dimecres, 24 de febrer de 2016

LA GELADA DEL 56. Tandemoor



Dos anys abans, al 54, com al 46, va nevar. A Almassora, la gelada del 56, però, no conegué la neu.
El pont de Ferro (fotografia de Rodolfo Agut)
Aquests dies ens ha vengut al cap un fet sobre el qual algunes associacions culturals hi estan treballant i, tot i que no el vam viure directament, n'hem sentit a parlar. Ens referim a l'any de la gelada, esdevingut fa 60 anys. Es tracta del 1956. Aquest fet meteorològic si fou ben singular en les localitats costaneres, com les nostres, en alguns casos va ser determinant per a l'evolució i transformació econòmica d'alguns sectors, com el canvi del primari al secundari. 
El febrer de 1956 s'arribà a unes temperatures excepcionals i volem mostrar alguns testimonis d'aquesta excepcionalitat termostàtica. Ens hem centrat en poblacions com: Alcanar, Almassora, Atzeneta, Ulldecona, Vilafamés, Vistabella... Hi han participat diversos col·laboradors com Joaquim Virgili, Elvira Safont, José Barberà, Melcior Rovira o Josep Joan Miralles, però en vindran més perquè ens agradaria eixamplar el mapa adjunt.
En la veu d'algunes persones que en tenen el record volem aportar unes pinzellades blanques i gèlides, si és el cas, de què suposà per a ells i els pobles respectius i com fou viscut. També ens ha paregut interessant adjuntar la veu escrita des de l'Empordà, de Josep Pla, com en el seu dietari recull les impressions d'aquest mes. Una de les darreres edicions de l'obra del gran memorialista, La vida lenta, centrada en els anys 1956, 1957 i 1964 ens serveix també de galeria per visionar un seguit de diorames sensitius condensats a la vora del foc, resistint la fred i donant-nos notícia del país: de Palafrugell, de València, de la Llibreria Catalònia, de Vicens Vives... Tot un reguitzell de notícies condensades en les notes de l'escriptor que ve a complementar el testimoni directe dels nostres convilatans.



Amb aquesta aportació continuem un apartat de col·laboracions conjuntes amb la nova signatura Tandemoor (Jesús Bernat Agut & Àngela Buj Alfara) que ja havíem encetat temps enrere. 
http://imatgies.blogspot.com.es/search/label/TANDEMOOR



ALCANAR I ULLDECONA
 



Hem volgut saber quins records i transcendència va tindre la gelada del 1956, en pobles com Alcanar i Ulldecona, algunes anècdotes que recorden persones que la van viure i també en quina mesura va influir en l’economia local. En el cas d’Ulldecona, ans de la gelada hi havia una indústria de pinzells i el treball de la pedra es dedicava principalment, pels picapedrers, a fer rodes de molí. 




Podríem dir que el fenomen meteorològic que comentem fou un dels desencadenants ―amb la gelada de les oliveres, garrofers..., de la puixança de la indústria del moble i de la industrialització del treball de la pedra, de la pedra d’Ulldecona. Aquesta pedra és extreta de la serra de Godall i es pot trobar en llocs i edificis tan emblemàtics com la Pedrera o la Sagrada Família. També encara més lluny, des del Montsià, ha arribat la pedra d’Ulldecona a Nova York, concretament a la Universitat Helend and Martin Kimmel; a l’Orient Mitjà; a París, i altres indrets del món. Però tornem a la quotidianitat dels nostres convilatans d’Alcanar i Ulldecona i situem-nos ara fa 60 anys amb algunes anècdotes, de persones nascudes entre el 1933 i el 1946, que ens han explicat:


Alcanar

Estàvem collint taronges a les Marjales i les taronges mos caïen de les mans, no les podíem agafar, mos caïen de tant que pesaven, del gel que tenien dins.

D’esta del 56 no me’n recordo molt, domés me’n recordo que vam anar al cine i quan vam sortir estava tot nevat, jo tenia 15 anys. Me’n recordo d’una que era més joveneta, com si siguessa ara, vam pujar del prat, perquè natros mos quedàvem igual d’hivern que d’istiu, i pujàvem de les Cases per la carretera de l’Àngol i per les vores tot de munts de neu. I vam arribar a casa, que teníem una casa al carrer del Loreto, número 15, al costat de la biblioteca, i mon pare va pujar al terrat i en una pala tirava la neu al verger, que tot eren mandariners.


Jo estava fent la mili a Marruecos, i es vea la serra del Gurugú tot nevat, però a baix fea calor, i ma mare m’escrivia i em dia a les cartes que havia gelat.

Sé que un home en lo carro, a Ulldecona, va arribar gelat a casa. A Ulldecona va fer més fred que aquí. Venia lo güelo i el fill. Lo fill estava una mica tarat, no estava bé i no se’n va enterar. Lo matxo sabia el camí i va fer cap a casa i l’home va arribar gelat, mort.

Va afectar l’arbreria. Tots los arbres estaven clavillats. Lo fenàs dels montes, totes les auliveres, garrofers, tarongers.

Anàvem en lo llandero, que se rebentaven les canyeries, que eren de plom. Jo era obrer, l’ajuntament buscava un paleta i aquell any se van rebentar les tuberies. Va fer molt de fred, va gelar els tarongers i mos donaven nyenya barata arrancar-los. 


Ulldecona 

Me'n recordo que ma güela me dia que no estengués la roba al terrat que l'estengués a l'engorfa, que es trencava. Això passava més vegades, pero allavons més, si tocaves la roba de tan gelada se trencava.

Hi va haver un mort, un home en una finca, a la plana, se va morir de fred.
Anàvem en lo carro tots tapats en manta, només se veen los ulls, a la Miliana mos vam parar i vam anar a una taverna a acalentar-mos a beure alguna cosa.

Als carrers eren les voreres fetes de la pedra de la torre octogonal del castell que la van desfer pa fer les voreres dels carrers, i hi havia un xiquet que ho fregava en una atra pedra grossa i del fred i del gel fea un soroll molt agut que no l'hai sentit mai més però allò me se va quedar gravat allò tan agut, me fea una esgarrifança.


Rosa Virgili Guàrdia (1940), Ulldecona.
Va durar aquell fred, no és com ara un dia, va durar, que a vegades la pasta baixava, que és domés un dia, és que allò me penso que va durar lo menos una setmana i quan ja es tornava a calmar lo bon temps, ne va vindre una atra als quinze dies de la primera. Lo dia de la Candelera, pot ser que comencés lo dia antes, lo dia 1. És possible que escomencés lo dia 1 pero pa recordar-mo’n, sempre, sempre diem la gelada de la Candelera. Ai, pos casi va durar tot lo mes. Pero havia fet un temps com ha fet enguany, que no havia fet fred en tot l’hivern. No havia fet fred tampoc, tot estava florit. Principalment, lo que es va gelar més van ser els garrofers, potser els ametlers. De garrofers se n’arrancaven molts. I a la taronja i tot això sí que va afectar. 


Se gelava tot, se gelava. Tu saps lo que és, lo que sofrien, lo que se sofria. Sempre l’aigua al foc, sempre aigua al foc, i quan no ja tenien que, que no estava lo butano, que això és lo millor que pot... Procuraven los pagesos tindre llenya i que no s’acabés mai la fogata de casa, però als pisos tamé es patia, brasers, que un pis no és tan gelat com una casa. Me’n recordo que vaig anar al cine de nit i al sortir pa arribar a casa, que el mal que feen los peus, tots plens de prinyons al gelar-se, que tot de fred i allí no t’acalentaves, sempre hi havia calentor, aigua calenta aquells dies i bosses, bosses d’aigua i i al llit. Los rics tenien una cosa que ficaven de brases i portava una tapadora. Això ho tenien domés los rics, acalentaven lo llit. Una paella, tenia la forma d’una paella, en tapa. Bosses d’aigua calenta pa poguer-ho aguantar. Les bosses d’aigua tothom les tenia. I aquells dies pos... la bossa d’aigua calenta pa poder-te... i sempre aigua calenta. Pero pa rentar i repassar la roba era lo fotut.
"I ara me'n recordo de l'anècdota que me solia explicar son pare de Marisín Campos Calduch, que la gelada lo va agarrar treballant al bosc per allà dalt, i a mitan març va vindre al poble i va vore la malesa que el fred havia fet als garrofers. Quan va tornar als boscos els va dir als companys de treball (tots de l'Empordà o de per allí) los va dir que estava molt trist perquè el fred havia matat tots els garrofers. Aquella gent no havien vist mai un garrofer i només coneixien el fruit, la garrofa, i pensaven que allò ho produïa una hortalissa del tipus de la favera, i per consolar-lo li dien "vinga, va, no te preocupes que a la primavera en sembrareu de nou i tornareu a tindre collita." Joaquim Virgili Guàrdia (1946)


També és d’interès la crònica que sobre Vall-de-roures, al Matarranya, en publicà fa uns anys Lluís Rajadell:
http://www.serretllibres.com/autorsebrencs/articles/lluis-rajadell-i-el-seu-llibre-1956-lany-de-la-gelada-dia-112-a-llibreria-serret


Màrius Pont, del Centre d’Estudis Planers 
https://terresdecruilla.wordpress.com/, de Santa Bàrbara, ens en dóna una explicació més contextual i social. Podeu escoltar l’entrevista sencera a http://canalte.xiptv.cat/maiors/capitol/maiors-10-02-2016

I un fragment a:
https://www.youtube.com/watch?v=1-e74WnaDwc

Què és lo que va ser i què és lo que va suposar i per què los que t’hai nomenat abans, tots estos centres d’estudis i entitats que mos aixopluguem en lo grup Terres de Cruïlla (https://terresdecruilla.wordpress.com/), per què hem volgut posar el focus? Fixa’t, la gent encara diu avui en dia, la gent gran “Això va passar l’any de la gelada o això va ser abans de la gelada”. Clar, quan hi ha un fet que marca tant, que fins i tot les coses passen abans o després d’aquell any, vol dir que aquella cosa, aquell factor, aquell fet ha tingut molta repercussió en la vida de la gent. [...]

De gelades sempre n’havia hagut, inclús tenim documents que mos parlen de que l’Ebre al seu pas per Tortosa se gelava. L’últim que està recollit me penso que és de l’any 1881. Per tant, no és que no n’haigue hagut abans, però clar, d’estes ja no en tenim tanta memòria, no, no, la gent ja no viu los que ho van viure i esta última va tindre repercussions, ara voràs per què, més intenses que no pas les possibles gelades que poguéssem tindre documentades d’abans.[...]

Lo registre més baix que hi ha hagut en tot lo segle XX, i el que portem de XXI no cal dir-ho, per exemple aquí a Tortosa, Observatori de l’Ebre se va arribar a casi menys 7 graus. I algú dirà, menys 7 és tan problemàtic? Clar això és l’Observatori, però també tenim dades de que dalt pujant cap al Coll de l’Alba la temperatura encara era molt més baixa. Insistixo, temperatures molt baixes, molts de dies i més a més lo que al principi va ser lo que es diu “una gelada negra”. És a dir, quan gela i fa rosada, la capa de gel, recordem que l’aigua se fa gel a 0 graus [...] per tant, quan la gelada és haumida hi ha haumitat a l’ambient i fa rosada l’arbre diguéssem queda protegit, perquè el fred està fora però lo gel encara que pareixque mentida lo resguarda una mica. I quan neva, quan neva no és tan problemàtic com quan fa una gelada d’estes seques, seques. Per tant, lo gran problema va ser que els primers dies va ser temperatures baixíssimes, no cal dir que com més..., si parlem del Matarranya, de la Terra Alta, dels Ports de Morella, vull dir de la part del Mas, com més mô n’anem del Mas cap amunt, més evidentment que molts de dies les màximes no arribaven ni a 0, allò va acabar matant a garrofers, auliveres.[...]

Si a molts llocs l’aulivera era pràcticament monocultiu i allò es gela, encara algunes se van poder refer, o alguns tarongers o el que sigue, clar que no hi hague auliva, i sobretot era auliva als llocs ant estem parlant, una aulivera no es refà a l’any següent, ni als 2, ni als 3, ni als 4, què vol dir? Que arriba la gana, que allí no es pot viure. En què va repercutir? Que en part que el camps se va transformar, se va haver de replantar, se van arrancar auliveres, garrofers, etc., etc., molta gent va haver de marxar. Per tant, tenim casos molt flagrants de Terra Alta, no sé Arnes, del Matarranya, Vall-de-roures, també d’aquí de les nostres terres, de la part dels Ports de Morella -insistixo-, la Tinença de Benifassà, pobles..., Cinctorres, Forcall. Ho dic perquè potser al que és la Plana, sí que va haver gent que va haver de marxar, però a n’estos llocs que la cosa anava difícil, a n’estos llocs més de montanya va ser el cop definitiu a la població. Vull dir que allavons hi ha una davallada intensa de població i per tant, és lo que et dia abans, no sé a les altres gelades, però a les altres gelades la pagesia es va quedar al lloc, però aquí va implicar realment un cop no només econòmic sinó també més social a la gent.


ALMASSORA


El NODO ens mostra Algemesí, però ens podem fer una idea d'allò que va passar a tants termes farcits de tarongers. Per a les dades d'aquells dies a la Plana i les conseqüències generals resulta ben aclaridor l'enllaç següent:

Al nostre poble, Pepe Brisach ens ha contat dos anècdotes ben interessants:
La gelada del 56 va ser seca, no va nevar, com l'altra del 54 o la del 46. El mal va estar repartit, als fondos va gelar més. A vora riu i les partides que volten el poble no va fer tan de mal; de Collantes avall i el camí els Clots... els tarongers es van tallar a cara de terra. Després van rebrotar de bord i els van empeltar.
Recorde que un dels dies més gelats pujava cap al pla de Museros en el carro carregat amb mil quilos d'amoníac i les rodes de ferro no trencaven el gel de les bassetes que hi havia al camí. Regàvem de motor i s'estava més bé descalç, amb els peus dins l'aigua, que estaria a deu o dotze graus, que a fora.
Un mes després, Blas i jo anàvem en el carro replegant les taronges seques de terra i les portàvem a vendre per al ganado.

Un altre almassorí ens recorda que el fet que no arrencàrem els arbres va fer que mantinguérem classes antigues com la blanca o la cadena i que no férem el salt qualitatiu d'altres pobles, com Nules, que van plantar classes noves, més adients a l'exportació. Hem sabut, després, que també al nostre poble es van renovar algunes plantacions. A la carretera Nova, una finqueta, que havia estat plantada de la varietat fina al 1952, es va gelar i va estar substituïda per nàvel, no tan habitual aleshores.


Ben interessants són els articles periodístics de José Galí Sancho que ens ha facilitat Manolo Renau: 
Gelada
Publicat al diari Mediterràneo per José Galí Sancho el 22 de febrer de 1956
No hi ha a Almassora major tema d’actualitat. No pot haver-lo. Trigarà a ser desplaçat perquè és el cas que encara no volent parlar més ni pensar més en la gelada; a ella s’ha de tornar el pensament, paraula i obra, amb una obsessionant fixesa impossible d’espantar. És que Almassora, malauradament, no compta amb altres mitjans de subsistència que la taronja. Això és molt i greu. Gairebé impossible de comprendre pels que no ho estan vivint. Tampoc nosaltres podem sostreure’ns a això. Fem almenys història i deixem constància escrita que la primera passada, la primera onada de fred, va començar el dia 2, dijous, dia de la Candelària. Va acabar el dia 6, dilluns. Durant totes aquestes nits va estar el termòmetre baixant dels tres als quatre i una mica més, graus sota zero. La segona onada és la que ens va clavar el cop de gràcia, va començar el divendres dia 10. Aquesta nit i la de dissabte va baixar la temperatura dels set als vuit i fins i tot als nou graus sota zero. Després de la primera envestida, segurament perquè el fred era molt sec amb vent i sense aiguatge; quedaren bastants zones del nostre terme municipal amb pocs o gairebé cap dany. De la segona ratxa siberiana no es va lliurar ni l’apuntador, tot i que el fred també era sec i sense aiguatge. Durant la primera onada no va cessar el treball al camp ni en els magatzems.


El diumenge dia 5 es va suspendre el del camp, incomprensiblement. Perquè bé s’ajornés l’exportació o bé també que s’imposés una rigorosíssima inspecció a les fronteres. Però l’haver perdut voluntàriament 6 preciosíssims dies de posar fora de perill certa part de collita, o d’haver destinat el fruit per al mercat interior, és cosa difícil d’entendre. Perquè conformes en què ningú esperava la segona i més rigorosa edició de fred. Però és que potser ens ve de noves que en això de la taronja ningú va saber mai, ni ningú sabrà mai el que a de succeir el dia següent? … Doncs mentre el carro puga rodar, no siguem nosaltres mateixos qui el parem. Al bullici i animació dels nostres camps, dels nostres carrers, a l‘alegria de viure reflectida en tots els rostres durant els últims dies de gener; ha passat a la solitud i desolació i les cares llargues d’ara que encongeix l’ànim del més optimista. Perquè seguim vivint en un interminable malson del qual segurament no despertarem fins a la primavera que ve. Vulga Déu que la realitat no siga tan amarga com els pressentiments, i que els intensos freds que encara ens tenen aterrits no tinga la història del que hem relatat.
Aquesta vegada no!
Publicat al diari Mediterràneo per José Galí Sancho el 21 de març de 1956
No, no. Aquesta vegada, almenys, no es podrà dir que l’home és l’únic ésser de la creació (que finor!) que sol estropessar dues vegades amb la mateixa pedra. Almenys els llauradors, els tarongaires estan tots sense tocar unes alicates per tallar la més insignificant branqueta dels seus, ara, moribunds arbres. Fan bé perquè l’experiència d’aquelles presses en la primera gelada del 46, va demostrar que mentre s’arrencaven i tallaven arbres sans es va veure que després van resultar morts. Tots romanen ara a l’espera. És així que no hi haurà una altra vegada regla sense excepció perquè per aquesta vegada no serà l’home l’únic animal que donarà la morrada en el mateix clar obstacle.

ATZENETA
A les Bodegues, de la veïna Benafigos

En 1956 va afectar més en les partides més altes: Mora, Ribasals i Bovalar.Les gelades ja van començar el dia de la candelera (2 de febrer) El terme d'Atzeneta disfrutava fins a 1956 de moltes oliveres mil·lenaris, però les gelades, primer la de 1946 i després la de 1956 van fer que moltes van desaparéixer. Hui inclús tenim zones on hi ha oliveres mil·lenaris de la classe morruda en les partides de les Mores, al Molí Bertran, Ribassals i Malcasaes. José Barberà


Dades de l'observatori d'Atzeneta d'Aemet Nº8492
Observador d'aquell any Joaquim Monfort Beltran

Dia
Tmàx
Tmin
Pluja
Dia
Tmàx
Tmin
Pluja
Dia
Tmàx
Tmin
Pluja
1
10
5

11
1
-8

21
9
-1

2
3
-2

12
3
-7

22
9
-4

3
3
-6

13
7
-5

23
9
-1
11'6 (neu)
4
9
-7

14
11
-1

24
8
3
67'2
5
7
-7

15
9
0

25
9
6
30'7
6
12
-4

16
6
-2

26
12
2

7
15
0

17
8
-6

27
14
1

8
10
4

18
9
-2

28
13
0

9
9
-2

19
8
-2

29
16
-1

10
0
-2

20
9
-4






T mitja febrer 1956 : 3'4ºC (récord)
T mitja màx febrer 1956 : 8'6 ºC (récord)
Tmitja mín febrer 1956: -1'9 ºC (récord)
Pluja total febrer 1956: 109'5 litres

El mes de febrer de 1956 és històric per ser el mes més fred del segle XX i el que portem del segle XXI a l'Europa occidental. Atzeneta no és una excepció, i aquell febrer continua tenint el rècord de temperatures mitjanes més baixes (tant la temperatura mitjana mensual, com la temperatura mitja de les mínimes i màximes) de tota la série històrica que comença el 1943. No obstant, no es va batre cap rècord de temperatura mínima absoluta, ja que al no encalmar el vent, no va haver inversió tèrmica i la temperatura no va poder baixar del tot al Pla, que és on està l'observatori.
La causa d'aquest fred històric van ser tres onades de fred siberià seguides en un mes (dies 2 i 3, dies 10, 11 i 12, i dies 19 i 20). Aquesta recurrència és extraordinària ja que la probabilitat de tenir una onada de fred siberiana sol ser d'una cada 15 o 20 anys.
A finals de Gener de 1956 hi havia molt fred acumulat al Pol Nord que anava viatjant cap a les planes de Rússia. El potent anticicló format sobre Escandinàvia va ser clau per bombejar aquest fred cap a Europa Occidental. La primera onada de fred després de recórrer el continent va arribar al nostre poble entre el dia 2 i 3 de Febrer. A continuació estan els mapes de superfície i de temperatura a a 1500m del dia 3 de febrer, on s'aprecia l'entrada de vent del NE (gregal) del centre del continent i que la temperatura mitjana a sobre el nostre poble a 1500m era de -15ºC. Melcior Rovira


VILAFAMÉS


Sóc filla d'algun ullastre de la Balaguera, d'algun olivó que es va empassar un tord com els que ara saltironegen entre el meu brancam.
Vaig nàixer en terra tova i bona i em vaig arrelar amb força a una heretat d'un tal Mussa que vivia a l'Alqueria Grossa. Encara essent un arbrissó que el vent vinclava, vaig fer les primeres solades que un temps més tard, arbre esponerós, plegava la família dels Marçà que ni parlaven ni vestien igual que la mainada dels Mussa però reien, ploraven i m'estimaven de la mateixa manera.
Els meus cimals oferien bon aixopluc i millor ombra. Al seu recer presumien els uns de com treballava, de com era, sens dubte, la millor olivera de l'Alou, que era com dir la millor olivera del món. Hi discutien que si allà a prop del Bovalar, que si als Vilarets, que si a l'Estepar, però l'amo es creixia perquè jo havia fet tantes barcelles i que a l'almàssera, de la pasta de les meues olives, s'omplien tots els esportins d'una parada de premsa.
En oir-lo, m'estovava en sentir-me tan preuada i encara m'esforçava més a fer grans solades. I els vailets que es gronxaven a les meues branques es feien hòmens i les sagales dones i jo, encara més ufana i llustrosa estirant-me cap a llevant i ponent com el córrer del sol.
Sempre però, no és igual. Els hòmens que tant m'adoben són criatures cruels i sovint he sentit el perill del foc, l'olor del fum i la salabror de la por dels soldats que es protegien en les covarxes de la meua soca. Tan arrelada com estic i he aprés que hi ha boques esdentegades que escupen focs i grans ocells metàl·lics que deixen caure artefactes que asclen tot allò que troben, animal o vegetal i veig el pànic a la mort i no el goig de la vida sota els meus cimals.
Amb tot, la mort, de vegades és silenci. Silenci blanc de rosada negra. El gebre que en fa vidres de fulles i branquillons, que clevilla les branques, que les obri per desposseir-nos de la saba i oferir-nos a la mort. I un dia i un altre del fred que ens sacrifica, de la neu que ens turmenta, vencedor de les fogueres de Sant Antoni camí de Carnestoltes. Havíem espolsat les olives, què podíem fer ? Les solades no s'hi plegaven però, vilatans i masovers restaven a casa acovardits mentre el fred ens feia empetitir i desitjar tornar a ser pinyol d'oliva. Encara si alguna família s'atrevia a aparellar l'animal i venir a plegar, encenia una foguera i mentre els majors pessigaven les olives ertes i eixutes, els infants anaven i tornaven portant-los pedres que escalfaven per evitar la congelació dels dits, fins i tot a les butxaques i als pits se'n ficaven per tindre un poc de calentor. Es gelava l'aigua dels canterets, fins i tot dins de casa es gelava l'aigua als cànters; i el pa s'enduria com cudols i no es podia pastar la farina i els nens ploraven perles gelades que esgarrapaven les cares. L'oli es feia greix a les gerres mentre al carrer, la neu caiguda era gel i els animals no podien eixir a pasturar, les gallines no ponien i els queviures anaven amainant mentre creixia la fam i el dia.
Una dona embarassada li deia al fill no nat que esperara, que esperara al caliu del seu ventre, que fora la font no era més que canellons, no piulaven els ocells i la terra sembrada escopia les llavors.
El dia que l'infant volgué nàixer, uns rajos tímids van començar a escalfar la terra, era tard, però. La gelada ens havia cremat, les nostres fulles verdes acerades queien a terra mortes i aquells hòmens bragats de fer front a la vida ploraven davant la devastació mentre ens serraven aquells braços que sostenien el cel, els nostres cimals, càrrega ara de carros i carros de llenya mentre a força de dinamita ens desentranyaven de la nostra terra enlairant les nostres magnífiques rabasses deixant les arrels al sol.
Quan em va tocar a mi, algú va endevinar un lluc, un brot indefens i tendre entre les arrugues de soca retorçuda, entre la corfa llaurada i grisa i van guardar serres, destrals i dinamita. Ja no vaig ser foc i flama mentre agraïda al sol vaig fer córrer la saba per cimals, branques, branquillons i fulles gaudint de cada raig de sol que madura un bon cafís d'olives per a d'aquells que em cuiden. Josep Joan Miralles

VISTABELLA

"A Vistabella el fred és un amic del que de vegades també t'acabes afartant però que forme part imprescindible de la teua vida, per això recordem freds intensos i gelades tant sovintejades que diràs que no poden ser notícia. Arribar als -17ºC no passa cada any, però a 1200 metres d'altura resulta més habitual del que molts imaginen, però l'hivern de 1956 a Vistabella es va arribar als -19ºC. I això ja són figues d'una altra panera. 

Els majors de vuitanta anys recorden una gelada tant forta que tots van córrer a tapar les pataques de sembrar, expliquen que les arraulien en pirigallo (pipirigall, un ferratge per als animals) a les falses de les cases, ben tapadetes, però el fred no va tindre compassió. Després de gelar tots els pixadors baix dels llits (aleshores no hi havia aigua corrent a les cases, ni lavabos), va badar moltes olles plenes de perol en oli de la matança del bacó i va acabar matant totes les pataques de sembrar. I a Vistabella les pataques eren paraula major: l'única moneda per bescanviar." Elvira Safont

Quan vam pensar en preguntar a la gent de Vistabella sobre la gelada no esperàvem que el fred d’aquell any també es recordara, perquè és un fenòmen amb qui solen conviure gran part de l’any. Heus ací, però, que en l’imaginari col·lectiu del poble també ha quedat aquell febrer de 1956.
foto de Joaquim Virgili Guàrdia

Raimundet i la germana, Rosa del Mas del Carrascal, avesats com estaven al fred i la neu, encara ho recordaven com un fet extraordinari: Es van gelar les pataques dins la bodega, els camins del Pla es van omplir de badons… la terra s’obrie de tant de fred. A tots els masos hi havia cànters d’aigua trencats pel gel que s’unflava… Encara m’en recorde que venia un matxo amb carratells d’aigua i a mesura que se n’eixia l’aigua es gelava i feia caramells que penjaven
Rosa ja tenia vint-i un anys i anava a Carnistoltes al mas de Monfort amb unes amigues. Sa mare els va dir d’anar corrent o no anar, perquè el fred les gelaria. No podien perdre la festa i van anar. Son tio, que vivia al mas de Monfort, va dir que es quedaren fins l’endemà i que amb el solet ja tornarien però van preferir tornar eixa nit i ho van fer corrent corrent perquè el fred era molt fort.
foto de Joaquim Virgili Guàrdia


Encarna del Mas de Rosca, ben menudeta aleshores, també ens va afegir quatre anècdotes substancioses. El germà, que ja tenia deu anyets, havia anat a un mas de Mosquerola a la matança del porc i va tornar plorant pel fred intens; son pare no va deixar d’apretar el matxo perquè arribaren prompte al mas.
El tio …. estava fent llenya allà pel pou de Leandro. I, tot i ser un lloc arrecerat, tenia una foguera encesa i, després de pegar quatre estralades, havia d’afegir unes ascles i posar les mans prop del foc per retornar-les; després feia una poca més de llenya i tornava al foc. L’home va aguantar mig matí però els matxos li van fugir cap al mas.
Al mas de..., un cossi ple d’aigua va esclatar per la força del gel i uns dies després passava l’auela Gafetera per curar el cossi. L’auela Gafetera venia d’Ulldecona i passava per tots els masos per a curar cànters, gerres i cossis que s’haguéren trencat. Els posava unes gafes i amb un pinzellet repassava les juntes amb una pintura. Eixe any va tindre molta feina! 

ANECDOTARI D'ALTRES POBLES Esperem que ens en envieu més, dels vostres pobles.
Ens han contat que a Vilanova, a més de portar malea per als forns, un home, Paco Saura, de tantes oliveres i garroferes que van haver d'arrancar, va muntar una serreria i feia tacos de fusta per a les fàbriques, cada vegada més nombroses.
A Morella, durant la gelada van morir 3 o 4 persones. Com el gel i la neu gelada no els permetia eixir de casa i portar-los al fossar, aconsellats pel metge, van traure els cossos al gelat balcó fins que van poder dur-los al cementeri.

I heus ací que amb l'auela Gafetera lliguem Vistabella amb Ulldecona, així com l'anècdota de Joaquim Virgili lligava Ulldecona amb l'Empordà i, per tant, amb Pla. Ja només ens quedaria rebre algun regal de les Illes.

JOSEP PLA
Pla, Josep (2014), La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964), Barcelona: Edicions Destino, p. 16-28.

31  gener Aquests últims dies, la temperatura ha estat excel·lent. Avui les coses s’han invertit. Trons i llamps al matí, però no ha arribat a ploure. A la tarda, vaig un moment a Palafrugell i torno a sopar a casa. Temps fred, cel verdós, violaci, gèlid. Carta del meu germà dient que arribarà a Barcelona el dia 9. Treballo en el Barcelona. No surt res de bo. Passada la nit llegint. Il Borghese. Bonal marxa a Suïssa.
1 febrer La tramuntana s’ha entaulat a la matinada. Descens rapidíssim de la temperatura. Dia clar i fredíssim. Carta de Vergés dient que la seva impressió és que l’article del cotó no passarà. Cada dia tinc ganes d’emigrar. En dies així, les ganes es fan fortíssimes. Bonal ha marxat a Suïssa al matí. Sento bufar la tramuntana a la xemeneia. Passo el dia al llit; al vespre, escric a la vora del foc.
2 febrer A la nit, baixa brusca de la temperatura. Es rebenten les canyeries exteriors de la casa i ens quedem sense aigua. Tramuntana infernal. Ens quedem sense llum. A la cuina, arribem a menys 1 grau i a la sala, a més 4. Inhabitable. Impossible sortir de la vora del foc. No hi ha correu. Dia totalment perdut. No em moc de la llar en tot el dia. ¿Quants dies estarem sense aigua? La tramuntana em fa venir boig.
3 febrer La tramuntana decau a la matinada però la fred persisteix, seca i punxant. Ha fet un dia clar, assolellat, amb un cel de cristall, glaçat. He anat a Palafrugell. He tingut fred. Mai m’havia passat. Em faig vell ―aquesta és la realitat. Impressió tètrica de Palafrugell, sense ningú al carrer, sense llum, amb la tramuntana. Hem arribat a -8. Ha fet molt de mal. Torno a les vuit del vespre, pel cementiri. De molt mal anar. A les onze del matí, la tramuntana cau.
4 febrer Continua la fred i la tramuntana fortíssima, sota d’un cel claríssim i assolellat. No m’he mogut del foc en tot el dia. Treballat sobre el Barcelona. A tres passos del foc, la vida és impossible. Es confirma el trasllat a Lleida del governador Mazo Mendo, que ha realitzat durant vuit anys una política de pressió espanyolista. Ve Pagès, de Palamós, notari, que era governador de Lleida. Potser la pressió no serà tan forta... Ja veurem. A la nit, llegeixo la major part de l’assaig de Montaigne sobre Raimon Sibiuda (Raymond de Sebonde). Hi ha moltes puerilitats, però el paper es llegeix com el primer dia. A la matinada, la tramuntana cedeix.
5 febrer Dia fred però sense vent, assolellat, clar. Mercè, tornant del mercat, em diu que una petita capsa de bròquil s’ha pagat a cinc pessetes. Aquesta fred ha fet un mal terrible. Jaume (el masover) està desesperat. Les vaques, amb el bon temps, ja menjaven verd. Les herbes han quedat rostides i la retracció de la llet ha estat immediata. La censura ha tret l’article del cotó, com ens pensàvem. Passo la tarda a la vora del foc treballant més o menys  ―menys que més. Anat a Palafrugell a darrera hora. S’ha arribat, aquests dies a -10. No hi ha record d‘una cosa semblant. Corre la notícia que s’ha gelat la taronja de València.
6 febrer Aniversari de l’alliberació de Palafrugell. Han fet un arc davant l’Església. A la commemoració hi ha assistit 150 persones  ―totes obligades pel seu càrrec. El governador ha fet un discurs amarg ―queixant-se de la falta de gent. Ha fet tramuntana tot el dia ―a la nit, fortíssima. No m’he mogut de la vora del foc. Treballat més o menys en el Barcelona sense resultats apreciables.

7 febrer La temperatura ha millorat una mica però el vent del nord, que ha durat tot el dia, s’ha entaulat sobre el provençal d’una manera molt desagradable. Vist Bonal arribat de Suïssa on ha tingut temperatures de -20 graus. Aquestes freds han deixat a tothom idiotitzat perquè no hi ha record d’unes temperatures semblants. El meu germà aplaça vuit dies el viatge a Barcelona.
8 febrer Tenim el temps canviat. Ha fet un dia sense vent, plàcid, nebulós, amb una mica d’aire del sud. El termòmetre baixa. Ara tindrem la fred humida i la migranya. Llegides les poesies de Ricard Permanyer ―una d’elles dedicada. Jaume Bofill i Ferro sosté que és un poeta. No ho sé pas... Sopo amb Quintà a Palafrugell. Tords exquisits. El fred els ha portat. Tertúlia fins a la una, amb Martinell, Medir i Caselles, de Barcelona. Petit piscolabis amb formatge francès ―Pont l’évêque― i vi.
9 febrer Dijous Gras. Em llevo tard. Sopar a Palafrugell amb Sagrera, Bonal, Castelló, Salvi Català, Caselles, Paco Matas, Medir, Quintà, Martinell, Paco Jonama. Llobarro magnífic i una llebre en estofat. Formatge. Bon vi de Rioja. Sagrera ha estat molt simpàtic, una mica llampat. A les dues del vespre, ha nevat una mica. S’entaulen les provences fortíssimes. Retorn a casa a les tres, molt desagradable.
A la Costa Brava
10 febrer Visita, a les quatre de la tarda, del Dr. Pascual, que arriba enravenat. Satisfacció de veure’l. Xicot admirable. Em parla d’una criatura que ha salvat de la congelació. Se’n va d’una revolada. Dia molt fred amb forta tramuntana. Fa vuit dies que dura la broma. És una cosa més forta que jo, psicològica: quan sento bufar la tramuntana, jo no em llevaria del llit. Passada la tarda a la vora del foc. Mercè em fa companyia a la vora del foc.
11 febrer Dia opac i gris, potser el més fred d’aquesta tongada. He posat el termòmetre a la cuina i ha marcat -2. Tot s’ha glaçat ―i encara estem sense aigua. M’he llevat a les sis de la tarda. És l’única solució. Tornat a reemprendre la fascinadora Història de la literatura italiana de De Sanctis. Llegir és l’única cosa que m’agrada ―però em fatiga, sobretot si m’exalta. La fred d’aquests dies m’ha donat la sensació d’un envelliment accentuat. Treballo sobre el Barcelona, desenganyat. Carta de l’Adi, sempre tan amable. Mercè va a Palafrugell a comprar. No hi ha res a l’armari. Sopo a Palafrugell. Vist Mossèn Tapiola. Els diaris porten la detenció de Dionisio Ridruejo. Torno molt tard ―a les quatre. Molta fred.
12 febrer Carnaval. Em llevo tard i no em moc de la vora del foc en tot el dia. Ha fet un dia molt fred ―però sense vent. Mercè tampoc ha sortit. Ens hem fet companyia mútuament. Treballat en el Barcelona, que ha avançat una mica. Rebut el 22 volum que ha publicat la Selecta. Quina vergonya, tants de llibres! És un llibre que no està pas bé ―que no té maduresa. Llegit De Sanctis gairebé tota la nit: el Concili de Trento, els jesuïtes, Fra Paolo Sarpi, la Crusca. Apassionant i clar. ¿Quan tindrem un De Sanctis en el nostre país? Menéndez Pelayo, al seu costat, és un trabucaire.
13 febrer Dilluns de Carnaval. Efecte que fa el poble amb la fred: ni una ànima pels carrers. Bonal, que sent la ràdio, em diu que hi ha anunciada la tercera onada de fred. La gent pateix enormement. A Miquel, li han portat aquests dies una gran quantitat de tords, que la gent agafa. Pobres ocells! No han pogut passar el mar. S’han acostat a la costa. Han fet tard. Sopo a la vila. L’efecte de la detenció de Riduejo ha estat gran.
14 febrer A les quatre de la tarda, es posa a nevar sota un cel blanc i glacial, en una atmosfera immòbil. Disgust de la Mercè que volia anar al ball. No vol malmenar-se l’abric nou i els guants. Ara només faltava aquesta nevada. A les cinc, la nevada sembla cedir. Vaig a Palafrugell a sopar. Es posa a nevar fort i arribo a la vila blanc. Anem amb els amics al ball del Mercantil, desanimat. Retorn a les tres, amb la neu glaçada.
15 febrer Dimecres de cendra. Dia clar, assolellat, aire de tramuntana: molt fred. La neu, però, s’ha anat fonent i al capvespre en quedava poca. No m’he mogut de la vora del foc ―una mica fatigat del xampanys nacional d’ahir. Mercè m’ha fet companyia. Treballat sobre el Barcelona. A la una, al llit. Avorriment excessiu i poc sa. La nevada ha fet bé a la terra, però aquesta fred comença d’ésser massa llarga.
16 febrer Bonal em va a buscar a la tarda, amb el cotxe i vaig a Palafrugell. La neu s’ha fos i torna a fer fred. El poble, solitari, desert, sense llum, és impressionant. Vist Sagrera. Torno a les vuit a casa. Treballo una mica en el Barcelona ―res. Insomni al llit, potser per excés de fumar. Continuo la lectura del Johnson de Boswell. Els diaris porten la notícia de la sortida de dos ministres. La política s’anima una mica.
17 febrer A les deu del matí, comença de nevar, fort, però a la una, la tramuntana col·lapsa. Més fred. Horrible. Visita a la tarda de Pascual, Bonal i Quintà. Les ràdios estrangeres anuncien una depuració de la Falange. Visita de Josep Ensesa per parlar de la Revista de S’Agaró. Em parla de la immoralitat de l’Estat, que ha arribat al màxim. Estem sense llum tota la tarda i nit. Arriba el New Yorker. Dia perdut. No he fet res.
18 febrer Dia desagradable que passo a la vora del foc tractant de fer alguna cosa sense aconseguir-ho. Vaig a sopar a Palafrugell. Quintà porta un camembert ―excel·lent, però fa massa fred. La falta d’electricitat em deprimeix d’una manera inexplicable. Tertúlia amb Paco, Caselles i Martinell. Quintà m’acompanya molt tard ―a les tres passades. Molta fred. La carretera glaçada. Trobo el llit glacial. Llegeixo fins matí. El New Yorker i la Vida de Johnson per Boswell. Les ràdios anuncien la tramuntana de demà. La notícia em fa prendre la decisió de no llevar-me. Carta del Sr. Salvador Vilarrasa, de València, amb un pedido de llibres per la casa de València. Agradable. Quintà, que ha parlat amb Vicens Vives, diu que la cosa va madurant.
19 febrer Tot el dia al llit, llegint i dormitejant. Desmoralitzat. El meu germà deu haver arribat a Barcelona, amb l’avió de Lisboa, per l’operació de Pi Figueras. Les operacions sempres fan posar la pell de gallina. Espero l’entrada de la tramuntana durant tot el dia, però no s’entaula. Cau aigua glaçada. Mercè se’n va a la tarda i, com que no torna per sopar, em passo el dia sense menjar. Estat molt agradable ―gairebé paradisíac. La lectura em fatiga. Sento el rellotge de la sala. La nit va passant.
20 febrer Treballo tota la tarda a la vora del foc. L’article del plebiscit de Malta. Vaig a Palafrugell. Sopo amb Quintà. Porta un Pont-l’évêque ―excel·lent. A la tarda, ha fet fred ―però al vespre el temps s’endolceix. Entre el garbí, que bufa tota la nit. Després dels dies de cel clar, ara tindrem el temps opac. Arribo a casa tard. Quintà m’ha portat els dos volums de les Cartes de Madame de Sévigné ―de La Pléiade. Llegeixo la Madame. Com és escrit.
21 febrer No em moc del llit. Em llevo a les sis de la tarda. Ha passat la tarda plovent i nevant. Sento l’aigua que cau dels teulats. Agradable. Quintà arriba de Palamós amb un taxi. M’estalvio d’anar a la vila. El temps no és pas tan fred. Aquest febrer haurà arruïnat el país. Els danys són enormes. Vaig al llit aviat per anar a Barcelona al matí. Insomni total. El problema del dormir és enorme.
22 febrer A un quart de deu, sortida per Barcelona, amb Bonal i Quintà. Gran nevada a la Selva. El país és bonic. Dinem al Madrid-Barcelona ―bones faves. Anem a la clínica. Pere té un magnífic aspecte. Tota la tarda a la clínica. Arriben la meva mare, Maria, Rosa, Paco, Roseta. L’operació de Pi Figueras ha anat molt bé. Un hidrocel. Sopo amb Quintà, malament, al Madrid-Barcelona. La temperatura millora. L’habitació, excessivament escalfada, de casa la Maria, no em deixa dormir.
23 febrer Em llevo tard. Un taxi em porta a la Llibreria Catalònia. Cruzet. Dinar a l’Hotel Colón (davant de la catedral) amb Cruzet i Recasens (Paco). Interessantíssims. Em porten (el cotxe de Recasens) a la clínica de Pi. Visita de Josep Ensesa. Sopo, amb Quintà, a casa de Vicens Vives. Report polític. Impressionant efecte. La cosa està molt malament. Insomni produït per l’efecte del report. Fa quaranta-vuit hores que no dormo. Gran fatiga. Situació terrible.
24 febrer Em llevo a dos quarts d’una. Dinar a casa els Srs. Ortínez amb Domingo Valls. Vent que fa rebufar la llar. Report polític que fa una certa impressió. Domingo Valls m’acompanya a la clínica. Report al meu germà. Passo un parell d’hores amb ell, sense ningú. Plou. Temperatura molt agradable. Sopar al Glacier amb Pi i senyora. Vicens Vives i senyora, Sra. Millet, Quintà, Report polític. Arribo a casa a un quart de dues.
25 febrer Em llevo a les dues de la tarda. Visita de Vergés. El rebo al llit. Conversació agradable. Em parla de Vicens amb grans elogis. Dino a casa la Maria. La mamà està bé. A les cinc, amb un taxi, recullo a Quintà al Nouvel i anem a l’estació de França. L’exprés. Feia temps que no havia viatjat en tren. A Flaçà, Bonal ens espera amb el cotxe i ens porta a Palafrugell. Sopar a Can Miquel. Una mica de gana. Fa fresca. Conversa amb Martinell. Arribo a casa a les dues i el cansanci de Barcelona no em deixa dormir. Faig mala cara. Llegeixo papers. Sempre tants papers! No puc dormir fins molt tard, al matí. Pere està bé, però envellit. Aquest és el fet.        
26 febrer Passat tot el dia al llit. Mercè va a ballar a Palamós amb el xarnec i no torna fins a les onze de la nit. Dieta total fins aquesta hora. He corregit les proves d’Aigua salada. Pesadíssim. La fatiga ha fet que no em fes gaire càrrec del llibre. De tota manera, la dormida m’ha alliberat de l’enorme fatiga de Barcelona. Em vaig trobatn bé, però sento que em faig vell. La lentitud de recuperació augmenta.
27 febrer M’he llevat a la una, fatigat d’estar al llit. Treballat a la tarda en un suplement a la notícia de Keynes. Vaig a Palafrugell a les vuit. Sopo a Can Miquel. No tinc gana. Massa alcohol. Dos cafès. A les dotze, torno a casa. Llegeixo el llibre sobre França del periodista suís Lüthy. Ple d’informació i d’un enorme interès. Encara hi ha gent, en aquest ofici, que treballa seriosament. Insomni.
28 febrer M’he llevat a la una. Treballat en l’acabament de l’article de Keynes, a la vora del foc. Ha fet un dia nebulós i gris, amb ventet de garbí. Deu graus a la sala. Els camps agafen una mica de color ―poc. Forta ha sigut la tempesta. Vaig a Palafrugell, però torno aviat. Sopo a casa. Bunyols de confiteria. Havent sopat, tinc un atac de mandra. Trobo que Mercè és mengívola. Res a fer. M’adormo i, a la matinada, insomni.
29 febrer Em llevo tard. A primera hora de la tarda, s’entaula la tramuntana, fins al vespre que gira a ponent. El temps millora. Treballo per la Revista de S’Agaró. El tren petit. Avui és l’últim dia d’aquest tren. Vaig a Palafrugell. Bonal. 100.000 pts a 9,60.Sopo a Can Miquel. Poca gana. Tertúlia fins a quarts d’una. Mercè ha anat al cine. La preocupació per les coses de l’Àfrica, viva.

dimecres, 10 de febrer de 2016

CARRERS (18) ZOÒNIMS MARINS (M-O) amb Àngela Buj Alfara

Cap a principis dels vuitanta, a l'escullera del Maso calia acudir abans de l'eixida del sol si hom volia tenir lloc per pescar damunt d'alguna de les cotitzades roquetes de la punta. Es tracta d'un fragment d'una fotografia que vam fer ben dematí; l'eixida del sol ens regalava un contrallum. En la foto sencera, que podeu observar al capdavall d'aquesta entrada, s'hi veia la gent que, també pescant, esperava que algú es cansara per poder ocupar la roca i, amb llargues canyes, pescar 'al suret'. Passejant entre les roques hi havia molades de peix. (V. mabre)
Entrades anteriors sobre carrers i zoònims marins:
http://imatgies.blogspot.com.es/2015/07/carrers-16-zoonims-marins-d-amb-angela.html
http://imatgies.blogspot.com.es/2015/12/carrers-17-zoonims-marins-e-lwww-amb.html
Ja hem comentat en alguna altra entrada sobre el noms dels carrers el convenient bateig tot tenint en compte l'antiga toponímia del lloc que s'ha urbanitzat (els Boverals, camí Vell d'Alcanar i camí Carretes en serien exemples d'aquesta fotografia). 
http://imatgies.blogspot.com.es/2014/09/carrers-12-fitonims-1.html
També reconeixíem el fet que la massiva urbanització del territori havia comportat la necessitat de trobar neotopònims per anomenar els nous carrers. En aquest cas el recurs més emprat era el 'camp semàntic' i calia, així ho considerem, tindre en compte la seua adequació al medi, tot afavorint amb els noms dels carrers la riquesa lèxica dels usuaris.  
A Vinaròs, tret d'algun cas amb massa recel estandarditzador, ho han fet (pensem) d'allò més bé. A la vora del manteniment d'alguns topònims antics, han batejat els carrers dels Boverals amb zoònims marins. Més al nord, cap a les Deveses, les arts de pesca. Les parts d'una barca, crustacis o aus marines són altres camps triats.
Vinaròs compta, a més, amb un nomenclàtor dels carrers amb informació explicativa sobre el topònim (V. infra).


A més de l'exemple de Dénia que podíem trobar a l'enllaç anterior, a Mallorca, al terme de Campos i a vora mar, hi ha Sa Ràpita on també s'ha optat pel camp semàntic dels zoònims marins i el sempre racó ventós (bonaire, grec, mestral, ponent...).
 
Deixant a banda els crustacis hi trobem tres mamífers marins (la balena, el cap d'olla i el delfí) i un seguit de peixos (sargo 'sic', tintorera, rajada, bonítol, orada, donzella, cerviola, escorball, pagell i déntol) 


Mabre Lithognathus mormyrus
Ictionímia. Els noms dels peixos del mar Català
Al DCVB 3. Peix de l'espècie Pagellus mormyrus, de cos pla, semblant al sard, de color blanc argentat amb faixes negroses damunt l'esquena i de través (Empordà, Costa de Llevant, Costa de Ponent, Tarr., Vinaròs, Val., Bal.); cast. mármol. «Si mabres vas a pescar, | has d'usar de traidoria: | en temer-te que ell estira, | tu també has d'estirar» (cançó pop. Mall.). Se ven la liura carnisera dels sarrans y mabres,doc. segle XIV (BSAL, vii, 119)
Sinòn. del || 3: mabra.
Etim.: contracció de marbre. El nom del peix (|| 3) es deu segurament a la semblança del seu cos, blanc i faixat de negrós, amb el marbre blanc.
A l'escullera del Maso, les molades de mabres omplien cabassos i cofes amb dues mesures: "palmeretes" i "sabates". Les primeres amidaven un pam mentre les segones eren més grans. 
carrer del Mabre (Vinaròs)

Que és de marbre el mabre? Hi ha qui diu que sí quan veu el seu color capitolí. I del Baix Empordà, heus-ho ací, us hem pescat un fragment que parla d’aquest peix:
Taulellet a Es Portitxol (Mallorca)
El papà ens en trauria les ganes quan es va fer fer la Roca Negra. Sense anar tan lluny vam tornar a calar i llevar, matinar i veure sortir el sol, vam aprendre a remar i ciar, vam saber el bo que hi dóna quan el motor falla, buscar els racons i els caus, calar molt aterrats, seguir el blanc i el negre, la sorra, l’alga i la pedra per veure de recollir el màxim de peix i de totes les varietats sense que els ronyons patissin més del compte a l’hora de llevar. Amb la Roca Negra a part d’anar a calar les xarxes, el papà ens va introduir en la pesca de mabres amb potera arran de platja en unes aigües somes i transparents on es distingia la sorra i el peix, d’on ara ha pràcticament desaparegut. A les tardes, amb una canya i un drap blanc, el papà era el rei dels pops. Fa temps que no n’hem vist més entre el Mollet i la platja dels pescadors. L’afició del papà no s’acabava ací. Els dies de tempesta, les llevantades de finals d’estiu, eren l’ocasió al vespre per anar a llençar la canya des del Mollet per arreplegar algun sard. Encara ha tingut temps per ensenyar a fills i néts, alguns, els caus de les gambes del bassi i la piscina, gambes blanques i transparents algunes de tamany respectable i que a la planxa agafaven un to rosat que en feia pràcticament llagostins.  J. Nadal 

Marraix Lamna nasus
Ictionímia. Els noms dels peixos del mar Català
carrer del Marraix (Vinaròs)
Potser alguna volta ens ha sorprès la visió el parell d’aletes dorsals d’aquesta espècie de tauró. Si tenim la vista fina haurem apreciat ben bé la primera, però la segona és ben petita. També, si fem una indagació sobre què pot produir aquest lexema trobarem marraixers que són aquells pescadors que pesquen marraix i aplegarem a marraixa que no és coneguda com la femella del marraix, sinó en el sentit de maliciós. Com a substantiu, el femení, el podem trobar definit com un tipus de garrafa, però el que no apareix consignat és el sentit de pitxell, cànter o marraixó, com es coneix en algunes poblacions com Alcanar, on no hi ha el marraix peix però sí la marraixa atuell. 

Melva Auxis rochei
Ictionímia. Els noms dels peixos del mar Català

carrer de la Melva (Vinaròs)
Me’l va donar el bisou i vaig descobrir el bisus de la mèlvera i em va deixar el cap com una baldufa. Fàcil vèiem la derivació de la melva en la mèlvera, però per a arribar a la baldufa ja hi hem hagut de pegar més voltes. Blava com la tonyina i la cavalla o el verat, a les Pitiüses hi ha qui l’ha trobat i fins a l’Atlàntic tropical l’ha fotografiat.

Mero Epinephelus marginatus
Ictionímia. Els noms dels peixos del mar Català

carrer del Mero (Vinaròs)
 
De Josep Pla en llegim a El que hem menjat, p. 270 i 278, en la variant nero:  
El número quatre d’aquesta llista per ordre de qualitat, jo el dono al nero, peix gros, salvatge i solitari que acostuma a viure sempre en els mateixos caus roquissers abruptes. (...) Les millors sopes de peix es fan amb cap de nero, aquests caps tenen molta substància i el seu perfum és exquisit i intens. Ara, com que, de caps de nero, n’hi ha tan pocs, deixarem aquestes sopes en la pura il·lusió de l’esperit.
El mero, nero, mérou o anfós potser fou un gran rei però el seu reialme ja és a punt de finir car és una espècie en perill. Penseu doncs què hi poseu al plat, i si voleu, de bon grat, deixeu el mero a la mar i regaleu-vos, ben pensat!, un bon somriure, amb un anfós de llibre:
Mercat de l'Olivar (Mallorca) Foto Millan Martínez
E nos haguem per muyler la Reyna dona Lionor per conseyl de nostres homens, quens conseylauen que pus nostre pare no hauia pus fiyl sino nos, que prenguessem muyler estan ioue, per ço car els hauian gran regart de nostra uida per raho de malauties o de metzines quens donassen. E que en totes guises uolien que hereu romangue de nos, per tal que el Regne no exis de la natura per ço quan lo comte don Sanxo, fiyl del comte de Barchinona e don Ferrando qui era nostre oncle e fo fiyl del Rey don Amfos, entenien cascu dels que fossen Reys, que iay hauien punyat en nostra ninea quan nos erem en Monso. E per aquela temor conseylaren nos que prenguessem per muyler la fiyla del Rey Namfos de Castella. E aço conseyla Nexemen Corneyl, e en ·G· de Ceruera qui eren maiors conseyls nostres, e en ·G· de Muntcada qui mori a Maylorques e daltres qui a nos no membren. E prenguemla per muyler a Agreda.
Crònica de Jaume I o Llibre dels Feyts

manà a son fill N'Anfós, que anàs lla ab aquella companyia que ell preposava de menar si ell personalment hi anàs; e dix-li sa volentat e son cor, e ensenyà'l e adoctrinà'l com se degués captenir en aquell viatge.
Crònica de Bernat Desclot o Llibre del rei en Pere

E con hac presa terra en Barcelona, no em cal dir la festa que li fo feta; emperò, abans que la festa començàs, ell féu ajustar tothom als Frares Menors, e reté son deute, així de plorar con de misses e beneficis que féu dir e fer, sobre el cos del senyor rei N'Anfós, son frare. E con açò hac fet, qui durà quatre jorns, la festa se començà tan gran, que tot lo món paria que en vengués. Aquesta festa durà ben bé quinze jorns; e con aquesta festa hac durat, partí de Barcelona e anà-se'n per Lleida a Saragossa; e en casacun lloc li faïen gran festa. Mas emperò, con fo eixit de Barcelona, e'l primer lloc on anà, anà a Santes Creus, e aquí ell reté així mateix son deute al cos del senyor rei son pare, e puis tenc son camí, així con ja us he dit, a Saragossa, e lla fo la festa sens comparació la major qui anc se fos feta; e aquí pres la corona en la bona hora.
Crònica de Ramon Muntaner

En lo qual temps de la nostra nativitat, lo dit senyor rei N'Anfós, pare nostre, era infant e comte d'Urgell. (...) E l'infant En Jacme, frare seu e avoncle nostre, era primogènit del senyor rei En Jacme, e, per dret de primogenitura, devia succeir en lo Realme d'Aragó e usava com a primogènit e general procurador per tots los regnes e terres, e per tractament de matrimoni, devia pendre per muller la infanta dona Elienor, filla del rei don Ferrando de Castella, la qual per temps qui es seguí fo muller del rei N'Anfós, pare nostre. E com lo matrimoni se degués solemnisar en faç d'Esgleia entre lo dit infant En Jacme e la infanta de Castella en la vila de Gandesa, (...) e lo dit matrimoni fo complidament acabat en faç d'Esgleia, així com era estat promès per lo dit senyor rei En Jacme, que res no en fallí, sinó en aitant com lo dit infant.
Crònica de Pere el Cerimoniós


I mireu si n’és de dilecte el nom que Garsenda de Sabran, comtessa de Forcauquier, mare de Ramon Berenguer V, quan morí el pare d’aquest (Anfós II de Provença), li canvià el nom al fill pel d’Anfós.


Milana Myliobatis aquila
Ictionímia. Els noms dels peixos del mar Català
Creiem que pels ports de la Plana és més conegut com a xutxo, possiblement la variant 'xuixo' que anota el llibre Ictionímia de Doménec Lloris, Sergi Meseguer i Lourdes Porta que tant ens aporta.
Aquesta espècie de rajada també és coneguda amb el nom d’escurçana, escurçó, ferrassa, milà, pastinaca, tòtina, caro i ullverd. Us podem dir que el carrer de la Milana va ser batejat a Vinaròs el 13 de maig del 2008. I com tot el que hi ha a la mar, també hi és a la terra i, en aquest cas, al cel us afegim un fragment d’una creença mallorquina de la milana volantina:
...el capxeringany “és l’ocell més maleit (rabiós) de tots”, te toma el capell si t’acostes al seu niu. En Mateu de ses Tanquetes (s’Horta, 1945) diu que guarden tant el seu territori que no hi deixen entrar cap classe de volatina i que, si una milana gosa entrar-hi, s’hi aferren davall l’ala i la fan fugir. J. Adrover 
I el vol d'aquesta milana ens porta a recordar aquell Azarías i la seua Milana bonita! de Los santos inocentes.  http://imatgies.blogspot.com.es/2012/02/los-santos-inocentes.html

Moixina Galeus melastomus
Ictionímia. Els noms dels peixos del mar Català
carrer de la Moixina (Vinaròs)

La moixina és una rara gata moixa que podem trobar banyada. Té cosins de melanina com Sebastes, Notropis i Apol·lònia. I un parent d’origen tràgic que veurem als escenaris. Ja Espriu el presentava  i no fent gaires moixines també eixia Polinices.  Aferreu bé les ulleres i correu bé la cortina per no veure bastina, ni gat ver, ni fals gató, per cert, una mena de tauró.

Moll 
Ictionímia. Els noms dels peixos del mar Català

carrer del Moll (Vinaròs)

Què diríeu que és la part més substanciosa i més íntima d'una cosa? Doncs sí, això mateix, és el moll. Així com no hi ha moll sense os, no pot faltar-hi entre aquests peixos bons el moll. De classes en coneixem el roquer, el jueu i el cranquer. I també ens interessen els grans com el mollàs, el mollarró i el mollarràs. Dels xicotius què se'n diu? Doncs que hi ha el mollet, el molletxo, el molleu, el molló, el mollarrinoi, el mollí, el mollinoi, el mollarrí i el molliu... i és que a la mar tota cuca viu.


Mòllera Trisopterus minutus capelanus 
carrer de la Mòllera (Vinaròs)






Ja en vam parlar a la bròtola de la mollereta, molleretxa, molleriua, mollerona i molleró i el companyó en va aclarir significació. Fins i tot a Tarragona li’n diuen mòllera bròtola.  Ara direm que n’hem trobat de roquera, borda i anglesa i també de morenella. I per a la més estimada, estimbada i no timada tenim mòllera pigada.


Observem les dues fotos amb peix fresquet. Totes dues són de Barcelona; l'una amb el nom de Molleres (retolació oficial amb pèrdua accentual, a un Consum); l'altra, més espontània, afegeix la neutralització vocàlica Molleras (Mercat del Ninot).
Morena Muraena helena 
Ictionímia. Els noms dels peixos del mar Català

carrer de la Morena (Dénia i Vinaròs)
Una vegada més, a Dénia perden la preposició i l'article i si en comptes de carrer fóra carrera, hom podria pensar que és una qualitat del carrer. Ja ho déiem a http://imatgies.blogspot.com.es/2014/11/carrers-14-la-qualitat.html

Uiiii, que no us coga ni us mossegue la morena. És verí del bo i del  fi. Ja Jaumic en parlà en l’Spill que va crear. Ja Llull la tenia a l’ull i n’advertia amb valentia la ferotge salvatgina i una morena amb serp i verinada eixia molt ben rimada:
                                                                             Deena está en semblant
      cant la primera· s va acostant
ab semblant possibilitat,
 mas no·u fa en necessitat.
  Onzena·s diu appalés:
a ton amich sies cortés.
 Dotzena es d’opinió:
qui va de nits sembla layró.
Tretzena es ymaginada,
   con serp morena varinada.

Aquest advertiment ens fa Ramon Llull en la Lògica del Gazzali  i per no confondre d’animal la comparació, tenim l’aclariment de Jordi Rubió: «ut aliqui ymaginant piscem morenum, quare serpem assimilatur, esse totaliter venenosum.»


Mussola Mustelus mustelus
Ictionímia. Els noms dels peixos del mar Català
carrer de la Mussola (Vinaròs) carrer de la Mussola (Dénia)

Ja ho dèiem que tot allò que caminava i volava també nadava. Pes cel tenim es mussol i dins s’aigua sa mussola. Hi ha qui l’assembla a sa moixina pel que tenen de tauró o bé li diu caçó, ca marí o caralló. En les varietats vera i quissona, repeteix el ca a la segona. El DCVB també ens informa del reig de sabater, que es fon a la boca dels de Tortosa. Entre els habitants de la vila d’Eivissa hi ha l’apel·latiu «mussoles pudentes» per als qui viuen a dins. Els criden així els de la mar de la vila que banyats per uns reben, des del mur, «banyaculs».
Negret Etmopterus spinax
Ictionímia. Els noms dels peixos del mar Català
 carrer del Negret (Vinaròs)
Si tenim lo gatet, lo llucet, lo mollet, lo rapet, l’espetet i tots los xicotets també apleguem al negret, grissot o carboner.  I, amb més sentits,  se’ns parla d’un noiet, d’un bolet i oliveret i si trobeu negret tindreu un tresoret.   A més tenim es trotllo i amb més nom: peix de brom.  
Pel que fa al 'negret' bilingüe de la fotografia (Mercat de l'Olivar, a Palma) es correspon amb el Centrolophus niger.

Orada Sparus aurata
Ictionímia. Els noms dels peixos del mar Català
carrer de l'Orada (Vinaròs)
La màcula daurada entre els ulls que taca l’orada li atribueix el qualificatiu i la fa també dorada i aurada, i ben prop  esdevé moixarra. La denominació vinarossenca parteix a Sòl de riu amb la moixarra canareva, terme estès per les comarques catalanes del tortosí.  
Aquest arabisme ictionímic ha estat explicat per una metonímia amb la semblança formal afilada, aguda, de punta de llança que trobem en el mot àrab muhar.rab. La forma castellana mojarra (Diplodus vulgaris) compartiria l’ètim amb la variant catalana de l’Sparus aurata, moixarra.
En el volum 44 de la col·lecció Biblioteca Sanchis Guarner, De lexicografia valenciana, de Lluís Gimeno (1998: 310) trobem les dorades i orades vinarossenques rimades pels autors J.S. Farga Esteller i Francesc Argemí Poy:              
                                         
                                           

¡Aquell goig dels esparralls,
                                          mabres, congres i palaes,
                                          llisses peixcades en ralls;
                                            llussos, sarquets i dorades!
                                                                    Rimes Vinarossenques, 61

Entonant-se més i més
canten, clar i fort, com los galls
al rompre l’alba:¡¡Asparralls,
com a oraes...¿qui’n vol més?
Feixet de versos, 10
Escullera del Maso, cap al 1980

Oh pou, digueu-me on sou!
Mireu què en sabeu d'aquest. En quina ermita de quin poble el trobem? Aquesta vegada anem cap al migdia.