dimecres, 6 d’abril de 2016

SOLITUD. DE VÍCTOR CATALÀ A ROMÀ GUARDIET. Ana Romero i Laura Navarro


   "La Mila hi cercà en aquell desert blau la taca alegre d'una fumerola, d'una caseta, d'una figura humana...però no hi descobrí res, ni la més petita senyal que denunciés la presència i la companyia dels homes.
-Quina solitud! -murmurà, aterrada, i sentint que el cor li devenia, d'improvís, tant o més obac que aquelles pregoneses." (pàg: 28).

 Solitud, de Víctor Català, és, sens dubte, una de les novel·les clau de la literatura catalana. La seua adaptació al cinema és una preciositat que poc s'ha difòs. És respectuosa amb el tema, amb la creació dels seus personatges i amb l'omnipresència de la muntanya.
Si bé un film no pot abastar la riquesa que aboca l'obra de Caterina Albert, Romà Guardiet ens ha mostrat la bellesa d'aquest gran llibre.
Laura Navarro i Ana Romero ens han buscat les imatges i els fragments del text de Solitud que veureu.

FITXA TÈCNICA
TÍTOL ORIGINAL: Solitud 
ANY: 1991   PAÍS: Espanya
DIRECCIÓ I GUIÓ: Romà Guardiet 
FOTOGRAFIA: Tomàs Pladevall   MÚSICA: Toni Xuclà
        REPARTIMENT: Omero Antonutti, Núria Cano, Jordi Figueras, Carme Sansa, Pep Tosar, Albert Vidal.
GÈNERE: Drama

    
"Animada per semblants pensaments, es girà, desitjosa d'enraonar-ne amb el seu home; més, a la vista de les dues esquenes que se li dreçaven al davant, les paraules se li fongueren en la llengua, i la idea animadora que anava a eixir de son cau se n'hi tornà sobtadament endins com una bestioleta poruga". (pàg. 19)



"La Canal era cada cop més dreta i treballosa; els peus es relliscaven seguidament sobre el codolar i tenien d'agafar-se als matolls de les vores per no perdre camí. Llurs panteixos alenosos espantaven les sargantanes, i les branques tendres dels gallerans els assotaven la cara encesa i perletjant de suor. En Matias tenia el barretet de feltre al clatell i el coll planxat fluix com una moca." (pàg.23)



"L'ermita s'aixecava enmig d'una davallada que s'escorria entre accidents, fins al Coll. A la dreta fosquejaven, una mica apartades, les pinades de les vessants que es destriaven i esclarien Roquís Gros amunt, i a l'esquerra el rost pujava fins a la carena pelada del Roquís Mitjà. En la conca de la clotada hi havia trossos de terra planejats en vedrunes, amb olivers esgarriats al capdavall, i més ençà ametllers que verdejaven vivament sota el cel gris, com si encara estiguessim esparventats de son passat floriment." (pàg.42)



"-Veieu, ermitana, quina flor de terra de conreu... Jo m'hai entretingut qualque estona sobrera en bescavar-la, i l'ermità porà fer-hi lo que vulga de seguida. Si hagéssiu vist aquests ametlloners temps enrera, n'hauríeu pres goig: vos ho digui... Semblavin les muntanyes de França al pic de l'hivern: tot eri una blancúria... Repareu, repareu, quina faldada portin..." (pàg.43)
 

"I enmig de l'enrenou i de les espesses nuvolades de pols ofegadora, es veia a la Mila moure's i bracejar ardidament, resseguint-ho tot i no perdonant racó ni forat. La febre de la neteja l'havia presa tan follament que sentia una exitació voluptosa, entregant-se de ple en aquell gran tragí revolucionari ."(pàg. 52)



 "L'home contà que abans de clarejar seguia la muntanya en busca de nous caus on dur a l'endemà a la fura; que la setmana passada havia hagut sis conills en un dia, i que comptava haver-ne altres tants abans de gaire; que els venia tots a Murons, als hostals i cases de senyors, i que la fura era pitjor que un mosso de l'esquadra per a rastrejar..." (pàg. 54)


"A quarts d’una totes aquelles taules [...] estaven enrondades de gent afamada esvalotaire que movia gran rebombori. Així que s’havien acabat les cantòries en la capella, tots aquells que no duien fato havien assaltat la casa desballestadament, a tall d’exèrcit conqueridor, i regolfaven amunt i avall,
ficant-se pertot, tocant-ho tot, ensumant-ho tot, demanant-ho tot, i cridant-ho tot i atothom. "(pàg.76)



"I quan aquell gest sant, èrtic i mort, es fèu dolçament viu, quan el senyor Rector aixecà l'hisop per revestir del poder recòndit les roses presents, les gentades, llampferides d'emoció enfront l'impenetrable misteri del gran miracle, emmudirent totes, i sentint-se les cames ensegades doblaren el genoll i s'humiliaren fins a terra" (pàg. 103)
 

" Per l'estreteta dels passants, a voltes llurs cossos es tocaven, i en la fresca seca del matí, la dona creia sentir l'escalfor del contacte i una esgarrifança delitosa li feia bellugar les escapatlles i recenyir-se-les amb el mocador d'abric. Caminaven en silenci, llençant a cada bleix blanques fumarades per nas i boca, que, com esqueixos de boira, els vagaven devant la cara, i el refrec de llurs peus sobre l'alhumaix gebrat era l'única fressa que sentien." (pàg.152)
 

"La dona, aleshores, se sentí feliç com mai ho hagués estat; sos llavis reien, reien sos ulls, reia la seva ànima i reia, finalment, tot l'espai i tota la muntanya a son entorn. Fins que, enmig d'aquells enriolament espontani de la vida, l'escometeren impulsos de besar: uns impulsos apressarats, frenètics, irresistibles, de besar quelcom...
Involuntàriament, tota tremolosa, es torçà vers el pastor, qual cap, descobert i inclinat sobre el llebrot, li oferia a tret de llavi la volta del cervellet, mes...
Abans d'acabar l'acció, va estroncar-l'hi una cosa sorprenent." (pàg.165)


"Havia arribat l'hora en què el pastor deixava l'ermita per a tancar durant tota la hivernada al mas de Sant Ponç, en la jaça gran, arrecerada sota l'immens cap granític de la Nina Blava. Coneixent per ciència i experiència que ell era l'ànima d'aquella casa i que, fora ell, la dona quedaria a mercé dels desconhorts que l'assetjaven, havia procurat retardar sa baixada tot lo possible, però ja no podia esperar més." (pàg.182)


" Com la capa, com les vestidures, aquell rostre immòbil estava ple de fang. Amb prou feines l'hauria conegut. Tenia les galtes verdes i enfonsades, el front d'una blancor apagada de sèu pres, i els ulls, oberts i amb les ninetes entelades, careixien de mirada."(pàg.194) 


"-Marieta, vos tenia per altra gent, a vós i als vostres... però heu pensat de mi unes coses, que no tenen perdó de Déu! -I aixecant-se, s'eixugà els ulls, afegint amb dignitat adolorida-: Tingueu-ho ben present, i quedi jo ací ara mateix si dic mentida! Mai ho he estat la barjaula del pastor, ¿ho sentiu, Marieta? Mai ho he estat: i de lo que tingués o no tingués, ell sap què se'n va fer, que nosaltres 
n'estem tan nets, d'aquestes coses com la Verge Maria de pecat"(pàg.200) 



"Perseguida per ell i denunciada pel mateix embat de sa fugida, passà com un llamp per la cambra del campanar, s’engolí per l’escaleta de la capella, esbiaixà aquesta i bo i enmig de les tenebres arribà i tot fins a la portella del reraaltar; però, de cop, al traspassar-la,quelcom s’entravessà a son pas i la dona, llençant un ahuc penetrant, rodolà d’un capgirellsobre les lloses...
Veié una gran lluminària i cregué que la vida li mancava; mes, abans de perdre del tot la coneixença, encara sentí caure-li al damunt i enfonsar-se en ses carns la grapa peluda i l’alenada roent de la fera." (pàg. 208)




"-Anem, doncs...
Mes, en aquell punt, la tranquil·litat de gorg pregon desaparegué d'un tret, i quelcom furibund, dimoníac, resplendí en els ulls verd de la dona.
Allargà novament el braç d'un gest fatídic.
-Tampoc, amb tu! Mai més!... No provis pas de seguir-me... Te mataria!
I resolta, se'l mirà de fit a fit, com volent fer-li penetrar fins a l'ànima la terrible amenaça." (pàg. 217)

Solitud, Víctor Català. Edicions 62 i "la Caixa". Barcelona, 1979.

2 comentaris:

  1. Was für eine wunderschöne Arbeit, wie wahnsinn! Eben habe ich Imatgies entdeckt und ich kann nür gutes sagen! Bleib so und weiter machen, Spanien ist super!

    ResponElimina