dijous, 10 d’agost de 2017

LxC A LA FUNDACIÓ CARLES SALVADOR (BENASSAL) Àngela Buj Alfara i Jesús Bernat Agut



Els catorze cartells de l'exposició "Lingüistes pel carrer" no deixen de viatjar. Després de Valls, Elda-Petrer, Tortosa, Rossell, Vinaròs, i la Universitat Jaume I, dilluns passat van aterrar a Benassal, a la Fundació Carles Salvador. L'espai, tan adient als lingüistes (alguns companys del mestre, gramàtic, lexicògraf i poeta), acomboia la mostra fins el punt de saber-se com a casa. 




Sens dubte, però, fou el factor humà, el grup de benassalencs que ens va acompanyar en la presentació, la raó fonamental d'una bona activitat. L'exposició hi romandrà dues setmanes més, fins el 25 d'agost, per a aquells que vulguen saber dels pobles amb carrers batejats amb més de 50 gramàtics i lexicògrafs.  
També hi trobaran la vida i obres de tots aquells que tenen 10 o més carrers amb el seu nom: Pompeu Fabra (274), Ramon Llull (187), Enric Valor (81), Manuel Sanchis Guarner (60), Mossén Alcover (30), Rovira i Virgili (25), Milà i Fontanals (23), Joan Coromines (22), Francesc de Borja Moll (21),  Marià Aguiló (12), Francesc Ferrer Pastor i Gabriel Ferrater (11) o el mateix que presideix la casa, Carles Salvador (19).
I, amb les facilitats que ens va oferir Lydia Tena, vam poder explicar el procés d'aquest projecte, que ja porta més d'un any i mig recollint fotografies dels carrers de tot el domini lingüístic dedicats a gramàtics i lexicògrafs. Podeu trobar la manera de col·laborar a
Tal i com vam explicar, comptem ja amb 662 carrers fotografiats, amb més de 200 aportacions d'arreu del domini; col·laboradors als quals vam reconèixer la faena dins l'entrada 

A hores d'ara hauríem d'afegir Judit Sànchez i Carme Pinyana que ens han portat un regal de la Garriga (carrer de Pompeu Fabra) i un de l'Alguer (placa i carrer de Josep Sanna).
I encara som a temps d'eixamplar el catàleg de més de 860 vials. Sense anar més lluny, al mateix Benassal, on no trobàvem cap carrer dedicat a un lingüista, ens ha aparegut el carrer de l'Hostal amb el nom oficial de carrer de Mossén Joaquim. I aquest mossén no és altre que Joaquim Garcia Girona, fins ara només localitzat a Castelló. Hi ha, però, la circumstància, com passa amb altres viles i carrers, que no té placa que ho proclame. Curiosament, fou en aquest carrer on visqué Carles Salvador. En la fotografia adjunta hom pot veure la casa (primera a la dreta) de Carles Salvador, amb una senyera en relleu a la façana.


I la vesprada va discórrer plàcida entre els cartells que ens explicaven la vida i obra de Carles Salvador i aquests blaus de mar dels "Lingüistes pel carrer". I tot sota la somrient i enyorada mirada de Pere-Enric Barreda, ànima de la Fundació Carles Salvador. 

L'exposició podeu visitar-la, els matins de 10 a 14, fins el 25 d'agost a la Fundació Carles Salvador, carrer de la Mola, 8

dissabte, 5 d’agost de 2017

CARLES SALVADOR A "LINGÜISTES PEL CARRER" Amb Àngela Buj Alfara i Jesús Bernat Agut

7 de juny de 2008. Inauguració de la Fundació Carles Salvador
Si parlem del Mestre, se’ns pot figurar que parlem de Pompeu Fabra, i no aniríem errats, i es va guanyar el qualificatiu per tot el seu mestratge i quefer lingüístics. Però més pròxim a les nostres terres hi hagué un altre mestre, aquest també amb significativa aportació lingüística i alhora de vocació professional. Carles Salvador Gimeno (València 1893-1955) exercí el magisteri, entre altres pobles com Aielo de Malferit (la Vall d’Albaida) o la Pobla de Benifassà (Baix Maestrat), a Benassal i, com és sabut, fou en aquest poble de l’Alt Maestrat a on fructificà la seua tasca lingüística. Aquest gust i amor per la llengua no fou exclusiu per la lingüística, sinó que també va ser cridat per les muses. Així, la seua faceta poètica ens és ben coneguda i reconeguda. Els estudis imprescindibles de Pere-Enric Barreda, Josep Daniel Climent, Lluís Meseguer, Vicent Pitarch, Vicent Simbor…, entre altres, i els homenatges, exposicions, etc., promoguts per diverses institucions, ens acosten a tot el polimorfisme d’aportacions que feu Carles Salvador: mestre, gramàtic, poeta, dramaturg, etnòleg… 




Cartell de l'exposició "Lingüistes pel carrer" dedicat a Carles Salvador.

L’obra de Salvador Gimeno, covada i desenvolupada fonamentalment a Benassal, ha tengut un reconeixement que no ha quedat reclòs al Rivet o a la Font d’En Segures. La creació de la Fundació Carles Salvador, amb seu a Benassal, amb el copatronatge d’institucions tan imprescindibles per a aquesta com l’Institut d’Estudis Catalans i l’ajuntament de Benassal ha materialitzat la difusió i reconeixement de la seua obra en l’Aula Museu, amb seu a la localitat al carrer de la Mola, núm. 8 


El nostre mestre, el nostre lingüista, en la seua vessant gramatical ─i també poètica─ ens ha permès seguir-lo pels carrers de la nostra geografia cercant aquell carrer, aquella avinguda a on estiguera també reconegut. En total, fins avui, n’hem localitzat dènou, concentrats al País Valencià i ubicats sobretot en comarques valencianes. Així, dotze vies urbanes porten el nom de Carles Salvador (11 carrers i 1 avinguda a Montserrat) en pobles i comarques de València:
https://drive.google.com/open?id=1TkzL9Efmf8Ajm2u5JGTyeZV2w8M&usp=sharing

Benaguasil (el Camp de Túria), Rotglà i Corberà (la Costera), Puçol (l’Horta Nord), Aldaia (l’Horta Oest), València (l’Horta), l’Alcúdia, Carlet, Montserrat i Museros (la Ribera Alta), Gandia i Xeraco (la Safor) i Aielo de Malferit (la Vall d’Albaida). 
Sis carrers se situen a les comarques de Castelló:
Benicàssim, Castelló de la Plana, Torreblanca (la Plana Alta), Onda, Xilxes  (la Plana Baixa) i  Vilafranca (els Ports). 
A les comarques alacantines només ho trobem a Pedreguer (la Marina Baixa).
Carrers dedicats a Carles Salvador. Mosaic d'Hugo Bernat

De les seues dedicacions lingüístiques i creatives, tres són reconegudes en algunes plaques: carrer Mestre Carles Salvador, a Aielo de Malferit; carrer del lexicògraf Carles Salvador, a l’Alcúdia; carrer del Poeta Carles Salvador, a València.
Aquestes tres dedicacions són materialitzades en aportacions de conferències com “El bilingüisme: problemes que planteja a les escoles”, “La gramàtica no ha de matar la llengua”…, o els 399 lemes del Petit vocabulari de Benassal, del qual Carles Salvador ens diu:
«El present vocabulari comprèn solament mots propis del parlar de Benassal, que no figuren en la part publicada del Vocabulari del Maestrat, replegat i ordenat per Joaquim Garcia Girona, el qual vocabulari registra fins al mot guaja (amb pronúncia castellana).
Hi hem afegit alguns mots que tot i ésser registrats al tal Vocabulari del Maestrat els havem oït amb una altra pronúncia o amb una distinta significació, o bé amb un matís de significació diferent.
El present recull no és altra cosa que una part mínima del tresor lèxic del Maestrat i, no caldria dir-ho, una part del benassalenc, les característiques del qual ja han estat estudiades pels filòlegs.»
Aprofitem també la referència a Mn. Joaquim Garcia Girona per a congratular-nos per la troballa del carrer dedicat a Benassal, a l’autor de Seidia. Nom que portà ja el carrer de l’Hostal, l’any 1922, en què se l’anomenà fill adoptiu, i al mateix carrer figurava una placa que fou destruïda durant la Guerra Civil. Amb aquest carrer, l’autor benassalenc en té dos a tot el domini lingüístic, juntament amb el carrer dedicat a Castelló de la Plana. 
De la faceta poètica, que apareix a la placa de València, us deixem amb «El bes als llavis» i us esperem dilluns 7 d’agost, a les 7 de la vesprada, a la Fundació Carles Salvador, en què presentarem l’exposició Lingüistes pel carrer, i hi serà fins el 25 d’agost.

Veniu i gaudiu i bon estiu!



Dins l'amagatall del cor 
hi ha una galta pàl·lida, 
la tebior d'un bes molt fi 
i una paraula punxaguda 
que tu mai no vas dir-me. 

Dins l'amagatall del llavi 
hi ha desiguals petjades 
d'unes dents amorosides: 
-Tot el somni d'un Amor 
dorm, caut, al trébol dels llavis-. 

Dins l'amagatall dels ulls 
nia la teua mirada 
ben farcida de guspires 
com el cel replé d'estrelles... 

El teu llavi s'esbadella. 
Tremola al vent del desig, el teu cor... 
I l'Amor, nu i fredolic, 
cus i recús, per cobrir-se, 
les sedes dels nostres records 


(fragment del "Poema de tu i jo", dins de l'obra El bes als llavis. Castelló de la Plana: Biblioteca de Contemporanis, núm. IX - Societat Castellonenca de Cultura, 1934)

divendres, 28 de juliol de 2017

DE LLULL I L'ARXIDUC, UN SAVI A MIRAMAR

Per la serra de Tramuntana, a Mallorca, en haver deixat Valldemossa i després d'un seguit de revoltes entre carrasques, pins i bancals d'oliveres, gosem albirar de reüll taques d'aquesta mar nostra abans d'entrar al monestir de Miramar.

Deixem el cotxe sota l'ombra d'una olivera i, abans de pagar l'entrada, ens entretenim a llegir una estrofa del Cant de Ramon: Lo monestir de Miramar / fiu a frares menors donar / per sarraïns a preïcar. / Entre la vinya e el fenollar / amor me pres, fe'm Deus amar / e entre sospirs e plors estar. I per predicar als sarraïns calia saber àrab.
Sobre aquell Boig Il·luminat ja vam dedicar una entradeta a la xerrada lul·liana de Joan Simó
i una altra relacionada amb la presència de Ramon Llull als carrers del nostre domini lingüístic 


La visita s'enceta a l'almàssera, ací tafona, "Conjunt del trull i la premsa de fer oli, i l'edifici o habitació on aquells enginys estan instal·lats ", segons que ens fa saber el DCVB. Com veiem, hi ha una de ben antiga, de tracció animal, i una més nova de darreries del XIX "enginy mogut per un mecanisme semblant al de les bicicletes, amb cadena i pinyons..." Així ens ho explicava un home que ens va convidar a unir-nos a un petit grup de gent. 

I ja va estar! Allò que preveiem com un passeig, com una visita de curta durada, es va allargar fins les dos, més de tres hores escoltant aquell savi que ens tenia a tots embadocats. 

L'oli i l'empelt dels ullastres, millora productiva que el nostre conferenciant atribueix als fenicis, ens va portar a la cambra del costat, decorada amb un seguit de mapes de les illes gregues. Hi havia, a més, dos de l'Europa mediterrània; l'un dedicat al món del comerç i les àmfores de l'epoca fenícia i romana, portadores d'oli i de vins, i un altre amb puntets blaus i grocs per on Llull (al XIII i XIV) i, més intensament, l'arxiduc Lluís Salvador (al XIX) havien viatjat. 
A hores d'ara, ja ens havíem adonat que no es tractava d'una visita guiada qualsevol. Teníem la sort d'escoltar José María Sevilla Marcos, resident a Miramar i excel·lent coneixedor de l'obra lul·liana i de la vida de l'Arxiduc, tots dos antics habitants, com ara ell, de Miramar. Ens havíem afegit a un grup d'amics d'aquest metge, autor de la tesi Ars Compendiosa de la Medicina de Ramon Llull.
Ja dins el recinte del monestir, ens va oferir la informació essencial que calia conèixer i que nosaltres, per la seua claredat, copiem de http://www.rutasramonllull.com 
Fragment del claustre procedent de Santa Margalida de Palma
"El 1276, sota el patrocini del rei Jaume II, Ramon Llull funda una escola missional al monestir de Miramar, a Valldemossa, que fins llavors havia estat sota el domini del monestir de la Real. El mateix any rep confirmació papal per a aquest col·legi de part de Joan XXI (el lisboeta Pere Hispà), conegut pels seus escrits filosòfics i científics. S’hi instal·len tretze frares menors franciscans, que es dediquen a l’aprenentatge de l’àrab i de l’Art lul·liana, el mètode universal que ha de fer possible la conversió a través de la raó. Llull resideix a Miramar uns tres o quatre anys, fins al 1279. El 1295, el monestir havia quedat abandonat i Llull se’n lamenta a Desconhort.
El monestir passa de nou a la Real i a altres ordes religiosos i, al segle XV, s’hi estableixen dos lul·listes que hi munten una impremta que, el 1485, publica el primer llibre imprès a Mallorca. El 1872 l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria compra la possessió, restableix l’oratori (1877) i aixeca diversos monuments a la memòria de Ramon Llull."
D'aquesta magnífica façana ens va afegir que els seus dibuixos geomètrics provenen de Síria i que es troben sovint en moltes mesquites. 
I ja dins la casa, en una sala dedicada a conferències i xerrades, el metge lul·lià ens mostra el seu teatret particular, tot un regal de la didàctica. Allà on esperaríem una projecció de diapositives o un power-point qualsevol, van aparèixer uns elaborats telers amb reproduccions d'aquell Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum, llibre escrit per Tomàs le Myésier, un seguidor del beat vinculat a la cort de França que es va encarregar de recopilar la vida del mallorquí universal. 


I fou allí, teler rere teler, que vam saber de la vida del filòsof, i pare de la llengua literària catalana, Ramon Llull. 
És tanta la informació que mereix ser atesa que hem preferit deixar-vos l'enllaç d'una conferència seua http://idd0098d.eresmas.net/confer2.htm on ens parla de la vida i obra (290 llibres) i, allò que és més interessant, explica les raons per les quals el beat ha estat considerat precursor de la informàtica, del seu domini del llenguatge lògic i matemàtic o dels coneixements apresos del món àrab a través del seu dissortat criat. 
I a través d'uns dibuixos ens va explicar l'Ars que integrava religió, filosofia i ciència. Tota una sèrie de verificacions mecàniques que havien de demostrar a jueus i musulmans la superioritat del cristianisme i aconseguir la conversió dels practicants d'altres religions. (Ho trobareu també a la conferència enllaçada).






Vam passar després per la cambra de Ramon Llull, amb els hàbits franciscans penjats a la paret; ambientació que ens portava al Miramar del XIII.



Ben interessant ens va semblar l'explicació sobre la "quadratura del crecle" (tot i que l'amic Daniel Gozalbo puga dir la seua, em permet unes paraules). En el dibuix, hom veu un quadrat  groc inscrit, dins del cercle, i un altre extern. Si tracem un altre equidistant als dos anteriors, la superfície del cercle és la mateixa que la d'aquest quadrat.



I aquest dibuix, rellotge de vint-i quatre hores, d'ús per als frares, ens feia veure com l'hora sexta queia al migdia, l'hora de la 'sesta', la migdia del borreguet. Recordem els 'sesters' o 'assestadors', aquells paratges, pinarets o grans carrasques, que aixopluguen les raberes quan el sol està ben alt i la calor apreta.


Vam deixar Llull i, en una sala amb un camarot del Nixe que no vam fotografiar, José María Sevilla ens descobrí la seua segona passió: s'Arxiduc. Un bon recull d'aquesta informació la trobareu a http://www.conselldemallorca.net/?id_section=15393 
Hi havia també el seu llibre sobre les Columbretes, que ja coneixíem en la seua reproducció i traducció al castellà (Gerardo Uríos i Jutta Nachtwey) que, amb pròleg de Josep Palomero, va editar l'ajuntament de Castelló de la Plana el 1990.
En caminar cap als penyasegats de la serra vam poder contemplar la Foradada i la munió de iots que arrecerava. L'arxiduc Lluís Salvador va escriure també Die Balearen in Wort un Bild Geschildert (1869-1891), el primer estudi global de tot l'arxipèlag. Aquesta publicació va servir per donar a conèixer Mallorca al món europeu.
I marge mitger de la Trinitat, l'altre nom amb què hom coneix Miramar, hi ha la possessió, no de Lluís Llach sinó de Michael Douglas i Zeta Zeta Jones, s'Estaca. Vam entendre que, antigament, pertanyia a Miramar i per això conté una capella que va construir l'Arxiduc. 
"El Archiduque Luís Salvador de Austria reconoció la influencia de Ramon Llull en los misioneros españoles, en defensa de los indios de América. Trajo una piedra de la misión franciscana de Fray Junípero Serra, de San Francisco (California), y la puso a los pies de una estatua de Ramon Llull, en una capilla en forma de rotonda, que hizo construir en 1872. Ésta está situada en la finca de La Estaca, a 700 m. de distancia de las casas de Miramar.
Hace 32 años cayó un rayo y destruyó la capilla. No está la estatua, pero sí la piedra de California. El rayo no pudo con la piedra. Ahora la rotonda sigue en ruinas, en propiedad del actor de cine Michael Douglas." (J.Mª Sevilla)

I en aquesta direcció trobem una bassa triangular, policromada per una molada de peixets de colors. Recull aigües d'una font més amuntera i, al seu capdamunt, s'agermanen un pi i una carrasca amb una 'aferradeta', abraçada mallorquina, digna de fotografiar.  


Caminem després per un senderol que ens porta a un seguit de bancals d'oliveres que encara manifesten ser antics ullastres empeltats. I una obra preciosa: damunt d'un barranquet, i per unir els bancals, un conjunt de 13 ponts, 13 com els frares del monestir, 12+1 com els apòstols... El mestre lul·lià ens va explicar que l'Arxiduc al seu llibre en comptava 21, però que ell, en restaurar l'espai en comptà 13, tal i com ho podíem comprovarPel que fa a les oliveres i els productius empelts, una dona del grup em confessa que no ho acaba d'entendre. Li mostre la petitesa de les fulletes de l'ullastre i la diferència de les fulles allargassades de cada empelt. També comentem l'existència de bon oli dels seus menudíssims olivons. I aprofite per fer-li saber que, a Imatgies, pot trobar explicacions sobre els empelts, ni que només siguen de cirerers. 

Per acabar la visita ens dirigim a la capella que havíem vist en entrar, on hi ha un retaule en forma de tríptic, presidit per la Santíssima Trinitat, flanquejat per Ramon Llull, a l’esquerra, i santa Catalina Tomàs, a la dreta.  A la dreta del retaule hi ha una còpia de “Notre Dame de la Garde”, l'original de la qual trobem al port de Marsella, tal com ens recordava Salvat Papasseit dins un cal·ligrama amb la inscripcció "Notre Dame de la Garde, priez pour nous". Aquesta obra fou un regal de l’emperadriu Sisí d’Àustria a l’Arxiduc després de les seves visites a Miramar el desembre de 1892 i febrer de 1893 .
Després d'haver agraït que puguérem ser al grup i haver escoltat la lliçó magistral del nostre amfitrió, gose comentar l'existència d'un Miramar ben diferent a Vistabella del Maestrat, una finca que, enlairada a 1200 metres d'altitud i ben lluny de la mar, pren tot el sentit quan el Quinyó esdevé llac. El doctor Sevilla, ben altrament, no creu que Miramar tinga res a veure amb la mar. Suggereix una etimologia ben original però, creiem, un poc forçada, equivalent en àrab a Trinitat, l'altre nom de la possessió. Podeu veure l'argumentació detallada a http://studylib.es/doc/8579916/1-lo-que-s%C3%A9-de-miramar-autor--jos%C3%A9-mar%C3%ADa-sevilla-marcos
En anar-me'n torne a vore la immensitat blavosa i, em pot més l'etiologia que l'etimologia, em sembla un nom ben adient: Miramar

dissabte, 15 de juliol de 2017

LINGÜISTES PEL CARRER, A CASTELLÓ. UNIVERSITAT JAUME I


Foto de Roman Cebrian
Aquest 11 de juliol els Lingüistes pel carrer han estat a la Universitat Jaume I, dins del curs d’estiu organitzat per la Fundació Germà Colon L’assaig: pensament en diàleg i models de llengua http://www.uji.es/cultura/base/cursos-estiu/estiu-2017/cursos-2017/relacio-cursos/10-assaig/
El vestíbul de la Facultat de Ciències Humanes ha acollit l’exposició que s’ha presentat en els actes acadèmics de la vesprada i a les 16 hores l’hem explicada a alumnes i ponents del curs. L’acollida de les persones que ens escoltaven ens ha resultat molt gratificant per l’interès demostrat i les preguntes que ens han fet sobre la metodologia i diferents aportacions. 
Foto de Roman Cebrian
Volem agrair, molt especialment, el professor Lluís Gimeno, per la seua disponibilitat i gestions per a portar l’exposició a la universitat. 

Aprofitem per a comentar els carrers que trobem a la capital de la Plana: carrer-calle de Joaquín García Girona, carrer-calle de Carles Salvador, carrer-calle de Ramon Llull, carrer-calle del Cronista Revest i plaça les Normes de Castelló.

Foto de Roman Cebrian
Els aspectes a destacar són la doble denominació “carrer-calle”, genèric totalment comprensible “carrer” en qualsevol placa de via urbana, sense, pensem, la necessitat de la traducció simultània vertical. Val a dir que en el cas dels nostres lingüistes només el genèric 'carrer' pateix la traducció. No corren aquesta sort la majoria de les plaques dels carrers de Castelló que, sovint, apleguen al ridícul (Carrer del Ceramista Godofredo Buenosaires, i baix, Calle del Ceramista Godofredo Buenosaires).
Foto de Roman Cebrian
Un altre aspecte és la singularitat d’alguns autors, com el benassalenc Joaquim Garcia Girona, autor de Seidia, o la del Cronista Revest, que només troben carrer a Castelló. El tercer punt és la plaça les Normes de Castelló, localitzada com a plaça només a Castelló, si bé que el carrer Normes de Castelló reapareix al Campello, a l’Alacantí.

El fet de la bilingüització del genèric ha estat excepcional en les poblacions de la nostra recerca i la majoria demostraven la normalitat de “carrer”. Aquesta doble denominació, però, sí que l’hem localitzada, a més de Castelló, en altres poblacions planeres, i es repeteix el “calle-carrer”, a Xilxes, a la Plana Baixa.
Carrers amb lingüistes a la Plana Alta i la Plana Baixa (Muntatge d'Hugo Bernat)
En aquestes mateixes comarques, els pobles que formen la nostra investigació són: Almassora (carrer d’Enric Valor), Benicàssim (carrer Manuel Sanchis Guarner, carrer Carles Salvador, carrer Enric Valor), Borriol (carrer Sanchis Guarner), Orpesa (carrer Ramón Llull sic), Torreblanca (carrer Carles Salvador [sense placa], carrer d’Enric Valor); i a la Plana Baixa, Almenara (avinguda d’Enric Valor [sense placa], carrer En Sanchis Guarner), les Alqueries (carrer Enric Valor), Borriana (plaça Manuel Sanchis Guarner), Nules (carrer Ramon Llull, carrer Acadèmia Valenciana de la Llengua, carrer d’Enric Valor ), Onda (carrer Francesc Ferrer Pastor, carrer Carles Salvador, carrer Sanchis Guarner, calle Enric Valor), la Vall d’Uixó (carrer de Manuel Sanchis Guarner), Vila-real (carrer Josep Nebot, carrer Manuel Sanchis Guarner, carrer Enric Valor i Vives), Xilxes (calle-carrer Sanchis Guarner, calle-carrer Carles Salvador).

Mapa de les dues comarques amb els nostres lingüistes
Observem que les singularitats referides a Castelló de la Plana reapareixen a Vila-real, en el sentit de ser l’única població a on trobem un lingüista, Josep Nebot, i també la dedicació d’una via pública a una institució lingüística com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, a Nules. D’aquest tipus consideraríem també la plaça i el carrer de les Normes de Castelló ja anomenats i, més al nord, la plaça dels Gramàtics, a Lleida.

Altres poblacions de comarques veïnes són Benicarló (plaça Ramon Llull), Vinaròs (carrer Ramon Llull) http://imatgies.blogspot.com.es/2017/06/linguistes-pel-carrer-vinaros-trosset.html, Traiguera (carrer Pere Labèrnia) i Vilafranca (carrer Carles Salvador). Cal dir que el traiguerí Pere Labèrnia Esteller, autor del Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina, té un carrer també a Tortosa (Baix Ebre) http://imatgies.blogspot.com.es/2017/05/linguistes-pel-carrer-tortosa.html i a Barcelona. La comarca de l’Alcalatén no té cap via urbana amb presència de lingüistes ni els Ports. 

D'esquerra a dreta: l'acadèmic de la RAE, Pedro Álvarez Miranda, la professora Rosa Agost de l'UJI, Joandomènec Ros, president de l'IEC, Lluís Gimeno, secretari de la Fundació Germà Colon i Joan Rafael Ramos, acadèmic de l'AVL. Foto de Roman Cebrian

Dins del comentaris en el col·loqui posterior a la presentació alguns dels assistents han proposat noms per a carrers com Germà Colon, a Castelló, Carles Salvador a Benassal (a on serà Lingüistes pel carrer, a l’agost, a la Fundació Carles Salvador), i també amb el president de l’Institut d’Estudis Catalans, Joandomènec Ros, comentàvem un possible carrer de l’Institut d’Estudis Catalans, a Barcelona. També hi ha hagut l’interès del professor Pedro Álvarez de Miranda, membre de la Real Academia Española de la Lengua, per saber si lingüistes catalans són reconeguts en altres territoris peninsulars. Podem dir que el qui més troba ressò és Ramon Llull en carrers a Xerès de la Frontera o Madrid, per exemple http://imatgies.blogspot.com.es/2016/12/ramon-llull-linguistes-pel-carrer.html. Propostes, idees i suggeriments que ens han fet passar una tarda d’estiu amarats a prop de la mar d’aquesta llengua mare.

Després d'Elda-Petrer, Tortosa, Rossell, Vinaròs i l'UJI, a l'agost anem a Benassal. Us mantindrem informats.

JOC D'OBSERVACIÓ
Tenint en compte les explicacions sobre on trobem cada autor i fixant-nos en el mosaic de dalt, podeu fer (a comentaris) un llistat ordenat, tot començant per Plaça Normes de Castelló, dels 30 indrets (poblacions) on trobem les plaques. Us direm la primera i la darrera
Castelló,..., Nules.
Els encertants rebreu un llibret!

dilluns, 19 de juny de 2017

CARRERS D'OFICIS 'A' (carrers 22, oficis 3)

Enlairats i desapercebuts, traduïts i traïts, clars o mig esborrats, de vegades absents, els noms dels carrers són portadors d'una informació que, sovint, ens ajuda a entendre més la nostra història, la nostra cultura, la morfologia dels mateixos vials, el paisatge del terme o la riquesa dialectal de la nostra llengua. En aquest cas, els carrers d'oficis ens parlen d'un seguit d'activitats i gremis, antiquíssims alguns, que expliquen el quefer diari d'una època o el vell comerç de molts pobles i ciutats. 
A poquet a poquet, en aquest abecedari que anirem confegint, recollirem tots aquells carrers d'oficis que puguem. Amb el vostre ajut, a més, el llistat creixerà. Si sabeu d'algun carrer d'ofici (encara que siga d'alguna lletra ja publicada) trameteu una fotografia del rètol i una del carrer a 
jbsensegel@gmail.com


"Auca dels oficis impresa a València per Miquel Borràs l'any 1578, la qual, segons Gayano i Lluch, és la més antiga d'Espanya. Hi figuren els oficis de fuster, manyà, sabater, impressor, sastre, corder, forner, barber, teixidor, campaner, cadirer, esmolador, alfarer, boter, calderer, manobre, matalafer, espardenyer, xocolater, imatginer, cabiller, pintor, batifuller, blanquer, corretger, carnisser, brodador, cisteller, sombrerer, calceter, embogador, espaser, torner, mestre d'aixa, plater, pedrapiquer, ferrador, passamaner, vidrier, enquadernador, caixer, tintorer, moliner, albarder, gravador, adobador, llaurador, cotamaller" M. Sanchis Guarner, La ciutat de València, 3a edició 1981
Hi trobem 48 oficis, però n'hi ha molts més. En successives entrades veurem diversos llistats inicials i marcarem en negreta aquells que corresponguen a la lletra de cada entrada.
El professor Sanchis Guarner, al mateix llibre, també ens parla dels gremis i confraries de València i ens diu uns mots ben adients al nostre treball "Com que els menestrals del mateix gremi solien tenir els obradors al mateix carrer, n'hi ha molts de testimoniats a la toponímia urbana actual; Déu faça que no canvien els noms d'aqueixos carrers". I hem de dir que, sortosament, no sols hi són sinó que, a més dels normalitzats, hom ha procurat el manteniment de manisetes més antigues, en castellà, clar està.
Consultarem, sovint, el Diccionari Català-Valencià-Balear, el Diccionari Normatiu Valencià i el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, d'ara endavant abreviats com DCVB, DNV i DIEC, respectivament.


ABAIXADORS  
TÈXTIL-1
Carrer dels Abaixadors. València 
DCVB L'operari que es dedica a abaixar el pèl dels draps de llana, amb unes grans tisores de molles i sense punta; cast. tundidor. Que a la dita germandaty confraria (dels teixidors de Balaguer) sien agregats acullits y associats barreters y sombrerers abaxadors y perayres, doc. a. 1618 (Col. Bof., viii,534). És un ofici quasi extingit d'ençà que s'introduïren les màquines tonedores. 
El mateix filòleg valencià, en parlar-nos del "ram tèxtil", esmenta la sinonímia "baixadors o tonedors".


A València, encara trobem antigues retolacions, en castellà, "tundidores", semblant a "tonedors". Recordem el verb 'tondre', a l'hora de rebaixar i 'abaixar' la llana de les ovelles. 
Tal i com ens ha fet saber l'amic Garcia Osuna, en consultar el Nomenclator de las puertas, calles y plazas de Valencia (1873), obra de l’arxiver municipal Manuel Carboneres, abans de carrer dels Abaixadors (A. 1527) apareix com Apuntadors al 1427, nom que trobarem després en un carrer de Palma i que es correspon amb un ofici diferent.
També a Barcelona hi ha el carrer dels Abaixadors. El Nomenclator de carrers de Barcelona (d'ara endavant NB) ens en parla:
"S'hi establiren i tingueren la casa gremial els abaixadors, després d'haver-se separat de la confraria dels teixidors de llana, creada per un privilegi donat per Pere IV a Barcelona el 8 de març de 1386. Les primeres ordenances del gremi daten de 1456."

ADOBERIES 
PELL-1
Carrer de les Adoberies a Tremp 

DCVB Botiga o casa on treballen els blanquers adobant les pells; cast. curtiduria, teneria. Que negun blanquer o asseunador qui tengua adobaria no gos... lexar adobar ne asseunar com a mestre a negun qui sie stat catiu, doc. a. 1420 (BSAL, xxii, 311). S'adonà de la fetor dels cuyros... aquell baf d'adoberia, may li havia entrat al nàs ab més repugnancia, Pons Auca 164. a) Les Adoberies figura com a nom d'un barri entre Tremp i Talarn, i d'un riu que passa per aquest darrer poble.
La il·lustració correspon a un dels Estudis Monogràfics del Museu de la Porciúncula dels autors Joan Llabrés i Jordi Vallespir, titulat Els nostres arts i oficis d'antany, 7 volums (publicats entre 1980 i 1986) que recullen oficis ben antics de Mallorca. Al volum II hi ha un extens capítol "De la pell i del cuiro" que, sens dubte, farem servir en molts dels carrers que anem mostrant. Ens aprofita ara la següent definició
ADOBADOR DE PELLS. És l'industrial que, una vegada que les pells han estat retirades de l'escorxador, les prepara convenientment, amb diversos procediments i manipulacions, perquè puguin esser emprades en el comerç i en les indústries secundàries de la pell i del cuiro. Adoberies, per tant, són aquelles botigues on es preparen i s'arreglen aquestes pells.
Carrer d'Adoberies / Calle Tenerias, a Castelló de la Plana

Relacionats amb el treball de la pell i del cuiro, aquest llibre distingeix: adobador, albadiver, aluder, assaonador, baster, blanquer, bosser, broquerer, camusser, cobribanquer, coixiner de bísties, corretger, cuireter o cuirer, estovador, guadamassiler, guanter, guarnicioner, odrer, oripeller, passamaner, peller o pelleter, pellisser, pergaminer, sabater, seller o selleter i tirater. Alguns d'aquests oficis bategen carrers del nostre domini i, a mesura que apareguen, els explicarem.  
Carrer de les Adoberies a València. Foto Garcia Osuna
Foto Antoni Garcia Osuna





 També trobem el carrer de les Adoberies a València, no lluny del portal de la Valldigna, al barri del Carme.  Apareix registrat al 1679 (Tenerías al 1867) 


Imatge de todocoleccion.net
No disposem de fotografies del de Vic. L'amic Ventura Castellvell, però, ens ha fet arribar una imatge del pont de les Adoberies, situat al barri conegut com les Adoberies. "Per sobre el riu Meder, que toca a aquest barri, hi passa el pont que en diuen de les Adoberies, pont integrat dins la xarxa viària urbana de Vic". "D'Igualada recordo el barri de les Adoberies. De petit estiuejava prop d'Igualada i sovint sentia parla de la mala olor que feien les aigües del riu Anoia que venien del barri de les Adoberies."

Hi ha un carrer de l'Adoberia a Palma, tot recordant la Curtidora, fàbrica d'adobs de pell. 


ADREÇADORS
TÈXTIL-2
Fotografies d'Antoni Garcia Osuna
Amb una grafia diferent trobem a València el carrer dels Adreçadors (1447) dins Velluters, barri dedicat al treball de la seda. 
DCVB Operari que feia roba de seda de totes classes i més tard les peces de lli per a les valones i collarets del temps dels Felips II i III (Aguiló Dicc.).
DNV Operari que feia teixits de seda de totes classes, i més tard les peces de lli, per a les valones i gorgeres.

ADVOCAT
COMERÇ I CÚRIA-1
Costera de l'Advocat, a l'Alcora
Carrer de l'Alqueria de l'Advocat, a Puçol


















DCVB Qui té per professió defensar en judici, verbalment o per escrit, la causa d'una de les parts litigants. Guarda la lengua dels advocats, qui parlant donen dan, si donchs no ligues aquella ab cordes d'argent, Scachs 26.
Hi ha molts carrers d'aquest ofici acompanyats d'algun antropònim; ja vam advertir, però, que no era l'objectiu d'aquest treballet. Sí que aportem l'exemple de Puçol en què l'ofici ha estat l'especificatiu d'un topònim, l'alqueria de l'Advocat.
'Comerç i cúria' prové de la proposta de Sanchis Guarner "... classificació aproximada dels gremis i confraries laborals de València". No hi apareix advocat, però dins aquest apartat inclou els juristes, notaris i escrivans, per la qual cosa ens sembla l'àmbit més adient.

AGULLERS
METALL-1
Carrer dels Agullers, Barcelona
DCVB Fabricant o venedor d'agulles. «A 28 de Agost 1668, en Concell de 36 se troba una suplicació donada per los agullers, demanant en ella erigirlos confraria y separarlos de la confraria dels manyans» (Rúbr. Bruniquer, v, 251).
NB: Hi eren establerts els menestrals fabricants d'agulles i utensilis per a la pesca. Llurs primeres ordenances, un cop independitzats del gremi que comprenia, amb els agullers, els manyans i els armers, daten de l'any 1786. El nom del carrer és anterior a 1778.
Pel que podem extreure del text del Nomenclator de Barcelona, hem de suposar que també els hams de pescar estarien fabricats pels agullers. Tret d'aquest carrer de Barcelona, desconeixem l'existència de cap altre al nostre domini. A València tampoc apareix en la relació de gremis i confraries laborals.


ALADRERS
FUSTA-1
Carrer dels Aladrers, València

Imatge del DCVB sobre l'aladre / arada

DCVB Fabricant d'aladres. Antigament els aladrers estigueren establerts a València, en el carrer que encara ara porta llur nom, i pertanyien al gremi de fusters, del qual se separaren l'any 1643 (Martí G. Dicc.).
Llabrés / Vallespir (1984) ens fa saber la distinció entre 'fusters primaters o d'obra fina', com ara els torners, cadirers i ebenistes, i 'fusters grossers o d'obra comuna', on s'inclou l'arader, el carreter o el boter. 
Xaruga i Vernet van ser a la Plana els hereus de ferro dels antics aladres. Si bé 'xaruga' apareix als diccionaris, 'vernet' no s'hi troba. Potser es tractara d'alguna marca?
A més del carrer dels Aladrers de València (ja al 1555), a Alaquàs hi ha també un carrer dels Aladrers i a Palma, un carrer de l'Arada. No és el propòsit d'aquest treballet, centrat en la toponímia urbana, però no podem oblidar un maset de l'Aladrer, a la vora del riu de Montlleó dins el terme de Vistabella del Maestrat, i un ben curiós mas de Trencaladres, a la Pobla de Benifassà.
Varietat d'aladres i xarugues a la Casa Membrillera de Vinaròs, un museu que tots els pobles haurien de tindre.
'ALFARERS'
TERRISSERIA-1
Carrer Alfareries, a Alfara de la Baronia
Alfarer al DCVB i DNV només apareix com a gentilici dels habitants d'Alfara. Dubtàvem si aquest carrer, per la seua proximitat a la frontera lingüística, és dedicat als 'mestres de fang'... o només es tracta d'un joc amb el topònim del poble, que no té a vore amb la terrissa, alfahhar, com els pobles d'Alfafar i Alfafara, sinó amb al-hara, 'carrer', 'barri' o 'poblet'. Ens vam interessar pel seu origen i, segons que ens van informar des de l'ajuntament, el poble té un passat lligat a la terrissa i el nom del carrer l'hauríem de relacionar amb l'ofici, que ja ens apareix en l'auca de portada (1578), tot i que sembla un castellanisme. Ben altrament, com ja veurem, sí que hi ha 'olleries', 'ollers, 'gerrers, 'canterers', terrissaires'...

ALGEPSERS
CONSTRUCCIÓ-1
Carrer de l'Algepseria, a Gandia, amb l'encert de les anotacions de l'antiga toponímia.
DCVB Fabricant o venedor de algeps; cast. yesero Cares tenen de roçi | de algepzer, Coll. Dames 423.

Ja vam advertir en la primera entrada sobre aquest tema http://imatgies.blogspot.com.es/2017/04/carrers-20-doficis-i-gremis-1.html
Plaça de l'Algepsar, a Sagunt
que atendríem també aquells carrers que pertanyen a la mateixa família lèxica que l'ofici. Hi ha un carrer de l'Algepser a Paterna; trobem també, però, aquest de Gandia, carrer de l'Algepseria, i el carrer de l'Algepsar de Xeresa o aquesta plaça de l'Algepsar de Sagunt; fins i tot, el carrer de l'Algeps de Mutxamel.
Com bé hom pot imaginar abunden els topònims rurals lligats a l'algeps. De tossals, paratges, barrancs, fonts... amb l'especificatiu 'de l'Algepsar' el món n'és ple. Convé destacar, això sí, una retolació singular que trobem a l'A-7, per la zona de la Magdalena (Castelló), que diu Bnc. del Aljezar, ben usual, altrament, a l'Alt Palància, on no s'utilitza 'yesar' .

ALUDERS
PELL-2
Curiós cartell del carrer dels Aluders, a València, on només castellanitzen el genèric
DCVB Qui converteix la pell en aluda. Tots aquells qui usaran del dit offici [de blanqueria], axí com son blanqués albadinés pergaminés e aludés, doc. reial, a. 1401 
El mateix carrer, ara normalitzat, amb la indicació de la Gallera,
antic espai dedicat a la lluita de galls, avui sala d'art.
ALUDA f. || 1. ant. Pell d'ovella o de be, adobada i suavitzada, i que en blanc o colorida s'emprava per fer guants, bosses, folradures de llibre, etc.; cast. aluda. Un missalet... ab posts ab aluda negra cubert, doc. a. 1370 (Miret Templers 558).[] Que sapia ben vergar e palar les dites pells, e saber fer pregamins e aludes, doc. a. 1499 (Boll. Lul. vii, 157). Una bossa de aluda vermella, Inv. Eixarch. Dotse parells de aludes blanques per fer corretjes de llibres, inv. mall., a. 1593 (Butll. Bibl. Cat., v-vi, 213).
Coromines, en l'entrada ALUDA del DECLC, anota 'cuiro preparat amb alum' i el DNV defineix alum com a

Sulfat doble de potassi i d'alumini hidratat, generalment cristal·litzat en octaedres, utilitzat especialment com a additiu alimentari, per a adobar pells i com a astringent en medicina.
Com sembla que ja haurà quedat clar, deixem-nos embolicar pel diccionari de Martí Gadea
Aluders m. pl. Aluderos ó guanteros: industriales que en Valencia se ejercitaban en fabricar guantes de cabritilla. Aunque Escolano llamó así a los curtidores ó adobadores de cueros, como quiera que las diversas operaciones que sufren estos, constituyen en nuestra ciudad varios grupos de operarios, representados antes por los gremios de alsunaris o asahonadors, blanquers y guanters, esto es zurradores, curtidores y guanteros creemos más probable que los últimos han reemplazado a los aluders, dado que esta voz lemosina corresponde exactament á la latina aluta, y a la castellana baldés. En algún documento oficial de los siglos XVI y XVII se les denomina bossers y tireters.
També a Vic hi ha un carrer dels Aluders.

ANTIQUARIS
ALTRES-1
Paradoxal o lògic ofici, que per tractar d'antiguitats és prou modern.
DCBV ANTIQUARI, -ÀRIA m. i f., neol.
Afectat de recollir coses antigues; cast. anticuario. Y com a bon antiquari sou aficionat a sa pols, Ignor. 7.
A Reus, on hom celebra un mercat d'antiguitats cada dissabte, trobem aquest carrer dels Antiquaris.

APUNTADORS
TÈXTIL-3
Vora un portal del carrer de la Mar, a Palma, carrer dels Apuntadors
DCVB ant. Qui tenia per ofici apuntar els draps (V. apuntar, art. 2, || 4). En Pere de loer apuntador de la ciutat de Valencia..., per salari meu de apuntar deu draps de lana, doc. a. 1442 (Arx. Gral. R. Val.). March Texidor apuntador de draps, Ardits, iii, 4.

APUNTAR Doblegar els draps, aplegar-los i passar pels doblecs un fil per posar-hi el segell.

"Hi vivien els apuntadors que eren els qui tenien per ofici apuntar (donar punts) els draps, és dir, doblegar-los, aplegar-los i passar un fil pels doblecs abans de posar-hi el segell". A Palma, l'actual carrer de Jaume II "es deia carrer del Segell perquè a la part de dalt hi havia les Cases majors (o Grans) del Segell, on es marcaven amb un segell les teles fabricades a l'illa, que, a més, havien de pagar un impost" Bibiloni 2012

ARENGADERS
ALTRES-2
A la part de la Geltrú, carrer dels Arengaders

ARENGADA f. 

Afegeix la llegenda

|| 1. Peix Clupea harengus L., que habita per les mars septentrionals i és preparat amb sal per conservar-se; cast. arenque. L'arengada és importada al nostre país dins cubells o barrils, cada un dels quals conté centenars de peixos ben atapeïts; és una menja de gran consum, principalment entre la gent pobra. «Es dia que em vaig casar | vaig fer noces acabades: | es dematí arengades | i es migdia bacallà» (cançó pop., Ariany). Comprí un barril de arengades, en lo qual hagué 1150 arengades, doc. mall., a. 1521 (Bordoy Hist. Fel. i, 279). Arengades de Satubre y de Bretanya, val lo miller tres lliures... Arengada inglesa, val lo miller sis lliures, Tar. preus, 87. a) Arengada amb casaca: arengada enfarinada i fregida (Vendrell).—b) Arengada escalfeïda o arengada remolta: la que és tornada estantissa (Tarr.).
ARENGADER m.
Venedor d'arengades (Cat., Mall.). Fon.: əɾəŋgəðé (or., mall.).
És o no és la sardina de bota? Només el DNV en parla, però parteix de la nostra sardina pilchardus, més menuda, que l'areng. Realment, allò que al nostre país arengaven eren sardines (arengs són del nord) però per la manera d'amanir-les dins la bota, a molts llocs del Principat en diuen 'arengades', 'sardina salada' o 'sardina de casco' mentre a la Plana parlem de 'sardines de bota'. A la Història Natural dels PPCC apareix una imatge d'una bota, com la que mostrem dalt, amb el següent:
"Igual que els arengs, les sardines (Sardina plichardus) es poden comercialitzar premsades i conservades en salmorra, i per això hom les coneix comercialment amb el nom d'arengades"
Pel que fa al carrer dels Arengaders de la Geltrú, volem destacar la qualitat de la seua retolació que, com adverteix una maniseta del carrer de Mossèn Narcís Font: "Les plaques de la nova retolació de la Geltrú han estat realitzades al taller de l'E.P.A." ja al 1973.
Ja dins aquest juliol, vam ser a Granollers. Al comerç de Pesca Salada Fontdevilla, ja centenari, vam preguntar per les dues classes d'arengades que es veien a la porta (foto adjunta). Ens van explicar que tot es coneixia com 'arengades' però les de la bota eren 'arengs' i les de la caixa 'sardines salades'. També vam preguntar per si hom ho coneixia com a 'sardines de bota' i, tot i que ho havien sentit, ells en deien arengades o 'guàrdia civils', nom que també hem sentit a la Plana.


ARGENTERS
METALL-2
El bar Plata, a Palma, sembla que vulga aclarir-nos el sentit de l'ofici del carrer de l'Argenteria
A Barcelona, carrer de l'Argenteria
A l'Argentina hi ha el riu de la Plata. Ben prop, doncs, es troben l'argent i la plata. Coromines ens diu que 'plata' equivalia, en un principi, a 'planxa d'argent'. Si plata es troba també en la nostra llengua, "plater i plateria són mots a evitar com a acastellanats". Els diccionaris, com veurem, no acaben de coincidir. Altrament, als nostres carrers trobem exemples de 'plata', 'plateria', 'argenteria' i 'argenter'. 
Del carrer de l'Argenteria, on encara avui trobarem alguna joieria, el Nomenclàtor de Barcelona ens diu
A Barcelona, carrer de la Plata
S'hi establiren en major nombre els argenters. El carrer ja s'anomenava així l'any 1423. El seu traçat correspon a l'antiga via del mar que sortia del Portal Major i es dirigia directament cap a la platja. L'any 998 ja existien a cada banda del camí edificacions que acabaren per tenir església pròpia: Santa Maria del Mar.
I del carrer de la Plata... 
L'argent element metàl·lic. Se suposa l'existència antiga d'un establiment en el qual es venia la plata destinada a l'orfebreria.

DCVB
ARGENTERIA f.
|| 1. Brodadura o altre treball d'or o d'argent; cast. argentería. Item cinch balaxets e argenteria petita, doc. a. 1410 (Alós Inv. 25). Ab lo collar brodat de argenteria, Inv. Anfós V, 182. Ne gosen portar alguna brodadura ne argenteria en vestidures, doc. a. 1420 (Boll. Lul. ii, 220). Venien quatre patges de poca edat, ab gipons tots de argenteria, Tirant, cap. 60. Agulles de argenteria,Llorente Versos 52.
|| 2. Ofici d'argenter; cast. platería, orfebrería. En rams d'argenteria, d'ebanisteria, Roq. 7.
|| 3. Obrador o botiga d'argenter; cast. platería. Entorn les quincallerias de Barcelona y argenterias de fama, Pons Auca 40.
|| 4. Carrer o barri on estan els obradors i botigues dels argenters. En la argenteria viu molts anaps de argent, Llull Felix, pt. viii, cap. 22.
Fon.: əɾʒəntəɾíə (pir-or., or., bal.); aɾʒenteɾíɛ, aɾʒenteɾía (occ.); aɾʧenteɾía (val.).
Etim.: derivat de argenter.


A Palma, carrer dels Argenters
ARGENTER m. 
|| 1. Home que treballa en la indústria de l'argent, de l'or i de les pedres fines; cast. platero. Gran re d'argenters e de revenedors qui tenien en lurs obradors gran re de copes bacins pitxers talladors escudelles d'aur e d'argent e d'altres joyes, Llull Blanq. 84. Com [mira] son més rich brillant un argenter, Canigó, iii.

Al DCVB 'plateria', que comprenem també com la forma castellana més habitual, té dues entrades, una referida a la vaixella i l'altra com a sinònim d'argenteria.
2. PLATERIA f.
Argenteria; ofici, obrador o botiga de plater; cast. platería.
El Diec2 no admet 'plateria', considerada com a castellanisme també per J.Coromines; només hi trobem 'argenteria' i, curiosament, 'plata', també com a sinònim d'argent.
Més curiós ens resulta veure que les entrades del DNV 'plateria' i 'argenteria' són idèntiques, tret del fet de parlar, l'una de plata i l'altra d'argent, això sí, sense esmentar-ne la sinonímia! 
Carrer de la Plateria, a l'Arboç
plateria [plateɾía]
1. f. ORFEBR. Art i ofici de treballar la plata, l'or, el platí i altres metalls preciosos.
2. f. ORFEBR. Obra de plater, plata treballada.
3. f. ORFEBR. Taller i botiga de plater.
4. f. Brodadura amb fils de plata o d'or.

5. f. Conjunt d'objectes de plata, especialment el joc de coberts.
argenteria [aɾʤenteɾía]
1. f. ORFEBR. Art i ofici de treballar l'argent, l'or, el platí i altres metalls preciosos.
2. f. ORFEBR. Obra d'argenter, argent treballat.
3. f. ORFEBR. Taller i botiga d'argenter.
4. f. Brodadura amb fils d'argent o d'or.
5. f. Conjunt d'objectes d'argent, especialment el joc de coberts.

A més del carrer dels Argenters de Palma, travessa del carrer de l'Argenteria a la plaça d'en Coll, a Reus trobem una bella placeta dels Argenters. També a Barcelona hi ha un singularitzat carrer de l'Argenter "Per un propietari que exercia l'ofici de l'argenteria establert al carrer. El carrer data del segle XIV".
Als afores d'Alcàsser, ja al polígon industrial de l'Alter, trobem el carrer dels Argenters, a la vora d'altres noms d'oficis com el carrer dels Ferrers o carrer dels Gremis. Recordem l'entrada que vam dedicar al polígon de Son Castelló i el seguit de gremis que hi apareixien. 
http://imatgies.blogspot.com.es/2017/06/de-gremis-son-castello-sendu-la-palma.html
El llibre Els arts i oficis d'antany dedica un apartat a l'argenter, dins "3. Menestrals del ferro i similars" del volum V. És molta la informació que ens aporta sobre els argenters de Palma. Només n'extraiem alguns fragments que ens semblen interessants sobre:
"el món fascinat i poc conegut dels nostres ARGENTERS i JOIERS, que en la quietud i misteri dels seus obradors, manipulaven l'or, la plata i tota casta de pedres fines per a muntar corones i creus, custòdies i copons, llànties i bàculs, a més de tota casta de joies, amb què s'adornaren els nostres avantpassats, com barbades i cordoncillos, tumbagues i anells, cadenetes i botonades...!". "El Gremi dels honorables ARGENTERS data del s.XIV i en temps primer era conegut amb el nom de Officium argentariorum o aurifabrorum, així com també com a Confraria del gloriós Sant Eloi."(.)"Fa una cinquantena d'anys, en aquest carrer, un portal sí i l'altre també era una Argenteria. Santiago Russinyol, a L'illa de la calma, ens el descriu un poc satíricament: 
Així com allí no hi ha botigues - es refereix als altres carrers on s'hi veuen palaus i mansions senyorials- aquí no hi ha res més. Tot són botigues. Així com allí els casals són amplíssims, aquí les cases són tan estretes que sembla que estiguin de cantó i així com allí hi creix l'herba en les esquerdes de les parets, aquí a cada foradet, a cada encletxa, a cada juntura hi neix un aparador, atapeït de piquetes d'or...! Que s'allunyin o que s'apropin, que ens mirin de cara o de reüll, que s'hi facin o que no s'hi facin, a ells deixau-los fer anelletes, i bosses d'argent, i botonets, i els teniu entretinguts com un infant amb una nina.  Amb unes estenalletes i una troca de fil d'argent, tant el capdellen i els descapdellen, i el filen i el desfilen, i el torcen, que tenen per a divertir-s'hi un any... Són actius, són bellugadissos, són amable i són enraonadors i que com quasi tots són parent, lo que vol un cosí ho vol l'altre, i allò és un carrer de família... Un bon amic de Palma, xueta, arqueòleg i de cognom Tarongí, com l'autor d'un diccionari mallorquí-castellà, també s'hi dedica, al sí d'una família d'antics argenters.

ARQUERS
ARMERIA-1
Desconeixem si 'arquer', a més de la definició que ens aporta el DCVB, correspon també a l'ofici de la construcció d'arcs o només a l'ofici de guerrer.
DCVB ARQUER m. 
I. Guerrer armat d'arc per tirar sagetes; cast. arquero. Un arquer trasc-li ab una sageta qui li partí lo cor, Llull Blanq. 82. De arquers e de balesters qui sapien be la art de tirar, Eximenis, XII Crestià. Un sagitari o arquer meraueylós de veura, Hist. Troy. 154. Dos-cents arquers m'esperen en la plana, Canigó ii.
II. Llin. de Barc., Gir. i Tarr.
Etim.: format damunt arc






ARTS I OFICIS
ALTRES-3
Aquest vial de València, carrer de les Arts i dels Oficis, és, en certa manera, un hiperònim de totes les entrades que farem sobre 'carrers d'oficis'. Planteja, al mateix temps, una diferenciació entre dues activitats humanes amb una tènue separació, semblant, si fa no fa, a la de l'artista i el menestral. Ara bé, quin bon artista no domina l'ofici? Quin menestral no posa l'ànima en aquelles obres que realitza? Al cap i a la fi 'art' prové del grec ars, que també té com a traducció 'ofici'. L'oficial que va realitzar l'espill de la façana cantonera d'aquest carrer de València també hi va posar la seua part d'artista.
Hi ha l'Escola de Belles Arts i l'Escola d'Arts i Oficis. Es tracta, doncs, d'arts menors, aquelles que no són la música, la pintura, l'escultura... Veiem el DCVB

ART f. o m.: cast. arte.

1. Manera de fer una cosa segons regles. En est món ha hom art et manera per la qual pusca usar del offici en què és, Llull Cont. 282, 1. Poch ensajats en l'art de fer brasset encara, Pons Auca 151. 

Belles arts: les que per l'exercici de les facultats intel·lectuals tendeixen a expressar la bellesa, com són la pintura, l'escultura, la música, l'arquitectura i la poesia.

OFICI| 3. Professió d'una art mecànica, sia de menestral, sia de conrador. De tots los officis los més sobtills mestres, Proc. Olives 1909. Y tots ab un mestre havian après lo offici del texir, Alegre Transf. 82. a) Gremi, associació dels qui exerceixen una art mecànica. A quatre prohòmens del dit ofici, doc. a. 1380 (Col. Bof. xl, 189). Aprés ballaren los officis de aquella ciutat de Paradys,Villena Vita Chr., c. 207. 
Oficis majors: nom que es donava als càrrecs de Justícia, Jurats en cap i Mostassaf.

ARTESANS
ALTRES-4
A Palma, plaça de l'Artesania, obra recent, batejada el 2001
Si parlàvem dels conceptes art i ofici, ara s'afig 'artesà' i 'artesania', que troba en la manualitat la seua raó. Els diferents diccionaris que ací observem, però, tornen a creuar art i ofici. 

DCVB  ARTESÀ m
Qui exerceix un ofici manual; cast. artesano. Preus e salaris dels artesans, Spill 1169. Sastres calceters fusters ferrers revenedors pagesos y altres qualsevols artesans que se assenten, doc. a. 1585 (Col. Bof. viii, 507).

Etim.: del cast. artesano, mat. sign.

ARTESANIA f.

Conjunt dels artesans (Castelló). Revelantnos el bon humor de la nostra artesania, J. Pascual (BSCC, xi, 302).
DIEC artesà artesana 
m. i f. [LC] [PR] [IMI] Persona que exerceix un art manual. 
adj. [LC] Relatiu o pertanyent a l’artesà o a l’artesania.
DNV artesà -ana [aɾtezá]
1. m. i f. PROF. Persona que exercix un art o un ofici manual.
2. m. i f. PROF. Persona que fa obres d'artesania.
3. adj. De l'artesà o de l'artesania, o que hi té relació.
Almenys tots coincideixen en la manualitat. Per als 'menestrals', el DCVB i el DIEC guarden "l'art o ofici mecànic" i el DNV manté la 'manualitat'... Ho deixem per a l'entrada 'menestral'.
A  més de la plaça de l'Artesania de Palma, situada a la part antiga, trobem un carrer de l'Artesania a Sant Julià de Vilatorta i un altre a Barcelona. D'aquest darrer, el NB ens diu
"En homenatge a l'obra menestral feta a mà. Vial ascendent amb origen a la plaça de Llucmajor que delimita els barris de Verdum i Roquetes per l'oest."
Més productiu resulta carrer dels Artesans que trobem a Alaquàs, Alboraia, Cerdanyola del Vallès, l'Olleria i Vinaròs. 
I a de Xixona, Amand Picó ens regala unes fotografies i una precisa explicació del nom del carrer de l'Artesà Gelador, tot un refresc per a l'estiu que s'acosta.
Carrer de l'Artesà Gelador, a Xixona

"El nom del carrer vol ser un record als gelaters de Xixona escampats a tot arreu de l'Estat, sobretot a la costa mediterrània, amb negocis propis de gelateria. Es calcula que hi ha ctualment entre 300 a 400 famílies dedicades a esta activitat. La majoria o una bona part viuen a Xixona a l'hivern (4, 5 o 6 mesos), durant el qual les gelateries estan 
tancades. Algunes les obrin per Nadal per vendre torró. A l'octubre els gelaters celebren les "seues" festes de Moros i Cristians en no poder gaudir-les en la celebració oficial d'agost. La tradició gelatera de Xixona ve de molt lluny i segurament té a veure amb la venda de gel procedent dels pous de la neu de la Carrasqueta, dels quals se'n conserven quatre o cinc, un d'ells restaurat i situat molt a prop del repetidor de TV3."

 ASSAONADORS
PELL-3
A València, carrer dels Assaonadors
Assaonadors / Zurradores, i la llengua emblemàtica

El DCVB no ens dóna l'equivalència castellana de zurradores que és la que trobem al mateix carrer com a denominació anterior a la normalització. Hi apareix curtidor, ofici que trobarem en un carrer de Torreblanca, però considerat pel DCVB com a castellanisme i que no trobem al DNV ni al DIEC.

DCVB ASSAONADOR m

|| 1. Qui té per ofici assaonar les pells; cast. curtidor. Que tot assaunador haie assaunar... lo cuyram, doc. a. 1372 (arx. mun. de Barc.). Los maiorals et prohòmens del offici dels assaonadors de la ciutat de València, doc. any 1392 
CURTIDOR m. (castellanisme):
Adobador de pells.
Sinòn. preferibles: adobador, blanquer, assaonador, calatraví.
carrer dels Assaonadors, València
Veiem els sinònims que ofereix el DCVB. Tot i ser diversos tractaments fets a la pell, no són exactament sinònims. El darrer, 'calatraví', es relaciona amb el fet que la Calatrava, barri de Palma, concentrava les feines de l'adoberia. 'Adobador' equivaldria a l'hiperònim d'aquest camp semàntic dels menestrals de la pell, curtidor en castellà. Més específic, com ens diu Llabrés / Vallespir és l'ofici de l'assaonador, que fan equivaldre al de blanquer:
És qui té l'ofici d'assaonar les pells, donant-los la bellesa, la flexibilitat i la consistència oportunes, per ser usades en les diferents aplicacions industrials.
Martí Gadea, al seu diccionari, identifica 'asaonador' al castellà zurrador, tal com ens expliquen les manisetes del carrer.
Zurrador: el que tiene por oficio zurrar i curtir los cueros
I si anem al DRAE veiem que el creuament de significats de les diverses tasques de la pell (abaixador, adobador, assaonador, blanquer...) és evident. 
ZURRAR: Curtir y adobar las pieles quitándoles el pelo
Per al cas de València (potser a la Calatrava no coincidesca exactament), ens ho explica molt bé Miquel Lillo en el seu blog dedicat als carrers de Gremis i Oficis del Cap i Casal
http://gremisoficisicarrers.blogspot.com.es/2015/04/blog-post_98.html  
Eren uns menestrals que tenien per comesa assaonar i adobar les pells per a llevar-les el pèl. L’assaonador prenia del blanquer les pells o els cuirs “en blanc”, és a dir, només adobats amb tanins vegetals i sense acabar. Damunt aquesta matèria hom aplicava tot un conjunt d’operacions, anomenades actualment d’acabament, i lliurava així un article enllestit per a l’ús que n'havien de fer els sabaters, els basters i l’altre personal d’oficis relacionats amb la pell. Aquest era un laboriós procés que desenvolupaven tres professionals diferents de manera consecutiva: primer els blanquers, seguidament els assaonadors i per últim els diversos menestrals que en feien els béns concrets (sabates, selles de muntar, bosses, etc.) També se'ls va denominar 'assaonadors de les voltes' fent referència als porxos o rafals que per ací abundaven.


També a Barcelona trobem un carrer dels Assaonadors i a NB la seua explicació

Hi eren establerts els menestrals assaonadors de pells o cuirs, el gremi dels quals és anterior a 1257, i perduraren fins poc després de 1836. Tingueren una representació en el Consell Municipal de la Ciutat que va establir el rei Jaume I. El carrer i el nom daten d'abans de 1447.

ÍNDEX
A
Abaixadors 

Adoberies, Adoberia
Adreçadors
Advocat 
Agullers
Aladrers, Arada
Alfareria
Algeps, Algepsar, Algepser, Algepsers, Algepseria
Aluders
Antiquaris
Apuntadors
Arengaders
Argenter, Argenters, Argenteria, Plata
Arquers
Arts i Oficis
Artesà Gelador, Artesans, Artesania
Assaonadors

Potser trobem algun carrer d'altres oficis de la A, com aigüera o aiguador, alambiner, armer o apotecari (a Manresa hi ha un carrer). Seguirem... 
Agraïm les col·laboracions d'Àngela Buj Alfara, César Canós, Ventura Castellvell, Antoni Garcia Osuna, Amand Picó  i Pepa Vilar.