dissabte, 7 de maig de 2016

EL OLIVO. Sobre el film i la llengua

Canet lo Roig

El film d'Icíar Bollaín, amb guió de Paul Laverty, que ja va compartir rodatge a Land and freedom (Ken Loach, 1995), té alguna cosa que ens fa recordar l'obra del director anglés, rodada una mica més amunt, a terres de l'Aragó i els Ports. També hi descobrim en el pare d'Anna (si no anem errats, perquè no trobem cap foto a la xarxa) un altre actor d'aquella Terra i llibertat, Miguel Ángel Aladrén.
  Vaja per endavant que la pel·lícula, tot i la seua visió idealista endolcida, ens ha agradat, ens ha emocionat i ens ha fet gaudir d'una història en què es denuncia, entre d'altres coses, l'espoli d'oliveres centenàries (mil·lenàries, diuen) durant els anys que va durar la religió de la grua.
No hem de tindre en compte el fet que, tot eixint de Canet lo Roig cap a Düsseldorf (més al nord, com sap el lector), el camió passe vora la pedrera de la Magdalena o per la carretera del Pinar, entre el Grau i Benicàssim (més al sud)... llicència poètica i visual. Pel que fa a l'empelt (ben simbòlic) de la branqueta d'olivera sobre l'ullastre acabadet de plantar (llicència agrícola) podeu recordar uns altres empelts a  http://imatgies.blogspot.com.es/2013/07/empeltar-els-cirerers-per-sant-joan.html
Fet aquest parèntesi d'observacions tornem al sentit del film. 

Es tracta, també, d'un dictat de la natura (raó per la qual hem insertat aquesta etiqueta del blog), de la simbiosi i mútua dependència que es crea entre l'home i la natura que conrea, entre el iaio i l'olivera culturada, que esdevé patrimoni natural col·lectiu. En algun moment, el iaio declara que l'olivera no li pertany, que és de la terra, que és de tots. Icíar Bollaín, en l'entrevista que trobeu més avall, en parla. 

I és aquest punt on se'ns ha quedat un regustet d'oli ranci. Ens agraden les versions originals, però, ho reconeixem, no només per allò de la veu de l'actor (com diuen molts cinèfils) sinó pel gust d'escoltar com parla gent d'altres llocs, de vegades ben remots, com organitza el seu món, quina és la seua cosmovisió a través d'entonacions ben diverses; tot un patrimoni mundial, això de les llengües. I recordem el film de Ken Loach des d'on es veia Morella i es parlava en castellà, en anglés i en català. En tres llengües, perquè en aquella milícia hi havia gent d'arreu, que emprava una llengua o una altra en diferents moments, i això donava un plus de patrimoni a la pel·lícula. 
Sí, ja se sap que en espanyol arriba a més gent. Efectivament, arriba a més gent que haurà perdut l'oportunitat de conèixer la llengua que parlen a Canet lo Roig, a Traiguera i la Jana.
Tornem a dir que ens ha agradat El olivo, però no podíem imaginar el iaio parlant a la néta, ni la néta al iaio, en una llengua que no fóra la de la terra de l'olivera.

3 comentaris:

  1. Avui conservo molts pocs raonaments nacionalistes, els he anat perdent a mesura que els problemes i les solucions anaven fent-se mes globals, i veia comportaments que jo creia exclusivament nostres en altres indrets molt llunyans. Les opinions de J. Bernat doncs no hem fan pensar en una reivindicació nacionalista d’uns indrets i una llengua nostra, sinó en la desafortunada elecció d’una postura front a la llengua que rebaixa les possibilitats artístiques de una pel•lícula a priori interessant. La qüestió de les llicencies cinematogràfiques es molt perillosa, per que no ho oblidem, moltes vegades es el cinema la única possibilitat de veure i entendre una realitat desconeguda per nosaltres. El valencià V. Todolí criticava en una entrevista Match Point de W. Allen, per una escena que transcorria en el museu Tate Modern de Londres, (del que Todolí era director) perquè per estalviar royalties, havien canviat tots el quadres d’una sala, per uns altres que no tenien res a veure. El film de I. Bollaín renuncia doncs a mostrar una realitat que no es que siga mes real sinó molt mes rica, i això no ens agrada gens.

    ResponElimina
  2. Ésta setmana he anat finalment a vore la pel·lícula "El olivo". No hi vaig poder anar a Sant Mateu, poble veí, on es va fer l'estrena i he de dir que em va doldre perquè els que van anar m'han dit que van gaudir d'una bona experiència.
    La pel·lícula m'ha agradat, és distreta, dolça, amb molts lligams a la terra i la família. A més a més reflecteix bé la situació d'expoli d'oliveres que hem vist aquests anys que suposàvem d'esplendor.
    Però també m'ha decebut. La gent del Maestrat estem molt lligats a la terra, costums, tradicions, llengua, objectiu que pretén plasmar el film i per tant la tria que ha fet de la llengua no ha sigut la correcta, almenys quan es comuniquen néta i avi. Mai avi i néta parlarien ni pensarien en castellà, no és la nostra llengua, és la llengua dels forasters.

    ResponElimina
  3. Vinc de vore El olivo i estic molt dolguda. Els alemanys que ixen poden parlar en alemany, i tots entenem el que diuen perquè apareixen les lletres d'una cosa que se'n diuen subtítols. Però els valencians, com tothom sap, parlen en la llengua de la Manxa perquè si no ho fan són nacionalistes. De veritat penseu que NOMÉS la néta i el iaio haurien de parlar en valencià? Me pareix que al País Valencià hem perdut molt més que el territori -ara ple de totxos-, més que les oliveres, hem perdut defensar la llengua com a signe d'identitat i patrimoni.
    Mentre veia L'olivo me pareixia vore una caricatura de la meua terra (algú rodaria a Madrid amb els personatges parlant en valencià? ah no! que no és el mateix), i això ha estat decisió d'Iciar Bollain, que se suposa que és de la meua corda. I aquest punt fa mal: el patrimoni de la llengua, si és la nostra, no li importa ni a l'esquerra. Que Paul Laverty ho hage permès no em deixarà dormir aquesta nit.

    ResponElimina