dissabte, 30 d’abril de 2016

'LA SENDA LLARGA'. . . . . . . ARRIBA A L'INSTITUT Primavera Literària 2016

Amenaçava pluja. Després de divuit edicions a l'aire lliure, amb trossos de cel obert i d'altres fullats, no podíem  renunciar a la gespa... i els núvols es van reprimir.

I, a més, enguany s'ho valia. Josep Usó Manyanós venia a parlar-nos d'una novel·la d'ací, premi de narrativa Vila d'Almassora 2008, La senda Llarga. 

Tot el Seminari, més que departament -per si mos sén Evaristo-, va retratar l'esdeveniment.  També hi col·laborà Laura Navarro, de 2nBat. 
I Lucia, bona amiga de l'autor, que lluïa una tauleta... que fa unes fotos!!! 


Josep Miquel, com sempre, ens regalà una una presentació lluïda i compromesa. 
Ja veieu. Com el cel estava encapotat, tot lluïa.


Josep Usó va fer una apassionada explicació de la seua dualitat, entre Almassora i la veïna Vila-real... i de tants elements que han bastit La senda Llarga 

S'encetà, després, un torn de preguntes que... 


...portaren l'autor a parlar sobre la Tereseta i les bestieses d'Evaristo, sobre l'ofici d'escriure i... sobre tot això i allò.

I després, l'alumnat, com cada any, guaità per recollir uns mots amables, unes paraules que feren més seu el llibre.

Entre roses i romer d'una Primavera Literària més, la satisfacció de fer amb el llibre un dia festiu.

I ben prop, de la servera penjaven uns poemes.
Potser algun dels seus autors torne una Primavera.

Sobre les altres divuit Primaveres Literàries i coses de llibres a l'Institut, podeu consultar el següent enllaç

També podeu vore els comentaris de Josep Usó 
i

I el Badallet d'enguany amb sucosos comentaris de La senda Llarga





dimecres, 20 d’abril de 2016

ARBRES DE L'INSTITUT, ENTRE LA TARDOR I LA PRIMAVERA

Entre setembre i març els arbres de fulla caduca pinten l'Institut i, com uns rellotges fullats, ens parlen del pas del temps.
L'alumnat d'Imatgies n'ha fet un seguiment amb una combinació de plans generals i plans de detall.


L'AVELLANER. Ana Romero



L'ARÇ. Ainhoa Vidal
Presentem l'evolució amb dos punts de vista de l'arç, des de darrers de setembre fins Nadal. Des d'aleshores s'ha mantingut igual, encara no ha mogut. 
Enguany, altrament, l'esporgada ha estat molt seriosa i m'ha impedit mostrar-vos les fotos de detall. 



Ací deixe l'entrada del 2012 d'aquest mateix arbre:

http://imatgies.blogspot.com.es/2012/01/larc-es-despulla-acer-negundo.html

LA FIGUERA. Paula Fernández



 Enllaç del seguiment d'un altre any:
http://imatgies.blogspot.com.es/2012/01/la-figuera.html

LA SERVERA. Laura Navarro



Enllaç d'un altre any:
 http://imatgies.blogspot.com.es/2012/02/la-servera-es-despulla-sorbus-domestica.html


EL TIL·LER. Alejandro Salvador




Enllaç al seguiment d'un altre any:

  Mangraner. Hakima Zaitouni

L'ORÓ. Vicent Tena 

 Enllaç d'un altre any:

També,  TARDOR A L'INSTITUT:


dimecres, 13 d’abril de 2016

LA GUERRA CIVIL I... AL CINEMA. Alejandro Salvador



 En aquest treball, hem fet una recopilació de 15 de les millors pel·lícules sobre la Guerra Civil i postguerra, ordenades cronològicament des de la més recent. Considerem que Terra i Llibertat és la més significativa.

Terra i Llibertat - Ken Loach (1995)
Terra i Llibertat conta una història durant la Guerra Civil espanyola en la qual David Carr, un comunista anglès que s'ha quedat sense feina, va a Espanya a lluitar contra els feixistes. Un cop a Espanya s'enamora de Blanca, una militant del POUM que lluita amb ell al front d'Aragó. David resulta ferit i el traslladen a Barcelona on, un cop recuperat, decideix lluitar en un altre grup del bàndol republicà.


La voz dormida - Benito Zambrano (2011)

Durant l'estiu de 1936 la revolta militar i la posterior guerra civil sorprenen a moltes famílies de la burgesia catalana en plenes vacances. Moltes d'elles decideixen romandre en els seus llocs d'estiueig fins que acabi el conflicte. 
Mentre, intenten organitzar la seva vida i la dels nens, que viuran un llarg i inesperat estiu. Entre els adults, hi ha qui viatja cada dia a la ciutat per mantenir el seu treball i els qui romanen amagats a causa de la seva ideologia





Balada Triste de trompeta - Alex de la Iglesia (2011)
En 1937, en plena guerra civil, tropes republicanes irrompen en un circ, durant l'espectacle, per reclutar als seus empleats per lluitar contra les tropes nacionals. Molt de temps després, en els últims anys del franquisme, dos pallassos lluiten per l'amor d'una atractiva trapezista.









Pa negre - Agustí Villaronga (2010)

Durant els durs anys de la postguerra, en una zona rural de Catalunya, un nen anomenat Andreu, la família del qual pertany al bàndol dels perdedors, troba un dia en el bosc els cadàvers d'un home i el seu fill. Les autoritats sospiten del seu pare, però Andreu intentarà trobar al culpable. En aquestes circumstàncies, es produeix en Andreu el despertar d'una consciència moral que s'oposa a la mentida com a instrument del món dels adults.

Veieu l'entrada .... sobre literatura catalana i cinema



Pájaros de papel - Emilio Aragón Álvarez (2010)

Història d'un grup d'artistes de vodevil als quals la guerra civil (1936-1939) els va arrabassar tot menys el gana. El músic Jorge del Pi, el ventrílocuo Enrique Corgo, la cupletista Rocío Moliner, l'orfe Miguel i altres ànimes perdudes formen una curiosa família que intenta cada dia tirar endavant amb les seves misèries i les seves alegries, amb l'al·licient de la seva música i les seves cançons. I mancant pa, estan els aplaudiments. Entre vencedors i vençuts busquen, més que una oportunitat, alguna cosa que menjar o un lloc on dormir. Però, abans del que s'imaginen, són posats a prova i han de prendre difícils decisions.


Las 13 Rosas - Emilio Martínez Lázaro (2007)


Només acabada la Guerra Civil Espanyola (1936­-39), un Tribunal Militar condemna a mort a unes joves per un delicte que no havien comès. Detingudes un mes després d'acabar la guerra, van sofrir durs interrogatoris i van ser empresonades a la presó madrilenya de Ventas. Elles pensaven que només passarien uns anys a la presó, però van ser acusades d'un delicte de rebel∙lió contra el règim per reorganitzar la JSU i per organitzar un atemptat contra Franco. Van ser afusellades la matinada del 5 d'Agost de 1939. 



El laberint del Fauno - Guillermo del Toro (2005)

L'any 1944, la Guerra Civil espanyola ja havia acabat i Espanya està ara sota el règim de Franco. Els maquis es van refugiar a les muntanyes. La jove Ofelia segueix la seva mare, en segones núpcies amb el tirà i sanguinari Capità Vidal. Guiada per un estrany insecte que pren per una fada, la nena descobreix en el cor d'un laberint prop de casa seva una fauna inquietant. Es posa de manifest que seria la princesa d'un món subterrani perdut a la Terra. Però per estar segurs, i per a trobar el seu veritable pare i la seva veritable mare, Ofelia ha de passar tres proves.
 


El viaje de Carol - Imanol Uribe (2002)


Carol, una nena de 12 anys, de mare espanyola i pare nord­americà, viatja per primera vegada a Espanya en la primavera de 1938 en companyia de la seva mare. Separada del seu pare, piloto en les Brigades Internacionals al que ella adora, la seva arribada al poble matern transforma un entorn familiar ple de secrets. Armada d'un caràcter rebel, s'oposa als convencionalismes d'un món que li resulta desconegut. La complicitat amb Maruja, les lliçons de vida del seu avi i el seu especial afecte per Tomiche li obriran les portes a un univers de sentiments adults que faran del seu viatge un trajecte interior estripat, tendre, vital i inoblidable.



El espinazo del diablo - Guillermo del Toro (2001)

Durant la Guerra Civil Espanyola, l'orfenat de Saint Lucia serveix de refugi per a un grup de republicans que exerceixen de professors. Com a Carmen la directora, o com Casessis, Conchita; o també a Jacinto, el porter. Tot canvia quan un nen anomenat Carlos descobreix a un fantasma que el guiarà fins a descobrir un fosc desig i quan l'exèrcit franquista es dirigeix cap al lloc.




Silencio roto - Montxo Armendáriz (2001)

Hivern de 1944. Lucía una jove de 21 anys, torna a un petit poble de muntanya. Allí troba Manuel, un jove ferrer que col·labora amb els maquis: guerrillers que, ocults en la serra, no es resignen al triomf del franquisme. Lucía comença a sentir-se atreta per Manuel, sobretot pel valor que mostra en jugar-se la vida per defensar les seves idees. Quan, per fi, Manuel es tira a la muntanya, Lucía descobreix la inhòspita realitat de la vida a la muntanya: pels buits carrers del poble només passegen el silenci i la por. Malgrat això, la seva passió per Manuel l'anima a romandre allí.



La lengua de las mariposas - José Luis Cuerda (1999)

Situada a 1936, Don Gregorio ensenyarà a Moncho amb dedicació i paciència tota la seva saviesa pel que fa als coneixements , la literatura , la natura, i fins a les dones. Però el rerefons de l'amenaça política subsistirà sempre , especialment quan Don Gregorio és atacat per ser considerat un enemic del règim feixista. Així s'anirà obrint entre aquests dos amics una bretxa , portada per la força del context que els envolta.




Libertarias - Vicente Aranda (1998)
En els primers dies de la Guerra Civil Espanyola una jove monja que fuig del seu convent, coneix casualment a un grup de milicianes anarquistes de l'organització feminista del moviment llibertari espanyol anomenada Dones Lliures. Les acompanyarà al capdavant de l'Ebre prop de Saragossa, on viurà els rigors de la guerra i de la revolució social espanyola de 1936. Basada en la novel∙la del mateix nom d'Antonio Rabinad.



La hora de los valientes - Vicente Aranda (1998)
Manuel és un jove anarquista entusiasmat dels quadres. Treballa com celador en el Museu del Prado. Quan esclata la Guerra Civil espanyola en 1936, la República, per mitjà de la Junta Central del Tresor Artístic, decideix traslladar les obres d'art del Museu del Prat de Madrid a València. Manuel aconsegueix rescatar el quadre de l'autoretrat de Francisco de Goya. La pel∙lícula transcorre en el Madrid republicà resistent amb totes les seves conseqüències: bombardejos, cartilles de racionament, registres, la incertesa de viure el dia a dia... "El Museu del Prado és més important per a Espanya que la Monarquia i la República juntes." 



Ay Carmela - Carlos Saura (1990)


 Manuel és un jove anarquista entusiasmat dels quadres. Treballa com celador en el Museu del Prado. Quan esclata la Guerra Civil espanyola en 1936, la República, per mitjà de la Junta Central del Tresor Artístic, decideix traslladar les obres d'art del Museu del Prat de Madrid a València. Manuel aconsegueix rescatar el quadre de l'autoretrat de Francisco de Goya. La pel∙lícula transcorre en el Madrid republicà resistent amb totes les seves conseqüències: bombardejos, cartilles de racionament, registres, la incertesa de viure el dia a dia... "El Museu del Prado és més important per a Espanya que la Monarquia i la República juntes."


 Largas vacaciones del 36 - Jaime Camino (1976)

Durant l'estiu de 1936 la revolta militar i la posterior guerra civil sorprenen a moltes famílies de la burgesia catalana en plenes vacances. Moltes d'elles decideixen romandre en els seus llocs d'estiueig fins que acabi el conflicte. Mentre, intenten organitzar la seva vida i la dels nens, que viuran un llarg i inesperat estío. Entre els adults, hi ha qui viatja cada dia a la ciutat per mantenir el seu treball i els qui romanen amagats a causa de la seva ideologia.

LES CHORISTES (ELS XIQUETS DEL COR)



FITXA TÈCNICA
TÍTOL ORIGINAL: Les choristes
ANY: 2004 PAÍS: França
DIRECCIÓ: Christophe Barratier
GUIÓ: Christophe Barratier & Philippe Lopes-Curval
MÚSICA: Bruno Coulais & Christophe Barratier
FOTOGRAFIA: Carlo Varini & Dominique Gentil
REPARTIMENT: Gérard Jugnot, François Berléand, Jean-Baptiste Maunier, Jacques Perrin, Kad Merad, Marianne Basler, Maurice Chevit, Paul Chariéras, Marie Bunel, Jean-Paul Bonnaire
PRODUCTORA: Galatée Films / Pathé Renn Productions / France 2 Cinéma / Novo Arturo Films
GÈNERE: Drama. Comèdia | Infancia. Anys 40. Col·legi & Universitat. Comèdia dramàtica. Música.  



En les arts solen aparéixer obres dedicades a elogiar les mateixes arts. Una cançó d'un dels meus grups favorits, Sleeping at Last, es titula The Projectionist, “El Projeccionista”, literalment. Aquesta peça forma part d'un apartat del projecte Atlas, anomenat Light, en el que s'agrupen diverses cançons dedicades a explicar diferents interpretacions de la llum, i aquesta cançó, en concret, parla de la llum com a mitja per a transmetre històries. És una oda al cinema. Cinema Paradiso és, des del seu propi títol, una oda al cinema. Des de la fascinació plasmada en la cara de Totó en admirar les cintes fins a la recopilació d'amor amb què tanca el film, passant pel retrat d'un poble que té el cine com a nucli social. Aquest elogi endogàmic analitza l'evolució de l'Europa de la postguerra fins a l'era contemporània, al mateix temps que narra la pèrdua de comunicació entre els veïns, que van abandonar el cinema i el carrer, expulsat pels cotxes i reclosos a les seues pròpies cases per fixar-se en la televisió. Igual que la cançó de la qual he parlat abans era un exemple de tribut al cine per part de la música, Les Choristes és el cine admirant la música. 
Aquesta cinta comença amb una fotografia freda i bruta, típica d'una època de pobresa extrema impactada encara pels desastres de la recent guerra mundial. A mesura que l'art va alliberant els xiquets de la inconscient i innecessària violència del fons de l'estany, la lluminositat s'apodera de l'ambient, transmetre el missatge que només la música amansa les feres. Aquestes, junt amb moltes altres pel·lícules, formen una llista d'obres dedicades a elogiar l'art, i mentre hi haja autors que estimen les arts, la llista seguirà creixent, donant-nos grans films, cançons, llibres i fins i tot videojocs. Vicent Tena (2015)



Abans de començar a comentar la pel·lícula "Les choristes", en el seu títol original, he de dir que aquest és un dels meus films preferits. Com a estudiant de música, trobe que reflecteix amb total claredat les fases de l'aprenentatge musical. A més, s'aprecia completament l'evolució que la música provoca en aquells xiquets, roïns i malfeiners, que canvien durant la pel·lícula i arriben a mostrar sentiments que ni ells sabien que tenien.
Probablement, el futur dels xiquets hauria sigut molt més fosc si aquell vigilant no haguera aparegut amb les seues partitures. El film es centra només en un xiquet, en Morange, però probablement si la història fóra real, molts més xiquets haurien acabat treballant com a músics, vivint de la música o dedicant-se a ella en el seu temps lliure. Ana Romero


El film em va agradar molt perquè conta la història d'uns xiquets que aparentment són roïns i que pareix que no van a arribar lluny perquè no tenen il·lusió per viure. En concret n'hi ha un xiquet que pareix molt agradable però que sempre intenta fer maleses. Tot canvia quan arriba un nou vigilant que provoca un canvi radical als nens. Al principi els alumnes no li fan cas fins que un dia decideix començar les classes de cor i es veu com tots tenen il·lusió, fins el mateix director els valora més i els tracta millor. Primer comencen cantant bastant malament i amb el temps i els assajos milloren, progressen molt, fins a cantar molt bé, sobretot Morangues. Ell feia els sols i cantava com un àngel, a tots els agrada com canta i fins i tot el vigilant planteja a sa mare la possibilitat d'anar al conservatori. Finalment, el xiquet va al conservatori i es converteix en un dels millors directors de música del seu temps, tot gràcies a aquell vigilant que en un principi va odiar i va voler fer li la vida impossible. Laura Navarro (2015)




L' educació és uns dels temes importants que tracta la pel·lícula "Les choristes". Les formes d'educar en l'internat "Fond de l'Étang" eren com el lema diu "acció, reacció". Quan els xiquets feien una cosa que estava malament, els castigaven sense pietat fins i tot utilitzaven la violència com a recurs, i encara així no aconseguien controlar o canviar la conducta dels xiquets. Però tot comença a canviar amb l'arribada de Mathieu que s'adona que els alumnes es comporten així per la falta de comprensió i d'estima; els ajuda quan el director els castiga. Mathieu que era un professor de música creu que amb un cor aconseguirà canviar la conducta dels alumnes i per això l'organitza i s'adona del talent que tenen alguns xiquets. El professor aconseguís sense recurrir a la violència l'estima dels alumnes i canviar les seues vides, el director acaba fracassant i és expulsat de la feina. Paula Fernández (2015)



Les choristes és una pel·lícula que m'ha paregut molt interessant que et conta la vida d'uns xiquets que estan a un reformatori. El personatge que més m'ha cridat l'atenció ha sigut Pepinot. Un xiquet que espera tots els dissabtes al costat de la porta a la seua família però mai ve. Ell és un xiquet que no vol fer res, els seus pares van morir i mai tornaran. La seua vida canvia una mica quan al reformatori arriba el nou vigilant, Clément, i l'ajuda una mica. És especial amb la formació del cor on ell és l'ajudant del professor. Finalment, la vida li va donar el que ell havia demanat, que era tornar amb la seua família. I va ser un dissabte quan Clément va decidir abandonar el reformatori per tornar-se a casa, i Pepinot fa la seua maleta i li demana que el porte amb ell. Finalment Pepinot va fer realitat el seu somni. Hakima Zaitouni