divendres, 22 de juny de 2018

JOANA RASPALL. LINGÜISTA I POETESSA PEL CARRER.

 
Hi ha uns arbres que ensafranen, ves per on, moltes places i carrers dels pobles del nord. 

A l'eixample, ja perifèric, de Sant Feliu de Llobregat aquest posat groguenc, dissortadament de moda, festeja amb el lila de la xicranda, de tradició salvatiana i femenina. Potser siga per celebrar que una dona, lingüista i poetessa, mereix un carrer ben ample i amb voreres que conviden a passejar. 

Ho vam saber gràcies a Josep Daniel Climent que s'estranyava que només Rosalina Poch tinguera un carrer i que cap altra lingüista en tingués. L'altre dia, quan vam assistir a la presentació del seu magnífic treball sobre "L'interés per la llengua dels valencians" ens va insinuar que potser la Joana Raspall, autora entre d'altres, d'un diccionari de sinònims, tinguera algun carrer. 
En la primera recerca, encetada ja fa dos anys, no vam trobar cap carrer d'aquesta lingüista.  I sembla que, no fa massa temps, a Sant Feliu de Llobregat -poble on ha viscut- van tindre a bé posar-li un carrer, també amb lletres morades.  
I aquest carrer, ben ample i amb arbreda, va d'una era a una altra, d'una redona a una altra. I en la de llevant hi ha un indret ben estimat pels aficionats al Barça: la nova Masia i la Ciutat Esportiva Joan Gamper.  

fotografia www.escriptors.cat
Encara vam tindre més sort en la recerca i, en un diari local vam saber que a Sant Cugat del Vallès, fa ben poc, havien decidit batejar un seguit de carrers, 3 amb noms de dona: Isabel de Villena, Caterina Albert i Joana Raspall. 
http://www.totsantcugat.cat/actualitat/ciutat/urbanisme/copia-de-sant-cugat-posa-nom-a-carrers-i-places-sense-batejar-75732102.html  
Amb aquesta lexicògrafa, doncs, ja en són 56 els lingüistes nostres que tenen algun carrer 





I vam visitar també la placeta de Joana Raspall, encara sense placa, de Sant Cugat del Vallès. Es troba en el nucli urbà, vora el carrer de les Escoles i el centre escolar Joan Maragall. 
Creiem que la lexicògrafa s'hi trobarà la mar de bé, amb banquets on qualsevol puga seure i, sota els til·lers que l'ornen, llegir algun poema seu. 



 Com aquest que ens canta Gemma Humet i que també podem vore, més avall, com a 'poema dibuixat', tan actual amb la vinguda de l'Aquarius al port de València.


Si haguessis nascut  /  en una altra terra, / podries ser blanc, / podries ser negre... 
Un altre país  / fóra casa teva, / i diries "sí" / en una altra llengua.
T'hauries criat / d'una altra manera. / Més bona, potser. / Potser més dolenta. 

Tindries més sort / o potser més pega... / Tindries amics / i jocs d'altra mena; 

duries vestits /  de sac o de seda, / sabates de pell / o tosca espardenya, / o aniries nu / perdut per la selva. 

Podries llegir / contes i poemes, / o no tenir llibres /ni saber de lletra. 

Podries menjar /coses llamineres / o només crostons / secs de pa negre. 
Podries... podries... 
Per tot això pensa / que importa tenir / les mans ben obertes
 i ajudar qui ve / fugint de la guerra / fugint del dolor / i de la pobresa. 
Si tu fossis nat / a la seva terra / la tristesa d'ell /podria ser teva.

I sota els til·lers,  que vam fotografiar a la placeta, a l'ombra suau d'un tell (com deia el poeta J.V.Foix), podeu llegir també la biografia de Joana Raspall 

dimarts, 19 de juny de 2018

FOTÒGRAFS FOTOGRAFIATS A RONDA (i una altra història)

En l'anterior entrada de "Fotògrafs fotografiats" https://imatgies.blogspot.com/search/label/FOT%C3%92GRAFS%20FOTOGRAFIATS
ens referíem a dues anècdotes visuals que van tindre Zahara de la Sierra com a espai escènic. 
Ara creuem la serra i ens trobem a Ronda, als voltants del Guadalevin (si en férem etimologia popular parlaríem de 'riu menut, infantil') i el seu Tajo (enorme cingle) tot mirant de retratar el puente Nuevo. I són tants els que en volen traure una imatge que no costa trobar fotògrafs. Fins i tot, alguns damunt roques prohibides per a tal quefer, com els de la imatge de portada. Ja se sap, hi ha senyals que conviden a la transgressió...

La presència d'orientals, xinesos, japonesos..., coreans com el de la darrera entrada, són els més habituals per les sendes que volten els cingles. La frondositat d'aquesta ombria ens recordava més d'un film de Kim-Ki-Duk. I també aquesta dèria d'apilonar pedretes (mireu baix a l'esquerra els fotògrafs fotografiats).





Abans ja havíem estat sobre aquest puente Nuevo, després d'haver  visitat el puente Viejo. I dalt del pont, amb un fons de boira i Narayama, havíem trobat més orientals fent-se fotos. 



De vegades, amb coreografia sardanesca i perspectives variades. 

I heus ací la història que us prometia:


En vore que també la proximitat del Corpus propiciava els fotògrafs de xiquets i xiquetes de comunió, mentre caminàvem cap al puente Viejo vam amanir la càmera. 

I, sobre un pont encara més avaller, vam creure que hi havia una altra sessió fotogràfica amb xiqueta de comunió. 




Ens vam adonar una mica tard. Sí que es tractava d'una sessió fotogràfica, tot i que ja feia anys d'allò de la comunió. Amb tot, la distància i la perspectiva de les imatges ens va permetre, sense destorbar, poder retratar una sessió fotogràfica. 




La nostra sorpresa fou trobar, més tard, la model de la comunió del puente Viejo en una nova sessió fotogràfica, ara davant la roca prohibida amb un canvi de color, del rosa al roig. (foto aquarel·litzada)




dimarts, 12 de juny de 2018

LINGÜISTES PEL CARRER, TASTAOLLETES DE SELLA

Quan vam arribar a Sella, a més del sentit orogràfic que ens recordava moltes selles i selletes del Maestrat i de Montsià, vam pensar en el sell d'aigua que ens venia.  Sort que ens protegia Santa Bàrbara, que era al capdamunt del poble, com a l’Alcora. 
A les comarques de més amunt, però, trobem els sants dalt (Sant Cristòfol a Culla, Xodos, Benassal, Sant Mateu…) i les santes baix (Mare de Déu dels Àngels, a Sant Mateu; Santa Bàrbera, a la Salzadella... i tants Loretos a l'eixida del poble). Cal dir, això sí, que Santa Llúcia i Sant Benet comparteixen tossal a Alcalà. 























Dins la XXIII Fira de Mostres de Productes i Cultura Mediterrània, celebrada aquest cap de setmana a Sella (la Marina Baixa), i convidats per l'agrupació cultural Tastaolletes, Lingüistes pel carrer va trobar una autèntica casa de vila, l'Estacat, des d'on compartia la festa amb una programació ben diversa i interessant. Maria Asensi i David Garcia ens van rebre per fer-nos sentir, des del primer moment, al nostre poble. 


L'alcaldessa, Mila Llinares (de mare, Fenollar com el de Penàguila), un diputat d'Alacant i Aitana Garcia,  representant de la Comissió de Festes, obrien pas amb la banda al darrere.

Trombons i trompetes, tabals i tabalets, clarinets i oboès, dolçaines (on era David) i una dolça flauta travessera tancaven el pas musical previ a la inauguració de la Fira. 

Després van voltar el poble, tot visitant cadascuna de les exposicions A 'la Casa Antiga' vam saber que , "l'engolfa" d'Alcanar , "el més amunt" o "la cambra" que diem a Almassora, rep ací el nom de "porxi", i en veure els arcs ho vam comprendre.

Ja a l'Estacat vam contar una miqueta de la faena feta i el sentit de l'exposició.
També va merèixer algun comentari el nom de la casa que acollia els lingüistes, com dèiem "t'has estacat" en alguna intervenció desafortunada i com aquest sentit que coneixíem es quedava xafat sota el pes de la pota. Xarràvem sobre si el "posar la pota" era una traducció simultània de "meter la pata" i si cada vegada que la posàvem ens estacàvem. 


A la Marina Baixa, Enric Valor té carrers a Callosa, l'Alfàs i Finestrat. I amunt, ben prop de Sella,  ja en el Comtat, els nostres lingüistes tenen carrers a Penàguila (Bernat Fenollar), Balones (Martí Gadea), Benimarfull (Lluís Fullana), Cocentaina (Enric Valor i Lluís Fullana) i Muro d'Alcoi (Bernat Fenollar, Lluís Fullana, Sanchis Guarner i Enric Valor). 
L'auditori es va mostrar molt interessat i agraït, adonant-se i comentant el capdavanter Pompeu Fabra en el rànquing de carrers dedicats, en la presència important de lingüistes valencians, en la conveniència de la difusió i vindicació d'uns i altres i en la importància d'aproximar mostres culturals en pobles menuts, perquè per a fer grans coses no tot ha de passar necessàriament per les grans ciutats. Vam veure de l'entusiasme dels organitzadors i com des d'aquest coneixement local (carboneres, ametles, danses, música) s'eixampla l'universal. 
Promoure les particularitats no és un acte de mirar-se el melic sinó de valoració i reconeixement als habitants que han donat vida al poble. Pobles menuts inventen propostes que els fan grans, que els mantenen vius i que projecten les raïls amb una diversitat de gustos culturals que trobem ací i allà, i com uns tastaolletes ens inviten a tastar.
Pel poble, com heu vist al plànol, hi havia diverses exposicions i vam recórrer el nucli des de la plaça cap amunt. Hi vam trobar alguns carrers amb retolacions ben interessants, com aquest "carrer del Trinquet" amb el desig de recuperació de la pilota a tot el país. https://imatgies.blogspot.com/2014/07/carrers-11-els-jocs.html

Ja havíem vist un "carrer de Més Avall" que ens recordava tants carrers de Dalt, de Baix, del Mig, d'Amunt... i que ben bé hauríem d'incloure a l'entrada http://imatgies.blogspot.com/2016/03/carrers-19-situacio-i-orientacio-ii.html
I també un "carrer les Voltes" que té un homònim a Bocairent. 




I, des de Santa Bàrbera, vam trobar un bell mirador amb retolacions dels tossals veïns. I el Puig Campana ens xiulava pel badall.

Ja diumenge, mentre recollíem l'exposició i enrotllàvem els cartells, creieu-nos si us diem que vam sentir dialogar Sanchis Guarner i Francesc Ferrer Pastor sobre l'encert del lloc de l'exposició i els elements que penjaven dels cabirons... Si la "dacsa" també era "panís" i "blat de moro". Va ser quan vam sentir Alcover recordar "blat d'indi" i "moresc". Enric Valor es va fixar en les variants d'aquell "canteret", "canterella", "petxerull", "marraixa"... 

Ací trobareu un munt de fotografies de totes les activitats de Sella
https://www.facebook.com/pg/Ajuntament-Sella-1377176592589782/photos/?tab=album&album_id=1531864617120978

diumenge, 3 de juny de 2018

FOTÒGRAFS FOTOGRAFIATS A ZAHARA DE LA SIERRA (dues històries)



Fa uns dies vaig visitar aquell racó de Cadis tan plujós, la serra de Grazalema. La bellesa dels seus pobles ha atret turisme d'orígens ben diversos i l'acte de fotografiar omple els carrers i les proximitats dels monuments, castells i... alguna carretera. En aquesta ocasió mostrem dos anècdotes del poble de Zahara de la Sierra.

En arrimar-nos al poble vam creuar l'embassament de Zahara, llac artifical que embelleix, encara més, el poble de la serra. Vam aturar el cotxe per traure alguna imatge del poble. I heus ací que uns joves havien transformat la carretera en plató.  Patíem  per la seguretat, però ens vam adonar que ho tenien controlat. 

Era un tram poc transitat i un dels participants vigilava la revolta per si s'arrimava algun cotxe. No vam poder evitar continuar la sèrie de fotògrafs fotografiats; això sí, els vam demanar permís per publicar-ho al blog. Somrients, van acceptar i en van prendre nota. No sé d'on eren, però crec que no eren anglesos perquè vaig entendre el seu anglès.

A l'endemà vaig pujar al castell. La vista era magnífica: al fons es veia el poble d'Algodonales i, al capdavall del llac, la presa, damunt la qual havia fotografiat els joves fotògrafs. 

Pel camí vaig coincidir amb un xicot de trets orientals.
En arribar al capdamunt del castell, amb la càmera i pal provava de fer-se un autorretrat damunt mateix del mur. 


Pensar la caiguda que tenia darrere esglaiava. Va ser ell qui, amb un somriure, em va tranquil·litzar. 


Mentre baixàvem vaig saber que era coreà, del sud. Difícil no esmentar-li la nova relació amb el nord (somriure) o Kim Ki Duk i recordar alguna de les seues pel·lícules.
https://imatgies.blogspot.com/2011/11/bin-jip-hierro-3.html 
http://imatgies.blogspot.com/2012/01/primavera-estiu-tardor-hivern-kim-ki.html
Curiosament, també ell era Kim, de cognom. 


Encara vaig tindre ocasió de fer-li alguna foto més, mentre Ji Hon Kim assegurava la seua presència a la targeta de memòria i un voltor, des de ben amunt, captava en picat la imatge.

I al remat, fotògrafs fotografiats, amb aquell pal/stick amb ell.