dimecres, 3 de febrer de 2016

LA SEGA, UN DICTAT DE LA NATURA

Martí Domínguez ha aconseguit una bona collita de blat literari amb La sega; ja va per la tercera edició i això ens parla tant  de la bona acollida que ha tingut la novel·la com de la qualitat ja mostrada amb Les confidències del comte Buffon, El secret de Goethe, El retorn de Voltaire, El fracassat o El somni de Lucreci. De la darrera obra del director de la revista científica Mètode podeu trobar comentaris i merescuts elogis a 
Catalunya ràdio (àudio)
Una entrevista a Vilaweb
Una sinopsi realitzada per ell mateix
Fragments i informacions afegides (mapa del maquis) d'un blogaire
Una ressenya contada al youtube
Un sentit homenatge des de Vistabella del Maestrat
O la ressenya d'El temps 
No cal tornar-hi. Se n'ha parlat molt del llibre i només puc recomanar-lo com a necessari. Hi ha una frase de la seua entrevista apareguda a Núvol, però, que sí que em convida a afegir algun mot.
"La sega és un llibre que mai m'hagués imaginat d'escriure"
L'amic Martí Domínguez porta uns quants anys voltant pel pla de Vistabella, dormint al mas de Pep, mas de Monfort de Baix per a Emiliana, i sap de l'ombra que projecta Penyagolosa, dels noms que bategen tants masos i de la memòria històrica que guarden els tossals. De l'armilla sempre en treu un bloquet i una llapissera i són pocs els comentaris sentits que no haja anotat; és un científic entusiasta, un observador sempre atent al dictat de la natura, una natura humanitzada amb els masovers. No podia, doncs, evitar la novel·la que li dictava cada 'bri de cosa feta'. No veig Goriet gens lluny del xiquet científic ni els raonaments entomològics lluny de casa. Teresa és un personatge sobre el qual se'n parla a totes les ressenyes. I del mestre, no em puc estar de reconèixer un que ho va ser de Raimundet o aquell personatge de La lengua de las mariposas que interpretava Fernando Fernan Gómez. Guardem, però, els referents, com ha sabut Martí moure els masos del terme, com si foren fitxes de dòmino, i creuar noms i espais. El mas del Saüquer, tot i que, volgudament, no hi és, té un parent en el Jauquet, possiblement Saüquet.
I posats a triar, em quede amb Bela i el seu món fet de silencis necessaris i de delers callats, silencis de pedra seca, de pedra de serrada adaptada al medi, un personatge ben lligat al mas, a la muntanya i al dictat de la seua natura. El dictat que el bo de Martí no ha pogut deixar d'escoltar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada