dimarts, 26 de gener de 2016

CINEMA PARADISO. Un bes al cinema



Un film tan significatiu dins el món del cinema mereix diversos comentaris que no siguen senzills resums argumentals. L'alumnat d'Imatgies, també aquest curs 2015-2016, s'ha esforçat una mica més i ens ofereix diversos aspectes. També la narració del conte de Bucay.


FITXA TÈCNICA
TÍTOL ORIGINAL: Nuovo Cinema Paradiso.
ANY: 1988. PAÍS: Italia.
DIRECCIÓ: Giuseppe Tornatore. GUIÓ: Giuseppe Tornatore.
FOTOGRAFIA: Blasco Giurato. MÚSICA:  Ennio Morricone.
REPARTIMENT: Philippe Noiret, Salvatore Cascio, Marco Leonardi, Antonella Attili, Jacques Perrin, Agnese Nano, Brigitte Fosey.
PRODUCTOR: Franco Cristaldi , Giovanna Romagnoli.
GÈNERE: Melodrama.
PREMIS:  Festival de Cannes (1989): Gran premi especial del jurat.
 Premis David de Donatello(1989): Millor banda sonora.
 Premis del cine europeu (1989): Millor actor: Philippe Noiret, Premi especial del jurat: Giuseppe Tornatore.
 Premis Globus d'Or(1990): Millor pel·lícula extrangera.
Premis Oscar (1989) Millor pel·lícula de parla no anglesa.
 Premis Cóndor de Plata(1991): Millor pel·lícula extrangera

 

En les arts solen aparéixer obres dedicades a elogiar les mateixes arts. Una cançó d'un dels meus grups favorits, Sleeping at Last, es titula The Projectionist, “El Projeccionista”, literalment. Aquesta peça forma part d'un apartat del projecte Atlas, anomenat Light, en el que s'agrupen diverses cançons dedicades a explicar diferents interpretacions de la llum, i aquesta cançó, en concret, parla de la llum com a mitja per a transmetre històries. És una oda al cinema. Cinema Paradiso és, des del seu propi títol, una oda al cinema. Des de la fascinació plasmada en la cara de Totó en admirar les cintes fins a la recopilació d'amor amb què tanca el film, passant pel retrat d'un poble que té el cine com a nucli social. Aquest elogi endogàmic analitza l'evolució de l'Europa de la postguerra fins a l'era contemporània, al mateix temps que narra la pèrdua de comunicació entre els veïns, que van abandonar el cinema i el carrer, expulsat pels cotxes i reclosos a les seues pròpies cases per fixar-se en la televisió. Igual que la cançó de la qual he parlat abans era un exemple de tribut al cine per part de la música, Les Choristes és el cine admirant la música. Aquesta cinta comença amb una fotografia freda i bruta, típica d'una època de pobresa extrema impactada encara pels desastres de la recent guerra mundial. A mesura que l'art va alliberant als xiquets de la inconscient i innecessària violència del fons de l'estany, la lluminositat s'apodera de l'ambient, transmetre el missatge que només la música amansa les feres. Aquestes, junt amb moltes altres pel·lícules, formen una llista d'obres dedicades a elogiar l'art, i mentre hi hagen autors que estimen les arts, la llista seguira creixent, donant-mos grans films, cançons, llibres i fins i tot videojocs. Vicent Tena


Conte d'Alfredo a Totó.  Ben bé mereixeria que enviareu alguns comentaris que ens el feren entenedor. Anna ens l'ha transcrit:

Una vegada un rei va celebrar una festa, van assistir les princeses més boniques del regne. Un soldat que feia la guàrdia va veure passar la filla del rei. Era la més bonica de totes, es va enamorar enseguida, però... Què podia fer un pobre soldat al costat de la filla del rei? En fi, un bon dia va aconseguir parlar-hi i li va dir que ja no podia viure sense ella.
La princesa va quedar tan impressionada per aquell sentiment tan fort que li va dir al soldat: "Si ets capaç d'esperar cent dies i cent nits a baix del meu balcó, al final seré teua". Aleshores el sodat va esperar un dia, i dos dies, i deu, i vint... i totes les nits la princesa el mirava des del balcó, sota la pluja, la neu, amb vent... i ell sempre era allà. Els pardals se li cagaven damunt, les abelles el cruspien viu, però ell no es movia. Després de noranta dies estava terriblement cec i li lliscaven les llàgrimes dels ulls, no podia aturar-les, no li quedaven ni forces per dormir. Mentrestant la princesa continuava observant-lo.
Quan va arribar el dia noranta-nou, el soldat va agafar la cadira... i va escampar la boira! Ana Guiral

Per què creieu que ho va fer?
En el conte Alfredo narra el sorgiment del sentiment amorós a un soldat, el qual s'enamora de la filla del rei i, després de dir-li els seus sentiments, aquesta li diu que si ell és capaç d'esperar-la baix del seu balcó durant 100 nits i 100 dies seria seva, i el soldat va estar sofrint davall el balcó de la seva estimada i al cap de 99 dies se'n va anar.
Jo pense que va fer això perquè es va adonar que una persona com ella, que no era capaç de valorar el sofriment i deixar-li passar almenys un dia, no valia la pena. Per tant, podem concloure que Alfredo li narra aquest relat a Totó per tal que s'assegure que la dona a la qui estima val la pena. Daniel Tarín

 En la pel·lícula cinema paradiso apareix una seqüència en què es conta un conte del famós Jorge Bucay, un contacontes argentí.
Tot comença quan Alfredo i Totó seuen al carrer i Alfredo li intenta fer una reflexió a Totó sobre l'amor. El conte parla d'una princesa que busca un marit, però busca un marit que realment li vaja a ser fidel, la vulga i la valore. Per això posa com a condició que els pretendents han d'estar 365 dies en un mur al costat de palau, sense protecció, sense refugi. En arribar el fred els pretendents anaven desapareixent fins a quedar un. La princesa va començar a pensar en ell, va pensar que ja tenia un futur marit. Quan ja estava tot preparat, la nit 364 el jove se'n va anar. I així acaba el conte de Alfredo, ell no el va entendre però el conte realment continua: el xic se'n va a casa i la seua mare en veure'l li va dir que perquè s'havia anat i ell li va dir que era perquè va saber que era l'elegit, que tot estava preparat i encara així, la princesa, no li va evitar ni un moment de dolor. I per això la moralitat que no has de lluitar per algú que podent evitar el teu sofriment no ho fa. Laura Navarro (2015)


En aquesta pel·lícula tan plena de símbols i paral·lelismes, no podia faltar el conte reflexiu que et deixa amb la mosca darrere de l'orella. En una seqüència, ALfredo conta a Totò un popular conte, de Jorge Bucay, amb una moraleixa molt significant amb l'estat sentimental de l'adolescent en eixe moment. Ell està enamorat d'una xica, però no és correspost. La relació que té entre el protagonista del conte, és que aquest també està enamorat, però d'una princesa, la qual accepta casar-se amb aquell que siga capaç d'esperar-la durant 100 dies baix del castell.
Però, el que no comprén Alfredo, és que quan només li faltava un dia per a complir el termini, l'enamorat agafa les seues coses i s'en va, encara havent-les passat roïnes durant eixos 99 dies. Després de sentir aquesta breu història, Totó decideix actuar com el protagonista del conte i esperar a Helena, durant 100 dies, i li ho fa saber. Quan ella estiguera enamorada d'ell, només havia d'obrir la finestra de la seua habitació.
Llavors, mentre ell patia per amor, ella estava tranquil·lament a sa casa, i és aleshores quan descobreix per què el protagonista va marxar en l'últim moment, després d'haver passat la part roïna, i ja quasi havia aconseguit complir el tracte amb la princesa. I és que és en eixe moment quan els dos, tant el protagonista del conte com Totó, comprenen que no val la pena patir per una persona que, podent acabar amb el teu patiment, no ho fa.Ana Romero (2015)


              Referències cinematogràfiques
      En "Nuovo Cinema Paradiso" , com tota bona pel·lícula sobre el cinema, està plena de referències i mencions als grans clàssics de la història del cine.
      Al començament del film hi trobem al capellà del poble visualitzant la pel·lícula de Jean Renoir "Verso la Vita" del 1936 on censura un bes entre els dos protagonistes. Durant tot el període de la infantesa de Totó, podem veure com el cine projecta altres pel·lícules com "A Terra Treme" (La terra tembla) de Luchino Visconti, "Lo sceicco bianco" (El xeic blanc) de Federico Fellini
       Hi podem destacar l'escena on tot el cinema plora, especialment aquest home que se sap la pel·lícula de memòria, aquest film es diu "Catene" de Raffaello Matarazzo del 1949
.
      Parlant del "Nuovo Cinema Paradiso", la primera pel·lícula que projecten és "Ana" de Alberto Lattuada; o el primer film en color que veuen en aquest cinema, anomenat "Et Dieu... créa la femme" (I Dèu va crear la dona) de Roger Vadmin del 1956.
      Altres pel·lícules destacables poden ser "I pompieri di Viggiù" (El bomber de Viggiù), mostrada quan s'incendia el cinema; "Ulises" és el film que projecten en el Cine d'Estiu.
      En el montage final de la recopilació de besos podem veure pel·lícules com "The Gold Rush" (La quimera d'or), "Wings" (Ales), "Sullivan's Travels" (Els viatges de Sullivan), "His Girl Friday" ('Lluma nova' en Espanya) , "The Outlaw" (El bandit) o "Le notti bianche" (Nits blanques). Ainhoa Vidal (2015)




Totó és un xiquet menut  a qui li agrada molt el cinema, i per això quasi sempre està amb Alfredo, el projectista del cinema. Poc a poc va aprenent moltes coses del cinema i va ajudant a portar el Cinema Paradiso. Un dia el cinema es crema i Alfredo perd la vista, durant uns anys Totó ha de portar el nou cinema. Va creixent i s'enamora d'Helena que decideix esperar fins any nou per a que ella pense si vol estar amb ell. Helena  decideix estar amb ell, però pocs mesos després  ha d'anar-se'n a una altra ciutat per motius de treball de son pare, i es veuen quan ella va al poble. Totó ha d'anar a la mili. Quan torna decideix marxar-se per a continuar fora a estudiar. Amb el temps es fa director de cinema. Una nit després de trenta anys decideix tornar al seu poble perquè ha mort Alfredo. Quan torna, tot està diferent, però el que més ha canviat ha sigut el cinema, que estava tancat i destrossat. Al final torna a Roma a continuar amb el seu treball. Javi Alarcón
  

En la pel·lícula apareixen una sèrie de paral·lelismes entre Ulisses, d'Homer, i la pel·lícula en si. Un paral·lelisme és per exemple que Alfredo és cec igual que Polifem, i un altre però en aquest cas visual és que quan Totó tira una pedra, quan estan en el cinema d'estiu, Polifem tira una pedra. Una d'elles és el que fa la mare anciana de Totó amb una peça que està teixint i que es va desfent quan ella acudeix a rebre al seu fill que arriba de Roma, exemple gràfic d'una vida pacient que sempre espera i d'una altra que necessita el seu temps per a aprendre i tornar. Que recorda el que feia Penèlope, que espera durant vint anys el retorn del seu marit de la Guerra de Troia. Per a mantenir la seua castedat davant l'absència del seu marit, aquesta idea un gran pla. Els diu als pretendents que acceptarà la desaparició d'Ulisses, amb la consegüent promesa d'un nou enllaç, quan acabe de teixir un teixit en el qual estava treballant. Per a mantenir el major temps possible aquest teixit en elaboració, procura desfer a la nit el que va crear durant el dia, i d'aquesta forma suporta els vint anys. Ximo Miralles
Els cinemes d'Almassora
El cinema Paradiso és un cinema d'un petit poble italià en el qual Alfredo se dedica a posar les pel·lícules i a tallar les escenes prohibides, en aquella època les que demanava el rector. Aquella sala era una excusa per a reunir a tota la gent del poble en un mateix lloc. La gent plorava, es reia, cridava i es relacionava en aquell cinema, ningú volia perdre's cap pel·lícula, fins i tot hi havia qui repetien el mateix film fins saber-se-la de memòria.
En Almassora també hi va haver sales de cinema, en concret 8. Estava el Serra, Windsor, el Moderno, el Niza, el Cortijo, el Florida, el Capitol (aquestes tres darreres només d'estiu) i a l'OJE (actual Ateneu).
La primera projecció va ser el maig de 1911 en el cinema Serra, que va ser inaugurada en 1895 i va ser la primera sala en posar cine sonor. El preu d'una entrada de cine en 1953 era de 3 pessetes, uns dos cèntims d'€. A més de cinema, alguns també eren casino i teatre, com el Serra. Marina Esteve Grifo

La història de Toto i Elena és una història molt peculiar, ja que Toto es va enamorar només veure-la. Ell ho va contar a l'Alfredo i, després de temps de veure-la amagat en els cantons, filmar-la per després contemplar la seua bellesa, va decidir confessar-li a Elena que estava enamorat d'ella, però no li va correspondre eixe amor, ella li va contestar que no sentia amor per ell.

Alfredo li va contar una història d'amor a Salvatore d'un soldat i la filla del rei, la historia contava com la princesa li deia al soldat que si volia el seu amor havia d'estar cent nits davall de la seua finestra. El soldat va estar 99 nits, després va decidir que no valia la pena. Aleshores Salvatore va fer el mateix, va estar cinc mesos al davall de la seua finestra, al final va veure que ella no l'estimava i va decidir anar-se'n.

Després Elena va anar a buscar-lo i es van besar. Varen ser nòvios, però en arribar l'estiu ella se'n va haver d'anar, però una nit de pluja a l'estiu, va reaparéixer. Al temps ell es va haver d'anar a fer el servei militar, però quan va tornar va veure que ella ja no estava, tot havia acabat. Salvatore també va abandonar el poble i mai més van saber l'un de l'altre. Alberto Jiménez

En aquest film, a part de la de Salvatore, Alfredo i el cinema, també hi ha una història d'amor, però aquesta història transcorre quan Toto ja és major.
Un dia que Toto estava filmant pel carrer, sense voler ho fa a una xica que acaba d'arribar al poble i es queda desorientat. Salvatore vol conéixer-la més a fons, perquè li agrada a primera vista.
Toto es va arriman a poc a poc a ella, fins i tot fa carreres amb els seus amics per agafar l'entrepà que li cau a Elena.
Toto parla amb Alfredo perquè entretinga el cura i ell colar-se en el confessionari i confessar-li el seu amor a Elena però aquesta el rebutja.
Com que Toto ja havia sentit la història del soldat, que espera 100 dies sota la finestra de la princesa, per tindre el seu amor, ell fa el mateix i espera sota la finestra d'Elena fins que guaite per a estar amb ell, Salvatore espera fins al dia de cap d'any, i com que ella li tanca les portes va a casa a trencar tots els calendaris i en aquest moment apareix Elena i es besen. Jorge Rovira


Resum
Aquest es un film molt bonic, ja que tracta sobre la vida d'un jove productor, de totes les coses bones i roïnes que li han anat ocorrent al llarg de tota la seua vida. Hi ha molts enllaços de so i d'imatge, a més ens vol mostrar com era el cinema abans, en l'època de la postguerra, ensenyant-nos com tallaven la part de la pel·lícula on hi havia algun bes o alguna escena eròtica. Totó era un xiquet a qui li agradava molt el cine, i sempre estava demanant a Alfredo, l'operador, que el deixara ajudar-lo. Així va aconseguir, finalment, treballar com a operador en aqueix cinema, quan Alfredo es va quedar cec. Toto era molt amic d'Alfredo, i li ho contava tot, per això es desperta tanta tristesa quan s'entera que aquest mor. Gràcies a ell, Salvatore va aconseguir ser productor de cine, i encara que no visquera a casa, ell era feliç amb el seu treball, només li faltava una cosa, Elena, l'amor de la seua vida. Ens mostra també, doncs, una història d'amor no corresposta, i la tristesa que dóna el perdre algú tant important per a ell en la seua vida. Però també ens conta una bonica història d'amistat, unida per el cinema i per una bona confiança. Victor Blanch
Aquest film es molt original, perquè t'ensenya com era antigament el cinema en els pobles. La pel·lícula va de un xiquet que es diu Toto, ell va totes les dies a la cabina de projecció a vore com posa les pel·lícules el senyor Alfredo. En el cinema abans quan hi havia una escena on dos personatges s'anaven a besar, es tallava la seqüència. Un dia les pel·lícules es van pegar foc ja que abans les pel·lícules agafaven enseguida el foc, es va cremar tot el cinema Paradiso i a Alfredo el va deixar cec i Toto va agafar la cabina de projecció. També una cosa que ix molt reflectida es com desplaçaven els films d'un lloc a un altre. En conclusió es una pel·lícula molt interessant per a conèixer com era abans el cinema Andrea Caro
La relació entre Totó i Alfredo és molt important durant tota la pel·lícula. Totó és molt aficionat al cine i Alfredo era el projeccionista del cinema. Totó volia ajudar-lo i veure totes les pel·lícules que n'hi havia. Alfredo com que no tenia a ningú, va començar a estimar Salvatore (Totó) i el xiquet cada vegada més a Alfredo. Sobretot amb la seua situació, el seu pare va anar a la segona guerra mundial i allí va morir. Com l'escena en la qual Alfredo i Totó passejant en la bicicleta, on Totó pregunta com era el seu pare, i com sempre Alfredo posa eixamples del cine. Per això el xiquet necessitava una figura masculina, la va agafar de Alfredo. Aquest home es va convertir com si fóra el seu pare, i això es pot veure en tota la pel·lícula, on el xiquet volia saber el que feia i passar quasi les 24 hores amb ell al cinema. Amb tot això van establir una relació important i molt estable, fins i tot el xicotet Totó el va salvar del foc del cine. Eren inseparables. Cristina Garcia

El film comença amb el protagonista que rep una comunicació: un home del seu poble, Alfredo, ha mort, Totó comença a recordar i un flashback porta a l'espectador a la infància del protagonista. Toto de xicotet viu la postguerra i un dels seus moments preferits és quan va al cinema Paradiso, en eixe cinema treballa Alfredo posant les pel·lícules per a tot el món. En estar en una època, on el poder el tenia l'església, les pel·lícules estaven censurades i això a la gent no li agradava. Toto agafava els trossos retallats de les pel·lícules i se'ls guardava en un pot. Tot continuava igual al poble però un dia el cinema es va cremar i Alfredo es va quedar cec, Toto el va substituir ja que havia aprés d'Alfredo com manejar la màquina. Toto va anar creixent i en un moment va conèixer l'amor d'Elena però ella es va mudar i això va afectar molt a Toto. Després va anar a fer el servei militar i desprès d'acabar-lo i tornar al poble, Alfredo li diu que no torne mai al poble i que se'n vaja a ser algú a la ciutat. El flashback finalitza i Salvatore va al soterrament d'Alfredo i a l'enrunament del cinema Paradiso. Salvatore rep un rotllo amb totes les escenes retallades de totes les pel·lícules.  Alejandro Ocaña


La societat
En aquesta pel·lícula podem veure com la societat d'abans no coneixia el cotxe ni es trobava a l'era del consum. A la ciutat i a la plaça era on la gent es reunia per contar coses que els ha passat i sobretot poder anar al cinema, on ells podien expressar els seus sentiments. En una part del film podem veure com en el cinema no es podia entrar sense haver pagat l'entrada. Quan tot el món estava fora l'Alfredo i Toto pensen que han de posar el reproductor del cinema fora perquè tothom pugui veure el cinema, però hi ha un problema i el reproductor es crema, i en aquest moment és on la bufanda d'Alfredo s'enganxa al reproductor i es crema el Paradiso amb Alfredo dins. Després de tot l'única persona que podia ajudar va ser un home que li va tocar la quiniela, però això no té importància si no veiem la diferència que hi ha en la plaça d'abans amb el cinema, on la plaça estava repleta de gent mentre que a la plaça d'ara podem veure que hi ha molts cotxes i el cinema és reemplaçat per un apacament. Hakima Zaitouni

Aquest film l'he vist dues vegades, i la segona vegada que l'he vista m' ha agradat igual que la primera volta. Un dels aspectes que més impacta de la pel·lícula és quan el cinema comença a encendre's i Totó va anar a salvar a Alfredo i quan entrava dins del cinema comença a dir: "Alfredo Alfredo".

Un altre aspecte que m'agrada es quan la dona de Alfredo li dóna el regal que va fer per a Toto. El regal era una pel·licula que portava totes aquelles escenes que van censurar quan el era xicotet. Aquest aspecte li dona al final del film una tristor en recordar tot allò que va passar amb Alfredo. Jaime Muñoz




La major part de la pel·lícula de cinema Paradiso està rodada en la sala de cinema. Les persones que veien les pel·lícules copiaven gestos que feien els actors com el tall de mànegues. Algunes persones de tantes vegades que han vist les pel·lícules se les sabien i repetien el mateix. Quan van llevar la censura en les pel·lícules deixaven vore els besos i les escenes pujades to. En una de les seqüències de la pel·lícula, quan va eixir una escena de sexe els xiquets van començar a masturbar-se però el aposentador els va pillar. També hi ha una escena en què un home després de vore un bes en la pel·lícula es besa amb la del costat.També podem vore en la sala del cinema que hi ha prostitució. En la sala del cinema allí la gent menjava, fumava, estimava..., podríem dir que era con una segona casa. Omar Masrour


El cinema en el meu poble (Stavertsi, Bulgària)
Representava una gran atracció al principi del seu naixement. Era un centre de concentració de tot tipus de gent, que buscava diversió, contacte, negoci o simplement anava perquè es pensaven "si va tot el món he d'anar jo també". Era majoritàriament una qüestió de moda com ho fou de diversió.
En el meu poble, només hi havia un cinema. Es troba encara en el centre del poble, però està abandonat i no representa ninguna funció, és una ruïna. Abans es feien representacions de pel·lícules, obres teatrals i altres fons de diversió. Degut al regiment comunista, que limitava l'entrada de publicitat, informació i fins i tot films. Tant que, quasi 100% de les pel·lícules que es veien en aquesta època, eren de producció nacional. Per tant, no feia falta ni doblatge ni subtitulació. En els pocs casos que algú podria fer entrar de forma traficada alguna pel·lícula d'origen estranger, es feia tal com està, sense doblar ni subtitular. Hristo Mladenchev



En aquest film està molt marcada la relació entre Alfredo i Totó, els principals personatges de la pel·lícula. A Salvatore, al que diuen Totó, li agrada molt el cinema i per això està moltes vegades en ell, amb Alfredo que és el projeccionista. Però a aquest, aquesta situació al principi no li feia gràcia i, és més, veia a Totó com una molèstia, però va passant el temps, i la seua relació va sent cada vegada més paternal.
Alfredo, que veu com li agrada a Totó el cinema i tot el treball que ell fa, vol protegir-lo d'aquesta vida. Ell pensa que el seu treball és molt solitari i no vol això per al xiquet. Però després hi ha un incendi en el cinema i és Totó qui salva a Alfredo de la mort, però aquest perd la vista. Aquest fet fa que en la reinauguració del cinema, Totó sea el nou projeccionista, gràcies a tot el que Alfredo li ha ensenyat.
Anys després Totó es fa un gran director de cinema després que Alfredo li diguera que mai tornara al poble on va créixer. Però Alfredo es mor i es quan Totó recorda tot el que ha pogut viure prop d'ell. Sandra Alarcón


Cinema paradiso és un film que narra la història d'un xicotet poble sicilià anomenat Giancaldo, la història se centra en Totó un xiquet molt despert que li encanta anar al cinema del poble, anomenat Cinema Paradiso. La gent va per a evadir-se de la realitat, a Totó li encanta anar al cinema amb els amics però el que més li agrada és anar a la sala de projecció i observar com el projectista Alfredo treballa. Totó vol ser projectista però Alfredo l'intenta persuadir contant-li que és una vida molt dura. Totó no es deixa convéncer i, després, un dia al col·legi els adults han de fer un examen per a obtindre el graduat i Alfredo li demana ajuda a Totó. Ell l'ajuda amb la condició que li ensenye l'ofici de projector. Un dia hi ha un incendi al Cinema Paradiso i Alfredo es queda cec. Un habitant del poble que era ric va reconstruir el cinema i Totó era l'encarregat del projector. Anys després s'enamora d'una jove. Ella no esta interessada per ell però ell passa tots els dies per a demostrar-li el seu amor. Després d'un temps junts Totó se n'ha d'anar a fer el servici militar. En tornar, el poble ja ha canviat i la seua novia Elena ja no hi és. Ell se sent destrossat. Després d'una llarga xarrada amb Alfredo, aquest anima a Totó a que se'n vaja del poble i no torne mai més.
En la actualitat Totó es un famós productor de cinema i rep una cridada de sa mare que diu que Alfredo ha mort. Totó va de-seguida al poble i recorda els seus temps de joventut, també rep un regal del difunt Alfredo. És un carret amb tots els retalls del petons de les peli-cules. Julen Navarro

El poble que es representa en la història, al principi està dominat per la gent, que no era molta, però es coneixien tots entre ells. A més coincideix en què en aquella època, el cinema era el centre de les vides de tos els habitants. Es passaven totes les vesprades festives a veure pel·lícules censurades per l'església, la qual manejava totes les escenes de sexe al cinema, inclús els besos.Amb el pas dels anys, el poble seguia igual però amb l'incendi del cinema, un home que li va tocar la loteria va invertir els seus diners a reparar el cinema, i es construeix el Nuovo Cinema Paradisso. Aquest cinema ja no és censurat per l'església, i passa d'estar censurat, cosa que fa que a la gent li agradi més el cinema.Anys després el cotxe i la televisió s'apoderen del poble, i comença a arribar gen de distints llocs i el cinema perd quasi tota la importància que tenia, el últim intent de no donar per perdut el cinema és posant pel·lícules eròtiques i dedicar el cinema a altre fi.Al cap de no molt més de temps el cinema va tancar i totes les persones que s'havien passat la vida en la sala del cinema van quedar totalment buits per dins sense saber que fer. Adrian Beltran

Quan Salvatore ja és un adolescent, Alfredo es posa malalt a causa de l'edat. Tant malalt que ja no pot ni alçar-se del llit.
Salvatore es torna un gran director de cine, i ara viu a Roma, en Itàlia. Sa mare li crida perquè Alfredo s'ha mort. Acudix a l'enterrament, i en acabar, la mare de Toto li dóna el regal que li ha deixat Alfredo, en exclusiva per a ell
El que va fer és ajuntar totes les escenes que estaven censurades. Les va unir totes perquè semblara un film. Ixes escenes eren les dels besos entre els protagonistes de les pel·lícules. A Toto li va fer molta il·lusió veure allò. Perquè de xicotet no li deixaven veure alló, bé, ni a ell ni a ningú. Però de vegades s'amagava per veure-les. Quan Toto era xicotet, Alfredo li va prometre que les guardaria per a quan creixi. Però tot va ser una sorpresa.
És un regal que sempre guardarà i sempre recordarà. Amin Ghammad

Quan el crida sa mare per a contar-li que Alfredo havia mort, Salvatore recorda tota la seua infància en el poble i el cinema. 
Quan Totó era menut era un gran fanàtic del cinema i li ajudava a Alfredo, que era el projeccionista. El cinema era molt important per a la societat, ja que va ser una manera de passar el temps i per això sempre s'omplia tota la sala. Abans les pel·lícules eren en blanc i negre i, com que estava controlat per l'església, havien de tallar les escenes eròtiques per què era una falta de respecte. Els talls de la censura enfadaven a la gent.
Quan es va cremar el Cinema Paradiso, va llevar la il·lusió de la gent fins que el va comprar un home que li va tocar la loteria. Aleshores, el cinema va tornar i va evolucionar. En el Nuovo Cinema Paradiso les imatges ja eren en color i van deixar les escenes eròtiques. Això va ser una revolució per a la societat. Paula Fernández
Un dels temes que mes m'ha cridat l'atenció és la importància que té la religió dins de la cultura urbana, és a dir els rectors eren els encarregats de decidir qui era el que s'havia de tallar i que es deixava dins de les pel·lícules del cine. Es dedicaven a tallar totes aquelles escenes que consideraven immorals enfront dels ulls de Déu. Aquests actes anaven des d'una prohibició de nus fins a veure amb dolents ulls un simple bes d'una parella protagonista.
 En l'actualitat la censura es presenta d'una manera molt diferent. Avui en dia la censura no es produeix tan excessivament al cine, es dóna amb més impacte en l'àmbit periodístic per motius econòmics o polítics. En l'àmbit cinematogràfic depén molt dels països, ja que en països com xina i Austràlia tenen un alt nivell de censura, en canvi en altres com espanya o Amsterdam on el nivell de censura és pràcticament inexistent. Sebastián Ramírez
Tota la pel·lícula de Cinema Paradiso gira al voltant del cinema, un cinema d'un poble xicotet d'Itàlia on totsels habitants es reuneixen per a veure les pel·lícules; riure, plorar o passar por. La base de la pel·lícula és l'amor pel cine, des del que tenen tots el habitants, el amor que té Alfredo que porta tota la vida treballant al CInema Paradiso, i el de Totó el qual des de ben xicotet ja sap que el cinema es la seua passió, ell vol treballar del que fa Alfredo però aquest li diu que ni pensar-ho, que ixca fora del poble on hi ha moltíssimes més possibilitats. Seguint el seu consell arriba a triomfar com a director. Alejandro Salvador (2015)

Alfredo en adonar-se que Salvatore hi havia filmat a una dona, li conta una història que diu:
Un home va veure a una princesa i li va dir que si s'estava 100 dies baix la seua terrassa sabria que ell realment la volia. Quan feia 99 dies se'n va anar, perquè pensava que la princesa no l'estimava si l'havia fet sofrir 99 dies.
Salvatore veu a Elena i va corrent darrere d'ella i li diu que estaria baix la seua finestra totes les nits. Va estar 5 mesos baix la seua finestra i va cansar-se d'esperar, l'endemà estava treballant i Elena va anar a buscar-lo al cinema i van besar-se. José Arjona

dilluns, 25 de gener de 2016

AVRIL



FITXA TÈCNICA

TÍTOL ORIGINAL: Avril           ANY: 2006                    PAÍS: França
DIRECCIÓ: Gérald Hustache-Mathieu                     
GUIÓ: Gérald hustache-Mathieu  MÚSICA:                                                FOTOGRAFIA: Jean-Claude Lother
REPARTIMENT: Sophie Quinton, Miou-Miou, Nicolas Duvauchelle, Clément Sibony, Richaud Valls, Geneviève Casile, Monique Mélinand

PRODUCTORA: Dharamsala / Les Soficas Europacorp / Soficinéma / Cofinova 2
GÈNERE: comèdia dramàtica


 



Avril és una història de descobriment, d'abandonar el diminut món on una novícia ha viscut d'ençà que te ús de raó per a buscar un germà perdut que representa una forma de vida radicalment oposada a la seua. De les fosques cel·les del convent on la seua creativitat és reprimida, la novícia passa a la vida lliure de la platja, on cada dia pareixen festa. La inadaptada monja experimenta al llarg de la pel·lícula una evolució condicionada pels seus nous amics, que la portarà a enfrontar-se a la mare superiora en un desenllaç brusc, extret més bé d'una pel·lícula de Hollywood que d'un director francés, i per tant, casa amb el ritme marcadament lent de la resta del film. Llevat d'aquest final massa fantasiós, en el qual deu mateix fa acte de presència per reparar l'error dut a terme per la seua seguidora més fanàtica, aquesta és una pel·lícula agradable, sense grans girs de guió o intrigues, però amb un to agradable. Recomane aquesta obra per a qui busque una pel·lícula tranquil·la, però és possible que, durant els llargs per iodes en els quals la història no avança, la majoria de la gent s'avorrisca.Vicent Tena (2015)
Com bona pel·lícula francesa que és, Avril no defrauda gens i conta una història, encara que no massa original, però que entreté. Pot ser la història no agrade a molta gent, però la fotografia ben cuidada i el desenvolupament de la protagonista fan que siga un film fàcil de vore; però només es salva Avril, la protagonista, perquè els demés personatges no poden ser més plans i quasi tota la història es bastant predictible pelicula (amb un final que escala molt ràpidament, ben fet França).
No puc dir que "Avril" siga la millor pel·lícula del seu gènere, ni molt menys, però si t'agrada el cine en si, i et dóna igual el gènere que siga, aquesta pel·lícula es deixarà veure bé; i si no t'agrada serà una pel·lícula que podries veure perfectament un diumenge vesprada. Ainhoa Vidal (2015)

"Avril". Només amb aquesta paraula ja ens venen al cap moltes coses. És el nom de la nostra protagonista, així com el títol del film. A més, "avril", en francés, ho podem traduir com "abril" a la nostra llengua. Aquest mes ens recorda el refrany "en abril, aigües mil", el qual està simbolitzat per la platja, on Avril es troba a si mateixa i decideix prendre una decisió que li canviarà la vida.
No només en el títol, aquest és un film ple de símbols. El fet que el seu germà siga homosexual és una altra demostració que Avril va obrint la seua ment, eixint de la bombolla en la qual havia viscut.
També les pintures que fan a la paret de la capella simbolitzen aquesta nova llibertat, la llibertat d'estimar sense restriccions. Dóna igual si ets gai, monja, si tens tatuatges. Sigues com sigues pots estimar a qui vulgues, igual que Déu ens estima a tots. Ana Romero. (2015)
Aquest film no m'ha agradat gens, és una pel·lícula que no té res d'acció ni té una història que intrigue o capte l'atenció dels receptors, és una pel·lícula massa simple a parer meu. Al començament tot va molt esplai, sense cap trama i segueix així fins que arriba a un punt on ocorre tot de colp, massa de pressa i continua d'aquesta manera fins al final. El sortograficeu final deixa moltes opcions obertes i a mi, personalment, m'hauria agradat més un final més tancat, que deixara més clar el que anava a passar amb Avril, amb el seu germà, la seua mare i el seu amor.
A més és un film que no m'ha ensenyat res nou, tampoc m'ha fet reflexionar perquè no planteja ni dilemes ni un tema que em puga fer reflexionar. Comenta coses que actualment existeixen i per això ja ho coneixem Laura Navarro (2015)

Avril és una monja que descobreix que té un germà i va a buscar-lo quan devia estar de retir en una capella, en el camí coneix a un xic que l'acompanyarà en el camí, on descobrirà que vol viure una nova vida.
El film en general és interessant, és xocant com una monja acostumada a la vida religiosa passa a viure una vida gens pareguda i com canvia les seues expectatives en la vida i ja no vol viure la vida que portava. En la pel·lícula Avril arriba a tindre una molt bona relació amb el seu germà i el seu nòvio molt apressa, ja que volen recuperar el temps perdut.
El que no m'ha agradat tant ha sigut el final, han passat massa coses en molt poc temps i m'esperava un final diferent, no millor però si diferent Alejandro Salvador (2015)
Avril, és una pel·lícula mística que tracta sobre una monja que acaba d'eixir d'un món religiós per a trobar al seu germà i es troba en una nova vida. M'ha paregut una pel·lícula interessant, com en eixir del convent troba un món que li agrada més, fins i tot sent el sentiment de l'amor i no sols per Déu. Hi ha trossos en la pel·lícula que m'han paregut insòlits com quan acaben pintant-se tot el cos per a deixar la marca en la
paret. El final barreja el miracle amb la realitat com quan la monja superior li clava un puntacorrent a Avril contra la voluntat de Déu que la porta uns segons a la mort però Déu la ressuscita i també tornen a aparéixer els dibuixos en la paret que la monja superior va tapar. Al principi la pel·lícula manté un ritme constant però al final es precipita i fa que ens sorprenguem i això ha sigut una cosa que m'ha agradat. Paula Fernàndez (2015)

 I FA UNS ANYS, JA DEIEN
Avril, una pel·lícula amb escenes molt màgiques amb una estètica molt cuidada on destacaria el paper de la protagonista . Amb una personalitat molt fresca, natural, innocent i amb un toc de rebel·lia, amb una evolució personal que sembla molt real. Avril ha viscut tota la seua vida en un convent i no ha pogut fer moltes coses pròpies d’un infant i d’una adolescent, no ha gaudit de fer coses que a nosaltres ens semblen normals. No ha compartit moments amb altres xiquets, no ha anat a la platja, no ha tingut una família, s’ha criat en un ambient molt religiós i amb una gran repressió. Durant tota la pel·lícula es mostra un alliberament de la vida religiosa i Avril comença a descobrir el que és la vida fora del convent. Avril coneix el que és la llibertat, l’amor, la sexualitat... I aprén que hi ha un altre món totalment diferent fora del convent que ha d'experimentar. Gérald Hustache-Mathieu, el director, podria haver elegit entre infinitats de finals per a la pel·lícula, però, ha triat el més surrealista i ha estat la part més fluixa de tot el film. Tal vegada va elegir aquest final amb la intenció de fer una crítica directa a l’església o de simbolitzar la mort de la vida religiosa d’Avril, donant-li pas a una vida lliure sense repressions religioses. Tamara Gómez

El film, dirigit per Gérald Hustache-Mathieu, tracta sobre una monja joveneta la qual no ha vist món en tota la seva vida en criar-se al convent. Ha de fer els vots i, abans, ha de quedar-se aïllada en una capella prop del convent. Però, en enterar-se que té un germà bessó per algun lloc de França decideix anar a buscar-lo i descobreix un altre món molt diferent al que coneixia al convent. Apart dels objectes materials que pot anar descobrint al llarg del film també hi descobreix uns sentiments nous i iniciarà un viatge que potser canvie la seva vida. Un viatge que ens mostra el contrast de els dos mons. D'una banda el món en el que ha sigut criada Avril, amb restriccions i d'una certa manera ignorant, ja que no coneix la vertadera realitat. Per l'altra part ens mostra el món al que pareix que a Avril li crida més l'atenció, fora del convent es pot sentir vertaderament com es ella s'expressa i té llibertat sobretot per pintar el que ella vulga. També ens veiem com evoluciona el personatge tant per dins com per fora ja que en la manera de vestir-se pareix que en algunes ocasions vulga adaptar-se a l'època en què viu. Cal destacar que el que predomina en aquest film es prou creïble. Sols cal destacar una situació en una de les escenes finals quan Avril salva la vida a sa mare interposant-se pel mig per a que no li faça mal a ella que seria un poc més irreal, com treta de les pel·lícules americanes però en general totes les escenes es veuen prou reals.
Una altra de les escenes que destaquen és quan apareixen en la paret blanca de l'ortograficesglésia quatre cosos nus, els de els xics de blau i el d'Avril de roig. Aquesta escena seria la més significativa perquè mostraria el que Avril vol fer entendre a les monges del seu convent, es una manera de deixar clar que el que ella vol es ser lliure seguir els seus instints i que ella no va elegir eixa vida i que una vegada descobert el món de fora li agradava més.
Per el que fa a l'escena final ens deixa a l'espectador amb eixa intriga del que passara, ja ho he vist en altres films i no m'agrada molt això però el que el director vol que fem es pensar en això, deixa un marc de possibilitats per al final del film. Beatriz Hidalgo

En aquest llargmetratge hem observat moltes coses relacionades amb la vida religiosa. La protagonista Avril anava a fer els vots perpetus però quan s’entera que té un germà besó i que està en algún lloc de la Camarga, junt al Mediterrani, decideix anar a buscar-lo. Pel camí es troba  amb un xic que està de vacances i l’acompanya. Troben al seu germà i es queden amb ell i el seu nuvi.
Coses a comentar: el personatge principal, Avril, experimenta una sèrie de canvis al llarg del film. Quan ix de l’esglèsia viu coses que no havia viscut mai. Primer coneix un jove que decideix acompanyarla i ajudar-la a buscar al germà. Ja quan el troba, poc a poc es va alliberant. Es banya en la platja, primer en banyador i més tard o fa nua. També decideix provar l’alcohol, i finalment troba l’amor en l’home que anava amb ella. Finalment una monja del convent confessa que és la seva mare. Els dos germans, i els nuvis d’ambdós es queden uns díes en l’esglèsia. Una altra monja és torna boja i agredeix accidentalment Avril. Apareix una seqüència d’ella en l’hospital i es deixa un final obert, per a que cadascú pense el final que vulga. Pablo Berbel

 Una monja que li agrada el miniaturisme i la perfecció va a fer durant dos setmanes vot de silenci i dejuni així que soterra els seus béns materials per dedicar-se a Déu. Una altra monja, Flora, li diu que se'n vaja eixes dues setmanes de l'església que havia de netejar i que coneguera el seu germà; ella li ajudaria a que ningú s'enterara que se n'havia anat. Avril s'ho pensa i decideix vore el món de fora. Pel camí es troba amb un venedor de pintures que li ajuda a localitzar el seu germà David. Una vegada que l'ha trobat es coneixen i veuen un vídeo de David de petit i Avril es veu que té enyor perquè ella no ha pogut tindre eixa vida amb pares. David i el seu nuvi la porten a una casa de la platja i el venedor li fa un llençol per pintar. Després Avril comença a canviar els seus hàbits, es fica un banyador, es banya a la mar, aprén a ballar, veu alcohol i fins i tot es banya una altra vegada en la mar però ara, tota nua. El venedor la veu i es besen. Tots tornen al convent on estava Avril, per ajudar-la a reformar l'església. Pel camí de tornada es troben Flora on coneix a David. Una vegada l'església nova, arriba Flora i confessa que és la mare d'Avril i David. Al dia següent tornen les monges per recollir Avril i es troben amb tots allí dins i aquesta diu que vol començar una nova vida fora d'eixe lloc, però les seues expectatives es veuen tallades quan la monja superiora li clava un puntacorrent al ventre per salvar la seua mare. Una vegada l'Avril en l'hospital es recupera... Laura Montalban

Aquest film m'ha paregut que té moltes coses a mostrar. Conta els canvis de vida i de pensament que té una jove que ha passat tota la seva vida a un convent sense saber res dels seus pares. Quan sap de l'existència del seu germà i surt a l'exterior es troba amb la possibilitat de viure per uns dies una vida totalment diferent a la de ser monja. Troba el seu germà, troba el amor i el més important retroba a la seva vertadera mare. El fet de que el seu germà siga homosexual li fa vore que al carrer hi ha uns pensament molt més enllà dels que ella coneixia. Belén Morillas

Avril conta la història d'una xiqueta que està preparada per ser monja. Ha de passar un cert temps tancada en una ermita. Avril, és com es diu la xiqueta, no està segura de donar el pas per a ser monja i té molts dubtes. A més, s'enterà que tortograficé un germà gràcies a Flora, una monja del convent, i se'n va a buscar-lo. Amb l'ajuda d'un amic trobarà el seu germà. El seu germà viu amb el seu nuvi en la platja. Els quatre conviuen junts, i Avril veu un món que li agrada més que la vida del convent i prefirirá conèixer i viure en eixe món més apropiat per a la seua edat. Angel Alarcón Tan xiqueta tampoc és!

Avril reflecteix les injustícies que suposa formar part d'un convent. En ser monja no està ben vist el tindre fills, per això Flora ha d'abandonar a un del seus fills desprès de nàixer. A l'altra filla, la germana bessona, se l'endu al convent amb ella i fa com que no és res d'ella. Dic que açò és una injustícia perquè Flora ha de renunciar a una part molt important en la seua vida con és un fill. Des què l'abandona Flora es sent molt angoixada i trista, però quan Avril el porta recupera un tros de la seua vida i a cada moment que passa es sent més alegre. Tot comença a empitjorar quan la Priora s'entera que Flora te una filla i pitjor encara que la filla és Avril... Cristian Sánchez

Avril, és una jove que ha viscut desde xicoteta en un convent i no coneix el mon tal i com és. Aquest film dóna un canvi quan Avril s'entera que té un germà i decideix anar a buscar-lo. Pel cami, s'adona que el món fora del convent li agrada més ja que li ocorren moltes coses que mai havia viscut: troba l'home que li ajuda a buscar el seu germà i a la vegada s'enamora d'ell, es banya nua a la platja, prova l'acohol... Quan troba el seu germà el porta al convent i Flora, que confessa ser la mare, es fica molt contenta.
En aquesta pel·lícula es poden destacar temes con l'homosexualitat, ja que el germà d'Avril és homosexual, també es destaquen moltes injustícies perquè Avril és tancada al convent però ella no està preparada. El final ha sigut molt impactant pel fet que les altres monges no veuen bé que Avril vulga continuar la seua vida fora del convent i una d'elles li clava a Flora, la mare d'Avril, un ganivet, però Avril intenta salvar a la seua mare... Sara Segura


Avril ens parla sobre una jove novícia que no coneix un altre món que el del convent perquè, des que va nàixer, hi viu.Com totes les novícies ha de fer els vots, en el seu cas havia de quedar-se en una capella durant una setmana, la seva feina era pintar la capella per dins. Però, abans d'acabar de pintar-la del tot, va una monja i li diu que té un germà. Sense pensar-s'ho dues vegades, se'n va a buscar-lo i el troba .Al llarg de tota la pel.lícula podem observar que el utilitza molt el món de la pintura ja que a ella li encanta i passa les estones pintant. Una cosa que m'ha impressionat molt i que m'ha agradat molt és vore com la novícia, poc a poc, va descobrint un món totalment nou per a ella. Sara Kedar

Avril, una xiqueta que desde que era menuda, vivia en un convent amb la seva mare, no coneixia el mon exterior Fins que un dia li va dir la seua mare que anara a buscar el seu germá. Va tindre un accident i la va recollir un pintor que la va ajudar a trobar el seu germà. Quan el troben estan un temps junts i ella pot viure gràcies al seu germà el món exterior, tot. Aquesta s'enamora del pintor i toma la decisió de no volver al convent, i quedarse amb el pintor i seguir vivint la vida del exterior que mai havia pogut disfrutar. Una pel·lícula molt bonica de vore perquè sents que hi ha gent que en la realitat pot haver-li passat el mateix que a Avril i pots comprendre com es poden sentir. MªJosé


Una altra pel·lícula on destaca principalment l'evolució personal de la protagonista. Ella viu des que va néixer en un convent, i no coneix pràcticament res del món exterior. Un bon dia és quan decideix anar-se'n a buscar al seu germà i troba un altre món diferent, allunyat de la religió i de la solitud. Coneix al seu germà, al novio del seu germà, i a un altre noi molt bona persona. Coneix la sexualitat, la platja, la llibertat i l'art. L'única cosa més fluixa m'ha semblat el final, encara que també es pot interpretar com la repressió que l'Església fa als "descarriats". Meravellós film. Jesús Albiol

dijous, 21 de gener de 2016

LA DUTXA (XIZAO)




 FITXA TÈCNICA

TÍTOL ORIGINAL: Xizao (Shower)   ANY: 1999   PAÍS: Xina
DIRECCIÓ: Zhang Yang  GUIÓ: Zhang Yang, Yinan Diao, Shangjun Cai, Xin Huo, Fendou Liu
MÚSICA: Ye Xiao Gang  FOTOGRAFIA: Zhang Jian  
REPARTIMENT: Zhu Xu, Pu Cunxin, Jiang Wu, Ding Li, Jiayi Du, He Bing
GÈNERE: Comèdia. Drama



Canvis en la societat xinesa
La dutxa estudia l'evolució de la societat xinesa del segle passat enfocant-se en un barri antic abocat a la desaparició en ser devorat per la ciutat en el seu avanç imparable. Totes les històries que conta aquesta pel·lícula giren entorn dels banys públics, regentats pel senyor Liu, un afable ancià treballador que es resigna a abandonar l'apetible vida de la societat tradicional del país, representada pels banys públics, enfront l'agitada vida moderna, on un bany no és més que una pèrdua de temps. El senyor Liu adopta durant tota la pel·lícula el rol de patriarca conciliador, que busca solucions justes per als conflictes dels seus clients, que també es poden considerar com els seus amics. Aquest home aporta estabilitat a la comunitat del barri, i amb la seua mort es representa la desaparició absoluta dels ideals tradicionals. Les cases dels clients dels banys són derruïdes, i ells s'escampen per la ciutat que s'alça sobre les ruïnes. Encara que els seus fills trien continuar amb la seua herència, construint uns altres banys, aquests estaran descol·locats en la nova societat xinesa, on només la dutxa és útil. Vicent Tena (2015)

Un bell conte
En la pel·lícula "la dutxa" el pare narra un conte que em va cridar molt l'atenció. L'home el va introduir dient que hi havia gent que no es podia banyar però no perquè no volguera sinó perquè no tenien aigua, açò va cridar l'atenció del seu amic que li estava escoltant.
El conte començava amb l'aparició d'una família que tenia dos fills, una xica i un xic, en un pou on els diuen que no n'hi haurà aigua durant 5 dies i per això decideixen canviar el mill que tenien per l'aigua. Per arribar fins on intercanviaven el mill, havien de caminar molt i havien de portar l'ase, era un gran esforç. Van anar a canviar el mill molts dies, van passar dies i dies anant fins que al final van utilitzar l'aigua per omplir una banyera. Aquesta banyera era per a la seua filla, quan entra no pot reprimir les llàgrimes, plorava per tot l'esforç que la seua família havia fet per a què ella es banyara, però el més important era el fet: perquè es banyava si no hi havia aigua? L'aigua era tan important i significativa per a la seua cultura que tota dona abans de casar-se es banyava i la gent feia tot el possible per aconseguir l'aigua, costara el que costara. Al final del conte el pare revela que aquella dona que plorava era la seua dona el dia abans de la seua boda. Laura Navarro (2015)


Oh sole mio! En la pel·lícula titulada "La dutxa", de producció xinesa, el personatge que més em crida l'atenció és el client qui fa el paper d'un meravellós baríton que només és capaç de donar a conéixer el seu talent baix l'aigua. Per més que ho intenta, el seu pànic escènic no li permet cantar damunt d'un escenari davant de tot el món.
Aquest temor es pot apreciar durant tot el film, bé quan li tanquen l'aigua de la dutxa, bé quan tracta de cantar a la nit a una plaça... Aquest personatge produeix molta tristesa en veure la impotència que implica la seua por. L'únic suport que té és el de Earming, qui encara que tenia una deficiència mental, és capaç d'apreciar el que els altres no es paren a escoltar. I és aquest qui, en un atac de pànic del cantant damunt de l'escenari, decideix donar-li una espantada utilitzant una mànega que és trobava a la plaça per a simular l'efecte d'una dutxa. Aquesta és una metàfora que es va repetint durant tota la pel·lícula. I és que l'aigua, és vida, és el lloc de tranquil·litat, de relaxament, on les coses són menys complicades. Aquesta és la moralitat del film. Ana Romero (2015)

Dos grillats 
 "La dutxa" (洗澡), ens presenta uns banys públics on els clients es van relacionant, siga jugant, fent-s'en massatges, xarrant o fins i tot, fent baralles de grills.

Dos ancians, Lin i Wu, es reuneixen des de fa molt de temps en aquest bany públic, per a fer baralles de grills. Durant tota la pel·lícula, veiem com es barallen entre ells, perquè un, que acabava de perdre la baralla, diu que l'altre li dóna "estimulants" per a què el seu grill guanye sempre. Arriba un moment en el film que un dels ancians no apareix pels banys perquè, com diu un que estava allí, s'havia posat malalt perquè els seus grills havien mort aixafats a causa del fet que l'havien tirat el mur del veí.
Ja al final de la pel·lícula,  amb els dos ancians reconciliats, el que s'havia posat malalt diu que no va a criar mes grills perquè, com que a de mudar-se a un bloc de pisos, l'altura matarà als grills, com també li va passar al seu germà. 
 Ainhoa Vidal (2015)

Al film podem veure que se li dóna molta importància a l'aigua. Liu, el pare dels personatges, ens conta histories sobre que abans era molt difícil de dutxar-s'en i que era molt difícil trobar aigua. Ens conta la història de la seva dona  abans de casar-s'en amb ell, havia de fer-s'en un bany, on el pare i germà d'aquesta han d'anar a buscar aigua i com que al pou no hi havia, van anar canviant mill per aigua i finalment ella aconsegueix dutxar-s'en i es posa a plorar per l'emoció.Finalment el film ens conta una altra història de l'aigua, on una dona major i la seva néta han d'anar a fer un bany a un llac molt llunyà perquè era sagrat, ella ho anomena "el santo lago" i que havia d'arribar abans que acabar l'any, perquè si no haguera d'esperar-s'en 12 anys després i ella no estava segura que viuria tant. És un film molt interessant on es tracta molt bé l'element i ho explica d'una manera molt diferent, i molt bé. Hakima Zaitouni (2015)


En la pel·lícula la dutxa vaig a destacar les relacions entre els dos germans i el pare. Liu és un home major que és propietari dels banys públics i viu plenament d'això. Erming és el fill menut que ajuda al seu pare en els banys, té una discapacitat mental que fa que el pare estiga sempre al seu costat. La relació entre ells dos és molt bona, ja que estan sempre junts i juguen. Eming té un germà que viu a la ciutat i que va anar a visitar-los per un dibuix que li va enviar el seu germà. Les relacions entre els dos germans era bona encara que era distant, ja que no es veien. Però la relació en el seu pare no era tan bona, ja que es va anar del seu costat per a viure a la ciutat. Quan va morir Liu, el pare, Daming va portar al seu germà a un psiquiatre, mentre que ell li feia la idea a la seua dona que viuria en ells perquè no podia deixar-lo a soles. Erming no podia estar tancat en eixe lloc, ja que es tornaria boig, aleshores Daming va anar per ell per a tornar a la dutxa fins que el derivaren, encara que Erming es va enfadar en ell per haver-lo portat, ell encara no havia assumit la perduda del seu pare, pels units que estaven. Però els dos van tirar endavant junts com li haguera agradat al seu pare. Paula Fernández (2015)
I ARA, ALUMNAT DE 2010-2011

 
 La Ducha tracta alguns temes que tam"La dutxa" (洗澡), ens presenta uns banys públics on els clients es van relacionant siga jugant, fer-se massatges, xarrant o fins i tot, fent baralles de grills.Dos ancians, Lin i Wu, es reunixen des de fa molt de temps en aquest bany públic, per a fer baralles de grills. Durant tota la pel·lícula, veiem com es barallen entre ells, perquè un, que acabava de perdre la baralla, diu que l'altre li dona "estimulants" per a que el deu grill guanye sempre. Arriba un moment en el film en que un dels ancians no apareix pels banys perquè, com diu un que estava allí, s'havia posat malalt perquè els seus grill havien mort aixafats a causa de que havien tirat el mur del veí.
Ja en el final de la pel·lícula, ja amb els dos ancians reconciliats, el que s'havia posat malalt diu que no va a criar mes grills perquè, com es te que mudar a un bloc de pisos, l'altura matarà als grills, al igual que li va passar al seu germà.bé són molt importants en la societat actual com és el gran canvi cap a la modernitat que ha patit el món en uns pocs anys i que a Xina encara s'ha notat més fort. Un altre tema que tracta la pel·lícula és l'adaptació d'una persona que té una malaltia i que és retardat mental a una vida normal. La Ducha reflecteix aquests aspectes molt bé, sobretot l'actor que fa d'Eingmar. Nerea Hernàndez.



La dutxa es una comèdia que ens conta la tornada a casa del fill major del "senyor Liu", responsable del manteniment  d'uns banys comunitaris on es reunia tota la gent per parlar de les seves coses, passar una bona estona amb els amics i, sobretot, disfrutar d'un bon bany i no d'una dutxa. Ens transmet el contrast de la vida moderna amb la de l'antiguitat. Sembla que aquestes tradicions s'estan perdent i no hauria de ser així. El fill es dóna compte del que té i descobreix la màgia dels banys públics i la importància dins de la comunitat. Beatriz Hidalgo

La pel·licula vol mostrar com avança el temps a Xina, tot mostrant que fa temps eren banys comunitaries on es reunia la gent per a parlar i estaven fent les seves coses, en canvi en dos anys la gent havia canviat els banys per dutxes ràpides.
També mostra que a la gent que era retrasada mental en els temps actuals es porten a colegis i a centres especialitzats i en èpoques passades es tenien en casa amb tota normalitat. Javier Muñoz
En aquesta pel.lícula podem observar el canvi que volen fer en la Xina de la substitució dels banys per la dutxa, i es una pena perquè en els banys hi havia una connexió social molt bona entre tots els que hi anaven ja que no a soles era un lloc on anaven a prendre el bany sinó que també parlaven els uns amb els altres, jugaven a jocs xinesos, feien competicions de grills, alguns cantaven... i tota aquesta cultura xinesa es pot perdre. Luis Pesudo

Es una bona pel.lícula que mostra el contrast entre el món d'abans i ara, a Xina. Ací va tardar a canviar unes quantes dècades. En  Xina passa  tot molt de pressa la seva i es operden tradicions mentre es treballa molt. Emi Raducanu

La dutxa és una pel.lícula on se'ns mostra la intel.ligència d'una persona deficient. Aquesta ens mostra els seus sentiments pel seu barri i tambe la tristesa que sent al saber que aquest serà enrrunat. Compara la ciutat amb aquest barri i la dificultat que li suposa estar en aquesta al personatge, acostumat a un altre tipus de vida. Cristian Sánchez 

Abandonat pel seu fill major que s'ha anat a treballar a un altre lloc, un pare está en Beijing cuidant al seu fill menor el qual es deficient mental. Al pare li costa molt perque actúa a dos bandes; cria al seu fill i porta endavat el seu treball, un bany públic. El fill major torna a Beijing creient que el seu pare esta mort pero descobreix la vida del seu pare i el seu treball. El fill veient la clientela que dona la casa de bany es veu obligat a fer front al treball i veu la importancia que te per a la societat. Belén Morillas

La dutxa és una pel·lícula que ens mostra com un dels barris xinesos evoluciona. És una de les metàfores de com evoluciona aquesta societat, encara que els banys públics segueixen sent molt utilitzats en l’actualitat. A més compta la història d’una familia propietària d’uns banys públics. La familia es composa dels 2 fills i el pare. És una historia molt conmovedora i graciosa, al mateix temps que trista. Aconselle vore aquest film ja que es pot aprendre molt d’aquesta societat tan diferent a la nostra. Dani Lema

La dutxa és una pel·licula que mostra l'evolució de la societat xinesa on es perden molts costums, una de les quals era els banys públics. Poc a poc la gent s'esta allunyant d'aquesta costum i la pel·licula mostra molt bé aquesta qüestió. Una altre costum que s'esta perdent són les baralles de grills, una tradició xinesa que amb el temps desapareixerà. També mostra la gran urbanització que sofreix el país on el barri on viuen els protagonistes serà derrocat per construir nous edificis. Àngel Alarcon