dimecres, 2 de maig de 2018

LxC A LA BIBLIOTECA TRINITARI FABREGAT (ALCANAR)

 

En un pas més en la contribució a la celebració del 150 aniversari del naixement de Pompeu Fabra Poch, Lingüistes pel carrer ha estat a la biblioteca Trinitari Fabregat, d’Alcanar. Des del 24 d’abril al 7 de maig l’exposició es pot visitar a la biblioteca canareva. Ens plau especialment aquesta ubicació actual ja que es troba a la població a on té la seu una de les entitats promotores del projecte: el CEL http://usuaris.tinet.org/locel/  



Després de més d’un any de rodar, des dels tres plafons a la Jornada d’Onomàstica de l’Alt Camp o les muntanyes de Prades, a Valls (Alt Camp), i la inauguració completa a Elda (Baix Vinalopó) http://imatgies.blogspot.com.es/2017/04/linguistes-pel-carrer-una-realitat.html membres de la Societat d’Onomàstica i del CEL (Centre d’Estudis Lingüístics i Literaris de les comarques centrals dels PPCC: Montsià, Baix Ebre, Ribera d’Ebre, Terra Alta, Matarranya, Ports, Maestrat) han viatjat amunt i avall de la nostra geografia lingüística càmera, plànol i mapa en mà i han visitat carrers, carrerons, places, placetes, passeigs, rondes, atzucacs, urbanitzacions, rambles, escales i polígons a la recerca de la visibilització i reconeixement dels nostres lingüistes. I igual que una xiqueta a l’Ara, amb una clara intenció divulgativa i didàctica, preguntava “Mare, qui és Pompeu Fabra?” https://interactius.ara.cat/pompeufabra, avui hem llegit a Vilaweb un article de Carme Junyent Figueres titulat “Què és un lingüista?” https://www.vilaweb.cat/noticies/per-a-que-serveix-un-linguista-grup-estudi-llengues-amenacades-gela/ i ens ha vengut rampelladament la nostra exposició a la ment. I si sempre ens agrada la claredat i els incontestables arguments de la igualtat lingüística que exposa l’autora, avui en un paràgraf del seu article hi hem vist Fabra i hi hem vist totes aquelles persones que reconeixen el valor de les humanitats, que saben que un món que en prescindeix és un món deshumanitzat.


«L’antic Departament de Lingüística General de la Universitat de Barcelona –del qual formava part el GELA– tenia una divisa a manera de presentació: ‘La lingüística, la més humana de les ciències, la més científica de les humanitats.’ Aquesta indefinició que li ha provocat nombroses crisis és també un indicador de l’àmbit perfecte per a aquells que no volen renunciar a res, els qui gaudeixen tant de les matemàtiques com de la lectura d’un poema. Els qui volen conrear el coneixement tècnic i el filosòfic. I, sobretot, els qui volen comprendre de la manera més profunda l’ésser humà (el llenguatge ens fa humans) i gaudir alhora de les seves creacions. El món ens necessita encara que, potser, no ho sàpiga.»
I ens ha recordat aquesta presència valorada de la dualitat tècnica i humanística perquè és ben sabut que es dona en la figura del lingüista Fabra. Més d’un alumne es queda bocabadat quan expliques la formació acadèmica de Fabra i el seu gust per la llengua. I no només perquè els puga sobtar la dualitat enginyer-filòleg, sinó perquè la tasca segona està feta adobant aquell valor de la voluntat, motor de tot coneixemnt que de vegades a les aules costa tant d’arrancar. Ens en podem servir aquí amb el giny tant de l’enginyer com del lingüista per a tindre present que cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança. I no només aquesta referència dual de formació ens ha fet pensar en Pompeu Fabra, sinó també les diferents dedicacions professionals que es deriven de la llengua. L’autora diu:
«En l’imaginari popular hi ha una mena d’associació entre lingüistes, gramàtics, filòlegs i altres especialistes dedicats a la llengua que fa que, sovint, s’intercanviïn. Si fa no fa, com si a un dentista el presentessin com a metge, o a un químic com a farmacèutic. No és que s’excloguin, però fan activitats diferents. Els darrers anys els correctors, per exemple, es fan dir lingüistes.» I aquest reguitzell enumeratiu ens ha recordat les plaques en què hem trobat aquesta qualificació també a voltes gramàtic, altres lingüista, gramàtic i lexicògraf…
Una mostra de la diversitat d'"oficis" en algunes plaques: 'gramàtic i lexicògraf', 'filòleg i lingüista', 'filòleg', 'creador de l'ortografia catalana moderna', 'enginyer i gramàtic', 'ordenador de la llengua catalana moderna'...

Alcanar té carrers originals com el Bon Matí, el Camí Ample o repetits com els Aires, l’Alba, les Roques, el morfemàtic femení tortosí de la Raval, l’aigua de la Bassa o l’Almenara, el recorregut santoral de Sant Joan, Sant Pere, Sant Ramon, el Remei i molts i molts altres que configuren el repertori de la toponímia urbana del nucli, als quals hem d’afegir-hi els Magallanes i Lepanto casencs que sempre ens han produït una desafecció que contrasta amb el Josep Esteller o el Barranc, més pròxims a la història del municipi.
A on retrobem un gust més popular i connectat amb la història de la població és als carrers refets entre urbanitzacions estiuenques a la recerca del tòpic, carrer de l’Aljub o carrer de la Martinenca, nom d’una partida ben canareva, difusa entre el flamant Alcanar-platja, binomi postal que s’estén cap a la badia dels Alfacs. I direu: I Alcanar no té cap nom de lingüista, lexicògraf, gramàtic, etc.?, doncs, no. Alcanar no en té cap, sí que té conreadors de la llengua: Mercè Rodoreda Gurguí, Joanot Martorell, Joan Oliver…, però d’aquells que es dediquen a pensar-la per a explicar-la no n’hi ha cap.
I un suggeriment que hem fet a la Casa Gran, aprofitant l’exposició, és d’homenatjar el lingüista, gramàtic, filòleg, mestre… Fabra en un dels carrers canareus. De l’entorn, en trobem a Godall, Santa Bàrbara i la Sénia (fotos de les plaques adjuntes). De ben segur que a alguna xiqueta canareva en preguntar “Mare, qui és Pompeu Fabra?” sa mare li podria respondre que va ser el codificador del català modern i el nom d’un carrer del nostre poble. Segurs també estem que Trinitari Fabregat Chimeno, autor de la novel·la Jardins Ignorats estaria ben content de trobar en el seu Alcanar enyorat, un carrer dedicat al lingüista. I és que Trinitari Fabregat,
com Fabra, va haver d’emprendre el camí de l’exili, primer a Argelers (Rosselló), al camp de refugiats, i després a París i, des d’allí, va haver de refer la seua vida escrivint en català i enyorant el seu poble i el seu país. I evocava en la seua novel·la aquells mots canareus (i d’altres indrets) que mestre Fabra ja havia recollit en el seu Diccionari de la Llengua catalana: fesol, meló de moro, menut, nàixer… Segur que Fabregat hagués esperonat una iniciativa popular de reconeixement fabrià en algun carrer del seu enyorat Alcanar. Prenem la idea segura i compartida i, des d’ací, el nostre discret homenatge canareu a Fabra i a tots aquells que amb la seua perseverància i voluntat van ser un model de rigor i compromís cap a la nostra llengua i la nostra cultura.

1 comentari:

  1. Lingüistes no ho sé, però Onomàstics sí que en necessita el món que importa. I ho sap: els anomena "els de les paraules"

    ResponElimina