dimarts, 29 de maig de 2018

LES MIRANDES DE LA JORNADA ONOMÀSTICA (i 5) XODOS I...

La Jornada de tres dies tancava el triangle en aquest poble de l'Alcalatén. Després d'Atzeneta i Vistabella, Xodos (que ja havia merescut una comunicació d'Antoni Jaquemot) ens esperava per fer un volt amb César Mateu i reblar els comiats amb un dinaret festiu. Al matí ja havíem recorregut el Pla i, en arribar a Sant Joan, l'expedició va haver de triar. 
Ben contents van acabar els dos grups perquè si la caminada abellia, el regal d'Elvira Safont en explicar per fora i per dins l'ermita de Sant Joan de la Font Coberta va merèixer un grapat d'elogis.
Els de la caminada, primer amb el dubte de la pluja i després amb el desig peregrí de portar l'aigua, vam caminar pel pinar de Sant Joan ben planets. Després, l'ascensió ens va aconsellar un parell d'aturades que vam aprofitar per copsar la importància dels bassots, abeuradors que combinen natura i cultura
, o la moleta de Mor i aquell article d'Ernest Querol.  
En arribar al pla de la Creu, ja en vistes del mas de les Pomeres, ens vam detindre per gaudir d'un altre mirador (foto portada) des d'on s'escolumbraven molts dels indrets on ja vam ser el primer dia: el coll de la Bassa, la roca del Sol, Atzeneta del Maestrat... I després vam davallar per la pista, vora la cantera de les Pomeres, i vam saber de la cova d'en Poma i de les dues-centes ovelles que, pastor inclòs com en altres indrets, hi van restar sepultades (els cantals i tormos de vora camí en són testimoni). Abans d'arribar al poble encara vam trobar exemples toponímics d'aquestes terres de frontissa, com el Recuenco o els Pinarejos.
Hauríem de tancar ací les entrades dedicades a les mirandes de la Jornada d'onomàstica de les terres de Penyagolosa. Si veieu, però, les etiquetes de les cinc us adonareu que, a més de Toponímia, hi diu Materials Didàctics. Després de l'agradable faenada de posar noms a les imatges panoràmiques i l'aprenentatge dels noms dels llocs, ben bé ens aniria una mica de repàs.
Penyagolosa ha estat, sens dubte, el mirador absent. Gràcies a les imatges, però, en podem traure profit. El dia de cap d'any de 2008 hi vam ser; la nevada, l'airet fresquet i un cel ras mereixien l'ascensió. L'ombria plena de neu gelada només deixava posar els peus on abans, els més matiners, havien obert el pas. La vista bella i extensa que el Pico ens va oferir és, ara, l'exercici final d'aquestes cinc entrades:

Cada numeret es correspon amb algun dels topònims que teniu a continuació. Us els oferisc desordenats perquè vosaltres, amables lectors, relacioneu cada topònim amb un guarisme: Atzeneta, Xodos, l'aeroport de Vilanova, Cabanes, serra Espaneguera, serra d'Irta,  Montsià, Penyacalba, Gargant, moleta de Gargant, el Mill, l'Andreva, pla de Meanes, roca del Sol, serra d'en Galceran, Benafigos, Albocàsser i Penyagolosa.


Envieu les solucions als comentaris de la pàgina. Per veure-ho millor podeu ampliar la fotografia prement al damunt. El premi és el paisatge i els seus noms... i aquest pardalet, amic de la savina,  que vam trobar al capdamunt del cim.

diumenge, 27 de maig de 2018

LES MIRANDES DE LA JORNADA D'ONOMÀSTICA (4) EL PLA

El Pla ben bé és una joia de la nostra geografia. Enlairat, extens, acollidor i abraçat per un seguit de tossals a ambdues bandes. I ben avall, el collet de Padilla li diu a l'aigua de la rambla del Pla que no passe, que regolfe al Quinyó i s'entolle i, manegueta, que s'escole per l'Engolidor per moure, dos dies després, els ullals de la Caseta de Làssaro. Ho podeu veure a https://imatgies.blogspot.com.es/2015/03/de-la-penilla-la-mar-aigues-del-riu-de.html
I diumenge vam ser al Quinyó des d'on vam endevinar alguns tossals i vam apamar la llargària d'aquest bell pla. Fa uns anys vam pujar al capdamunt del tossal d'Esclaramunda (de nom reial) que tots coneixen com l'Escala Munda. I, amigats amb les savines, vam escolumbrar un ampli i fresc territori que compreneu en la primera imatge. El Quinyó, des d'on aquesta vegada vam descobrir el territori, s'amaga a la dreta de la foto. 
Encara vam guaitar al collado del Boi, porta del que fóra terme veí i, més tard, partida de Vistabella. També vam parlar del Rotxero i del creuament que s'havia produït entre 'rotxa' (terreny rònec i costerut) i un antic mas d'en Roger. Al fons vam reconèixer el tossal de l'Alforí, ben boscós i proper al dinaret del dia abans.
En la imatge de baix (fotografia d'Òscar Bagur) descobriu novament Penyagolosa i el traç recte de la carretera del Pla, que alguna vegada havia somiat un pont sobre el riu de Montlleó per guaitar a Vilafranca.

diumenge, 20 de maig de 2018

LES MIRANDES DE LA JORNADA D'ONOMÀSTICA (3) EL PINET


Dissabte, en acabar les comunicacions del matí, vam fer un tomb pel mirador del Pinet, la cara de migdia de Vistabella. Veritat és que haguérem volgut anar a peu a l'Alforí, tot creuant el tossal entre carrasques,  grévols, teixos i aquella varietat botànica de què ens parlava Cavanilles; i també, contemplar el Pla des de l'era del mas. Haver de tornar després de dinar, però, ens aconsellava escurçar l'eixida. Això sí, vam estirar les cames un poc abans de seure a dinar.

I, amb el tossal de les Forques a les espatles i la serra de la Nevera al fons, vam repassar una mica els noms dels voltants. (imatge d'Òscar Bagur)

La fotografia del poble té uns quants anys però no difereix massa del que veiem avui. Potser encara no hi foren el seguit d'edificis que avui tapen la visió de les Columbretes des de les eres de Troia. El nucli antic de Vistabella, que havíem recorregut unes hores abans, ocuparia només el carròs de cases que trobem a l'esquerra de l'església. A més de les explicacions que ens va oferir Elvira Safont en voltar per la murada, podem consultar el darrer llibre del professor  Vicenç Rosselló, Viles planificades valencianes medievals i modernes (València, 2017) on, al capítol dedicat a Vistabella del Maestrat, es mostra un interessant plànol del recinte medieval.


A migdia destaca el tossal de l'Albagés, que parteix els termes de Xodos i Vistabella, i també les aigües. El vessant nord i els barranquets que en davallen, com el barranc de les Espatles o aquest barranc dels Pots,  acudiran al riu del Molinet (més tard riu dels Molins) que amb la Vall d'Ussera s'engrava al riu de Montlleó al punt conegut com el Forcall del Riu; el vessant sud aboca al barranc Fondo que, més endavant, esdevindrà riu de Llucena. Ja al terme de l'Alcora es barrejaran les aigües d'ambdues vessants. 
Pel que fa al nom de l'Albagés ens recorda un cognom i també allò de la 'toponímia transportada'; A les Garrigues trobem el poble de l'Albagés. Hi ha un mas conegut com l'Albagés de Dalt que va ser taverna entre 1956 i 1962, segons que ens contava Ramon. "Es feien bureos i hi anaven xics i xiques de tots els masos". Ramon recordava una xica del mas de Collet i Benjamín de Morratges com a bons balladors. A l'Albagés de Baix, encara avui habitat, hi havia sis veïns, sis cases: "casa Eusebio, casa Joan, Casa Florència, casa Manuel, casa Damian i casa Arsènio". Per allò del plural analògic, en haver dos masos, sovint hem sentit "els Albagesos". 
Ramon de l'Albagés al capdamunt del tossal (1997)
Si la penya Aguda és transparent en la forma que ens mostra, Pinarejos, situat al terme de Xodos, és un topònim que, amb semblant sufix, ens parla d'aquestes terres de frontissa. Sobre Penyagolosa i el Pinet, ja en parlàvem en la darrera entrada. De la cova Tena, ben bé hauríem de dir 'cova de Tena'. La caiguda de la preposició és massa habitual a la toponímia, però tant al mas de Marimon com al conegut com el Barranc Pardo trobem el cognom al 1817 i, des de 1597, en altres indrets del terme. De Marimon en trobem a les visures, ja al 1555, Esteve Marimon, notari. També a Caldes de Montbui vam visitar una torre de Marimon, actualment centre d'investigacions agràries. Per últim, el barranc dels Pots ens porta a un altre del terme, el barranc de les Olles. En aquest cas, però, no li coneixem clotxes ni tolls.

dissabte, 12 de maig de 2018

LES MIRANDES DE LA JORNADA D'ONOMÀSTICA (2) EL CASTELL

Poder combinar les comunicacions i ponències, més o menys teòriques, amb les eixides al camp i les observacions des de diferents miradors ha estat un encert d'aquesta Jornada d'onomàstica de les terres de Penyagolosa. Poder estirar les cames després de cada bloc de comunicacions i que el núvols tingueren a bé retindre la pluja, una benedicció del cel.
Dediquem aquesta segona entrada al mirador del Castell, la part més alta del poble de Vistabella. Millor visió trobaríem ben prop, al Calvari, però els quaranta minuts de descans no donaven per a tant; més quan una entusiasmada i entregada Elvira Safont ens acompanyava amb les claus de l'església per oferir-nos els seus coneixements del poble que tant estima.
Una vegada més, amb les fotografies que ens ha tramés l'amic Òscar Bagur i el bateig imprés, podem fer memòria dels noms de lloc. 

A ponent, entre els tossals del Fontanal i de l'Alforí, descobrim la part central del Pla, aquella on es divideix aquest en dues grans partides: el Pla Amunt i el Pla Avall, tot indicant-nos la direccionalitat presa des del pas Real de Mosquerola, també camí, que aplega al pont medieval de les Calçades, conegut, per la seua solidesa, com a pont Romà. Al fons l'Aragó, terme de Mosquerola, i la partida dels Bustals, amb una lloma farcida de passos, carrerons, parets serrades i precioses savines. Entre els masos que hi veiem destaquen, d'esquerra a dreta: la Ribagrossa, el Cap del Pla, la Torre Garcia, l'Hostalàs (avui conegut com 'la Venta'), el mas de la Lloma i fragments del mas de Celades. La caseta d'Eduardo, tot i la grandària de la construcció, rep aquest nom perquè no mereix el de mas en no tractar-se de cap unitat agrària; tampoc les casetes de l'Alforí, tot i ser una gran urbanització. 

Podeu prémer damunt cada imatge per veure-hi millor els noms.
Al nord topem amb el tossal del Fontanal, també conegut com a tossal del Mas de l'Hostal, i a migdia teníem el poble. Si guaitem cap a llevant, però, se'ns obri, com veiem en la imatge, una panoràmica on les diverses serres s'allarguen paral·leles a la mar. El tossal d'Orenga voreja la vall dels Cirers, ja a Catí."Allò que no es veu", entre Sant Cristòfol de Benassal i Culla, és Montsià, la serra de què ens parlava l'Àngela Buj Alfara a la seua comunicació sobre la novel·la Jardins ignorats.  Les Talaies d'Alcalà i la serra d'Irta es confonen en un sol perfil, tot i la separació d'ambdues serres. Més nítides es veuen les serres d'en Galceran i Espaneguera, separades per la rambla Carbonera. De Benafigos només copsàvem un capell blanquinós que guaitava per damunt la lloma homònima. Ben prop trobem el mas de les Roques, amb la transparència del topònim que explica el mateix paisatge. La lloma de Benafigos, ben llarga i de suau perfil ens ofereix, al seu vessant ombrívol, la Pena-roja, penya rogenca de grans dimensions que baixa fins el mateix barranc de la Vall d'Ussera. 
En aquesta imatge de detall comprovem aquell principi  toponímic de Salvador del Tossalet, "tot està batejat". A més de la microtoponímia que, amb l'inestimable ajut de Manolo Capoll, vam poder recuperar, la Pena-roja ens serveix per mostrar una sèrie de topònims d'aquests indrets que ens ensenyen variants diverses sobre 'pinna': la Penilla, ja en el Puerto; Pinyalossa, ben prop d'aquesta Pena-roja, Penyagolosa, Benafigos i, potser, el Pinet. El poble de Pina, que completaria aquesta sèrie, es troba més allunyat. (continuarà)

dimarts, 8 de maig de 2018

LES MIRANDES DE LA JORNADA D'ONOMÀSTICA (1) LA ROCA DEL SOL


Vistabella està en un alto
                        Atzeneta, en un planet
                                               Xodos, damunt la Roca
                                                                       Benafigos, al collet.
Volem dedicar aquesta entrada als inscrits en la Jornada d'onomàstica de les terres de Penyagolosa. Gent d'Alcoi i Pedreguer, lleidatans i barcelonins, menorquins i valencians, mallorquins i gent de la Plana, bons veïns del Maestrat i de Montsià, de Santa Magdalena i Benassal, d'Andorra i Tarragona, de Cardó i Montserrat, del Puerto i de Tortosa... A tots us desitgem que els noms del paisatge us ajuden a mantindre el record d'aquests tres dies bastits amb germanor, bona conversa i un paisatge farcit de noms.

Òscar Begur, amic i company de feines a la Jornada, ens ha tramés una extensa panoràmica de la primera parada que vam fer des de la roca del Sol, dalt del coll de la Bassa. 
Com veieu en la imatge de l'esquerra un punt molt comunicatiu des d'on poder cantar l'alfabet fosforescent de pedra del pla d'Atzeneta i les roques, llomes, serres  i tossals que acompanyen, per ponent, Penyagolosa. 
El regal de l'Òscar l'hem batejat i tripartit perquè en pugueu recordar els topònims. 
Amb les tres imatges següents podeu completar la panoràmica:

En aquest primer tall trobem un espai on els diversos orònims es dibuixen d'allò més bé, un tall didàctic: la serra com una carena de tossals amb un mateix eix; la lloma, allargada i extensa, amb un suau perfil; la penya, de roca tallada en la cara de migdia; el tossal (del Marinet) rematat al capdamunt per una moleta de roca encinglada...

Potser us ajude aquesta imatge, d'un altre moment més fresc... 
En aquest segon tall volem destacar la hidronímia. El riu de Montlleó davalla serpentejant cap a llevant entre els cingles del terme de Culla, marge dret, i els de Benafigos. En arribar al pla divideix els d'Atzeneta i Meanes (antigament, pertanyent a Culla) i, un poc més avant, se li engraven les rambles d'Atzeneta (que ja ha recollit els escorrims de la de Benafigos) i la de Meanes.
Aquesta confluència dels tres corrents s'ubica en el paratge conegut com el Forcall del Riu, que ens en recorda un altre més amunter en la confluència del Rivet, a Vistabella, amb el riu de Montlleó, en el trifini de Culla, Benafigos i Vistabella. Encara un altre, els Forcallets,  al nord del Planàs,  on la rambla de Sant Joan conflueix amb el barranc de l'Avellanar i ho fa, de vegades, en diversos punts d'engravament. També us recordarà el Forcall, poble dels Ports on s'apleguen el riu de Bergantes, el Calders i el riu de Cantavella. Ben lluny i al nord, Koblenz, confluència del Mossel i el Rin en aquell Deutsches Eck, també ens ho recorda.
El mític riu de Montlleó, però, mereix aquest enllaç aigualós on trobareu el recorregut des de l'Aragó, els diversos noms que rep i les raons de 'la muntanya de les fonts'.
De l'altra banda, a llevant, quedaven pobles com Vilafamés, Cabanes, les Useres i Costur (poble de bons amics, on temps fa temps hi anava a costura Josep Miquel Ribés) i polígons industrials , serres paral·leles, corredors entre les serres... i un aeroport. De tot açò en parlarem en la propera entrada.
Vam acabar la primera eixida contents i amb ganeta. Ens esperaven a Casa Ramon per dinar. Després emprendríem el passeig pel poble i, més tard, ponències i comunicacions d'arreu del domini, exposicions i converses... 
Encetàvem divendres amb la protecció d'uns núvols que no ens van mullar, tampoc dissabte. I diumenge, després de dinar, el cel rematava aigualós i agraït amb una pluja de comiat que, de ben segur, haurà estat ben rebuda per la terra que ens ha acollit... i també per aquella savineta que sempre ens acompanya.

dimecres, 2 de maig de 2018

LxC A LA BIBLIOTECA TRINITARI FABREGAT (ALCANAR)

 

En un pas més en la contribució a la celebració del 150 aniversari del naixement de Pompeu Fabra Poch, Lingüistes pel carrer ha estat a la biblioteca Trinitari Fabregat, d’Alcanar. Des del 24 d’abril al 7 de maig l’exposició es pot visitar a la biblioteca canareva. Ens plau especialment aquesta ubicació actual ja que es troba a la població a on té la seu una de les entitats promotores del projecte: el CEL http://usuaris.tinet.org/locel/  



Després de més d’un any de rodar, des dels tres plafons a la Jornada d’Onomàstica de l’Alt Camp o les muntanyes de Prades, a Valls (Alt Camp), i la inauguració completa a Elda (Baix Vinalopó) http://imatgies.blogspot.com.es/2017/04/linguistes-pel-carrer-una-realitat.html membres de la Societat d’Onomàstica i del CEL (Centre d’Estudis Lingüístics i Literaris de les comarques centrals dels PPCC: Montsià, Baix Ebre, Ribera d’Ebre, Terra Alta, Matarranya, Ports, Maestrat) han viatjat amunt i avall de la nostra geografia lingüística càmera, plànol i mapa en mà i han visitat carrers, carrerons, places, placetes, passeigs, rondes, atzucacs, urbanitzacions, rambles, escales i polígons a la recerca de la visibilització i reconeixement dels nostres lingüistes. I igual que una xiqueta a l’Ara, amb una clara intenció divulgativa i didàctica, preguntava “Mare, qui és Pompeu Fabra?” https://interactius.ara.cat/pompeufabra, avui hem llegit a Vilaweb un article de Carme Junyent Figueres titulat “Què és un lingüista?” https://www.vilaweb.cat/noticies/per-a-que-serveix-un-linguista-grup-estudi-llengues-amenacades-gela/ i ens ha vengut rampelladament la nostra exposició a la ment. I si sempre ens agrada la claredat i els incontestables arguments de la igualtat lingüística que exposa l’autora, avui en un paràgraf del seu article hi hem vist Fabra i hi hem vist totes aquelles persones que reconeixen el valor de les humanitats, que saben que un món que en prescindeix és un món deshumanitzat.


«L’antic Departament de Lingüística General de la Universitat de Barcelona –del qual formava part el GELA– tenia una divisa a manera de presentació: ‘La lingüística, la més humana de les ciències, la més científica de les humanitats.’ Aquesta indefinició que li ha provocat nombroses crisis és també un indicador de l’àmbit perfecte per a aquells que no volen renunciar a res, els qui gaudeixen tant de les matemàtiques com de la lectura d’un poema. Els qui volen conrear el coneixement tècnic i el filosòfic. I, sobretot, els qui volen comprendre de la manera més profunda l’ésser humà (el llenguatge ens fa humans) i gaudir alhora de les seves creacions. El món ens necessita encara que, potser, no ho sàpiga.»
I ens ha recordat aquesta presència valorada de la dualitat tècnica i humanística perquè és ben sabut que es dona en la figura del lingüista Fabra. Més d’un alumne es queda bocabadat quan expliques la formació acadèmica de Fabra i el seu gust per la llengua. I no només perquè els puga sobtar la dualitat enginyer-filòleg, sinó perquè la tasca segona està feta adobant aquell valor de la voluntat, motor de tot coneixemnt que de vegades a les aules costa tant d’arrancar. Ens en podem servir aquí amb el giny tant de l’enginyer com del lingüista per a tindre present que cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança. I no només aquesta referència dual de formació ens ha fet pensar en Pompeu Fabra, sinó també les diferents dedicacions professionals que es deriven de la llengua. L’autora diu:
«En l’imaginari popular hi ha una mena d’associació entre lingüistes, gramàtics, filòlegs i altres especialistes dedicats a la llengua que fa que, sovint, s’intercanviïn. Si fa no fa, com si a un dentista el presentessin com a metge, o a un químic com a farmacèutic. No és que s’excloguin, però fan activitats diferents. Els darrers anys els correctors, per exemple, es fan dir lingüistes.» I aquest reguitzell enumeratiu ens ha recordat les plaques en què hem trobat aquesta qualificació també a voltes gramàtic, altres lingüista, gramàtic i lexicògraf…
Una mostra de la diversitat d'"oficis" en algunes plaques: 'gramàtic i lexicògraf', 'filòleg i lingüista', 'filòleg', 'creador de l'ortografia catalana moderna', 'enginyer i gramàtic', 'ordenador de la llengua catalana moderna'...

Alcanar té carrers originals com el Bon Matí, el Camí Ample o repetits com els Aires, l’Alba, les Roques, el morfemàtic femení tortosí de la Raval, l’aigua de la Bassa o l’Almenara, el recorregut santoral de Sant Joan, Sant Pere, Sant Ramon, el Remei i molts i molts altres que configuren el repertori de la toponímia urbana del nucli, als quals hem d’afegir-hi els Magallanes i Lepanto casencs que sempre ens han produït una desafecció que contrasta amb el Josep Esteller o el Barranc, més pròxims a la història del municipi.
A on retrobem un gust més popular i connectat amb la història de la població és als carrers refets entre urbanitzacions estiuenques a la recerca del tòpic, carrer de l’Aljub o carrer de la Martinenca, nom d’una partida ben canareva, difusa entre el flamant Alcanar-platja, binomi postal que s’estén cap a la badia dels Alfacs. I direu: I Alcanar no té cap nom de lingüista, lexicògraf, gramàtic, etc.?, doncs, no. Alcanar no en té cap, sí que té conreadors de la llengua: Mercè Rodoreda Gurguí, Joanot Martorell, Joan Oliver…, però d’aquells que es dediquen a pensar-la per a explicar-la no n’hi ha cap.
I un suggeriment que hem fet a la Casa Gran, aprofitant l’exposició, és d’homenatjar el lingüista, gramàtic, filòleg, mestre… Fabra en un dels carrers canareus. De l’entorn, en trobem a Godall, Santa Bàrbara i la Sénia (fotos de les plaques adjuntes). De ben segur que a alguna xiqueta canareva en preguntar “Mare, qui és Pompeu Fabra?” sa mare li podria respondre que va ser el codificador del català modern i el nom d’un carrer del nostre poble. Segurs també estem que Trinitari Fabregat Chimeno, autor de la novel·la Jardins Ignorats estaria ben content de trobar en el seu Alcanar enyorat, un carrer dedicat al lingüista. I és que Trinitari Fabregat,
com Fabra, va haver d’emprendre el camí de l’exili, primer a Argelers (Rosselló), al camp de refugiats, i després a París i, des d’allí, va haver de refer la seua vida escrivint en català i enyorant el seu poble i el seu país. I evocava en la seua novel·la aquells mots canareus (i d’altres indrets) que mestre Fabra ja havia recollit en el seu Diccionari de la Llengua catalana: fesol, meló de moro, menut, nàixer… Segur que Fabregat hagués esperonat una iniciativa popular de reconeixement fabrià en algun carrer del seu enyorat Alcanar. Prenem la idea segura i compartida i, des d’ací, el nostre discret homenatge canareu a Fabra i a tots aquells que amb la seua perseverància i voluntat van ser un model de rigor i compromís cap a la nostra llengua i la nostra cultura.