.
Dona inquieta i generosa
Els qui vam tenir la fortuna de compartir amb Rosa la seua generositat desfermada, en retindrem inesborrable la imatge de dona riallera, de conviccions fermes i compromisos insubornables, amb una personalitat enlluernadora, rica i tan calidoscòpica que sovint podria encomanar la sensació de persona dispersa i fins i tot contradictòria. Però no; de tarannà optimista, aquesta dona forta feia front, sense defalliments, a les situacions adverses que sovint es van interposar en la seua trajectòria vital. Certament, la seua ha estat una vida gratificant i exemplar, creativa i generosa, però no exempta d’adversitats. El seu paper de mare i de germana major (que Rosa va assumir mitjançant una dedicació sense defalliment) va suposar-li haver d’acarar situacions d’una vida dura, que ella consumia plenament lliurada als seus, sempre pendent, incansable i sol·lícita, no sols de sa casa sinó també de la família que quedava al Mas d’Avall. Sens dubte, la seua desaparició deixa un buit profund de desempar en els reductes familiars als quals ella s’havia dedicat en cos i ànima, amb tot l’ímpetu d’esposa i mare, de filla i germana, d’àvia... Definitivament, el buit que hi deixa mai no podrà ser reemplaçat, per res ni per ningú. Per la nostra banda, bé que sentim que desapareix del nostre costat precisament quan més la necessitàvem. I tant que trobarem a faltar el teu somriure, Rosa, la teua veu i el teu coratge.
No hi haurà capacitat de militància per omplir el buit que deixes a Acció Cultural del País Valencià, als Col·lectius en defensa de la llengua, a l’AMPA del col·legi Censal i a la Cooperativa de consum ecològic CENNUC; segurament, no tindràs substitut ni substituta a l’assemblea del Casal Popular ni a les associacions la Fontanella de Costur, Salvem la Bassa Roja i l’associació de Veïns del Mas d’Avall, a l’agrupació de Damnificats per l’incendi de l’Alcalatén i a la plataforma No a la Contaminació. A més a més, la militància de Rosa també va deixar una petjada inesborrable a les CCOO-PV, la Xarxa feminista, Dones en lluita i Dones de Negre. Com veieu, un activisme sens dubte compulsiu. 
Al CEC (n’era sòcia d’ençà de 1989) ho va ser gairebé tot; per descomptat, una companya lleial, entusiasta i infatigable, d’una generositat fora mida en la seua dedicació a la noble causa de l’excursionisme, sobretot en les situacions exigents. En efecte, hi va ser secretària de la junta (2010-2014) i va formar part de la redacció de L’estel (1992-2000). Amb Isabel Queral coorganitzava els cicles de tardor «Toca terra». Molts de nosaltres mantenim vius els esforços formidables amb què va lliurar-se a l’organització del XXIIè Aplec Excursionista dels Països Catalans, de memòria reconfortant, que vam tenir, l’any 1998, a Vilafranca (Ports).
És ara que ens adonem, amb més claredat que mai, de la capacitat que tenia Rosa de lliurar-se als altres, una capacitat, per cert, inesgotable fins a uns límits que es fan difícils de comprendre. Activista decidida i inexhaurible, amb el somriure com a eina, la retrobàvem compromesa amb nombrosos moviments socials que resisteixen engrescats en les lluites per la igualtat i la solidaritat humanes, segurament amb preferència per les causes més desvalgudes. Ciutadana crítica i inconformista amb el panorama ambiental, sens dubte dona antisistema, entre els seus horitzons de llum i d’esperança hi havia la pau, l’ecologia, l’alliberament de la dona, la defensa de la dignitat de les masses humanes migrants, el dret al treball i a un habitacle digne, l’educació i l’assistència social públiques, la defensa dels pobles oprimits i, doncs, de les llengües i cultures sotmeses, sense oblidar, no cal dir-ho, la vindicació dels valors que inspira l’excursionisme i la seua pràctica.
La darrera lliçó
Com a dona transgressora que era, les inquietuds que agullonaven Rosa, tant a nivell personal com en l’àmbit social, no s’apagaven mai. A tall de mostra em plau de reportar ací el fet que als seus quaranta-quatre anys va reprendre les il·lusions de joventut en reincorporar-se a la universitat. Així, durant els cursos 2000-2001 i 2001-2002 va  participar en el Màster Universitari en Estudis Internacionals de Pau, Conflictes i Desenvolupament, de l’UJI. En aquest màster defensaria, l’any 2010, la tesi «Socializar la capacidad de cuidar desde la ternura y la equidad» (supervisada per la doctora Irene Comins Mingol) i, continuant en la reflexió sobre aquesta mateixa matèria, el febrer de 2013, va inscriure en la nostra universitat la tesi doctoral que finalment intitularia «Tendresa i equitat en els processos de cura», sota la direcció de la mateixa Comins Mingol i de Mercedes Alcañiz Moscardó.
Una mort precipitada va impedir-li la defensa de la tesi (prevista pel novembre d’enguany), però abans, l’any passat, havia presentat al I Congrés Investigació i Gènere a la Universitat Jaume I la comunicació «Micropoder patriarcal en el procés de la cura. Actual resistència a la ciutadania de la dona», un text ben suggeridor, que ens hauríem de comprometre a llegir atentament, com a homenatge a la nostra companya enyorada (Investigació i gènere a la Universitat Jaume I. Castelló de la Plana: Unitat d’Igualdat UJI, 2015. http://ujiapps.uji.es/serveis/ui/arxiu/actualitat/2015/06/publicacio-investigacioygenere/978-84-15444-72-5.pdf) . Notem que ací el terme «cura» pretèn expressar la noció aproximada d’‘atenció domèstica, familiar’; i, doncs, la «cura de la vida» abraça el seguit de càrregues de treball domèstic (la casa, la dedicació a fills, pares i parella, etc.) que el model patriarcal ha assignat a la dona –és la tesi de Rosa–, unes càrregues que incapaciten les dones per esdevenir ciutadanes de dret real. L’alternativa és inequívoca: la tal «cura» ha de ser plenament compartida per dones i homes. Heus ací, en definitiva, una de les darreres lliçons, potser el testament moral, que ens ha llegat la dolça Rosa.
Pels dies 1 i 2 de l’agost proppassat, ella ens havia programat, al CEC, el IV Bivac a les Mallades. Fatalment, no hi va ser a temps, però la seua figura hi va planar per damunt l’estatge més viva i intensa que mai. Sens dubte, Rosa continuarà present amb nosaltres a Penyagolosa i en qualsevol dels camins que seguirem solcant, als aplecs excursionistes i en totes les iniciatives amb què es renova el CEC; talment com ella continuarà estimulant amb el seu exemple la dinàmica de tantes organitzacions i moviments alternatius que va fer seus. Per la nostra banda, Rosa, prometem de mantenir-nos fidels a les pautes de conducta, personal i civil, que ens has llegat. Sempre amb la teua memòria viva.
                                     el Cocó del Mas d’Avall, 12 de setembre de 2015
                                                                                   Vicent Pitarch
Hi van haver més parlaments emocionats mentre plorava el cel i sostovava la terra que acolliria el record...

i una garrofera, ara veïna de qui tant ha estimat la terra, la llengua i la gent que ha conegut.

Encara va parlar Ovidi Montllor, Martí i Pol... I vam saber de Mercè Marçal 
"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida"
(foto Josep Miquel)

De retorn al Mas d'Avall vam voltar el barranc de la Palafanga, sempre amb la companyia de qui patia per si algú es quedava endarrerit. 

El sol, envejós d'aquell cel gris que ens havia ombrejat la senda, va voler guaitar una miqueta, ni que només fos per recordar a tots la vitalitat i l'optimisme de Rosa.
I, si per la lluna fóra, la nit de dissabte s'hagués mostrat plena. Uns estels, però, que el xiquets coneixien pel mestratge de Rosa, van voler, entre núvol i nuvolet, tancar-li l'ullet. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada