divendres, 29 de desembre de 2017

BULLIRÀ EL MAR COM LA CASSOLA...

 Avui ha estat un d'eixos dies en què, una miqueta abans d'eixir el sol, s'enroja el cel i sembla que hi haja un forn amanit per fer bullir el mar... 
A més dels dies de ponent, també els de mestral i gregal ens recorden Ausiàs
  
Alguna gavina matinera corre cap a les Goles

I un estol de corbes marines s'hi enfilen per retrobar l'esmorzar 

Avui, com fa deu anys, com fa mil i un milió, es repeteix la visió de la mar; sembla que ja l'hages vista igualeta, que no deixa de repetir la seqüència... De la foscor mou la claror i de la ratlla, d'allà on brama la tonyina, eix el sol..., però bé saps que no hi ha cap matí repetit.
Amb tot, em sembla que aquesta foto ja l'haja feta mil vegades.
Bones festes, que encara en queden!

dilluns, 25 de desembre de 2017

MARTÍ DOMÍNGUEZ. MOURE CONS-CIÈNCIES. Crònica d'una presentació

Com molts, vaig fer el batxiller de ciències i després vaig cursar una carrera de lletres. M'alegre d'haver pogut estudiar Biologia o d'escalfar-me el cap amb els problemes de Física, però em sap greu no haver estudiat mai grec o haver deixat el llatí en 3r d'aquell batxillerat de sis anys i COU. I, ja com a ensenyant, sempre m'ha paregut un desficaci partir l'alumnat en un grup de lletres i un altre de ciències.
Amb Violeta Tena. Foto d'Argot
Martí Domínguez és un home que no podria assolir les mancances d'una de les dues branques en què hom divideix l'arbre del coneixement dels batxillers. L'univers enciclopèdic s'addiu més amb el quefer d'aquest biòleg, mestre de periodistes, coneixedor i divulgador de l'art valencià a través de les seues entrevistes a El País, director de Mètode -una revista científica i en català que hauria de ser a totes les llars-, autor d'aquelles delicioses "Històries Naturals" del setmanari El temps i novel·lista prolífic. 
I és en la novel·la, al nostre parer, on conjumina assaig i narrativa. Perquè, a banda del plaer de narrar i fer plaentera la lectura, Martí pretén alguna cosa més; no oblida un cert didactisme, hereu del seu treball com a ensenyant universitari. Siga amb Goethe, Voltaire, Cezanne, Goriet o l'inspector Tena, l'autor de l'exitosa la Sega http://imatgies.blogspot.com.es/2016/02/la-sega-un-dictat-de-la-natura.html, pretén ensenyar o, més encara, moure consciències, un paper ben fusterià, com tan encertadament va comentar Vicent Pitarch en la presentació que el dia vint ens regalà Violeta Tena i el mateix Martí Domínguez. 
Un llibre amb ungles prohibides
La periodista, alumna de Martí i articulista d'el Temps, sense fer-nos cap spoiler (jo tampoc parlaré del contingut de la novel·la) ens va llegir alguns fragments que ja ens convidaven a gaudir de L'assassí que estimava els llibres. L'autor d'El somni de Lucreci ens va aclarir que no es tracta de cap novel·la negra, tot i el títol, i va aprofitar la presentació del llibre per retratar la incultura patent que ha patit el nostre país en aquests darrers vint anys i per fer-nos vore la importància de la lectura, dels llibres, dels llibreters... 

Podeu trobar a la xarxa un seguit de lectures crítiques, frases-resum i eslògans sobre aquesta novel·la que, apareguda al setembre d'enguany, ja compta amb dues edicions. M'agrada, però, la definició que ell mateix em va fer a la dedicatòria "...aquest joc literari ple de claus sobre nosaltres i el nostre país".


Llàstima que en fórem tan pocs. Hi vaig anar amb la 'il.lusió de retrobar gent interessada per la nostra cultura (un dia que no jugava el Barça) en una ciutat que té tota una Universitat.  Em va saber greu no haver-ho dit als amics i coneguts; potser, en aquest temps de xarxes miraculoses, ens falla la comunicació. Tant li fa! Hi resten els llibres i, si no us l'han portat per Nadal, sempre podeu relagar-vos-el a Reis... 
Per Nadal un pas de pardal. I a Reis, burro qui no ho coneix. 

dimecres, 13 de desembre de 2017

LA PLEGA





Aquest gaiato de savina fa vint-i-cinc anys que m'acompanya. Amb ell he fet els millors passos, he tastat dolcíssimes converses i he descobert paisatges batejats per noms bellíssims. Potser no estiga massa ben fet, però el vaig doblegar tot seguint les ensenyances de Salvador del Tossalet; això sí, les presses en van traure el fil d'aram abans del que tocava. 
En una excursió el vaig perdre i, rabent, vaig retornar uns quilòmetres per retrobar-lo recolzat en una paret serrada.

Aquests dies m'ha ajudat a collir olives, ara arrimant-me les branquetes més enlairades ara atinant les darreres olives que la maquineta no havia fet baixar. L'home que m'acompanya, tan destre com savi, em dóna un consell: “Pega-li amb la plega i les faràs baixar millor”.

I quant sent 'la plega' m'emocione per la troballa. No és cap variant dialectal com el follí, la sutja i l'estalzim; és molt més. Es tracta d'una mostra antròpica, etnolingüística si se’m permet.

Sí, perquè si fem una enquesta (i la farem) volta, mànec, agarrador, ansa… serien les variants geolingüístiques, però ‘plega’, que no apareix als diccionaris, respon a la parla de la gent que mai compraria un gaiato perquè ha aprés a fer-ne, a plegar-ne, a doblegar-ne la punta perquè reste amb la forma corbada..., el món autosuficient dels masovers.


No em direu que haver recollit aquesta variant no ha estat una bona re-plega.

dissabte, 2 de desembre de 2017

LINGÜISTES PEL CARRER I MOLTS ALUMNES A L'ESPAI JOVE DE VILA-REAL


En un lloc preciós, el magatzem de Cabrera (esdevingut Espai Jove de l'ajuntament de Vila-real), hem rebut la visita de vora 280 alumnes dels tres instituts de Vila-real (IES Tàrrega, IES Miralcamp i IES Broch i Llop) i del Col·legi Bisbe Pont. 
Sobre aquest magnífic espai, ornat en la seua façana amb rams de taronges i un escut quatribarrat en roig sobre un fons de color prohibit, podem trobar informació i més imatges a 


Alumnes de 4t d'ESO i dels dos nivells de batxillerat han passat per aquest espai on els cartells, dissenyats per Òscar Bagur, s'han plantat des del 20 de novembre a l'1 de desembre. 

Els alumnes van poder seguir les explicacions sobre cadascuna de les làmines que mostren els objectius del nostre treball i ajuden al coneixement i divulgació dels nostres gramàtics i lexicògrafs. Pompeu Fabra, Enric Valor, Sanchis Guarner, Mossén Alcover, Carles Salvador, Joan Coromines o Ferrer Pastor, entre d'altres, omplin amb la seua vida i bibliografia alguns dels cartells exposats.






Ben acompanyats per uns versos del poeta i arquitecte Joan Margarit vam anar repassant el contingut d'alguns cartells, a l'hora que ateníem les qüestions plantejades per alumnes i professors.









A Vila-real trobem tres carrers dedicats als nostres lingüistes, un d'ells fill de la ciutat. El carrer Josep Nebot el localitzem en una zona prou cèntrica de Vila-real (entre l'antiga N-340 i Sant Pasqual).
Sobre aquest autor podem llegir l'article d'Emili Obiol












Més perifèrics, en un barri prou modern, situem els altres carrers batejats amb els noms de lingüistes valencians, Manuel Sanchis Guarner i Enric Valor, tots dos veïns del carrer i col·legi dedicats al boticari d'Almassora, Manuel Calduch, pare de la 'suavina' i nascut a Vila-real.  





També vam rebre la visita del regidor de Normalització Lingüística de l'ajuntament de Vila-real, Santi Cortells, que ens va presentar a un grup d'alumnes, a l'hora que remarcava la importància de l'exposició per a la reivindicació dels nostres lingüistes.

I, encara, vam poder gaudir de la presència de Pilar Gonell i Almudena Adame, companya i alumna de l'IES Àlvaro Falomir.

Volem, finalment, agrair a Mònica Soler, tècnica de Normalització Lingüística, l'interès perquè poguérem vindre a Vila-real i per la faena informativa als centres d'ensenyament de la ciutat.
A través de Mònica vam poder repartir diversos materials didàctics que els alumnes treballaran a l'aula. Entre aquests materials hi havia una sopa de lletres que ara oferim, amb un petit ajut perquè s'hi puga completar.


A l'enllaç  https://goo.gl/U9ipJh  podeu seguir els llocs on hem anat i on tenim previst d'anar amb l'exposició "Lingüistes pel carrer". I si creieu que pot interessar portar-la a la vostra ciutat envieu-nos un correu a jbsensegel@gmail.com

dimecres, 29 de novembre de 2017

ONOMÀSTICA A LES TERRES DE PENYAGOLOSA

Amb molt de goig i carregat d'il·lusió us convide a participar en la VI Jornada d'Onomàstica que celebrarem a Atzeneta i Vistabella del Maestrat els dies 4,5 i 6 de maig de 2018. Feu-ne difusió!


Tota la informació d'aquesta primera circular la trobareu a 
https://www.onomastica.cat/jornada-onomastica-terres-penyagolosa/ 

diumenge, 26 de novembre de 2017

LA MAR QUE TENIA MARGES (2)

Vídeo "La mar no té marges" (maror de 2001)
Fa uns anys, a hores d'ara, 26 de novembre, ja portaríem mitja dotzena de llevantades i la mateixa quantitat de marors. El canvi climàtic és una realitat i en aquesta tardor no hem rebut cap entrada de núvols per llevant, cap 'gota freda' que solia acompanyar-se d'alguna inundació dels baixos de les cases. Tampoc hem patit cap maror... Però, diuen que "el fred no se'l mengen les rates", i podríem afegir que "les marors no se les empassen els llobarros". Tard o d'hora tornarem a vore el Muro roblit de bolo i grava i ens pillarà sense els deures fets. El port de Castelló segueix creixent, també en ingressos, però no assumeix cap responsabilitat sobre els danys que fa dècades provoca a la costa almassorina. 
Fa anys, entre vora riu i les Palmeretes comptàvem amb 6 escolleres d'uns 100 metres que han quedat reduïdes a tres més grans. No sabem si en el projecte hom contemplava la desaparició de l'escollera dels 10 Mandaments, la del Quarter de Carabineros i la de davant del carrer Venècia. La cosa és que, com ja és sabut, els sediments aportats (saorres, que no graves ni arenes rentades) es consoliden en la part nord de les escolleres, però a la banda sud patim l'absència o una resta esquifida que desapareix a la primera maror. 
Algú ens ha dit que les van llevar per qüestions estètiques; nosaltres, malpensats com som, sospitem que a la constructora li eixia més barat agarrar les roques de les antigues escolleres que no portar-les de cap pedrera. A més, fixem-nos en les vistes aèries que ens ofereix Google i vorem com a Benicàssim (on l'aspecte estètic els preocupa més que no pas ací) l'espai entre escollera i escollera és la meitat de la distància que separa les nostres (la captura està feta a la mateixa escala).
La cosa és que, des què van eliminar les antigues, els punts del Pla de la Torre per on la mar no troba marges i és ben perillosa coincideix, justament, amb la zona dels Carabineros-camí la Mar i al sud de les Palmeretes fins el carrer Venècia. Les altres zones es salven gràcies al front de platja que han aconseguit els respectius racons-nord de les escolleres grans. Si no hagueren llevat les menudes, segurament, no patiríem les eixides de la mar a cada llevantada o maror de gregal. 
L'administració local hauria de reivindicar davant Costes la restitució d'aquestes menudes, que no trencarien cap estètica ni afectarien el fons marí, cosa que sí que han fet els abocaments de grava barrejada amb terres, com mostrem en la foto adjunta. 
Aquest, però, és un tema sobre el qual caldrà dedicar una altra entrada d'Imatgies, on també tractarem la zona del Benafelí.
Sobre la mar ja vam dedicar una entrada al febrer passat

dimecres, 22 de novembre de 2017

MÚSICS FOTOGRAFIATS PEL CARRER (1) DIADA MUNDIAL DE LA MÚSICA


Imatgies també vol celebrar, aquest 22 de novembre, Santa Cecília i la Diada Mundial de la Música. No hi ha dia que passe que no se celebre qualque Diada Internacional o Mundial d'alguna cosa. Amb tot, celebrar la música vol dir celebrar la pau i l'enteniment entre cultures i mons diversos.
En aquesta ocasió, primera entrada sobre MÚSICS FOTOGRAFIATS PEL CARRER, passarem dels instruments que més s'hi veuen (guitarres, saxos, violins, acordions...) i mostrarem diverses fotografies que capten músics amb instruments no tan habituals. 
El JOC consisteix a trametre'ns el nom de l'instrument i, si també ho sabeu, la ciutat a Comentaris o a jbsensegel@gmail.com
A mesura que ens aplegue la informació anirem posant els peus de foto. Entre tots i totes farem una preciosa composició... A cantar!!!
FLAUTA TRAVESSERA, (Enric Agut) al carrer Sant Miquel de Palma.

"És un HANG DRUM (que pareix antic i de budistes, però és modern, inventat a Occident) i el toquen a la porta de La Pedrera al Passeig de Gràcia a Barcelona. El van inventar l'any 2000 en aquesta companyia: http://panart.ch/en/news ". (Elvira Safont). La foto és del 23 d'abril de 2009.










TXALAPARTA, ens ho diu Elvira Safont. Ciutat ? (2009)


BALALAICA (baix), (ens ho diu Enric Agut). La foto és de 2008, en un carrer d'Amsterdam.


diumenge, 5 de novembre de 2017

FOTÒGRAFS FOTOGRAFIATS A MADRID, EL RETIRO

En l'anterior entrada, FOTÒGRAFS FOTOGRAFIATS a Barcelona, fèiem constar el nostre rebuig a l'article 155 i apuntàvem alguns articles de la Constitució del 78 que s'obvien sense cap reivindicació https://goo.gl/tFHvVM. En aquesta ocasió volem mostrar unes imatges sobre FOTÒGRAFS FOTOGRAFIATS a Madrid, a el Retiro. Potser ha estat la identificació de Madrid amb el Gobierno, amb el PP, amb la prepotència, amb presons i tribunals, amb els retalls que patim els catalanoparlants i amb tantes coses negatives, que oblidem que hi viuen milers i milers de persones que s'estimen també la llibertat, que entenen la plurinacionalitat de l'estat i saben del plurilingüisme. Potser els tòpics maten el diàleg. Madrid no és el Gobierno del PP, tot i que la sembra de centralisme que ha patit durant segles li atorga l'antipatia de molts 'perifèrics'.
I, després d'aquesta excusa, volia parlar-vos del parc, el Retiro, com un dels indrets més adients a la captació de fotògrafs fotografiats. Si us fixeu en la imatge de portada, captada al poc d'entrar-hi, sembla estar amanida per fer un muntatge estatuari i teatral, un manenking challenge d'eixos. Al final d'aquesta entrada podreu vore la foto sencera, que no fa més que augmentar, també per a la fotografia, la presència dels mòbils, aparells que, com ara els braços o el mateix nas, ja formen part de l'ésser humà. En la segona fotografia veiem dues escenes ben lligades als temes exposats.

I encara més en aquesta tercera, on potser jo haja estat el 'fotògraf fotografiat'. Fixem-nos que, a més de la fotògrafa 'amb càmera', veiem una família on, com ja és habitual, no parlen sinó que es fan companyia; cadascú amb el seu aparell i, oh miracle!, un és de paper.

Les columnes del Monumento a Alfonso XII són un lloc, espai escènic, que permet la fotografia en contrapicat. 

Com hagueren xalat els alumnes d'audiovisuals! Haurem de dedicar-los, per la varietat formal que van aconseguir, més d'una entrada en aquest calaix de fotògrafs fotografiats.


I és tanta la gent que aprofita aquests espais per a 'fer-se fotos' que, sovint, mentre captàvem una mostra, en trobàvem un altra en segon pla (fixeu-vos-hi).





Els 'músics pel carrer' són un altra dèria sobre la qual caldrà tornar. En aquest cas, però, ens val per mostrar-vos un exemple de selfie melòdic.



Des que entrem al parc, qualsevol motiu escultòric, com aquest dedicat a Jacinto Benavente, i, més sovint, el mateix paisatge que ofereix el disseny dels seus jardins aprofita com a fons del retrat.





La casualitat fa que, de vegades, puguem trobar un cert paral·lelisme entre natura i humanitat... Com aquest tall de fitoperruqueria cerebral.




Hi ha replaces, espais que ofereixen un fons panoràmic, on la quantitat de fotògrafs i gent retratada permet jugar a endevinar qui fotografia a qui.

El Estanque Grande, estany que com el de Banyoles permet el rem, és un dels indrets més fotografiats del parc i no resulta difícil trobar-hi varietats formals del retrat.
Un primeríssim primer pla amb el llac de fons; un selfie per a certificar la presència... o una innovació que desconeixíem: tot un autoretrat realitzat amb un trípode i una tauleta.


I mentre les amigues cerquen un indret adient al record...




retrobem la primera fotografia amb un angle més obert... i més aparells.